el transsiberià (entre altres coses)

R.U.R.

2011-07-10T17:50:00.003+04:00

Fa un parell de dies m'estava llegint l'obra de teatre R.U.R. de Karel i Joseph Čapek, del 1921, que és on apareix per primera vegada la paraula "robot" i hi diu

EMMA (Silabeando): «Re-be-li-ón en Ma-drid contra el Go-bi-er-no. La in-fan-te-ría ro-bot dispara contra la multitud. Nueve mil muertos y heridos.»

Quina sort que encara no hi ha infanteria robot

2011-07-05T22:59:00.003+04:00

Tinc dos bons amics serbis que no es coneixen (són de ciutats diferents) però que, ara que ho penso, s'assemblen força en la manera de fer. Per començar tenen una edat similar, són alts, els hi agrada l'esport i no han estudiat cap carrera. Volten per Europa enduts per alguna raó que no acabo de saber endevinar, però tot sembla indicar que són les ganes de marxar de les seves ciutats, encara que sense un objectiu gaire concret. Marxar, ja trobaran alguna cosa per fer.. tot i que mai es concreti en gaire res i tornin a la seva ciutat per tornar-ne a marxar al caps d'uns mesos. Un té més tendència a anar cap al nord d'Europa, l'altre m'avisa cada pocs mesos que és a Barcelona, perquè a la seva ciutat s'hi avorreix. Un, fa uns mesos, era al Marroc construint mobles per un hotel i l'altre a Dinamarca fent proves per entrar a un equip de futbol

Els dos es mouen fent autoestop, coneixen gent allà on van, els hi agraden els parcs, poden dormir a qualsevol lloc i tenen una forma d'entendre la vida que és una barreja d'ingenuïtat i llibertat. Tenen un cor enorme, per ells qualsevol persona que es trobin a la vida sembla ser algú amb qui val la pena relacionar-se i conèixer, actitud que admiro molt. Els dos, a més a més, estan aprenent espanyol i els dos m'han deixat anar la mateixa frase: "jo, quan sento a parlar en espanyol, ho entenc tot. Però llavors no sé dir ni una frase"

És ben curiosa, doncs, la semblança d'aquests dos nois serbis

Constanta (Romania)

2011-07-01T19:29:00.004+04:00

Potser algú aficionat al bloq (que encara el visita després de tanta sequera) recordarà que fa un parell d'anys vam viatjar fins al Mar Negre perquè m'hi volia banyar, però només hi vaig poder posar els peus perquè era febrer. He hagut d'esperar uns anys per tornar a trobar l'ocasió però així que es va presentar, d'una manera força inesperada, no m'hi vaig poder negar i vaig agafar un avió per anar-me'n, de nou, a l'inolvidable Constanta

Val a dir que l'experiència va ser del tot diferent: no només pel fet que era estiu enlloc d'hivern, sinó perquè estava còmodament instal·lada al pis d'una família tàrtar que porta unes quantes generacions instal·lada a la costa romanesa del mar negre

Seria mentida si digués que Constanta és una ciutat preciosa i imprescindible si es va a Romania, però també mentiria si digués que no hi he estat molt feliç mentre hi he sigut. Veure el mar, en general, em tranquil·litza, però és que si a més penso que el mar que tinc al davant és el mar negre (tan exòtic em sona, encara), llavors també vaig sospirant mig enamorada de l'aigua. Pensava, mentre caminava amb la motxilla a l'esquena arran de mar, a Varna (ja estava de tornada cap a Catalunya) que, encara que estava esgotada per la caminada, la vida està valent la pena perquè de moment he tingut temps de fer un munt de coses, inclòs el fet d'haver caminat tota sola per la costa del mar negre amb la motxilla a l'esquena

Però tornem a Constanta: jo creia que, al tornar-hi a l'estiu, la ciutat seria del tot diferent al que vaig veure a l'hivern: turistes russos, búlgars i romanesos omplint la platja, els carrers, els bars... Va resultar que les enormes ventades que hi va haver aquells dies (van omplir de pètals el plat de sopa que es menjava un home que treballava a l'hort de casa l'àvia) s'ho van endur tot, turistes i autòctons, i l'aspecte de la ciutat era igual de desolat que a l'hivern. Tot i així a mi m'era igual, perquè hi anava acompanyada d'una bona amiga de Constanta que em va ensenyar les platges, em va acollir la seva família que em va alimentar durant dies amb plats tàrtars i romanesos (molt d'all i molt iogurt, mengen aquests tàrtars), i que, en definitiva, em va fer aprendre més de la seva terra que en tot el viatge anterior a Romania i en els tres o quatre mesos que m'havia passat aprenent la seva llengua (que bonic que és i que bé que sona, el romanès!)

No voldria allargar-me més, però espero que aquest post serveixi de tornada al bloq, encara que ja no estan gaire de moda

Kadare

2011-07-01T19:16:00.003+04:00

Ismail Kadare és un escriptor brillant. N'he llegit tres llibres (El nínxol de la vergonya, Abril trencat i La fortalesa) i si un és brillant, l'altre més. Tot país, tota cultura, voldria tenir un escriptor com Kadare que escrigués sobre la seva història

Al top 10 dels escriptors descoberts durant aquests últims quatre anys

Me'n vaig a República Txeca

2011-04-23T18:44:00.001+04:00

De viatge de fi de carrera de filologia eslava ens n'anem a la República Txeca. Porto una bona estona dibuixant caminets per damunt del mapa i mirant fotos. Fa la pinta de ser molt bonic!!!!! Ja us ho expicaré

PROJA (menjar típic de Sèrbia)

2011-04-20T16:28:00.002+04:00

ingredients:

5 tasses de cafè de farina de blat de moro

3 tasses de farina normal

3 tasses d'oli

3 ous

un iogur natural

1 tassa d'aigua

2 sobret de llevadura

opcional:

formatge fresc (tallat a dauets)

espinacs

...

es barreja tot, es posa en una plata al forn, a uns 200 graus durant uns 20-30 minuts (fins que quedi daurat) i ja està, ja heu fet proja :)

EL EMPERADOR, de Ryszard Kapuściński

2011-04-08T18:39:00.003+04:00

A El emperador de Ryszard Kapuściński hi apareixen tres mons: aquell on hi viuen la majoria d’habitants d’Etiòpia; el que està composat per la gent de la cort de l’Emperador; i el d’aquest, el de Haile Selassie.

El primer és conegut i comprensible (encara que no pugui sentir com una persona que passa fam, perquè no n’he passat mai, puc entendre les revoltes). El segon no és conegut (al món de la cort difícilment hi arribarem) però es pot arribar a comprendre (precisant més pel que fa a Kapuściński, potser no el podem comprendre, però sí arribar a sentir). El tercer, el de Haile Selassie, és desconegut i incomprensible (com sempre ho serà l’interior d’una persona). I a través del segon, Kapuściński ens mostra també els altres dos. Malgrat que només apareix el punt de vista del segon –la cort– ens podem imaginar el del primer (un poble que es revolta perquè es mor de gana mentre que qui el governa viu en l’abundància no és res gaire complicat d’entendre) i els entrevistats ens descriuen el dia a dia de Haile Selassie, les seves reaccions i el seus gestos. Així doncs, en el llibre hi apareixen descrits els tres mons. A tot això s’hi afegeix, en cursiva, el punt de vista i l’experiència del propi autor, però sempre l’imprescindible per acabar de recrear el món de la cort i que els testimonis que entrevista siguin del tot comprensibles pel lector.

El que voldria destacar és la incomprensió absoluta entre els tres mons: els del segon no poden entendre els del primer (Per què es revolten? Per què pensen? De què es queixen ara, què volen, si sempre ha estat igual durant segles?) i tampoc el seu emperador: el poder d’aquest rau, en gran part, en el fet que els components de la cort mai saben què voldrà, què dirà, què farà,... El llibre desprèn constantment un aire d’incertesa, d’inseguretat, i una passió per voler destacar, per voler ser algú una mica més que el del costat... perquè sembla que el pitjor que els passa als d’aquest segon món no és la mort (és una cosa natural) sinó que és deixar de pertànyer a la cort i passar de nou al món de la immensa majoria i l’anonimat. Vaig trobar fantàstica la descripció dels rostres apareixent un damunt de l’altre buscant ni que fos una mirada inconscient de l’Emperador; aquesta escena explica tot el que volia dir. Pel que fa als del primer grup, passen pel sedàs de la mirada dels del segon grup, però com que nosaltres els podem entendre, la sensació és fascinant: provoca una incomprensió nostre (del lector) cap als del segon grup, un astorament. Com deia abans, podem arribar a imaginar l’ambient que envolta, entendre els seus raonaments, sentir-ho... però no comprendre-les del tot. El més curiós és que la cort, pel que diu al llibre, està formada en part per gent que prové de la pobresa,... això encara fa més irreal la devoció que senten cap a l’Emperador, la cort i les injustícies, però al mateix temps, Kapuściński aconsegueix que aquesta devoció s’entengui: justament l’Emperador és qui els ha tret d’aquesta pobresa. I, al mateix temps, és qui té el poder de fer-los-hi tornar. Tot això acaba derivant en una mena de lògica molt especial, com de malson: una lògica que té sentit dins el malson, però un cop fora d’ell resulta incomprensible. Com quan, somiant, ens sembla imprescindible cometre alguna acció, però un cop desperts, no podem entendre la importància de tal acció.

Pel que fa a la figura de Haile Selassie, és la més incomprensible de totes. T’hi acostes des de molts punts de vista (més que punts de vista, serien des de molts moments de la seva vida, perquè tots els membres de la cort el consideren de manera força semblant, com algú diví, bondadós,...) però sempre hi ha alguna cosa que la fa inabastable, no acaba de quedar mai clara la seva personalitat: és molt intel·ligent? és un estúpid? estima la seva nació? només li importa mantenir-se al poder? És com un rei de llegenda (a vegades Kapuściński fins i tot escriu com si fos un conte popular, o almenys això reflecteix algun fragment de la traducció*), alguna cosa per sobre d’un ésser humà. Al mateix temps, però, veiem com aquest misticisme és creat per la incertesa que envolta la seva figura, per les mitges paraules, per tota la imatge que crea al seu voltant. Un cop aconseguit aquest efecte, és capaç fins i tot de fer feliç algú amb una mirada (em fa pensar en una descripció d’Alexandre I que apareix a Guerra i Pau).

A més de tot això, és clar, s’explica un esdeveniment real: l’apogeu i la caiguda del govern de Haile Selassi i la seva cort. Pel que fa a la qüestió sobre fins a quin punt són veritables les entrevistes, jo em posiciono al costat de Kapuściński sense dubtar-ho, com a periodista i com a escriptor. Encara que hi ha detalls que poden ser inventats, mai són gratuïts: és igual si el gos no es pixava a les sabates, el que explica Kapuściński no és aquest fet en concret, sinó que descriu una cort on el gos de l’Emperador es pot pixar a les sabates dels dignataris i aquests no s’atreveixen a dir ni mu. Que l’anècdota sigui real o inventada és un assumpte que em treu poc la son i, sobretot, que no treu gens de valor al llibre. Sembla que últimament els periodistes han tornat a acceptar que el periodisme no pot ser objectiu**, i a més, tenint en compte les barbaritats d’alguns d’ells (no només el que va afegir fum amb photoshop a una fotografia d’un bombardeig al Líban, sinó el que arrossegava cadàvers pel terra a Geòrgia***), ¿com puc tenir res a dir de Kapuściński, que explicava fent servir els seus mitjans –la literatura– tot allò que veia i sentia? Kapuściński escriu un reportatge literari, i ja està.

Pensant en altres llibres escrits per periodistes especialitzats en la guerra, no es poden comparar, per exemple, Territorio Comanche d’Aturo Perez-Reverte –és un llibre horrible– o el No matarían ni una mosca de Slavenka Drakulić –un llibre fantàstic també pel seu valor literari, amb moltes valoracions subjectives de l’autora i amb descripcions d’allò que de fet no ha vist, que t’ajuda a entendre una mica la guerra dels Balcans i, sens dubte, te’ls fa entendre vint cops més que qualsevol dels comentaris in situ de Territorio Comanche–. Vull dir que, en un assumpte tan complex com la guerra i el naixement de les revolucions, l’única manera que el lector pugui arribar a copsar-ne alguna cosa és a través de l’ambient: és evident que les dades exactes també hi han de ser (per efectes pràctics, més que res.. jutjar, aquestes coses...), però per entendre-ho no serveixen de gaire res, perquè només algunes persones privilegiades són capaces de captar un munt de dades alhora i donar-los valor. És com una de les falses ressenyes que Lem fa a Provocació, la idea vindria a ser aquesta.

En conclusió, tinc ganes de llegir més Kapuściński.

*escriu Kapuściński: «Y de tanto comer y tanto bailar, a su Señor no paraban de loar. Y la diversión muchos años duró, y finalmente a la gente embotó; ...» Barcelona: Editorial Anagrama, 1997

**cito la promo del telenotícies de TV3 del 2007; diu la veu en off: «Els telenotícies de TV3 són la referència [...] amb un punt de vista propi». En canvi, el 2006 diu la mateixa veu en off: «Podem presumir de ser objectius i rigorosos»

***em refereixo a David Mdzinarishvili, que fa un parell d’anys, durant la guerra de Geòrgia, feia posar a les persones que apareixien a les seves fotografies per tal que aquestes fossin més impactants, cosa que em va fer perdre la fe cap al fotoperiodisme de guerra, que fins al moment creia encara mínimament descent

El Nicho de la Vergüenza, d'Ismaíl Kadaré

2011-04-04T21:00:00.004+04:00

lectura del cap de setmana, i recomanació de la setmana. Un llibre fantàstic, fantàstic, vull llegir més coses de Kadaré.

De fa dues setmanes, recomano Breviario mediterráneo de Predrag Matvejević. És més un assaig que una novel·la, però tots aquells enamorats del mediterrani i dels mapes (com una servidora) se l'haurien de llegir, perquè és el llibre que, des de llavors, voldran tenir sempre a la vora

I de la setmana passada, L'enamorat de l'óssa major, de Sergiusz Piasecki, un contrabandista, bandoler, espia bielorús, polonès, o el que fos, que mentre estava a la presó va escriure una novel·la d'aventures. No hauríem de deixar de llegir novel·les d'aventures, quan ens fem grans

Així doncs, tres llibres que teniu per llegir, dels infinits que hi ha escrits al món

Falsos amics entre el català i el romanès

2011-02-13T00:49:00.003+03:00

romanès - català

fustă - faldilla

pansamant - embenat

bunic - avi

bunică - àvia

soț - marit

larg - ample

curat - net

apă - aigua

greu - difícil

carte - llibre

noră - núvia

La sal de la tierra, de Józef Wittlin

2011-02-13T00:08:00.005+03:00

(petita ressenya d'un llibre que encara no he acabat de llegir)

Pels que heu llegit Les aventures del soldat Švejk, de Hašek, potser us despertaré l'interès pel llibre si us dic que La sal de la tierra de Józef Wittlin en seria un alter ego. L'argument és senzill: estiu de 1914, un home d'un poblot de Galicja (ara entre Polònia i Ucraïna, en aquella època sota l'imperi austrohongarès) és cridat a files i se'n va a la guerra. Malgrat la simplicitat de l'argument, no us hi avorrireu. La guerra no es veu, però hi és present. Està explicada des de la perspectiva d'un home analfabet, catòlic, lleial a l'emperador, pobre, sol, que entén la guerra des d'un punt de vista tan simple que la transforma en absurda, complexa i absurda: ben bé com és la guerra.

Les escenes magistrals passen una darrere l'altra (els cossos dels homes que han estat cridats avancen despullats per una fila de cadires fins a la cortina on un metge els espera a darrere per decidir si són aptes per anar al front de guerra o bé s'han de quedar a la rereguard ....per posar un exemple......), i les frases i les idees brillants també hi són sense parar..

Desconocido es el primer hombre que dio su vida en esta guerra. Desconocido es el hombre que lo mató. Desconocido es el último hombre que pereció en esta guerra

Resultó que existían dos maneras de abandonar este mundo: la muerte civil como resultado de sufrimientos y dolencias digamos domésticos, y la muerte militar, violenta, que atacaba los organismos dotados de una salud excelente.

Mentre avança el llibre, en Piotr (el protagonista) es va adonant de la contradicció de la guerra: l'emperador el té controlat, el crida a lluitar, és un nom apuntat en llibretes de noms que salten de funcionari a funcionari, però al mateix temps és anònim, un entre tants.. Lluita al costat d'hongaresos -ell els creu heretges- contra els russos -que són ortodoxos, però cristians-; ....

El cap de Piotr Niewladomski és espès i està confós com aquesta ressenya que estic intentant escriure, però al mateix temps és clarivident de tan senzill

Ja està. Llegiu llegiu, que us agradarà

2011-01-05T17:15:00.003+03:00

(com que els traductors no solen tenir el dret a dedicar el llibre a ningú, la dedicatòria la poso aquí:

gràcies a la Sandra, a la Biljana, a la Tamara, al papa i a la mama,

a tants altres per tanta paciència i petits tocs d'atenció, començant per l'Esther i l'Arnau i seguint per uns quants més,

a Mishima, Kaiser Chiefs, Strokes, Backstreet boys, Mozart, Chopin, Mendetz, Asian Dub Foundation, Albert Pla,......

a en Gaša, a la terrassa de la caseta de Kumodraž, al jardí de Sant Gregori, a la taula de darrere la tele, a la taula de l'estudi de Barcelona i al sofà del menjador, al bar de la facultat

al Krstarica, a la RAE, als sinònims del wordreference, al hrvatski jezicni portal i al vukajlija,

al diccionari groc i vermell,

a les galetes i als cafès)

És que acabo de traduir un llibre, quan es publiqui us aviso

2010-12-04T14:20:00.000+03:00

un dels descobriments més grans que he fet mai ha estat, sens dubte, que Terminator no diu Sayonara, baby, sinó que diu Hasta la vista, baby

4!!

2010-12-02T17:20:00.002+03:00

4 anys de bloq

(Cada cop sóc més sosa en les celebracions.... però avui la companya de pis sèrbia ha fet proja per menjar, ho celebrarem amb això!)

Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert

2010-11-25T00:58:00.001+03:00

Un bàrbar al jardí m’ha agradat molt, començant pel títol i la portada (molt bonica la foto que hi han posat els de Labreu). M’agrada el títol perquè és obvi que ni Zbigniew Herbert és un bàrbar ni la cultura que descriu (les bases de la cultura occidental) són un jardí.

Doncs això, que m’ha agradat molt. No sóc una gran aficionada a l’assaig, però amb Herbert és diferent. Tampoc sóc una gran aficionada a la poesia, i els poemes de Herbert sí que m’agraden. Suposo que és per la sensació (en el cas de l’assaig) d’estar aprenent al mateix temps que gaudeixes del plaer de la lectura.

Sembla que Herbert no escriu, en Un bàrbar al jardí, per desfogar-se, per exposar cap teoria filosòfica, o coses d’aquestes típiques que poden motivar a un escriptor. Jo crec que, més aviat, el que fa Herbert en bona part dels assajos que apareixen en aquest llibre, és la mateixa feina que faria un traductor: agafar un objecte expressat en un llenguatge (un quadre de Piero della Francesca, unes pintures rupestres, la catedral de Chartres) i traduir-lo a un altre llenguatge, en aquest cas, la literatura. Les parts històriques, per més vives i plàstiques que puguin ser (penso, sobretot, en el capítol on narra l’aniquilació dels albigesos a la zona del Llenguadoc), i per més que les hagi gaudit, són menys interessant, o com a mínim menys originals, que aquelles on ens descriu objectes d’art.

Vaig ser estudiant d’arquitectura durant una temporada i no ens obligaven a llegir cap cosa semblant a la que va escriure Herbert: doncs molt malament. L’arquitectura és una art que té el perill de perdre’s en la teoria, o més aviat en la tècnica: és obvi que una casa no pot caure i que les finestres han de tancar bé, però la part estètica i artística també és important, i aquesta és la part que costa més d’aprendre. I ja no dic de fer! És per això que hi ha tants edificis lletjos. Per aquest motiu, llibres com el de Herbert ajuden a agafar aquesta sensibilitat, perquè no és un teòric de l’arquitectura, només tradueix en paraules el que ell llegeix (sent) mirant un seguit de columnes gregues, les torres de Siena, un fresc damunt d’una paret, la llum,..

El mateix, doncs, quan parla de pintura, però com jo de pintura en sé poc o gens, em costa més dir-ne res. Però tot pensant que l’arquitectura i la pintura són dues arts molt i molt lligades, es fa força evident que Herbert, igual que amb els edificis, no explica el quadre, sinó que més aviat el tradueix. M’agrada la comparació que he fet, per això l’estic repetint.

Pel que fa a les parts més històriques, és agradable la barreja entre la seva imaginació i la realitat (la realitat basada en noms, llocs, anys,.. que és en tot el que una persona pot basar la realitat històrica, diria), d’unes dades en reprodueix un tot, i es fa difícil creure que es pugui equivocar en el més mínim detall, en el més mínim gest que descriu (tampoc és molt important això),...

...i amb uns moments històrics tan ben triats: llegint sobre Arle, els albigesos, els templaris, ... es fa palesa la ironia del títol. Ni ell bàrbar (o sí, però llavors també ens hi incloem nosaltres), ni Europa occidental un jardí: o si és un jardí, és un jardí molt mal cuidat. Un exemple actual (aquest exemple és meu, ell en diu d’altres i més refinadament que jo, però ara no els recordo i no tinc el llibre a mà): el recinte del partenó d’Atenes està ple de gossos petaners. Si això és així ara, no vull imaginar-me com deuria ser fa uns anys, quan Herbert ho va visitar.

Més enllà d’un llibre de viatges, un recorregut històric per la cultura europea occidental, una traducció d’un llenguatge artístic a un altre, etc, Un bàrbar al jardí és un llibre que dóna gust de ser llegit: quan l’acabes ni en vols més ni en vols menys, només saps que t’hi has trobat molt bé, llegint-lo, i que a sobre has après un munt de coses. I què més se l’hi pot demanar a un llibre..

somni

2010-11-20T15:06:00.004+03:00

avui he somiat que estava a una biblioteca pública (de les de poble, no com l'altra nit que vaig somiar que era a una biblioteca universitària enorme i no trobava res) i agafava el llibre Na Drini cuprija (un pont sobre el Drina), de Wislawa Szymborska*, que contenia un recull d'anècdotes divertides** sobre Bòsnia-Hercegovina***.

Després sortia a fora el carrer, a la plaça del MACBA de Barcelona i un adolescent-jove rus (d'uns 18-19 anys) em deia: "devuixka!!****, vols venir amb mi a prendre un còctel?*****". Tot això en rus. Jo li deia que si parlava amb rus amb totes les noies que es trobava, a veure si algun cop colava, i ell reia i deia que justament era això

Després crec que m'he despertat perquè tenia molta set

*l'autor del llibre, de fet, és Ivo Andric

** un llibre de Wislawa Szymborska (Lecturas no obligatorias) és un recull de mini-ressenyes que fan riure (i pensar, també, allò que es diu..)

*** efectivament, Un pont sobre el Drina parla de Bòsnia-Hercegovina

**** així és com els russos criden a les noies,dones,etc pel carrer, ara que ja no poden fer servir el "camarada!!"

***** és que allà un coctel no és res sofisticat, som nosaltres que tenim la subtil diferenciació entre els coctels i els cubates

Drug!

2010-11-12T13:49:00.002+03:00

(aquesta no és meva, però m'ho agafo)

drutz (apareix a la poesia trobadoresca occitana) significa amic, amant

en eslau, drug, vol dir amic, amant, i encara existeix (en rus, en serbi,..)

en lituà, que és una llengua que no és ni eslava ni romànica, draugas vol dir també amic (i el lituà és una de les llengües indoeuropees menys evolucionades)

Així que fa mils d'anys, per terres europees no hi havia amics encara, només drutz, o draugas, o alguna cosa semblant

La maleta de Dovlàtov

2010-11-12T00:14:00.003+03:00

Ahir presentaven La maleta de Dovlàtov en català i hi vam anar. No només perquè l'Horiginal em queda a la vora de casa, sinó perquè Dovlàtov em cau bé (encara que devia ser un home complicat de tenir a la vora), i els de labreu també em cauen bé (els eslavistes, sobretot els que ho som de vocació, som uns matats, i els de labreu també semblen tenir vocació de fer el que fan i ser uns matats. És per això sento un lligam i una simpatia vers a aquesta editorial)

(parlant de matades, aviat sortirà un nou número de la revista: http://www.revistaest.org/

sobre música aquesta vegada)

Hi vam anar, vam seure, demanar cervesa i a escoltar. No puc dir res del llibre, perquè encara (ENCARA, això vol dir que ho faré) no l'he llegit, però portava el llibre de Herbert al bolso. Herbert em sembla un escriptor amb una combinació que no es troba gaire sovint: un molt bon escriure i molta cultura. A vegades massa cultura fa els textos feixucs. Però no pas el d'Un bàrbar al jardí, un llibre excel·lent digne de ser portat amunt i avall per les presentacions d'altres llibres (i amb més raó si són de la mateixa editorial i col·lecció). Un bàrbar al jardí és així com un dels llibres d'història d'Asimov, però amb l'afegit que és literatura, que no es llegeix només pel plaer de saber, sinó pel de llegir. Un altre escriptor polonès excel·lent a part de Herbert és Lem. A la viquipèdia el cataloguen d'escriptor de ciència ficció, però com els grans escriptors de ciència ficció (d'europa de l'est, tots els que m'agraden) Lem és mil vegades més que això i té una de les reflexions (a Solaris) que més m'han fet pensar els últims temps,... que l'home, tot el que busca,... el que li cal només és un mirall, un altre home ... això ho explica millor ell, perquè jo ho he fet malament i del que acabo de dir no s'entén el que en realitat volia dir, i a més no és de Lem de qui estem parlant, és de Dovlàtov

A la presentació vam escoltar, ens vam beure el vodka (rebaixat amb aigua, eh...) tot brindant per Dovlàtov (за Довлатова. И за нас.). D'ell n'he llegit poc, Els nostres em va entusiasmar i el faig llegir a tothom, i El compromiso recordo que em va agradar bastant. La maleta em sembla que també m'entusiasmarà, més que agradar i prou, però ja ho veurem. Mare meva, que complicats que són els russos. Però mireu què acabo de veure què va dir a la viquipèdia!

One can revere Tolstoy's mind. Delight in Pushkin's finesse. Appreciate the spiritual quest of Dostoyevsky. Gogol's humor. And so on. Yet Chekhov is the only one I would want to resemble.

(Dovlàtov acaba de guanyar 10 punts, si hagués de triar tampoc voldria ser ningú més que Txékhov, de fet si Txékhov estigués viu i visqués a la vora casa n'estaria enamorada segur seguríssim)

Després de la presentació (perdoneu que se me'n vagin tan els dits quan escric) ens vam anar arreplegant pel camí una convidada, traductora, russa, molt jove, i ens la vam endur a sopar al pis d'un altre eslavista matat i vocacional (que lletja és la paraula eslavista). Jo escoltava com la traductora russa i el traductor català parlaven de les seves passions compartides, i se m'encenien els ullets veient-los parlar d'aquella manera

Vull dir que era agradable, escoltar-los. Sempre és agradable escoltar gent que li agrada el que fa, parli del que parli, i és agradable escoltar-los només pel plaer d'escoltar-los, més que pel que realment puguin dir

L'endemà (aquest matí) m'he llevat per anar a una entrevista de feina. De fet no era una entrevista de feina, però l'important és que un filòleg hispànic que es dedica a col·locar persones a diferents llocs de treball ens ha dit: jo abans traduïa, però vaig adonar-me que podria haver fet molts diners abans, de manera més ràpida, que no pas traduint, i ho vaig deixar

Després d'aquestes paraules, m'he tornat a confirmar que seré una mica morta de gana tota la vida. Porto un any traduint una novel·la passet a passet perquè sóc una matada. Publiquem la revista perquè som uns matats. Acullo europeus de l'est cada dos per tres i els hi ensenyo idiomes perquè sóc una matada (això sí, estic aconseguint una magnífica col·lecció de tasses, guants i licors estranys). No tinc ni idea de què acabaré fent a aquesta vida, però creieu-me, intentaré no deixar de ser mai una matada

Què hi farem.... el filòleg hispànic de fet era un idiota, perquè llavors vas a una presentació de Dovlàtov i veus feliços als que l'han publicat en català i acabes sopant amb una traductora russa que sembla que ho fa per gust, i que és prou feliç

I ja està bé, tot plegat

Fronteres poloneses

2010-11-07T22:44:00.001+03:00

serpentejant per la plana europea

2010-11-06T22:25:00.001+03:00

la besàvia de Jaume I el Conqueridor era polonesa

i la de Martí I l'Humà també ho era

Ho deixo com a curiositat històrica

Albrecht von Hohenzollern

2010-11-05T13:50:00.003+03:00

Està bé aquesta perspectiva d'Albrecht von Hohenzollern (últim gran mestre teutó), però em pregunto perquè hi ha un lleó

Solos entre cuatro paredes

2010-11-05T02:05:00.004+03:00

Si voleu mirar un documental,.. us recomano aquest:

2010-10-30T17:41:00.002+04:00

resulta que la pel·lícula de Nàufrag, comença a Moscou

kak khoroixó!

Un parell d'articles

2010-10-30T15:10:00.002+04:00

Pecados europeos

Lenguas y culturas en la antigua Yugoslavia: ni juntas, ni separadas

Ressenya

2010-10-24T15:55:00.002+04:00

La Vall de l’Issa de Czesław Miłosz ha estat un feliç i inesperat descobriment. Per resumir-ne l’argument, es podria agafar la primera i l’última frase del llibre:

«Hem de començar per la descripció de la Regió dels Llacs, on vivia Tomasz [...] Tan sols ens queda desitjar-te bona sort, Tomasz. El teu futur serà sempre una incògnita, ningú no podrà endevinar què farà de tu el món cap al qual et dirigeixes. Els dimonis de l’Issa t’han treballat tant com han pogut, la resta ja no depèn d’ells. Ara vigila Birnik. Es torna a dormir, indiferent a tot, inconscient que, gràcies a tu, serà recordat. Aixeques el fuet, i aquí acaba la narració»

No faig broma, perquè en el [...], Czesław Miłosz no fa res més que el que diu a la primera frase: descriure la regió dels llacs, la vall de l’Issa, on vivia en Tomasz. I quan en Tomasz se’n va, el llibre s’acaba.

No cito aquestes frases en va, sinó que ho faig perquè hi trobem algunes de les idees que es van repetint al llarg del llibre: una, la convivència de dos mons, el metafísic amb el real, els dels dimonis i els fantasmes amb el dia a dia de les persones, tots dos mons pendents l’un de l’altre: el rector pendent del fantasma de Magdalena, i el fantasma de Magdalena pendent d’ell. Els dimonis, observant a Tomasz i amagant-se quan ells s’hi apropava corrent, i ell, apropant-s’hi corrent. Per exemple. Això passa perquè la Vall de l’Issa es troba a Lituània, i Lituània és un interessant país que irradia paganisme (a les dades de la viquipèdia sobre el país hi trobem religions com “vells creients”, “carismàtics” i “antiga religió bàltica”). Aquest aire pagà (el que té més atraient la paraula “pagà” és que ens fa pensar en coses molt, molt antigues) ja se’ns apareix en el títol mateix del llibre, Issa, com si es tractés d’una Vall de les fades, emboirada i misteriosa. També aquesta primera frase, “la Regió dels llacs”, ens remet a alguna cosa mitològica, com si al món només hi hagués una regió dels llacs, i una de les muntanyes, i una dels boscos, classificant el món en fragments d’una sola característica que ens ajuden a simplificar-lo.

Potser vull treure massa suc on no n’hi ha, o sigui que passo a la idea dos: la convivència de dos altres mons, l’animal i l’humà. Aquí, la consciencia que tenen l’un de l’altre és diferent que en el cas anterior: hi ha alguna cosa que sembla que els separa, la comprensió entre els animals i les persones és desigual. Això tot sovint sembla frustrar Tomasz, perquè no s’hi pot comunicar: amb el seu ocell, per exemple. Però es veu, sobretot, quan va de cacera (com en Gombrowicz i en Mickiewicz, apareix la caçera com a element important de la cultura lituana-polonesa): quan no mata l’ànec, Tomasz entén que no l’ha matat, cosa que no entén, evidentment, l’ànec, i que segueix la seva vida indiferent. Trobem altres vegades aquesta idea de que l’home és conscient de la mort i l’animal no: em refereixo, sobretot, a l’anècdota amb l’esquirol: l’esquirol no veu a Tomasz i no és conscient que morirà, i tampoc és conscient que mor. En canvi, Tomasz si que és conscient que li ha tret la vida. Però aquesta consciència li va naixent al llarg del llibre, ja que, per exemple, trobem un paràgraf on explica com de petit collia cargols del jardí i els llançava al riu perquè li feien llàstima i així pensava que els hi feia un gran bé, malgrat els cargols al fons del riu es morien. I quan pren del tot la consciència del passar de viu a mort (perquè els animals no tenen l’esperança de que l’ànima segueixi vivint, per tan la mort és mort absoluta), que és justament quan mata l’esquirolet, tot el bosc que l’envolta li sembla buit i és llavors quan comencem a apropar-nos a l’últim paràgraf, quan Tomasz comença a pensar més intensament en la seva mare, que és qui se l’endurà de la Vall.

Seguint amb les idees, passo a la tres: la vida corre indiferentment als canvis del voltant. De fet, podríem fer servir la metàfora de la vall i el riu: la vall serien sempre aquestes dues vessants de tot, el món físic i el metafísic, el de l’home i el de l’animal, i -encara que no hi estigui insistint gaire- el dels senyors i el de la pagesia, els polonesos i els lituans, el paganisme i el cristianisme, la natura i la civilització, el comportament de la gent segons qui tingui al voltant... Però pel mig de tot això, hi passa el riu, indiferent als canvis, que no s’atura... Això també sembla sentir-ho Tomasz de tant en tant, però sobretot qui ho sent és la seva àvia Misia: ella viu sentint això al màxim, tant que només viu per cada detall que l’envolta en cada moment. És, en certa manera, com un animalet...

De fet, a La Vall de l’Issa hi ha un munt de reflexions i idees més sobre la vida i la mort, sobre l’ésser humà -els personatges entenen la vida de manera diferent-, sobre les relacions que s’estableixen amb els altres mons que no són l’humà, ... (tenim, per exemple, un petit fragment on es pregunta si “era un planeta el pare Monkiewicz? Per la papallona que voleiava sobre la platabanda plena de caputxines i de resedes, segurament sí. La calba lluïa al sol: vés a saber quina mena d’embriaguesa produïa a la papallona la visió d’aquell cim llis que es reflecteix en els seus múltiples ulls”)

... però el llibre, més enllà de les idees, produeix una mena d’embriaguesa, desperta alguna cosa, una nostàlgia de l’infància, i desperta ganes d’anar a Lituània, de perseguir animals pel bosc, de, ni que sigui, llegir al jardí de casa mentre piula algun ocellet. Per això deia que ha estat un feliç i inesperat descobriment, perquè no només hi he trobat idees, sinó una preciosa descripció de la Regió dels Llacs.

hit..

2010-10-22T01:01:00.003+04:00

jo us poso el video, i millor no comento res

Romania és guai

2010-10-14T17:17:00.001+04:00

Stalin ja no hi és

2010-10-14T10:59:00.000+04:00

(al metro de Moscou)

http://englishrussia.com/index.php/2010/10/13/stalin-and-moscow-metro/

2010-10-12T02:23:00.003+04:00

Per algun motiu, els octubres sempre són mesos de baixa productivitat al bloq. Potser ho fa l'entrada al curs, les pluges, .. -no hi sé veure altre motius-

El cas és que, de coses per explicar, no és pas que me'n faltin. I més últimament, que estic en contacte constant amb eslaus. No només perquè visc amb dos serbis (un té el passaport serbi i el croat, l'altre el serbi i el bosni, cosa que li permet entrar GRATIS -sense visat- a tots els països musulmans), sinó per... no ho sé. El cas és que sempre n'hi ha algun pel voltant. Ja sigui una polonesa que vaig conèixer a Varsòvia i ara ha vingut a estudiar a Girona, com una sèrbia que ve a posar reagge en un club de Barcelona i que té por de no tenir on anar a dormir, com una letona (vaja, amb els gentilicis) filla de la professora d'una amiga d'una amiga que venia a Barcelona a fer unes pràctiques i que portava la seva filleta de 2 anys amb qui em vaig encarinyar, com un serbi de Vukovar que està a la ciutat fent de voluntari i que m'explica com un seu veí, quan els de l'Unprofor donaven diners a canvi d'armes, es va presentar amb un camió ple de missils, i un altre seu veí, com que havia anat de visita a una casa i no el sentien picar el timbre, va començar a tirat trets a l'aire amb una metralleta, i els seus amics anaven al bosc a veure qui tirava més granades i que ell mateix sabia muntar i desmuntar un kalashnikov ràpidament (és que Vukovar és allà on va començar la guerra de Croàcia el 91)(també és, per cert, lloc de naixement de Leopold Ružička -que vol dir "Leopold Roseta"-, premi nobel de química el 1939 pels seus treballs amb polimetilé i terpé

Ho veieu, de coses per explicar sempre n'hi ha. Ni tan sols he dit que vam passar-nos quatre dies a Polònia veient com diferents universitats europees cantaven cançons i feien fragments d'obres de teatre en rus, preparant sangria als jardins de Pultusk i fent versions rumberes de Chopin

Ni que en la meva última feina esporàdica hi havia un munt de polonesos, i amb un, en Pawel, vam parlar força i quan ja se n'anava em va dir alguna cosa, segurament "espero que ens tornarem a veure", i jo, que estava enfeinada amb altres coses, només vaig entendre la paraula "veure" i vaig pensar que em deia "adéu" (en polonès, "adéu" conté la paraula "veure"), o sigui que li vaig dir "adéu". Després vaig caure en l'absurd i trist de la conversa:

-Espero que ens tornem a veure- diu Pawel

-Adéu- li responc

Què s'hi farà.... des d'aquí li demano disculpes

Però som octubre i aquí al bloq s'escriu sap, ja se sap, potser és el començament de curs, potser és la pluja, potser són els nervis...

cançons russes típiques

2010-10-12T02:01:00.003+04:00

(fantàstic el pentinat-perruca del senyor)

(pel·lícula de N.Mikhalkov que no he vist, malgrat el trobo un director excel·lent, la versió cinematogràfica de Txèkhov -si t'agrada un, t'ha d'agradar l'altre-, el cas és que la cançó no se'm treu del cap i l'escena final passa a l'estació de metro d'Universitat, la que durant gairebé cinc mesos em portava a la plaça roja de Moscou)

(una altra de típica, "nits de leningrad". Llavors ho van canviar i van fer la versió actual, "nits moscovites")

(aquí teniu les "nits moscovites")

(i la cançó d'aniversari més bonica de totes, molt millor que l'anys i anys per molts anys, on vas a parar!!)

L'aventura de llegir

2010-10-06T17:03:00.001+04:00

Conferències sobre literatura catalana i russes (les relacions entre elles, suposo)

http://www.bcn.cat/biblioteques/pagstot/activitats/catalunyarussia_4trim2010.html

A disfrutar :)

2010-09-23T01:06:00.001+04:00

Doncs aquí

Russkiy mir

em teniu,

passejant per Varsòvia, fent el turista, dinant i sopant dreta, escoltant rus tot el dia i amb molt mal de peus

2010-09-19T01:02:00.005+04:00

Aquest instant és força fantàstic perquè acabo de traduir l'últim capítol de la novel·la d'Igor Marojević, Parter.

Encara queda molta, moltíssima feina, però aquest instant és la mar de fantàstic

Llista de la compra 7

2010-09-18T21:01:00.003+04:00

Passaport

Zlotis

Mòbil

Guia petita de Varsòvia

Dni

Celo

Portàtil

Tub de plàstic

Pòster (aquest):

paper amb el text escrit

sobres de paper

paraigües

samarretes, pantalons, jersei, mitjons, roba interior, bambes i xancletes

tovallola

xampú petit

pasta de dents petit

raspall de dents

raspall de cabells

mocadors

És la motxilla més variada que he preparat mai, això no ho negarem

-llibre-

2010-09-12T11:46:00.000+04:00

"El destí i altres contes dels Balcans"

(a l'enllaç hi trobareu més informació)

2010-09-09T00:34:00.003+04:00

A Belgrad vaig tenir la meravellosa sort de viure dalt de tot del turonet on hi ha el barri de Kumodraž (era gairebé un poble). Els últims dies d'agost, un divendres a la nit, de cop es va posar a fer vent i pluja i mal temps fins el dia que vaig tornar a Catalunya. El dilluns després d'aquest divendres me'l vaig passar a casa i no vaig veure els meus dos gossos serbis en tot el dia, perquè corren sempre pel jardí i aquell dia estaven amagats. L'endemà, però, havia de baixar per força al centre, així que caminava baixant pel turó en direcció a la parada d'autobus. Feia fred, i era un fred com el de Moscou. Enlloc més he sentit el mateix fred, i malgrat la temperatura no era la mateixa que quan a Rússia estàvem a -30º, sí que era el mateix tipus de fred. Potser és un fred continental, no ho sé. El cas és que si vas ben abrigat, només el notes allà on et toca la pell: vull dir, el fred mediterrani, et toca només la galta però et cala fins els ossos. En canvi, el fred de Moscou, i també el d'aquell dia a Belgrad, et refreda allà on toca i prou, no tens fred per dins, només per fora. A més d'això, havia fet vent i el cel era d'un blau.. i a més, des de dalt del turonet, veia els altres turons del voltant, del verd tan bonic que tenen allà. Perfecte tot plegat, doncs. Pensava molt en Moscou

Llavors em va venir al cap que quan vam arribar a Moscou i vam sortir de la parada del metro per anar cap a l'edifici de l'universitat per primera vegada, carregats de maletes, ens vam aturar per creuar el carrer i jo olorava l'aire (érem setembre) i vaig dir a l'Arnau i a la Sandra (que ja ni se'n deuen enrecordar) que feia olor de Belgrad

Rússia (i Moscou, perquè de fet bàsicament només conec Moscou, i ho conec molt poc) és un país molt especial. Segurament algú em dirà que tots ho són, però Rússia... -m'he encallat ara escrivint el post-. Tinc la sensació que els mesos a Moscou són un parèntesis a part, quan era allà ja tenia aquesta sensació i ara la segueixo tenint. No sé explicar més enllà d'això. D'aquí uns anys hi pensaré i se'm farà difícil creure que realment vaig viure uns mesos a l'enorme, freda i espectacular Moscou

En resum, últimament penso molt en Rússia, suposo que perquè d'aquí quatre dies començo el quart (i últim) any de carrera... i llavors crec que seguirem fent encara moltes coses. Vaja, que estic contenta

Conferència

2010-09-09T00:12:00.003+04:00

Sobre la traducció del serbi al català i del català al serbi

SERÀ MOLT INTERESSANT, n'estic convençuda

el divendres 17 de setembre, a les 19:30, a l'Espai Mallorca de Barcelona

http://www.espaimallorca.cat/botiga/programa.php

2010-09-03T14:36:00.002+04:00

les armes blanques, en serbi, no són blanques, sinó que són fredes

(m'agraden aquestes petites diferències)

-per cert, ja torno a ser a Catalunya-

Els serbis es queixen per queixar-se..

2010-08-23T19:01:00.003+04:00

I és que sempre es queixen que el seu país, des que Montenegro és independent, no té mar. Però no s'haurien de queixar perquè, segons aquest mapa de la viquipèdia dels països on es pot utilitzar l'spotify, no és que Sèrbia no tingui mar, és que ÉS mar

Mujitski dojd

2010-08-23T17:29:00.002+04:00

Aquest vídeo és molt tonto però em fa riure cada cop que el veig. És, senzillament, un home cantant la cançó de It's raining men. Què diu? doncs exactament el mateix que diuen en anglès, però en rus

Alguns enllaços útils pel serbocroat

2010-08-23T12:59:00.003+04:00

Krstarica: traductor on-line serbi-... Una mica lluny de ser perfecte, però és el millor que hi ha (a més, sol incloure les definicions de les paraules)

http://recnik.krstarica.com/

Hrvatski jezični portal: encara que digui que és croat, aquí trobareu casi totes les paraules. També la conjugació dels verbs, fraseologia, i la definició, etimologia, i fins i tot onomàstica.. Tot!

http://hjp.srce.hr/index.php?show=search

Vukajlija: diccionari d'argot serbi. La gent posa les definicions, o sigui que a vegades només són acudits. Però és molt útil

http://vukajlija.com/

Espero que a algú li serveixin algun dia..

2010-08-19T19:12:00.002+04:00

Ha començat el BeerFest a Belgrad. El sentiment que ho envolta vindria a ser una mica el de quan són barraques de Girona pels que som de Girona. Ahir no era un gran dia, però tocava Partibrejkers, que ja tenen una edat, i els vam anar a escoltar. Ens acompanyaven dos gallecs (un dels quals lluïa una vermella samarreta de la selecció espanyola) i jo tenia curiositat per saber què els hi semblaria: no ens coneixíem d'abans, o sigui que no venien influenciats per la meva insistència entusiasta. La meva conclusió és, sobretot:

que no s'ho esperaven i que van flipar

I avui, tornem-hi

Variat

2010-08-17T23:07:00.004+04:00

(foto panoràmica de Novi Sad des de la fortalesa de Petrovaradin)

i un parell de videos musicals, un de Siddharta, el millor grup eslovè (pel meu gust)

i un d'Eyesburn, un bon grup serbi (ja no existeix) de la dècada dels 2000, que barreja reggae i hardcore

Està bé ensenyar una mica de varietat d'aquelles terres, sobretot ara que se celebren els 15 anys de Guca, fan el festival durant una setmana i me n'estic començant a cansar

2010-08-15T20:52:00.002+04:00

Teníem pensat, per demà, després d'un intens cap de setmana laboral, anar a passar el dia en una barca, passejant pel Danubi, instal·lar-nos a alguna cala, plantar-hi la tenda i passar-hi la nit. Portaríem carn per fer a la brasa, el gos i el biquini

Al final però, he rebut un missatge que deia que el propietari de la barca no pot demà i que anem a Novi Sad. "let's go to novi sad", deia. (Ja he estat a Novi Sad, però podríem dir que no compta). O sigui que val, let's go to novi sad

De fet tothom em diu que és una ciutat molt més bonica que Belgrad, més civilitzada, la gent més tranquil·la, no és tan estressant i s'hi viu millor... És una mica, suposo, com Moscou i Sant Petersburg. Novi Sad, però, no té canals com Sant Petersburg, però té el Danubi, o sigui que es compensa

Barbacoa

2010-08-13T13:15:00.005+04:00

Dimecres vam anar a fer una barbacoa. Vaig aixecar-me d'hora per creuar tota la ciutat (dues hores en total), fins a Batajnica. Seria alguna cosa així com anar a Granollers, si Granollers fos un barri de Barcelona. Un cop tots reunits, ens en vam anar fins algun lloc inexacte a la riba del Danubi, tirant cap amunt, cap a Vojvodina (la meitat nord de Serbia que, a diferència del país, és tot pla i només hi ha una muntanya, Fruska gora, al sud de Novi Sad)(perdoneu que us martiritzi amb tants noms, però un cop d'ull al mapa sempre ho fa tot més entenedor). El cas és que vam arribar cap algun lloc inconcret, potser Belegiš i ens vam aturar per veure si trobàvem algun lloc on poder fer un foc petit, una platjeta on estirar-nos i banyar-nos i acampar si de cas se'ns hi feia fosc. Anomeno Belegiš perquè, pel que van comentar-me, en aquell lloc van rodar alguna de les escenes de Gat negre gat blanc. Però el Danubi puja i baixa de nivell que fa goig de veure i tot estava inundat d'aigua, res on poder-se aturar. O sigui que vam seguir conduint més cap al nord, fins a Stari slankamen (pedra de sal)(que té un cartell a l'entrada on anuncia que el poble serà turístic a partir del 2015) i després de conduir més i més ben aprop de la riba, vam trobar un lloc bonic amb uns pescadors. Vam encendre un foc ben a tocar de l'aigua, sota l'ombra d'uns arbres (jo només buscava troncs, perquè de fer foc en sé tirant a poc..) i hi vam coure xai, cevapcici i peix. Jo vaig preparar l'amanida. És, suposo, el tros de xai més bo que he menjat en la meva vida. Em vaig mig adormir sota els arbres del bosc, mirant uns bitxets que es quedaven aturats volant a l'aire i de cop es movien cap a un costat

Ens volíem banyar, però el Danubi, malgrat soni tan bé el nom, és un riu força brut. A més, l'aigua estava prou alta com perquè no hi hagués platja, l'aigua arribava fins a les fulles dels arbres

Però és tan bonic..

Cap a les set vam pujar al cotxe i vam tornar cap a Batajnica

Unes hores després vam anar a visitar a una noia que estudia cinema i ens va ensenyar el seu últim curt (està al youtube i no el sé trobar). També hi havia un noi, tenen un grup de teatre experimental. No puc dir que em senti especialment atreta pels actors. Al jardí de la noia hi havia una glorieta i ens hi vam asseure a xerrar. L'actor s'hi va estirar mentre fumava, repetint de tan en tan que li agradava el so de l'aigua i cridant: Heleeeeen (la noia es diu Jelena) ves a buscar-me bla bla bla. Més tard, mentre miràvem el curt a l'ordinador, es va posar a dins del llit i va escriure en un paper alguna cosa que llavors va donar a la Jelena. Tot plegat em va fer venir unes miques de ganes de preguntar-li si era tonto o què li passava. Tot això potser no ho hauria d'escriure al bloq, però és més que res per ensenyar que de tontos n'hi ha per totes bandes

L'endemà em vaig llevar i em vaig asseure a taula. La mare de la Biljana havia preparat pastís amb cireres i me'n va fer menjar uns quants trossos (i jo feliç). Després em va fer cafè i em va dir: ara beu-te el cafè i quan baixi en Milos esmorzareu. Jo creia que el pastís era l'esmorzar, però no hi fa res, hi vam tornar. Mentre esmorzàvem per segona vegada va venir un home a visitar-los, molt semblant a aquest actor (que és el dolent de Gat negre gat blanc), però amb una vintena d'anys més, i només feia que renegar i criticar les dones, explicant que tenia una gossa i que no li donava menjar, només ossos i pell de peix

Havent dinat vaig tornar cap a casa meva, amb una altra bossa plena de tomates, cogombres i peres

Љегир ен цирилик

2010-08-10T17:41:00.002+04:00

per què serà que els serbis, cada vegada que els hi dic que estudio "slavistika" em pregunten si sé llegir en ciríl·lic? I per què em fan llegir en ciríl·lic quan els hi dic que sí? I per què els hi fa tanta gràcia?

Misteris de la vida

2010-08-09T13:41:00.006+04:00

(aquest és en Meda, que vol dir "ósset")

(i aquest és en Gaš, que vol dir alguna cosa molt negre)

Mai he tingut gos i la veritat és que sempre m'han fet una mica de por. He hagut de venir fins aquí per treure'm les manies! Com en moltes d'altres coses
O sigui que ara en tinc dos i estic encantada amb tenir-los estirats a banda i banda mentre faig feina a l'ordinador instal·lada a la terrasseta, o que en Gaš (el negre i cama-curt) em segueixi per tot el barri quan vaig a fer un passeig

Guglati

2010-08-08T14:56:00.004+04:00

A vegades la llengua serbia em fa riure. Com la frase següent:

da se odmah uloguješ i gugluješ

vol dir "que ara et connectis i busquis al google"

Si us hi mireu una mica, veureu que ulogujes i guglujes no són més que la versió serbianitzada de l'anglès (to log i to google). Com si nosaltres diguéssim "que ara et loguis i guglegis"

Què hi farem, almenys a mi sempre se m'escapa una bona riallada quan em trobo coses d'aquestes. Guglujes!!

1100

2010-08-07T19:43:00.002+04:00

M'agrada fer números de post rodons. Amb més motiu si estic en llocs tan bonics com Belgrad, dalt d'un turó

Aquest matí m'he llevat més o menys aviat i he esmorzat. Vaig comprar una melmelada (de la barata, que aquí posen en pots de plàstic, si us allotjeu en algun alberg segurament us en donaran d'aquesta) i és bastant dolenta, però ja ha fet el fet
Més tard m'he posat al menjador-sala-cuina a traduir. Ben entrat el matí, gairebé migdia, s'ha despertat la Marijana i mentre es dutxava ha entrat una nena petita a casa
M'ha fet molta il·lusió que entrés una nena i parlar-hi una mica, li he ofert prunes però no n'ha volgut (tinc taaaantes prunes, què en faré!!), més tard (després de dir-li que portava les ungles pintades molt bonic i que la goma de cabell en forma de bola peluda de color rosa també era molt bonica) li he dit si volia suc de taronja i ha dit que sí. De fet m'ha dit "potser". Però aquest potser volia dir que "sí", i m'ha fet recordar una història de la primera vegada que vaig ser a belgrad (no la trobo pel bloq, però resumint, jo li preguntava al conductor del tramvia si aquell anava a l'estació de trens, i ell em responia "potser", i jo pensava, com que potser, o hi va o no hi va!, però avui he vist que volia dir que sí). Llavors ha vingut la Marijana i ha posat la radio. Se sentia música no ho sé, normal, i la nena (Anja, té quatre anys i viu un parell de cases més avall) ha dit que si allò era una cançó, que com li podia agradar. La Marijana ha respós que sí que era una cançó i que quina li agradava ella. La nena ha respós Gas gas. La Marijana ha dit que no li agradava. La Anja ha dit que si l'hagués sentit sí que li agradaria. Tot plegat m'ha fet molt de riure, més que res, perquè la cançó en qüestió (una d'en Bregovic de fa un parell d'anys) va ser la melodia del meu mòbil durant un parell d'anys
Llavors m'he menjat un peix

I després cap al centre a escoltar algun concert del Belef (enllaç per si algú es passa per la ciutat aquests dies)

Veieu que bé que celebrarem el post 1100!!

Fotos

2010-08-07T13:51:00.006+04:00

Ja estic instal·lada a la meva casa. Les vistes no podrien ser millors. Què dir-ne, estic encantada (llàstima que la qualitat de la càmera del meu mòbil és força pèssima)

Ja hi sóc

2010-08-06T21:38:00.003+04:00

El primer dia a Belgrad ja pensava que podria haver fet tot el viatge només per anar-hi a dinar i tornar a casa. Fins a aquests nivells val la pena aquest tros de terra

El nou vol directe Barcelona-Belgrad també val la pena, perquè van tenir l’assenyada idea de creuar tots els Balcans, entres per Zadar, baixes una mica, terra endins, veus Sarajevo (és fàcil de reconèixer, queda a la dreta, és el poble més gros que veus, allargat, entre muntanyes), i després l’avió baixa, s’acaben les muntanyes, veus plana i camps i l’avió aterra no gaire lluny de Zemun, però ja a dins la Vojvodina

L’avió va fer una hora tard però en Milos (el germà de la meva companya de pis) m’esperava pacientment i sense un bri de mala llet als ulls. Amb el cotxe (vermell, atrotinat, posant la música amb cassets) vam anar cap al barri on, fa uns anys, s’hi van construir la casa. És un barri de refugiats, de Dalmàcia i de Bòsnia, el govern els hi va vendre les terres i mica en mica s’hi han anat fent cases. Tots sembla que es coneixen, venen de la mateixa zona i suposo que han passat junts la desgràcia d’haver de marxar a la força d’allà on has nascut i anar a un lloc on no hi tens res. Tragèdies d’aquestes.. potser aquest bloq peca de ser massa positiu i entusiasta, però és que les coses dolentes millor que us les expliquin ells mateixos..

Vam arribar a casa seva, a Busije, un d’aquests barris a l’altra banda del Sava, tirant cap a la plana i en direcció a Novi Sad. Em van fer seure, em van donar suc, em van donar cafè turc, em van ensenyar els arbres (pruners, “membrillers”, pomeres, pereres, mongeteres, tomateres, figueres, blat de moro,..), en Milos em va ensenyar el seu estudi (cinc guitarres, uns quants timbals.. és que és guitarrista i viu miraculosament d’això, o sobreviu més aviat, però és el que el fa feliç, o sigui que endavant). Em van donar dinar: escudella (fins i tot hi havia carn bullida, jo els hi vaig explicar que em pensava que d’escudella només en fèiem nosaltres, ells van dir que el mateix i que no sabien si m’agradaria la carn bullida), pebrots farcits d’arròs i carn, pastís de xocolata, prunes del jardí, amanida de tomata, cogombre i ceba del jardí i un altre cafè. Més tard hi havia una festa d’aniversari i em vaig oferir a preparar sangria. La sangria que preparo no és especialment bona ni sofisticada, però dóna el pego i a la gent li fa gràcia veure com la preparo i que és tan fàcil. O sigui que vam anar a comprar els ingredients i mentre seia al cotxe pensava que ja només per dinar havia valgut la pena el viatge amb avió

Després em vaig dutxar. Com que la pressió de l’aigua era molt baixa, a dins el bany no hi havia aigua calenta, per això em vaig dutxar a la dutxa que tenen muntada a fora, al mig de l’hort. Vaig tenir la mala idea d’oblidar-me roba neta dins de casa, i la mala sort que mentre era a la dutxa arribessin visites a tots els membres de la família, o sigui que la passejadeta de l’hort fins a l’habitació embolicada només amb la tovallola va ser força graciosa

Llavors vam anar a la festa d’aniversari, a Batajnica, també per allà la plana. Vam asseure’ns al pati, a dins hi havia els pares mirant la tele i a fora sèiem, vaig entrar a la cuina a preparar la sangria amb el noi que feia anys i alguna cosa deuria fer malament que al tirar-hi el sucre va començar a sortir espuma i vaig embrutir tota la taula de vi. D’alcohol fort, ja que érem on érem, hi vam posar rakija. La rakija no és com el vodka, la rakija té gust, i un gust molt especial, o sigui que va quedar sangria amb gust de rakija, ja està bé. La festa era petita, tots asseguts amb rotllana amb el menjar al mig, una mica de vent fresc i aquesta manera xerraire que tenen els serbis, xerren i xerren, es posen a xerrar de qualsevol cosa i sembla que tots els hi interessa

Vam retirar-nos d’hora i al cel hi havia uns llamps enormes, però res de pluja

L’endemà em vaig llevar quan van trucar-me els meus pares i vaig posar-me a esmorzar. La mare m’explicava coses, creia que no entenia res però de tant en tant sí que entenia coses i ella se n’adonava i deia “ah mira, sí que ho ha entès!”. Com la història d’una dona que s’havia trobat una serp al llit o un home de 50 anys que havia violat i matat una nena de 8. Em va fer menjar prunes, peres, més pastís i cafè turc. Jo els hi vaig explicar l’anècdota de la primera vegada que vaig provar el cafè turc (era a grècia, no sabíem què era i ens vam trobar amb la boca plena del pòsit del cafè, i els cambrers vinga a riure) i els hi va fer gràcia com fa gràcia sempre que explico l’aventura. Llavors va venir un senyor amb una camisa d’estampat granate, despitragat i panxa de cervesa, la calva tapada amb uns blens gruixuts que semblaven rastes de tan cargolats i oliosos que estaven, i que em mirava tot encuriosit. Després va marxar i va baixar en Milos, o sigui que vam tornar a esmorzar. Embotit, formatge, pa, amanida, suc

Al cap d’una estona vam agafar el cotxe i vam creuar tot Belgrad (Zemun, el riu, el centre i més enllà, fins a Kumodraz, que està a dalt d’un turonet) fins a la casa on habitaré a partir de divendres. Vam veure més suc amb la meva nova futura companya de pis (Marijana), vam mirar les vistes, em va explicar el seu viatge a Barcelona i vam tornar cap a Busije per dinar (ja eren les cinc). Com que la mare s’havia adormit, vam dinar cap a les sis. Qui llegís el bloq que vaig escriure l’altra vegada que vaig ser a Belgrad, ja sabrà que tenen un problema greu amb els horaris de menjar. Més pebrots (va fer una versió de la recepta amb carbassa perquè ho provés), carn, frankfurts, pa i amanida. Després un cafè turc i cap a una altra festa

En Milos i una noia havien de cantar i tocar a la festa, d’un seu amic que estava vivint a Eslovènia i havia vingut de visita uns dies a Belgrad. La meitat de la gent que hi havia era músic, guitarristes, baixos, cantants, teclats, bateries,.. de fet, tots havien format grups amb tots. Es veu que a Zemun, o la zona de Belgrad que queda a l’altra banda de riu, té una superpoblació de músics. El grup més famós de la zona potser és YU grupa, però segur que n’hi ha molts més. En Milos mateix forma part de tres grups diferents. La festa era al jardí, la temperatura era perfecta, la música en directe, què més es pot voler... doncs carn de porc! Cuinada a la balcànica, enxufant un pal al porquet i fent-lo girar pacientment sobre el foc untant-lo de greix

Vaig conèixer un dentista i va estar molta estona explicant-me la vida dels dentistes (ja sé que no us ho espereu, però els dentistes serbis tenen molt bona fama) i de la vida al país en general

Més tard vaig anar a dormir i ara m’he despertat. L’únic que haig de fer avui és anar-me a registrar a la policia i intentar fer funcionar la targeta de mòbil serbia que fa més d’un any que no faig servir

Ara no hi ha electricitat a la casa, quines coses

Demà

2010-08-02T19:15:00.003+04:00

me'n torno a Belgrad. Com que són uns quants dies, no sé si escriure aquí o anar a l'altre bloq (menvaigabelgrad.blogspot.com)

Crec que seguiré a aquest. Ja us ho aniré explicant (si és que hi ha algú que ho vulgui llegir.. i si no també, així doncs, com sempre)

Apa, fins demà!

mireu

2010-08-02T02:05:00.001+04:00

http://www.gapminder.org/

estadístiques de coloraines

2010-07-31T18:17:00.001+04:00

Després de gairebé un any sense fer-lo servir, m'he tornat a instal·lar el google-earth per veure el meu nou carrer de Belgrad. Aquest programa és fantàstic, m'hi torno boja!

2010-07-28T23:46:00.003+04:00

Un reporter de TV3 entrevistava una corredora turca que parlava una mica d'anglès. M'ha fet gràcia perquè després de parlar-hi, el reporter li ha dit
"Congratulations, eh"
I després ha dit a la càmera: parlava anglès una mica així, però bé

I m'ha fet gràcia aquest "eh", que se'ns escapa a tot arreu. I també un munt d'ais. Ara us hi fixeu i veureu que diem molts ai. I quan us hi fixeu i us n'adoneu tornareu a fer "ai", eh

Llista de la compra 6

2010-07-27T15:20:00.005+04:00

Portàtil S
Funda del portàtil S
Carregador del portàtil S
Mòbil S
Carregador del mòbil S
Bolso (verd? vermell?) S-verd-
Diccionari serbi-espanyol S
Mini diccionari serbi-espanyol N
Llibre d'errors gramàtics i ortogràfics en espanyol S
Llibre de gramàtica serbia S
Llibreta de les flors S
Llibreta negra petita S
Moneder S
Passaport S
Bitllet d'avió S
Targeta telèfon (BUSCAR!!!) S
GUIA DE BELGRAD N -és a Barcelona, que burra-
mapa de Belgrad S

Samarretes S
Roba interior S
Pantalons S
Faldilles S
Sandàlies
Bambes S
Bikini S
Tovallola (??) S
Pijama d'estiu S
Algun jersei S
Llençols S

Raspall de dents
Raspall de cabell S
Kit depilatori S
Pinta ungles vermell S
Tisoretes S
Desodorant S
Pasta de dents S
Ulleres de recanvi S

Paraigues

Matrioixques boniques S
Algo per regalar S
Algun llibre S

2010-07-26T15:00:00.003+04:00

Avui he posat els vuit capítols, que és el que tinc de moment més o menys ben traduït del llibre, en un mateix document apaïsat. Els he posat en dues columnes i llavors ho he guardat com a document pdf. I fa un goig tan gran!!!!!!

massa

2010-07-26T11:21:00.004+04:00

m'encurioseix la frase "sam sam" en serbi. Vol dir "estic sol". Però si considerem sam sam (el primer sam seria el verb "estic" i el segon "sol") la frase és incorrecta gramaticalment. En aquest cas hauria de ser "ja sam sam", i llavors estaria bé. Però si considerem sam sam (el primer sam seria "sol" i el segon, "estic", sol estic) llavors és del tot correcte. I em puc estar molta estona dient sam sam i pensant en si ara ho faig correcte o incorrecte. Per sort, sóc noia i haig de dir sama sam, o sigui que, almenys els dies que parli sola (sama govorim) perquè estic sola (sama sam), reflexionaré de forma gramaticalment correcte. Sama sam sada, to je vidno

Dušman

2010-07-23T12:47:00.005+04:00

és sabut que el serbi té moltes paraules que venen del turc (és lògic). Karaburma (un barri de Belgrad que vol dir alguna cosa com "anell de boda negre", si és que no he oblidat el significat) i Kalemegdan (camp de batalla, i també el parc-fortalesa del centre de la ciutat) en són dos exemples. També ho és la paraula dušman (enemic), que també es troba al romanès i que ha sabut viatjar, per l'altre costat, fins a l'Índia. De fet una amiga serbia em deia que, si mirava pel·lícules de bollywood, de tant en tant entenia paraules. Al ser dues llengües indoeuropees, aquí hi podria haver bona part de l'explicació, però tenint en compte aquest dušman, és possible que ella entengui més paraules de l'hindi que no pas jo mateixa (que també parlo una llengua indoeuropea). També és possible que ella encara sigui capaç d'entendre més paraules que jo perquè és serbia, sí, però nascuda a la costa croata, on tenen un munt de paraules italianes, o, com vaig aprendre l'altre dia, venecianes. És obvi que com més maneres tinguis d'anomenar una mateixa paraula, més possibilitats hi ha que aquesta paraula coincideixi amb alguna altra llengua

El cas és que l'altre dia sèiem en algun bar de Barcelona i amb nosaltres s'hi van asseure uns amics turcs. Ella me'n va assenyalar un que portava un barret i em va dir que aquell noi dormia amb una noia diferent cada nit. En serbi, va afegir, d'aquest tipus de noi se'n diu un XXXX (he oblidat la paraula, i se suposa que la paraula seria argot), i em va picar l'ullet, com si volgués dir: ara puc dir aquesta paraula en veu alta i, com que és en serbi i el noi és turc, no m'entendrà. Jo no me'n vaig poder estar: vigila, vaig dir-li, que aquesta paraula no sigui del turc i t'estigui entenent perfectament. Ella es va quedar muda de cop, tota seriosa, però després va deixar anar una riallada i aquí es va acabar l'anècdota

2010-07-22T18:00:00.002+04:00

Traduint les hores passen volant, però la traducció avança taaaant a poc a poc.. que no sembla proporcional!!

més versets

2010-07-20T23:26:00.004+04:00

Ja sam dama visokog morala, zato svoju nikom nisam dala
Sóc una dama d'alta moral, perquè "el meu" no li he donat a ningú

Ispred kuće metar drva, ti si moja ljubav prva
Davant de la casa un metre d'arbres, tu ets el meu primer amor (ho estic posant també en serbi perquè veieu que són rimes sempre, però entendreu que no m'entretingui fent rimar això)

Mala moja dođi da sviramo malkice, ja dok sviram ti mi skini gaćice
Petita meva vine que jugarem, mentre jo jugo tu em treuràs els calçotets

OOOO, otpala ti ruka ako drugu takneš oko struka
Oooo, et caurà la mà si a un altre toques per la cintura

Nisam zgodan al sam neophodan, ko me proba želi me do groba
No sóc convenient però sóc necessari, qui em prova em vol fins a la tomba

Guram guram ne može da udje moja noga u cipele tuđe.
Premo, premo, no pot entrar el meu peu a les sabates dels demés

Pevaljka sam od glave do pete, oko mene sve valute lete
Cantant sóc de cap a peus, al meu voltant totes les monedes volen

Sutra kada prođe što je noći milo, ti ne pričaj drugovima šta je sinoć bilo
Demà quan hagin passat les delícies de la nit, no expliquis als amics què va passar la nit passada

Puši puši mala puši mala ti, ne dozvoli vatri da se ugasiiiii
Fuma fuma petita, fuma petita, no permetis que el foc s'apagui

Dva bunara dva bunara a velika suša, dođi dragi izgore mi i srce i dušaaaa
Dos pous dos pous i una gran sequía, vine estimat i crema'm el cor i l'ànimaaa

Ja sam mladić od pedeset ljeta, šta sam mator ništa mi ne smeta, sve me cure u mom selu jure, kaže majka da je zbog frizure
Sóc un jove de cincuanta estius, que sóc un vell que res em molesta, totes les noies del meu poble em persegueixen, diu la mare que és pel pentinat

Bé.. n'hi ha cinquanta mil més, si algú diu que li fan gràcia ja les posaré!

Versos de Turbo-Folk

2010-07-20T19:13:00.006+04:00

(el turbofolk és una música.. música.. que es va posar de moda als anys 70 i 80 als Balcans. Aca Lukas, Sinan Sakic -que el vaig sentir mig d'estranquis a Belgrad-, i Ceca, i molts d'altres, en són alguns exemples)(vindrien a ser un equivalent de Camela)

Sve, sve, sve, sve ćeš da mi daš, al ja neću s tobom jer si mafijaš.
Tot, tot, tot, tot m'ho donaràs, però no vull estar amb tu perquè ets un mafiós.

Daj zagrli me, daj daj daj, vodoravno a i uspravnooooo
Vinga abraça'm, vinga vinga vinga, en horitzontal i en verticaaaaal

Skočit ću sa sedmoga sprata, rodila mi žena a ja nisam tata.
Saltaré des d'un setè pis, la meva dona ha donat a llum i jo no sóc pare.

Oću kući da te vodim, ali ja sam izbjeglica nemam kuće bože bože zar ja tražim nemoguće?
Et vull portar a casa, però sóc un refugiat, no tinc casa, déu meu déu meu, és que no puc buscar-ne?

Vetar duva kiša sipi a pod nama krevet škripi
El vent bufa, la pluja cau, i sota nostra el llit grinyola

Moj se dragi u autu voza a ja jadna u šumi kod koza!!!!
El meu estimat condueix un cotxe, i jo pobra al bosc amb una cabra!!!!

Uz malu peć i radio svašta sam joj radio.
Prop d'un estufa petita i una radio li vaig fer de tot

Moja mala nema prednjih zubi, kad me ljubi jezikom me ubi!!!
La meva petita no té dents de davant, quan em besa amb llengua em mata!!!

Nećeš čak ni pasulj da mi skuvaš, a kamoli decu da mi čuvaš
No vols ni coure'm les mongetes, i molt menys els nens que em conserves (?? segur que m'equivoco molt al traduir)

... en tinc una llista molt llarga que m'acaben d'enviar, però ja us podeu fer una idea del nivellàs de les lletres

Jugant amb gomes de cabell de colors del xino

2010-07-19T22:47:00.003+04:00

2010-07-19T21:03:00.002+04:00

Рамбла па-ки Рамбла па-я
эса ла Румба де Барселона!!

(Rambla pa-ki Rambla pa-ia
esa la Rumba de Barselona!!)

Des que vaig ser a Moscou, que no han parat de venir russos a Barcelona. I abans no en coneixia ni un. I a mi m'agrada que vinguin! Així que tots contents

5è número!!

2010-07-11T19:21:00.004+04:00

Aquest divendres vam publicar el cinquè número de la revista, homenatjant el 150è aniversari del naixement de Txékhov. A més, celebrem un any de revista, i no és pas poc!

Espero que us agradi!!!!!

L'última estació

2010-07-09T17:47:00.003+04:00

Ahir vaig mirar la pel·lícula L'última estació, que explica els últims dies de la vida de Tolstoi i, el que més em va semblar, és que era una pel·lícula molt americana i molt poc russa. De totes maneres, és prou distreta
Per veure els seus últims dies, però, més aviat, faria un cop d'ull aquí

Beer Fest

2010-07-04T20:11:00.004+04:00

Estic contenta perquè aquest any, al beer fest de belgrad, no només és refotudament llarg (de dimecres a diumenge!), sinó que hi ha un munt de grups que m'agraden o que, com a mínim, conec (gairebé tot és rock, punk, no sé.. és sorprenent que encara escoltin aquest rock allà, però sí)

El dimecres, partibrejkers

El dijous, Jurica Padjen (un dels fundadors d'Azra, per exemple)

Riblja Corba (un dels més famosos, i bé, diria que el seu cantant és tot un personatge..)

S.A.R.S (d'aquest ja us n'havia posat una cançó, o sigui que en poso una altra)

Divendres,
Divendres hi ha Bajaga, espero que amb aquesta cançó, que parla d'un tren rus

Del Arno Band, que és reggae, per variar una mica

Dissabte, Siddharta!! que potser és el primer grup de tots aquests que vaig conèixer, per algun motiu, per Eslovènia, i me'n vaig comprar un cd i tot a Maribor

O sigui que dissabte hi aniré només per ells, però també hi ha

Yu grupa, que també valdrà la pena d'anar a veure

I per fi estem a diumenge!!!
on només conec el de Van Gogh, però que no m'agrada gaire

iupi!!

Dues paraules que venen del txec i que no ho hauríeu dit mai:

2010-07-03T20:37:00.004+04:00

Robot (aquest sí, perquè R*B*T*, en moltes llengües eslaves, sona a "treballar") i

Pistola

sí sí, no dic mentides!

Un molt bon enllaç

2010-07-03T15:52:00.000+04:00

pel·lícules velles europees

http://www.europafilmtreasures.es/

(i ja que ahir estàvem musicals..)

2010-07-02T12:18:00.005+04:00

Resulta que els del partit Solidarność (pronunciat alguna cosa així com Solidàrnoixtx) -en resum, el partit que va sortir en contra dels comunistes, per allà els anys 80- va agafar com a himne una versió de l'Estaca de Lluís Llach

Una cosa que no crec que sàpiguen gaires polonesos, una cosa que no crec que sàpiguen gaires catalans (jo no ho sabia fins fa cosa d'un mes, que ho vaig trobar de casualitat), però en fi, vet aquí una altra relació entre els catalans i els polonesos :)

(enlloc d'estaques parlen de parets, però la idea ve a ser la mateixa)

Una mica de reggae polonès

2010-07-01T22:24:00.002+04:00

(ufs, n'hi ha uns quants, però és maco el polonès)

1, 2, 3............

2010-06-29T16:34:00.003+04:00

Estan dictant sentència i jo sóc dins la dutxa i penso: ves, ves!

Llavors surto, vaig a l'ordinador i miro i compro bitllets d'avió, l'agost seré a Belgrad, bé, a Belgrad Belgrad no, a una caseta compartida amb vistes als turons verds brillant i dos gossos (les coses van ràpid, i bé, quan són rampells)(almenys a mi em funciona)

Després de decidir-ho, em van trucar per si volia anar quatre dies de setembre a Varsòvia, a unes coses russes que s'hi fan.. Sí, sí!

Vaig pensar que estava fent un dia fantàstic

Després va sortir la notícia de l'estatut. Bé, no tot podia dependre dels meus rampells!

.......... botifarra de pagès)

2010-06-28T02:59:00.001+04:00

que bé que m'ho passava!!

http://leanan.bloc.cat/

(sobretot per allà, a finals del 2005 i a principis del 2006..)

2010-06-19T23:14:00.003+04:00

(em rellegia el diari de viatge que vam escriure a Romania)

Es veu que vaig dir:

-Fins que no viatges al costat d'un sac, no pots dir que has viatjat per Romania

I suposo que tindria les meves raons per dir això, i suposo que a la meva manera deuria tenir raó

2010-06-04T18:28:00.001+04:00

Ahir al tren vaig conèixer un ucraïnès que vivia a dues hores d'autobús de Haifa (Israel), que era pintor i que viatjava amb un carnet que li permetia entrar als museus d'art de forma gratuïta (em va estar preguntant pels museus interessants de Girona, i em va dir que el de la ciència de València, l'únic que va trobar obert el dilluns, no li va agradar gens i no hi va entendre res). Jo només volia ajudar-lo com a punt d'informació, però se'm va asseure al costat i em va estar parlant fins a Girona. Em va convidar al seu poble d'Israel i em va dir que si hi anava em pintaria un retrat. Un ucraïnès a Israel! Evidentment jueu, i no em parlava en ucraïnès, sinó en un rus molt clar i molt estàndard. No es pot dir que n'aprengués res especial, d'aquesta coneixença en concret, però sempre fa gràcia

A mig camí va treure un iogurt i se'l va estar menjant molt sorollosament, fent que la resta del vagó es girés indignada cap a ell

Un cop a Girona, li vaig indicar com fer-ho per anar fins a l'alberg. Llavors em va donar la mà, li vaig donar, m'hi va fer un petó i, com emocionat, em va fer dos petons a la galta

(això últim em va portar a un seguit de reflexions sobre les diferents situacions en què es troba un home o una dona que viatgen sols)

2010-05-30T22:15:00.004+04:00

mira que m'agrada poc conduir, però el que és mirar per la finestreta!!!!

(això és per algun lloc de Romania)
(i amb la Gianna Nannini de fons, això sí que no m'ho esperava)

2010-05-30T01:24:00.000+04:00

sí, sí, estic mirant eurovisión.......

Els últims dies de Lev Tolstoi

2010-05-28T11:19:00.001+04:00

(l'escriptor de Guerra i Pau, i Anna Karenina. Però jo us recomano molt, moltíssim Hadjí Murat)

2010-05-23T22:46:00.004+04:00

sembla ser que en un text escrit en hebreu (però amb molts catalanismes), de l'octubre n'hi diuen... Vuitubre!!!!!
(setembre.. vuitubre... novembre...)

l'octubre no deixa de venir del mateix, però vuitubre sona molt més bonic. A més, és el mes que vaig nèixer

(per cert, si algú sabia que el moviment rastafari té arrels a etiòpia, amb la reina de Saba i el rei Salomó, que aixequi la mà)

Evolució dels alfabets

2010-05-21T17:22:00.003+04:00

Breu explicació: Tots els alfabets que apareixen són de llengües semítiques, menys els tres de dalt: el de transliteració (que és per qualsevol llengua del món mundial), el grec i el ciríl·lic.

El fenici i l'etiop procedeixen de l'alfabet proto-cananeu: el fenici però, és molt més antic que l'etiop, que és el que s'utilitza actualment. L'estrangelo és una variant de l'arameu (que és una llengua no extingida, però gairebé), el més utilitzat actualment. L'hebreu i l'àrab provenen tots dos d'algun alfabet arameu, però no sé si l'estrangelo o d'algun altre (el serto, el nestorià, o potser encara algun altre). L'àrab no prové directament de l'arameu, sinó que hi ha un alfabet intermig: el nabateu (de Petra). I ara ja us podeu entretenir mirant el quadre. A baix a la dreta hi ha un petit esquema per saber a quin alfabet correspon cada lletra, i de quin alfabet prové

(cliqueu per ampliar)

2010-05-20T17:37:00.002+04:00

Feia temps que no m'emocionava tant amb un seminari....

http://stel.ub.edu/sesereme/ca/programa

2n seminari interancional sobre refrans meteorològics

Amb els ulls encesos he preguntat a un dels que ho organitza: i... i .... i puc venir només als que em sembli?

... em diu: és clar! però si vens el 60% et donem 2 crèdits de lliure elecció

- Em són igual els crèdits de lliure elecció! (no és veritat tampoc, però a vegades l'entusiasme em fa sortir exageracions)

Així vine quan vulguis, si és per amor a l'art!

Agafaré una LLIBRETA GROSSA!!!

(segur que hi ha algú que entén la il·lusió..)

Tornado a Sèrbia

2010-05-16T14:27:00.002+04:00

Doncs així, l'altre dia hi va haver un tornado a Sèrbia!

http://www.cazatormentas.net/index.php/Videos-de-tormentas-tornados-huracanes-ciclones/Tornado-en-Sombor-Serbia-hoy-mismo.html

Fragment

2010-05-13T00:47:00.002+04:00

Trobo que aquest petit fragment (de Pornografia de Witold Gombrowicz)......

Va beure el te que li van donar però li quedà al platet un tros de sucre -i va estirar la mà per portar-lo als llavis - però aquest moviment potser no li semblà prou justificat, va retirar doncs la mà - però la retirada de la mà era en el fons encara menys justificada - va estirar doncs la mà un altre cop i es va menjar el sucre - però se’l va menjar tal vegada ja no pel plaer sinó per comportar-se de manera convenient... respecte al sucre o respecte a nosaltres?... I per esborrar aquesta impressió va estossegar i per justificar l’estossec va treure un mocador, però ja no va tenir el coratge de mocar-se - només va moure una cama. La moguda de la cama, segons sembla, li provocà noves complicacions, llavors es va tornar definitivament silenciós i s’immobilitzà.

...... és fantàstic

Me'n

2010-05-08T13:25:00.003+04:00

torno

a

Belgrad

:)

(encara falta una mica, però aviat!!)

(nenes coreanes cantant en una visita que Tito va fer a Corea del Nord. Si fa un parell d'anys volia anar a Belgrad per cantar els bobobobs (????sí sí), ara vull anar a la riba del Sava a cantar això)

El jugador, de Fiódor Dostoievski

2010-05-07T21:12:00.002+04:00

El jugador és una novel·la breu que Dostoievski va escriure el 1866. De fet no la va escriure, la va dictar: aquest detall jo no el sabia, i me l’imaginava escrivint i llençant els fulls enlaire quan no hi havia espai per més lletres, com si s’hagués de treure alguna cosa de dins. El cas és que si no ho va escriure, sinó dictar, encara puc explicar-me millor aquesta sensació, d'un raig més que d'una escriptura acurada.

El llibre és una mena de diari d’Aleksei Ivanovitx, el preceptor dels fills del general, o més que un diari, uns paperots que escriu quan arriba a casa de nit, el dia que té temps per escriure. O sigui que la narració no és ben bé continua, no es pot dir exactament quant temps passa i sembla que recuperi aquests papers quan té alguna cosa a dir.

Està estructurada, per dir-ho d’alguna manera, en irrupcions, o per dir-ho d’una altra manera, va d’un pic de tensió a un altre: el joc de l’àvia i el joc del protagonista. Pel meu gust són els dos millors moments. Al voltant d’aquests, hi ha pujades i baixades, i tota una trama de secrets, conjures, que en depenen i que canvien el curs de la història (la dels personatges). Si seguim l’argument, veiem que el destí dels personatges es mou al voltant d’aquests dos fets: els primers capítols depenen de la mort de l’àvia i la seva herència. Quan aquesta arriba a Ruletenburg tenim una primera gran irrupció: el personatge sembla endur-s'ho tot per davant amb una energia impròpia en algú de la seva edat, i es posa a jugar com si hagués embogit, fascinada per la boleta que gira i que no hi ha manera de saber on pararà. Aquí hi ha un gran joc psicològic, i molta morbositat: l’àvia aposta al zero, un cop i un altre. Tu, com a lector, saps que això no pot sortir bé, que l’atzar acabarà guanyant i arruïnant a la senyora. Però, Qui decideix que el zero sortirà molts cops seguits i després pararà, i quan l’àvia decideixi deixar d’apostar-hi després de perdre molt, tornarà a sortir? Sembla que hauria de ser l’atzar. Però no és l’atzar qui decideix, és Dostoievski. Podria ser benèvol amb la senyora, però no ho és, perquè llavors la seva visió del joc es podria entendre diferent. I Dostoievski el que vol és dir: el joc t’acabarà perdent. Però en el moment que qui decideix que l’àvia perdi tots els diners és l’autor, i no l’atzar (a no ser que escrigués decidint els cops de sort dels personatges a cara i creu), queda penjada a l’aire una altra reflexió, metalingüística potser: l’àvia fuig per cames, mig arruïnada, però perquè l’autor ha fet que el joc anés així. Podria haver anat diferent, podria haver-se enriquit. El joc sempre deixa aquesta possibilitat, que és el que perd al protagonista: ja sé que ha anat així, ja sé que ho acabaré perdent tot, però podria no ser així. Recapitulant, ens fa un primer toc: qualsevol pot caure en el joc, i aquest no té final. L’àvia marxa corrent, però en la marxa precipitada et queda la sensació que la pobra dona ja ha tastat el “verí” i a ningú li sorprendria que tornés a jugar.

Segueixo. Després d’aquesta primera irrupció, es prepara tot per la següent: les trames que s’havien teixit al voltant d’aquest primer “conductor del destí” (els diners de l’àvia) es desfan, es descobreixen i se’n comencen a teixir de noves. I llavors, Aleksei Ivanovitx s’aixeca de cop, endut per una fúria, se’n va a jugar i s’enriqueix en poques hores. Dostoievski portava tot el llibre fent dir al protagonista que, quan es posés a jugar amb els seus diners, guanyaria. Aquesta convicció del jugador, la de “saber” que guanyarà, segur que existeix!! I l’autor li permet tenir raó. Però aquesta convicció de fet és falsa: guanya perquè l’autor li permet, no perquè el protagonista n’estigués convençut i “ho sabés”. Un cop tenim el protagonista enriquit de cop, passa a ser algú a la societat i les trames que abans es teixien independentment d’ell, ara l’inclouen (de manera bastant tangencial, igual com incloïen l’àvia abans, perquè no és la persona, sinó els diners) i acaba a París embolicat amb mademoiselle Blanche. I a ell li és igual tot. El joc li dóna la possibilitat d’obtenció de la felicitat. Acabat el joc desapareix la possibilitat de la felicitat, o d'una cosa millor, i apareix una mena de buit: això és el que em dóna el joc, un mes amb una prostituta de luxe. El jugador segueix convençut que, un cop es quedi sense un cèntim, tornarà al casino, tornarà a jugar i podrà tornar a aturar-se en aquesta mena de buit temporal. Però Dostoievski no li deixa, l’arruïna definitivament. Segona lliçó: és igual el que la teva bogeria de jugador et digui, acabaràs perdent.

I el final és formidable. El jugador segueix atribuint el guanyar i el perdre a la decisió, a la convicció que guanyaràs. Però el lector sap que no és així, des de la distància veu que és fals, que per molt que pensis que vols que faci sol, això és independent de la teva voluntat. Sap que la sort o la desgràcia del jugador va lligada a l’atzar, però en aquest cas, va lligada a la voluntat de Dostoievski i fins a quin punt vulgui portar a la desgràcia el seu personatge. Com a lector et sents molt impotent, perquè li vols dir al pobre Aleksei que pari, que ara que sap que la Polina l’estima, se’n vagi amb ella i sigui feliç. Però abans vol tornar a jugar, un últim cop, l’últim com sempre! I al seu cap no hi ha una altra possibilitat: guanyarà. Perquè si un jugador no tingués aquesta convicció al cap, qui és que jugaria? A mi em sembla que aquí hi ha la felicitat del jugador, quan és davant la ruleta i guanya, ell ja "sabia" que guanyaria, per tant el món està sota els seus peus i pot fer el que vulgui. No sóc jugadora, no ho sé, però podria ser així. I un segon amb aquesta certesa absoluta sembla que ho compensen tot.

I guanya, perd, com acaba aquest home? Sabem que malament. Però no ho sabem! Aquest cop Dostoievski no tria la sort d’Aleksei i així s’acaba el llibre.

guerra i pau, de Lev Tolstoi

2010-05-07T20:51:00.006+04:00

(les meves ressenyes no son gaire serioses i una mica exagerades, no us trenqueu massa el cap)

Guerra i Pau sembla que s’ha anat fent un lloc dins l’imaginari popular des de dues bandes: una, a través de l’etiqueta de clàssic universal; l’altra, des de la fama de ser un llibre molt llarg. I certament ho és, de llarg. Quan me’l vaig llegir va ser perquè tenia un mes amb temps per llegir, i al final, vaig estar llegint i llegint durant gairebé tres mesos. És un dels molts inconvenients que tenen els llibres molt llargs, que has de tenir temps per llegir-los. L’altre és que pesen massa i són de mal llegir, i que un llibre sigui de mal llegir és un inmens punt en contra, almenys per la meva consciència poc profunda. Per sort, els llibres llargs tenen un avantatge sobre els curts -i d’això me’n vaig adonar, precisament, llegint Guerra i Pau- i és que creen records dins del mateix llibre. Vull dir, recordo que al cap de tres setmanes d’intensa lectura, vaig arribar al fragment on hi apareix un personatge, Berg, a la batalla d’Austerlitz, on crida empunyant un sabre amb la mà esquerra: “mireu, m’han ferit la mà dreta i continuo lluitant amb l’esquerra! Recordeu la gesta!”. I no hi vaig pensar més. Uns dies després, vaig llegir com s’extenia per Sant Petersburg la fama de Berg i d’aquella escena prèviament llegida. Em va venir la imatge de tot plegat, en Berg muntat dalt del cavall amb una mà sangonosa i l’altra aferrada a l’arma, cridant a tothom que el mirés perquè després pogués ser condecorat: efectivament, em va venir al cap la imatge nítidament, com si jo mateixa hagués estat al camp de batalla, hagués vist Berg i recordés, mesos després, als salons de Sant Peterburg, aquell moment. Vaig pensar, mentre ho llegia: ah sí, ja me’n recordo. I al dir això vaig pensar, per primer cop a la vida: heus aquí un avantatge dels llibres llargs, que poden crear records. I després vaig pensar: això deu ser que el llibre està bé, això que un record no viscut passi a formar part de la vida com si l’haguessis viscut; i a partir de llavors li vaig permetre a Guerra i Pau l’etiqueta de clàssic universal.

Segurament Tolstoi estaria content amb el paràgraf anterior, o com a mínim així ho vull creure. No pel fet que una estudiant de lletres li digui que es mereix ser un clàssic universal (potser, com a molt, s’acaronaria la barba i faria “hm!”), sinó perquè què millor que, en un llibre que intenta explicar els mecanismes de la història, aquest deixi consciència als lectors d’aquest mecanisme? I no per les seves llargues i (una mica avorrides) reflexions, sinó perquè quan llegeixo la història que explica en Berg, me’n recordo del que havia passat abans, i segurament en aquell moment (ara ja fa massa mesos que me’l vaig llegir) recordava també qui era aquest Berg. És a dir, la meva memòria, cada cop que llegia una paraula, tirava enrera recordant què s’havia dit abans sobre la mateixa paraula, fent una mica el procés de Tolstoi d’anar tirant més i més enrera en la història per tal d’explicar un fet.

Però potser, en aquest voler explicar com funciona la història es fa una mica pesat. El veig allà, assegut sota l’espelma, pensant i escrivint hores i hores i només parant per prendre el te. I tornem-hi a escriure el que ja hem dit, que ho entenguin bé, perquè la història va així, i si no ho entenen no és perquè pugui ser diferent, és perquè se’ls hi ha de tornar a explicar. I hi posarem personatges reals barrejats amb ficticis, hi posaré Napoleó, els faré veure Napoleó, allà dalt mirant Moscou sota els seus peus, i se sentia com jo dic, i mentre es prepara la batalla d’Austerlitz, diré que Kutusov tenia un sol ull, i el tancarà i l’obrirà cinquanta vegades, aquest sol ull, i et mirarà amb ell, amb el seu ull. Em venies ganes de dir-li que em deixés llegir el seu llibre en pau, que callés d’una vegada, que se n’anès a prendre el te una estona. De totes maneres, com que sóc una persona fàcil de convèncer, també puc dir que aquesta insistència ha fet que per mi, la batalla de Borodinó sigui com ell la descriu, l’incendi de Moscou sigui com ell el descriu i etcètera. No havia llegit mai amb tanta passió les descripcions d’unes escenes bèliques, ni m’havia imaginat i vist tan bé un francès cavalcant cap a mi amb la intenció de tallar-me el cap. Això si parlem de les parts històriques del llibre, de les parts de Guerra.

Ara, no m’hauria fet amiga de cap dels seus personatges durant els períodes de Pau. De fet, no m’hauria fet amiga de Tolstoi. Tampoc crec que ell ho hagués volgut. No m’agrada com pensa, no m’agrada com és! No m’agrada Nataixa, no m’agrada Pierre, no m’agrada Maria i, només per alguna vena romàntica que tinc, m’hauria pogut enamorar del príncep Andrei. Posats a triar! No m’agraden els canvis que pateixen els personatges, segurament milloren moralment segons Tolstoi, però empitjoren i s’empobreixen als meus ulls. Quin avorriment l’amor entre Andrei i Nataixa, però sobretot, que horrible el que hi ha entre Pierre i Nataixa, tan forçat, tan irreal, tan .. sant! Gairebé em vaig indignar quan ho vaig llegir, de poc no va anar que parés de llegir.
En contra dels meus principis, aquest llibre m’ha fet adorar les parts de guerra i avorrir les de pau. Potser perquè a ningú li interessa la narració d’algú que viu en la pau, però en canvi l’inquieta la d’aquell que viu en una guerra. A tothom l’inquieta pensar la pròpia reacció davant d’una situació extrema com és una guerra, som uns morbosos. No va d’això, el llibre, però vull dir que si me n’agradaven les parts de Guerra i no les de Pau, potser era perquè Tolstoi m’hi endinsava tant bé que podia plantejar-me la meva pròpia reacció allà dins, segurament errònia, però això tant li fa. Em sembla que m’hauria quedat amb els canons, allà lluny, a un turonet, com aquell personatge que dispara com si fos en un videojoc.

En conclusió, Odio Guerra i Pau perquè durant tres mesos em va destrossar els canells, No m’agrada perquè desprèn una moralitat que no comparteixo, M’agrada perquè després de temps encara me’n recordo, i l’Estimo perquè... Perquè sí. L’estimo? Sí, suposo que sí. És clar! No oblidem que sóc estudiant de filologia eslava i quan es tracta d’eslaus em falla l’objectivitat.
Vaig i vinc, ja ho sé, però és que és Guerra i Pau, ja és bonic que em crei sentiments oposats.

El vaig tancar i li vaig dir a un altre filòleg eslau: llegeix-te’l, sobretot llegeix-te’l. A ma mare no li hauria dit, segurament. S’hauria avorrit!

2010-05-07T12:24:00.003+04:00

Concerts pròxims:

Boikot (a Girona demà, a Barcelona la setmana que ve)

que

que s'han dedicat a versionar cançons balcàniques (el que en diem aquí balcàniques)(el vídeo és de Bubamara, tipiquíssima

(la mateixa cançó, però de Emir Kusturica i The no Smoking Orchestra)(jo hi era aquí!!!! ooo)

2n concert:
Gogol Bordello, que ha tret cd nou i que toca el 22 a Barcelona

vull te

2010-05-04T12:14:00.002+04:00

és una cosa molt tonta, però fa gràcia

En serbi "t'estimo" es diu "volim te". A un serbi li feia molta gràcia que en català, si diem "volem te", significa que volem te

i això li feia molta gràcia

(a mi em segueix fent gràcia que "do jaja", literalment "fins els ous", sigui una expressió positiva)

2010-05-03T10:37:00.001+04:00

un enllaç

http://blogs.20minutos.es/enguerra/post/2010/04/30/ni-crisis-ni-derechos-humanos-las-exportaciones-de

2010-05-02T21:32:00.004+04:00

el yiddish és una llengua indoeuropea, però amb molt de lèxic hebreu. S'escriu en alfabet hebreu, però no és una llengua semítica. Sí que és llengua semítica, per tant, l'hebreu. També ho és l'àrab, el fenici, i moltes de les llengües que es parlen a etiopia. Són d'altres famílies no-semítiques, en canvi, llengües com el turc o el persa.

En conclusió, el yiddish i l'hebreu s'escriuen amb el mateix alfabet, però són dues llengües molt diferents. Això que en un primer moment pot semblar confós és el més normal del món. L'anglès i el croat tampoc s'assemblen gaire i s'escriuen amb el mateix alfabet

alfabet hebreu

2010-05-01T16:49:00.001+04:00

és una web una mica tonta, però va bé per aprendre's l'alfabet hebreu

http://www.cartoonhebrew.com/

2010-04-30T21:32:00.003+04:00

Avui he conegut la Sara, una nena preciosa de Letònia. Em fa una mica de vergonya confessar que, fins no fa gaire, estava convençuda que els tres països bàltics (Estònia, Letònia -Latvia per la resta del món- i Lituània) parlaven idiomes diferents, però de la mateixa família. La finoúgrica. Fa poc vaig descobrir que no, que l'estoni sí que és finoúgrica, però el letó i el lituà són una altra família, la bàltica. De fet, les llengües finoúngriques no són ni indoeuropees, sinó uralianes (és molt entretingut això de les classificacions de les llengües)

Deia que he conegut la Sara, una nena preciosa de Letònia. No m'havia entretingut mai a escoltar el letó, però sona molt bonic. L'altra dia vaig sentir persa (també és indoeuropeu) i també és molt bonic

No podia parlar amb la Sara, que té dos anyets, però sí que l'he pogut fer riure. I a més com que a casa hi tinc joguines ha fet plorar durant molta estona el baby-born, treient-li el pipo i no tornant-li a posar. Llavors assenyalava a un vidre del metro i deia: api api api api. Li he preguntat a la seva mare què volia dir allò que repetia insistentment, però m'ha dit que no ho sabia, que era idioma propi de la nena. No sé si era indoeuropeu

si...

2010-04-30T10:33:00.003+04:00

... voleu saber què m'estic llegint ara

Maitreyi, La noche bengalí (de Mircea Eliade). Una història d'aquestes d'amor que passen a l'Índia, entre un europeu i una índia. Me la vaig llegir gairebé en un dia, tot i que l'Índia ni em va ni em bé. Serà per alguna cosa (que me'l vaig llegir ràpid, vull dir)(per alguna cosa positiva)

El jugador (Dostoievski). Aquest és relectura, però m'agrada molt més ara que el primer cop que el vaig llegir. Em sembla que quan Dostoievski escrivia i arribava al marge del paper, enlloc d'apilonar-lo acuradament amb els altres fulls escrits, llençava el paper enlaire. Fora feia! i seguia escrivint, com si s'ho tragués de dins (tragués és? que horrible, sembla que sigui de tragar)(de fet, ara veig que en català també es pot dir tragar, i sí, també és "que ell es tragués")

Pornografia (Witold Gombowicz). No ho sé, l'acabo de recomençar. Crec que és molt espès, i que si l'hagués llegit uns anys abans m'hauria entusiasmat. Actualment, ja ho veurem

2010-04-27T19:12:00.003+04:00

avui m'ha passat una cosa estranya: he agafat un llibre, ja traduït, de l'autor que estic traduint, i mentre llegia algunes frases em semblava llegir-me a mi mateixa. No a mi mateixa, és clar, sinó a la traducció que estic fent de l'autor

de fet no és una cosa estranya, sinó lògica i tot. Però la sensació ha estat estranya

2010-04-26T11:54:00.003+04:00

jugant a això,

http://es.akinator.com/

he pensat en Dostoievski. Primer m'ha preguntat si seria Puixkin, i després Tolstoi. Gairebé!! Però llavors ho ha endevinat

Ara pensaré.... Akhmàtova!!

Primer m'ha dit Golda Meir (primera ministra d'Israel). Després Lou-Andreas Salome. Ayn Rand. I no hi era!!! Bé, ara ja hi és

I ara... Txítxikov, el de ànimes mortes de Gógol! apa. Diu Raskolnikov de Crim i càstig. Nooo. St.Jimy de Greenday??? ... s'hi acostava més abans. Don Juan Tenorio.!!!! però si t'he dit que era rus! vaja, tampoc hi és... ara ja hi és.

Busquem Gógol... sí que hi era, però no l'ha endevinat

vaig a pensar la Mafalda, que sinó no té gràcia això. A la primera!!! Per què estic narrant això al bloc?

2010-04-22T23:45:00.000+04:00

Belgrad és tan petit!!! I no per la mida, que també déu ni do que petitó que és. Però és tan petit!!!!! Ja ho explicaré millor quan pugui

L'inspector, de Gógol

2010-04-21T14:08:00.002+04:00

Nikolai Gógol, malgrat el tallat de cabells amb què es deixava retratat, sempre m’ha caigut molt bé. I L’inspector, malgrat que segurament no l’entenc com ell voldria, m’agrada molt. I no perquè em faci molt de riure (que també), o perquè, en contra de la voluntat de Gógol, li sortís una punyent crítica social (això sempre sembla que ha d’entusiasmar). L’inspector m’agrada perquè:

el joc d’enganys és extremadament tergiversat i, malgrat això, el lector ni se n’adona. Vull dir, s’adona que hi ha enganys, però no de com són de complicats. Perquè si et poses a pensar en l’infinit encavalcament d’enganys que hi ha a l’obra, t’agafa mal de cap. I com que és teatre i el teatre és sempre engany, més fins i tot que la literatura, encara és més rebuscat tot plegat.

Ara intentaré explicar-me millor.

L’obra comença presentant la realitat al lector. La realitat fictícia, però això és el teatre. Que a l’hospital no donen medicaments als malalts perquè si s’han de curar, ja ho faran sols (aquesta idea, ara que ho penso, l’agafa Txékhov en El pavelló nº6, o sigui que no deuria ser gaire excepcional, que alguns metges russos actuessin així). Que el jutge cria aviram al jutjat. Que el carter obre les cartes i que es guarda les que més li agraden. Que ... etcètera. Això és la realitat i provoca el riure, segurament per aquest motiu. Com aquells monòlegs d’ara que diuen “no us ha passat mai que....” i com que la resposta és “sí, sí!”, ens fan riure.

Fins aquí, doncs, l’espectador ja sap com són de veritat els personatges. Tenim el primer engany, que és el típic del teatre: el d’unes persones que, per unes hores, són uns personatges.

També tenim la revelació d’una veritat (fictícia): que l’inspector ha de venir (ho diu la carta), però que encara no ha arribat (ho diu el carter). I per si a l’espectador li passa per alt això, en el següent acte ens presenta el fals inspector i ens queda claríssim que, primer, no és l’inspector, i segon, com és aquest personatge: ho diu el seu servent i després ho demostra ell mateix amb l’actitud.

Comencen a aparèixer, en totes aquestes escenes, els primers enganys, de moment confessats a mitja veu: els suborns, les desviacions dels fons d’estat, etc. Però el més important: el motiu de la visita de l’inspector. Si hi ha una visita d’un inspector, no pot ser pel que seria raonable, per mirar que tot funcioni com representa que ha d’anar (la mateixa figura de l’inspector és el que coneix el de dalt, el de baix, i manipula la realitat segons li convé, és a dir, l’enganyador més hàbil de tots). Si hi ha aquesta visita, deia, hi ha d’haver alguna raó que no ens volen dir: una guerra, per exemple. O sigui, que ja no és només que la figura en si d’un inspector sigui un engany, sinó que la visita en certa manera també ho és. Ja dic que el joc d’enganys és molt complicat i la virtut de Gógol és que no ens agafi mal de cap amb això.

Però continuo, i per anar més ràpid vaig a la primera trobada entre l’alcalde i Khlestakov. En aquest moment, encara no hi ha l’engany principal de l’obra, sinó que de fet és una confusió. Actualment, el motor de la majoria comèdies actuals (de les series televisives, sobretot) també es basa en una confusió, que no es resol fins el final. En L’inspector, Khléstakov i el seu servent s’adonen ràpidament d’aquesta confusió, i així el que era un malentès passa a ser un engany.

I llavors ja en venen molts de seguits: tothom es posa a mentir a tothom, i tothom és conscient del seu propi engany, però tot sovint no del de l’altre. L’alcalde sap que enganya a Khléstakov, però no sap que aquest l’està enganyat a ell encara més. Com deia, les mentides es posen una damunt de l’altra. Al final, en una de les últimes escenes abans que s’acabi la gran mentida, el poble sembla intentar explicar la veritat a l’inspector, però ni d’ells sembla que te’n puguis refiar. Vés a saber, penses, què deu ser veritat i què no! I de fet tan li fa, enganyin o no a Khléstakov, ells encara són més enganyats. I aquests enganys es van remarcant, sobretot, per la multitud d’acotacions que va repetint Gógol: apart, apart, apart, в сторону. Mirant-me el text per sobre, n’he comptat més de vint, no fos cas que algun espectador distret s’hagi cregut l’adulació que en tal li acaba de llençar a en tal.

Khléstakov, malgrat es vagi inflant i inflant a mesura que avança l’obra i gairebé comença a creure’s les seves pròpies paraules, s’adona (el seu servent hi ajuda) que el gran engany explotarà ben aviat, que se li està girant en contra i fuig corrents.

I llavors, quan el fals inspector ja ha fugit i la seva mentida està al punt més alt (gràcies al fet que els personatges no poden deixar d’atiar i engrandir l’engany i fer-lo més i més esplendorós), Gógol fa explotar la bombolla i tanca el cercle amb una escena semblant a la del principi: de nou tots els representants del poder reunits i una carta que ensenya la realitat. La diferència és que, si bé abans estaven en petit comitè i les veritats les intentaven suavitzar amb bones paraules, aquí estan envoltats d’absolutament tothom (el poble no, ja ho sé, però segur que ben aviat els hi arribarà el rumor) i de bona paraula no n’hi ha ni una. I llavors ve l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Però ja ho dic, Gógol encara no en té prou d’embolicar la troca. L’espectador comença a pensar en tot aquest seguit de mentides, de falsedats, d’aparences, de corrupció, i ja està apunt per aplaudir l’excel·lent i divertida crítica, que se li apareix l’escena muda i queda astorat. A què ve aquest final? És que no he entès res? És que l’autor tota l’estona m’estava enganyant?

Potser aquesta conclusió final serà una mica forçada, però ¿per què no pensar que l’espectador, que riu plenament satisfet des d’una butaca de la fila 10, no està enganyant-se a si mateix? Per què no autoenganyar-se i pensar que és una crítica a la societat (que sí, que tots hi surten retratats, fins i tot el tsar, fins i tot l’espectador, però la societat som molta gent), i no pas una crítica moral (que tots hi sortim retratats, però no en el meu paper dins la societat, sinó jo com a individu, que és molt més difícil d’acceptar i que et faci gràcia). No és el jutge que accepta suborns, sinó que és la persona que, a més d’acceptar suborns, es dedica a fer de jutge. No és el metge, el que s’embutxaca els diners dels medicaments, sinó que és la persona. No és un jutge, no és un metge, ets tu mateix. No és el teu paper a la societat, el que provoca el teu mal vici, sinó tu mateix, dins i fora d’ella. Sí, home! No. Com a espectador també m’autoenganyo, em desconcerto amb el final, i quan em toca explicar l’argument dic que acaba amb l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Que Gógol marxés cap cot, amb la melena caient-li davant dels ulls, a ningú li importa gens. Si jo me’l creués li diria que no és culpa seva, que ell és un gran, gran escriptor, però que ho sento, és que hi ha coses que, ni després d’una enorme riallada, venen de gust d’entendre.

2010-04-20T23:45:00.002+04:00

A vegades, encara que no ho sembli, escric alguna cosa així una mica més en serio. Encara que també m'invento coses del que dic

L'únic edifici que Le Corbusier té a Moscou

L’arquitectura, des del meu punt de vista, ha evolucionat en diferents aspectes, però hi ha una pregunta bàsica que sempre s’ha mantingut: l'estructura de l’edifici ha de ser visible o és millor que l’espectador no pugui endevinar si està mirant una paret mestra o un envà qualsevol?

Als antics temples grecs hi trobem només estructura, exactitud i proporció, però a l’Imperi romà era el contrari: els arcs i columnes del colosseu de Roma servien només per decorar l’edifici, i l’estructura era feta de totxos i formigó. A les esglésies gòtiques tornem a trobar estructura pura: l’única decoració és la llum del sol, que entra a través de grans finestres. Contraforts, arcs,... què és això, si no és l’estructura de l’edifici? I a l’època barroca, trobem només decoració, mentida, teatre. Fins i tot en molts temples la cúpula estava dibuixada!

A l’època de la revolució industrial apareixen nous pensaments, noves tècniques... Amb la construcció del Palau de cristall a Londres (construït el 1851) apareix un nou dilema: què és arquitectura i què és enginyeria, i encara no ha estat resolt! Però encara més important: què és art, i què és màquina i què és arquitectura.

Adolf Loos va dir: cal buscar una nova essència de l’home (també ho va escriure Robert Musil a “L’home sense atributs”), lligat a la màquina (Le Corbusier).

Tot això passava a Europa, a Estats Units.... Però i a Rússia? A Rússia també es parlava sobre l’estructura, les màquines, el nou art i sobre arquitectura, és clar.

B. Arvatov, un dels teòrics del Constructivisme, va escriure “... no dibuixis un bosc, fes créixer parcs i jardins; no decoris les parets d’un pis, pinta-hi al damunt...”, gairebé les mateixes paraules que Loos va escriure a l’article “Ornament i delicte”; i fins i tot una de les frases que va ser escrita o bé per Le Corbusier o bé per Mies van der Rohe (escric de memòria): “si no tens el millor marbre, construeix amb la millor pedra. Si no tens diners per la millor pedra, construeix amb el millor maó..”. Ja es veu doncs, que la idea es repeteix: la necessitat de sinceritat en l’arquitectura, i sinceritat significa Estructura, i no Decoració.

I sobre les noves tècniques? A.M. Ganom va dir que “el grup de constructivistes va establir el problema del moviment comunista en el valor dels materials... La tectònica, la construcció i la factura mobilitzen els elements materials de la cultura industrial*”, i en aquell mateix temps Le Corbusier va escriure els seus “Cinc punts de la nova arquitectura”, fet a partir de les noves tècniques i els nous pensaments de l’època.

I Le Corbusier i els constructivistes no només compartien aquestes idees, sinó també la idea de l’ús social de la tècnica i l’arquitectura en general. Per a Le Corbusier i els constructivistes era molt important aquest ús social. Agafem com a exemple les paraules de Maiakovski: “els carrers són els nostres pinzells, les places les nostres paletes”, és a dir, l’art al servei de la societat, o, per exemple, visitem l’edifici de Le Corbusier “Cité radieuse de Marseille” (va ser dibuixada per Le Corbusier amb l’ajuda de l’enginyer rus Vladimir Vodanski), que conté un jardí d’infància, un gimnàs, una sala de conferències, etc.

Però la idea més important i bonica que compartien Le Corbusier i els constructivistes era que l’art pot canviar el món. Com podien el Constructivisme i Le Corbusier no estar entusiasmats els uns amb els altres? Per això quan van convidar a Le Corbusier a construir la Casa Centrosoiuz ("centre d’unió", més o menys) a Moscou, segurament ell va estar molt content

Malgrat que la construcció d’aquest edifici va patir alguns problemes (la falta de material de construcció, el temps de construcció es va allargar,...), encara es poden trobar alguns elements típics de l’arquitectura de Le Corbusier.

Sobre aquest edifici va escriure: “a l’edifici hi ha dos temps. El primer: un corrent desordenat en l’ampli pla horitzontal al nivell terrestre, això és un llac; el segon: el treball estable, sense moviment, aïllat del soroll i les oscil·lacions: els serveis; fins a ells porten els rius, els mitjans de comunicació... L’arquitectura és circulació. Reflexioneu sobre aquestes paraules; denuncieu els mètodes acadèmics i confieu-vos als principis dels pilotis”. Moviment, pilotis... dos elements fonamentals.

No vaig poder entrar a l’edifici, i per això no puc comprovar aquestes paraules, però considerant les dificultats de la construcció de l’edifici, prefereixo les seves paraules que no pas els fets: qui sap què m’hauria trobat a dins!

La façana de l’edifici té menys interès que les seves idees. Es troba al carrer Miasnitskaia: aquí Le Corbusier volia expermientar amb un sistema de ventilació, però la instal·lació era cara i al final no el van poder posar. Ara hi ha una façana de vidre, només possible de fer gràcies a les noves tecnologies.

Però per reconèixer l’estil de Le Corbusier cal mirar a darrera: planta lliure, finestra longitudinal i façana lliure. Parts de l’edifici corbades, suport en columnes, utilització sincera dels materials i intenció d’utilitzar el teulat com a jardí.

Aquest no és el millor edifici que va construir Le Corbusier, està lluny de la Ville Savoye o l’església de Ronchamp, però s’ha de reconèixer que aquesta construcció a Moscou, sens dubte conté l’estil de Le Corbusier, tot i les dificultats que va haver de sobreviure.

*això està molt mal traduït, ho sento, és que ni tan sols en rus ho entenc gaire

-aquí teniu fotografies: http://www.flickr.com/search/?q=CENTROSOYUZ

I déu digué, que es faci la llum!!

2010-04-19T23:30:00.004+04:00

En polonès (que és llengua eslava), świat vol dir món, i światło vol dir llum

En serbi (que és llengua eslava), svet vol dir món, i svetlo vol dir llum

En romanès (que no és llengua eslava), lume vol dir món, i lumina vol dir llum

no ho trobeu molt, molt molt curiós (i bonic també)??

2010-04-18T02:28:00.003+04:00

ja sé que la frase aquella de la monja de l'apm que diu "hi ha molta maldat en este món" fa riure, però és que té raó

i potser semblarà simplista (sóc extremadament simplista amb aquests temes), però hi ha maldat, hi ha gent dolenta, i tan de bo fóssim tots com la Marina, o com l'Arnau, o com la Biljana, o com el meu avi, que no tenen ni tenien gens de maldat i s'ocupen de plantetes i d'anar a concerts, de fer mots encreuats

i que és horrible la tortura i són horribles les guerres, i el més horrible de tots són els que ho decideixen a sang freda, perquè la sang calenta és de mal controlar, però la sang freda... a aquests, amb la sang molt calenta els picaria, els escopiria i els assenyalaria amb el dit i els hi diria: dolents!

i sonaria ridícul, però és que ho són, són uns cabrons

ho diuen al diari

2010-04-16T21:34:00.004+04:00

últimament europa de l'est apareix més del normal

(per cert, a Moscou un islandès ens va dir, mentre celebràvem la castanyada -no teníem castanyes-: és que la gent no és conscient de la poca gent que viu a Islàndia. A Islàndia hi viuen unes 300.000 persones, a Saragossa hi viu el doble de gent. O sigui que quan se sent parlar de Islàndia a la tele, a mi em sembla que s'ha de pensar que hi viu la meitat de gent que a Saragossa)

Desmienten la detención de organizadores del atentado de Moscú
La tripulación del avión de Kacynsky sabía que el accidente era inminente
La ONU desea trabajar con el Gobierno interino de Kirguistán
El sistema antimisiles de EEUU cubrirá Europa en 2018 (gràcies una vegada més, estats units)
El presidente depuesto de Kirguistán dimite y parte en avión hacia Kazajistán (la Vanguardia, que no em deixa enllaçar)
Rusia identifica a 71 víctimas del accidente que acabó con la vida de Kaczynski (la vanguardia, també)
Los pilotos del avión polaco supieron que se estrellaban
El entierro de Kaczynski será el domingo aunque no asistan líderes mundiales
Bakíev abandona la presidencia de Kirguizistán
Las cancelaciones de vuelos podrían retrasar los funerales por Kaczynski
El Gobierno provisional kirguís asegura que el país comenzará a estabilizarse
«La decisión de enterrar a Kaczynski en la cripta es un error»
El derrocado presidente kirguís presenta su dimisión después de salir huyendo de un mitin por temor a sus detractores
Els pilots de l'avió presidencial polonès sabien que la col·lisió era imminent
Grecia anuncia una emisión de Letras del Tesoro por valor de 1.500 millones
Trichet advierte que la situación de los bancos griegos se puede agravar
¿El fin de la moneda única? Morgan ve mucho más probable un colapso del euro