Conte popular serbo-croata
Hi havia una vegada un pobre que va entrar al servei d’un ric sense fer contracte. Va servir el seu senyor durant un any, al cap del qual li va demanar el sou que cregués que mereixia pel seu treball. El senyor li va donar un cèntim dient-li:
- Vet aquí el teu sou.
El criat va prendre la moneda, va donar les gràcies al senyor i va baixar a la riera. Allà es va dir a si mateix:
- Déu meu, què és això? Només un cèntim de sou per tot un any de feina! Però Déu m’indicarà si he fet per merèixer-me’l o no. Veja’m: llençaré la moneda a l’aigua i si sura, voldrà dir que l’he merescut, però si s’enfonsa, no.
Aleshores es va senyar i va pregar:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
Llavors va llençar el cèntim a la riera, i tot seguit va enfonsar-se. El pobre es va ajupir, va treure la moneda del fons i la hi va tornar al ric dient:
- Senyor! Us torno el vostre cèntim perquè no me l’he merescut. Vull tornar-vos a servir un any més.
Així va entrar un altre cop a servir i, al cap d’un any, va demanar al senyor el sou que cregués que mereixia. El senyor li va tornar a donar un cèntim, dient-li:
- Vet aquí el teu sou.
El pobre va agafar la moneda, va donar les gràcies al senyor, va tornar a baixar a la riera, es va senyar i va dir:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
Aleshores va llençar el cèntim a l’aigua i tot seguit es va enfonsar. El pobre es va ajupir, va recollir la moneda del fons i la hi va tornar al ric dient-li:
- Senyor! Us torno el vostre cèntim perquè no me l’he merescut. Vull tornar-vos a servir un any més.
Així va entrar un altre cop a servir i, havent passat el tercer any, va demanar al senyor el sou que cregués que mereixia. El senyor li va tornar a donar un cèntim. El pobre el va agafar, va donar-li les gràcies, va tornar a la riera a comprovar si se l’havia guanyat o no, es va senyar i va dir:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
I aquell cop la moneda va surar damunt de la superfície. Tot content, el pobre la va recollir i la va desar a la butxaca. Aleshores se’n va anar al bosc, es va fer una cabana i s’hi va quedar a viure.
Al cap d’un temps es va assabentar que el seu antic amo es preparava per fer un llarg viatge per mar cap a un país llunyà. El pobre el va anar a veure amb el seu cèntim i li va pregar que quan arribés a aquelles terres li comprés alguna cosa amb la moneda. El senyor li ho va prometre, va agafar el cèntim i va marxar. Tot viatjant, va veure com uns nens volien ofegar un gat al mar. Se’ls va acostar i els va preguntar:
- Nens, què feu amb aquest gat?
- Aquest animal només fa destrosses, per això el volem ofegar – li van contestar.
Aleshores es va recordar de la moneda del seu criat i els la va oferir pel gat. Els nens la van agafar amb gust i van donar el gat al senyor, que se’l va endur a la nau i van continuar el viatge.
Però vet aquí que un dia va haver-hi una tempesta i el vaixell va sortir del rumb. A causa de la tempesta, el senyor no sabia on havia anat a parar i es va passar tres mesos perdut a alta mar. Finalment es va poder tornar a orientar i, al cap d’uns dies de navegació, va arribar a un port. Els habitants, en adonar-se que hi havia entrat un vaixell estranger, van aplegar-se a veure’l i un d’ells, un home molt ric, va convidar el senyor a sopar.
I vet aquí que el convidat només hi va veure cents de rates corrent pertot arreu i com els criats intentaven allunar-les de la taula amb pals.
- Per l’amor de Déu! – li va dir el convidat al seu amfitrió - . Què és això?
- Sempre hem estat així. No podem dinar ni sopar tranquils. Fins i tot per dormir ens hem de tancar en unes caixes perquè les rates no ens devorin mentre dormim – li va respondre.
Aleshores, el senyor es va recordar del gat que havia comprat als nens i va dir al ric:
- Al meu vaixell tinc un gat que d’aquí a tres dies haurà matat totes les rates.
- Si això és veritat i teniu aquest animal, porteu-nos-el i us ompliré d’or el vaixell.
El senyor els va dur el gat i va assegurar al ric que, a partir d’aquell moment, ja podien dormir en pau. L’animal, un cop lliure, va arrencar a empaitar rates pertot arreu i les que matava les amuntegava. Ben aviat les rates van haver d’escapolir-se cuita corrents.
En fer-se de dia, tothom va veure al mig de la sala una pila enorme de rates mortes. Davant d’aquell prodigi el ric va omplir d’or la noau del senyor, tal com havia dit. Quan el senyor va tornar a casa, el seu antic criat el va anar a veure i li va preguntar què li havia comprat amb el seu cèntim. Aleshores el senyor li va donar un bloc cúbic de marbre tot dient:
- Vet aquí el que t’he comprat amb la teva moneda.
El criat va estar molt content, es va endur el bloc a casa i se’n va fer una taula.
L’endemà va sortir a fer llenya i, en tornar a casa, va veure que la taula de marbre s’havia convertit en una taula d’or que, brillant com el sol, il·luminava tota la cabana. El pobre es va espantar i va correr a veure el seu antic amo.
- Senyor, no sóc digne del que m’heu donat! Veniu i comproveu-ho vós mateix – li va explicar.
El senyor va anar a la cabana i, en veure el miracle que Déu havia fet, li va dir:
- Està bé, fill meu, perquè el Cel ajuda qui fa per guanyar-s’ho. Vine i t’ensenyaré el que et mereixes.
I li va donar tots els tresors que havia portat al vaixell a més de la seva pròpia filla com a esposa.
FI
(el que em fascina dels contes populars no és el fet que vagin a llocs meravellosos, coneguin éssers fantàstics, i totes aquestes coses. El que trobo fascinant és aquesta senzillesa amb què ho fan tot. Per exemple, “va anar al bosc, es va fer una cabana i s’hi va a quedar a viure”)
Hi havia una vegada un pobre que va entrar al servei d’un ric sense fer contracte. Va servir el seu senyor durant un any, al cap del qual li va demanar el sou que cregués que mereixia pel seu treball. El senyor li va donar un cèntim dient-li:
- Vet aquí el teu sou.
El criat va prendre la moneda, va donar les gràcies al senyor i va baixar a la riera. Allà es va dir a si mateix:
- Déu meu, què és això? Només un cèntim de sou per tot un any de feina! Però Déu m’indicarà si he fet per merèixer-me’l o no. Veja’m: llençaré la moneda a l’aigua i si sura, voldrà dir que l’he merescut, però si s’enfonsa, no.
Aleshores es va senyar i va pregar:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
Llavors va llençar el cèntim a la riera, i tot seguit va enfonsar-se. El pobre es va ajupir, va treure la moneda del fons i la hi va tornar al ric dient:
- Senyor! Us torno el vostre cèntim perquè no me l’he merescut. Vull tornar-vos a servir un any més.
Així va entrar un altre cop a servir i, al cap d’un any, va demanar al senyor el sou que cregués que mereixia. El senyor li va tornar a donar un cèntim, dient-li:
- Vet aquí el teu sou.
El pobre va agafar la moneda, va donar les gràcies al senyor, va tornar a baixar a la riera, es va senyar i va dir:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
Aleshores va llençar el cèntim a l’aigua i tot seguit es va enfonsar. El pobre es va ajupir, va recollir la moneda del fons i la hi va tornar al ric dient-li:
- Senyor! Us torno el vostre cèntim perquè no me l’he merescut. Vull tornar-vos a servir un any més.
Així va entrar un altre cop a servir i, havent passat el tercer any, va demanar al senyor el sou que cregués que mereixia. El senyor li va tornar a donar un cèntim. El pobre el va agafar, va donar-li les gràcies, va tornar a la riera a comprovar si se l’havia guanyat o no, es va senyar i va dir:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
I aquell cop la moneda va surar damunt de la superfície. Tot content, el pobre la va recollir i la va desar a la butxaca. Aleshores se’n va anar al bosc, es va fer una cabana i s’hi va quedar a viure.
Al cap d’un temps es va assabentar que el seu antic amo es preparava per fer un llarg viatge per mar cap a un país llunyà. El pobre el va anar a veure amb el seu cèntim i li va pregar que quan arribés a aquelles terres li comprés alguna cosa amb la moneda. El senyor li ho va prometre, va agafar el cèntim i va marxar. Tot viatjant, va veure com uns nens volien ofegar un gat al mar. Se’ls va acostar i els va preguntar:
- Nens, què feu amb aquest gat?
- Aquest animal només fa destrosses, per això el volem ofegar – li van contestar.
Aleshores es va recordar de la moneda del seu criat i els la va oferir pel gat. Els nens la van agafar amb gust i van donar el gat al senyor, que se’l va endur a la nau i van continuar el viatge.
Però vet aquí que un dia va haver-hi una tempesta i el vaixell va sortir del rumb. A causa de la tempesta, el senyor no sabia on havia anat a parar i es va passar tres mesos perdut a alta mar. Finalment es va poder tornar a orientar i, al cap d’uns dies de navegació, va arribar a un port. Els habitants, en adonar-se que hi havia entrat un vaixell estranger, van aplegar-se a veure’l i un d’ells, un home molt ric, va convidar el senyor a sopar.
I vet aquí que el convidat només hi va veure cents de rates corrent pertot arreu i com els criats intentaven allunar-les de la taula amb pals.
- Per l’amor de Déu! – li va dir el convidat al seu amfitrió - . Què és això?
- Sempre hem estat així. No podem dinar ni sopar tranquils. Fins i tot per dormir ens hem de tancar en unes caixes perquè les rates no ens devorin mentre dormim – li va respondre.
Aleshores, el senyor es va recordar del gat que havia comprat als nens i va dir al ric:
- Al meu vaixell tinc un gat que d’aquí a tres dies haurà matat totes les rates.
- Si això és veritat i teniu aquest animal, porteu-nos-el i us ompliré d’or el vaixell.
El senyor els va dur el gat i va assegurar al ric que, a partir d’aquell moment, ja podien dormir en pau. L’animal, un cop lliure, va arrencar a empaitar rates pertot arreu i les que matava les amuntegava. Ben aviat les rates van haver d’escapolir-se cuita corrents.
En fer-se de dia, tothom va veure al mig de la sala una pila enorme de rates mortes. Davant d’aquell prodigi el ric va omplir d’or la noau del senyor, tal com havia dit. Quan el senyor va tornar a casa, el seu antic criat el va anar a veure i li va preguntar què li havia comprat amb el seu cèntim. Aleshores el senyor li va donar un bloc cúbic de marbre tot dient:
- Vet aquí el que t’he comprat amb la teva moneda.
El criat va estar molt content, es va endur el bloc a casa i se’n va fer una taula.
L’endemà va sortir a fer llenya i, en tornar a casa, va veure que la taula de marbre s’havia convertit en una taula d’or que, brillant com el sol, il·luminava tota la cabana. El pobre es va espantar i va correr a veure el seu antic amo.
- Senyor, no sóc digne del que m’heu donat! Veniu i comproveu-ho vós mateix – li va explicar.
El senyor va anar a la cabana i, en veure el miracle que Déu havia fet, li va dir:
- Està bé, fill meu, perquè el Cel ajuda qui fa per guanyar-s’ho. Vine i t’ensenyaré el que et mereixes.
I li va donar tots els tresors que havia portat al vaixell a més de la seva pròpia filla com a esposa.
FI
(el que em fascina dels contes populars no és el fet que vagin a llocs meravellosos, coneguin éssers fantàstics, i totes aquestes coses. El que trobo fascinant és aquesta senzillesa amb què ho fan tot. Per exemple, “va anar al bosc, es va fer una cabana i s’hi va a quedar a viure”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada