divendres, 1 de juliol del 2011

Constanta (Romania)

Potser algú aficionat al bloq (que encara el visita després de tanta sequera) recordarà que fa un parell d'anys vam viatjar fins al Mar Negre perquè m'hi volia banyar, però només hi vaig poder posar els peus perquè era febrer. He hagut d'esperar uns anys per tornar a trobar l'ocasió però així que es va presentar, d'una manera força inesperada, no m'hi vaig poder negar i vaig agafar un avió per anar-me'n, de nou, a l'inolvidable Constanta

Val a dir que l'experiència va ser del tot diferent: no només pel fet que era estiu enlloc d'hivern, sinó perquè estava còmodament instal·lada al pis d'una família tàrtar que porta unes quantes generacions instal·lada a la costa romanesa del mar negre

Seria mentida si digués que Constanta és una ciutat preciosa i imprescindible si es va a Romania, però també mentiria si digués que no hi he estat molt feliç mentre hi he sigut. Veure el mar, en general, em tranquil·litza, però és que si a més penso que el mar que tinc al davant és el mar negre (tan exòtic em sona, encara), llavors també vaig sospirant mig enamorada de l'aigua. Pensava, mentre caminava amb la motxilla a l'esquena arran de mar, a Varna (ja estava de tornada cap a Catalunya) que, encara que estava esgotada per la caminada, la vida està valent la pena perquè de moment he tingut temps de fer un munt de coses, inclòs el fet d'haver caminat tota sola per la costa del mar negre amb la motxilla a l'esquena

Però tornem a Constanta: jo creia que, al tornar-hi a l'estiu, la ciutat seria del tot diferent al que vaig veure a l'hivern: turistes russos, búlgars i romanesos omplint la platja, els carrers, els bars... Va resultar que les enormes ventades que hi va haver aquells dies (van omplir de pètals el plat de sopa que es menjava un home que treballava a l'hort de casa l'àvia) s'ho van endur tot, turistes i autòctons, i l'aspecte de la ciutat era igual de desolat que a l'hivern. Tot i així a mi m'era igual, perquè hi anava acompanyada d'una bona amiga de Constanta que em va ensenyar les platges, em va acollir la seva família que em va alimentar durant dies amb plats tàrtars i romanesos (molt d'all i molt iogurt, mengen aquests tàrtars), i que, en definitiva, em va fer aprendre més de la seva terra que en tot el viatge anterior a Romania i en els tres o quatre mesos que m'havia passat aprenent la seva llengua (que bonic que és i que bé que sona, el romanès!)









No voldria allargar-me més, però espero que aquest post serveixi de tornada al bloq, encara que ja no estan gaire de moda

1 comentari:

Jordi / George Mureşan ha dit...

Me’n alegro.
Constanţa és una ciutat màgica, encara que ha perdut molt de l’encant que tenia quan jo era nen, i encara més del que tenia a l’entreguerres: “plăcintării” a betzef on hom podia menjar i beure una “plăcintă dobrogeană” (suposo que ho vas provar) amb “bragă” o una copa de cava, una multitud de comunitats de les quals pocs en queden avui: grecs, tartars, turcs, aromanesos, jueus... El barri grec era una preciositat. Ceauşescu l’ha esborrat en bona part del mapa. Sembla ser el destí dels romanesos de no deixar cap (bella) traça a la terra, d’esborrar tot el seu passat, de quedar-se un poble desarrelat (o amb arrels aèries en els mites) i de “si-no-fos” (com els bancs homònims de Tarragona). A Constanţa hi ha túnels llargs de quilometres de l’antiga ciutat greco-romana i tota la ciutat hi seu sobre runes. Fa temps, la ciutat s’estenia uns centenars de metres més cap al mar però els penya-segats van caure de mica en mica al segle XIX amb tots els barris que hi havia a sobre.
Encara que estimo més que res el Mediterrani, per a mi la noció de “mar” es queda vinculada amb el Mar Negre, salvage i poc hospitaler, amb olor forta d’algues, ones grans i gavines que es lamenten a sobre.
De fet, poca gent en sap que el nom ve del turc: Kara Deniz, Mar Negre, perquè els turcs associen colors als punts cardinals i “kara” vol dir igualment “negre” o “nord” (pots comprovar al wikipedia). (com aquesta mar ja és al nord d'Anatòlia...)