Constanta (Romania)

Potser algú aficionat al bloq (que encara el visita després de tanta sequera) recordarà que fa un parell d'anys vam viatjar fins al Mar Negre perquè m'hi volia banyar, però només hi vaig poder posar els peus perquè era febrer. He hagut d'esperar uns anys per tornar a trobar l'ocasió però així que es va presentar, d'una manera força inesperada, no m'hi vaig poder negar i vaig agafar un avió per anar-me'n, de nou, a l'inolvidable Constanta

Val a dir que l'experiència va ser del tot diferent: no només pel fet que era estiu enlloc d'hivern, sinó perquè estava còmodament instal·lada al pis d'una família tàrtar que porta unes quantes generacions instal·lada a la costa romanesa del mar negre

Seria mentida si digués que Constanta és una ciutat preciosa i imprescindible si es va a Romania, però també mentiria si digués que no hi he estat molt feliç mentre hi he sigut. Veure el mar, en general, em tranquil·litza, però és que si a més penso que el mar que tinc al davant és el mar negre (tan exòtic em sona, encara), llavors també vaig sospirant mig enamorada de l'aigua. Pensava, mentre caminava amb la motxilla a l'esquena arran de mar, a Varna (ja estava de tornada cap a Catalunya) que, encara que estava esgotada per la caminada, la vida està valent la pena perquè de moment he tingut temps de fer un munt de coses, inclòs el fet d'haver caminat tota sola per la costa del mar negre amb la motxilla a l'esquena

Però tornem a Constanta: jo creia que, al tornar-hi a l'estiu, la ciutat seria del tot diferent al que vaig veure a l'hivern: turistes russos, búlgars i romanesos omplint la platja, els carrers, els bars... Va resultar que les enormes ventades que hi va haver aquells dies (van omplir de pètals el plat de sopa que es menjava un home que treballava a l'hort de casa l'àvia) s'ho van endur tot, turistes i autòctons, i l'aspecte de la ciutat era igual de desolat que a l'hivern. Tot i així a mi m'era igual, perquè hi anava acompanyada d'una bona amiga de Constanta que em va ensenyar les platges, em va acollir la seva família que em va alimentar durant dies amb plats tàrtars i romanesos (molt d'all i molt iogurt, mengen aquests tàrtars), i que, en definitiva, em va fer aprendre més de la seva terra que en tot el viatge anterior a Romania i en els tres o quatre mesos que m'havia passat aprenent la seva llengua (que bonic que és i que bé que sona, el romanès!)

No voldria allargar-me més, però espero que aquest post serveixi de tornada al bloq, encara que ja no estan gaire de moda

Romania és guai

(em rellegia el diari de viatge que vam escriure a Romania)

Es veu que vaig dir:

-Fins que no viatges al costat d'un sac, no pots dir que has viatjat per Romania

I suposo que tindria les meves raons per dir això, i suposo que a la meva manera deuria tenir raó

mira que m'agrada poc conduir, però el que és mirar per la finestreta!!!!

(això és per algun lloc de Romania)
(i amb la Gianna Nannini de fons, això sí que no m'ho esperava)

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies

una altra pel·lícula romanesa

el tràiler no li fa gens de justícia, perquè a mi no em va fer venir gaire ganes de veure-la. Una noia que ha d'abortar il·legalment, en principi va d'això. Però de fet va de la seva amiga
i els que hagueu estat una mica per Europa de l'Est, encara que no sigui en l'època en què està ambientada, em sembla que pensareu "ja deuria ser ben bé així.."

apa, a mirar-la tots

Amintiri din epoca de aur

Doncs això és una pel·lícula romanesa, que es diu "Llegendes de l'època daurada" i que són diferents històries sobre els temps de Ceauşescu. De fet són llegendes urbanes, d'aquelles que fan riure perquè tenen una mica d'absurd, però que fan pensar perquè també poden ser ben veritat. Un conductor de camions de gallines que decideix vendre els ous que ponen mentre les transporta, una família que rep un porc viu i que l'ha de matar sense que el porc xiscli perquè no ho sentin els veïns, una parella de fotògrafs que treballen a l'edifici enorme de Bucarest i que modifiquen les fotografies, i unes quantes històries més

aquí teniu el tràiler i no en dic res més

Romania és el país balcànic que, com que no era eslau, pràcticament no m'atreia. Però després de ser-hi, de fer-me una mica a l'idea de la llengua i la cultura, i posar-me a veure'n pel·lícules, que m'agrada més més més i més

A més el romanès és l'única llengua que pots dir alguna cosa semblant a "ştimats tovarişi" (estimats camarades, tovarix és com els camarades russos es deien entre ells) i que t'entenguin

I, per acabar, un spam que tenia en un post i que m'ha fet gràcia

"I just wanted to say hi to everyone

Adios"

Llegenda romanesa i una de russa per l'estil

ah!
Resulta que l'Èlia, un dia que penjava fotos sobre Romania ara fa un parell-tres d'anys (ves a saber perquè), em va dir que coneixia la llegenda del mester manole i que no la recordava en aquell moment. Doncs ara, com que estic fent l'assignatura on s'explica aquesta llegenda (de fet me la van explicar aquest dimarts) us la puc contar.
Hi havia una vegada, un lloc de Romania on hi van voler construir un monestir (Curtea de Argeş). El mestre d'obres era un tal Meşterul Manole, que tenia 9 treballadors sota el seu càrrec. Resulta, però, que tot el que construïen durant el dia, s'ensorrava durant la nit. Els constructors ja no sabien pas què fer, però per sort el Meşter Manole va tenir un somni: deia que havien d'emparedar una dona (o una esposa que encara no ha parit, o una germana o una filla) i així podrien acabar el monestir. Els treballadors ho van estar parlant i van decidir que la primera dona que aparegués al monestir, seria l'emparedada. El monestir es construïa en un terreny més o menys elevat, o sigui que podies veure un tros lluny. Evidentment, la primera persona a apropar-se al monestir va ser Ana, la dona de Manole. L'home, desesperat, va agenollar-se a suplicar a Déu que fes alguna cosa perquè no pogués arribar. Déu va enviar una gran ventada. La dona, però, no ho sabia, tot això, i tenia una enorme voluntat de portar el dinar al seu marit, o sigui que així que va passar la ventada, va reprendre el camí. Manole va tornar a suplicar a Déu que l'ajudés, i aquest va enviar un bon ruixat. Però la dona, decidida, va seguir el camí. Manole, encara més despesperat, va tornar a demanar ajuda a Déu, i aquest va enviar un combinat de vent i pluja. No hi va haver res a fer, la dona va arribar al monestir i Manole, esperem que amb llàgrimes al ulls, li va dir: vine, estimada, que farem un joc, faré veure que t'emparedo. I així ho va fer, la dona es va quedar allà dins i conte contat, el monestir de Curtea de Argeş va ser alçat.

Una altra llegenda diu que l'home que havia manat fer el monestir, un cop enllestit, els va preguntar: podríeu fer algun altre monestir més bonic que aquest?
Els treballadors, orgullosos, van respondre: és clar!
Malament: l'home els va respondre: ah sí? doncs aquí us quedeu. I com que eren tots enfilats a dalt de la teulada, se'ls hi va emportar l'escala i no van poder baixar. Tots van saltar a baix desesperats, matant-se és clar. Tots menys Manole, que era una mica més llest i va agafar dos taulons per fer-se unes ales. Però suposo que no eren gaire sofisticades i, uns quilòmetres més enllà, hi ha la seva font, on suposadament va estavellar-se després de planejar una mica pels entorns.

Aquesta història, no em digueu que no, recorda a la de la catedral de Sant Basili de Moscou. Resulta que un cop va ser construïda per ordre d'Ivan el terrible, per celebrar la conquesta de Kazan, aquest es va acostar a l'arquitecte i li va fer la mateixa pregunta:
series capaç de fer una catedral més bonica que aquesta?
I l'arquitecte, de nou, va respondre que sí. O sigui que Ivan el terrible el va deixar cec perquè no pogués construir res de més bonic
També s'explica que Sant Basili, més que un sant, era un boig

poemes populars romanesos

(traduïts sense mirar-s'hi)

Cap malaltia sota el sol,
no és com el dor ardent,
perquè el dor allà on es posa
fa del cor carbó.
Cap malaltia sota la lluna,
no és com el dor de boig
perquè el dor allà on es posa
fa de les llàgrimes, casa.
____________________

A dalt del turó verdejant,
vaig trobar el dor adormit
sobre un munt de fenc segat
amb el cap sobre un esbarzer de mores
i amb els ulls allà al bosc.
Vaig fer el pas més lent,
per tal del dor no despertar,
perquè si el despertés,
el dor se'm lligaria.
Fulla verda i un bujor,
Ai si el dor es pogués vendre,
me'n faria comerciant
i compraria només dor,
per portar-lo també a la meva estimada,
perquè pateixi també ella,
perquè vegi què és l'amor.
____________________

Ve el Dor cap al vespre,
de dia ve un altre cop,
i em parla i em pregunta
perquè estic amb la cara pàl·lida?
Jo dic al Dor amb tristesa
que he estimat sense camí.
Jo dic al Dor plorant
que he estimat sense ordre.
El Dor riu i marxa;
tan de bo que el colpegi la Santa Creu!

Doina romanesa

"Corb, corb, germanet!
Per què segueixes grallant al sol?
O bé tens fam, o bé tens set,
o bé enyores el bosc verd?"
"I tinc gana, i tinc set,
i tinc enyor del bosc verd.
Em menjaria cors del pit,
i em beuria la sang dels pagans;
Em menjaria ronyons de cavall,
i em beuria sang moscovita;
Em menjaria les fulles del roure
i em beuria la sang del tàrtar;
Em menjaria el panal de les abelles
i em beuria la sang dels boiards!"

"Corbe, corbe, frăţioare!
Ce tot croncăneşti la soare?
Ori ţi-e foame, ori ţi-e sete,
Ori ţi-e dor de codrul verde?"
"Şi-mi e foame, şi-mi e sete,
Şi-mi e dor de codrul verde.
Aş mânca inimi din sân
Ş-aş bea sânge de păgân.
Aş mânca rărunchi de cal
Ş-aş bea sânge de moscal;
Aş mânca foi de stejar
Ş-aş bea sânge de tătar;
Aş mânca faguri de roi
Ş-aş bea sânge de ciocoi!"

m'ho estic passant tan bé i tinc tantíssima feina que no tinc temps per escriure!! I mira que n'hi ha, de coses per escriure!! O sigui que posaré un parell de vídeos que no tenen res a veure.



és un ballet i ballen de costat com si fossin en un gerro grec. I fins aquí tota la dansa contemporània a la que puc arribar aspirar entendre-hi alguna cosa algun dia.

I una cançó del grup Zdob si Zdub (moldàvia) cantant una Doina (un tipus de poesia popular romanesa)



m'agrada molt Romania. I Moldàvia també, i el nom de la seva capital també (ara ja sé com es pronuncia)(Chişinău està agermanat amb Reggio Emilia, que està ciutat agermanada de Girona!)


I per arrodonir-ho, un senyor que toca molt bé la balalaika, i després un coro de balalaikes

i...

les dues fotos que vaig fer durant el viatge de 4 dies a Belgrad per setmana santa

(tot esperant el tren que anava de Timisoara (a Romania, vols barats amb clickair, a 3-4hores de Belgrad), aquest no és el meu tren, però és que semblava fet d'una xapa blava taaaaaan primeta que no vaig poder evitar fer-li una foto)


(dins del tren anant per Romania cap a Sèrbia, tot creuant la plana sembrada)

ja no tinc més fotos!!

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 9)

Constanta..... Constanta és una ciutat suposadament turística, però no és pas així a l'hivern. A l'hivern no hi ha res ni hi ha ningú. Constanta, a la costa del mar negre, va ser l'última sorpresa del viatge.. No sé si per bé, no sé si per mal, però sé que no ens oblidarem de Constanta en la vida!

Aquí us deixo amb algunes de les fotografies...


El mar negre, el port al fons, i el casino, que surt a totes les fotos quan volen ensenyar què hi ha a aquesta ciutat

El centre antic de la ciutat. Ooooo

L'estàtua en homenatge a Ovidi, a la plaça major de la ciutat. A la nit estava il·luminada de verd. I a banda i banda hi passaven cotxes. Molt ràpid

Això és la plaça major i el descampat del davant. Si us hi fixeu, veureu l'estàtua d'Ovidi



La platja del mar negre :) Nedant recte vas al Caucas!

El mar negre.....



i un gos!!!

Fins aquí les fotografies i explicacions del viatge. L'endemà vam demanar un taxi que ens va dur a un aeroport molt petit i molt estrany. D'anècdotes, mil..... però si de cas ja aniran sortint

Per acabar, doncs, només una última cosa....: ANEU A ROMANIA!

Premis Nobel de la Pau

1975 - Andrei Dmítrievitx Sàkharov (nascut a Moscou, Rússia)

1979 - Mare Teresa de Calcuta (nascuda a Skopje, Macedònia)

1983 - Lech Wałęsa (nascut a Popowo, Polònia)

1986 - Elie Wiesel (nascut a Sighetul Marmaţiei, Romania)

1990 - Mikhaïl Gorbatxov (nascut a Privolnoye, Rússia)

1995 - Joseph Rotblat (nascut a Łódź, Polònia)

Premis Nobel de Literatura

1905 - Henryk Sienkiewicz (nascut a Wola Okrzejska, Polònia) .. us sonarà Quo Vadis

1924 - Władysław Reymont (nascut a Kobiele-Wielkie, Polònia)

1933 - Ivan Aleksèievitx Bunin (nascut a Vorónej, Rússia)

1958 - Borís Leonídovitx Pasternak (nascut a Moscou, Rússia) .. us sonarà Doctor Givago

1961 - Ivo Andrić (nascut a Dolac, Bòsnia-Hercegovina)

1965 - Mikhaïl Aleksàndrovitx Xólokhov (nascut a Kruilin, Rússia)

1970 - Aleksandr Isaièvitx Soljenitsin (nascut a Kislovodsk, Rússia)

1978 - Isaac Bashevis Singer (nascut a Leoncin, Polònia)

1980 - Czesław Miłosz (nascut a Šeteniai, Lituània)

1984 - Jaroslav Siefert (nascut a Praga, República Txeca)

1987 - Joseph Brodsky (nascut a Sant Petersburg, Rússia)

1996 - Wisława Szymborska (nascuda a Bnin, Polònia)

.... i prou, per avui

** els noms dels paísos són els d'on es troba la població/ciutat actualment, sinó ens hauríem començat a embolicar amb comprovacions de que si és URSS, Imperi Austrohúngar, Iugoslàvia..

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 8)

La tornada amb vaixell pel delta del Danubi


















(com a curiositat, podeu comprovar que hi ha una línia de bus que va de Tulcea, a una punta de Romania, fins a Girona)

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 7)

Avui gairebé no escriuré gaire, més aviat posaré fotografies. Érem a Tulcea, i pel matí vam recórrer port amunt port avall fins que vam trobar el vaixell on havíem de pujar perquè ens portés fins a Sulina, a l'altra punta del delta, allà on s'acaba el Danubi. El viatge és de quatre hores amb els vaixells lents (en surt un al dia) . Els horaris dels taulells d'informació no s'entenen gaire, i pel que ens va dir un home que treballava al barco, surten un cop cada dia, de Tulcea a Sulina i de Sulina a Tulcea. El barco tampoc és fàcil de trobar, perquè n'hi ha molts i no està ben indicat. Nosaltres vam anar preguntant fins que, a la part esquerra del port, just passada l'estació de busos i trens, vam trobar un vaixell gros amb molta gent a fora: és allà

Així doncs, us deixo amb unes quantes fotos del mercat de Tulcea, unes quantes més del port de Tulcea, i força més del delta del Danubi..

Mercat de Tulcea

Port de Tulcea

Delta del Danubi

que és macoo!!!

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 6)

És aviat pel matí, a l'alberg de Brasov, que de fet només és una habitació amb unes lliteres, tres suïssos, un xilè i un lavabo. Mentre la Marina es dutxa, jo m'atreveixo a desconnectar un dels mòbils dels suïssos per connectar-hi la cafetera i fer una mica de cafè (en deixo fet pels que vindran després). La cafetera fa molt de soroll i em poso nerviosa, però sembla que tots plegats segueixen dormint. Llavors agafem un taxi i li diem que ens porti a l'estació de busos, i el taxista (que va estar treballant uns mesos a Madrid, fent de paleta) ens porta a l'estació de busos que no toca. Per sort ho veiem i li diem que és l'altra estació, la que també és de trens, i ens hi porta i ens cobra la seva equivocació. No diem res i anem fins a les guixetes per comprar un parell de bitllets per anar a Braila

A la guixeta una dona ens diu:

- BRAILA? NU!

A nosaltres ens pugen els ovaris al coll, perquè no volem perdre un dia i pico anant fins a Bucarest i agafant un tren que vagi a Tulcea i hi arribi de nit. Per sort la dona de la guixeta diu

- Private, private!

Perquè resulta que a Romania es porta molt això dels busos petits privats, que arriben a tot arreu on el transport públic no arriba. Mentre esperem que el nostre bus surti, mengem un tros de pizza de la fornetti i ens comprem entrepans per dinar

Pugem al bus (potser hi ha unes vuit o nou persones més) i seiem just darrere el conductor, li mirem el clatell i anem per la carretera que va pel costat de la via del tren, jo reconec els pobles per on vam passar a l'anada, i uns quilòmetres abans d'arribar a Bucarest, el bus gira a l'esquerra i seguim per la plana en direcció a la costa, fins que, unes quantes hores després (3? 4?) arribem a Braila

Braila a la guia apareix com a ciutat, però nosaltres només fem el recorregut que va des del lloc on ens ha deixat el bus fins a l'estació de busos de la ciutat. A cada andana de bus hi ha un cartell amb els horaris i ens queda més d'una hora fins el que surt cap a Tulcea, que és on volem anar. Seiem, doncs, al bar que ens sembla més lluminós i una dona ens serveix un parell de cafès turcs enormes i molt bons, damunt d'una taula de plàstic que ens vessa el cafè per sobre cada vegada que algú li dóna un cop petit

Després anem a l'estació de busos, ens asseiem i esperem que surti el nostre bus cap a Tulcea, entretenint-nos amb un gos que persegueix una gossa i amb una dona que vesteix faldilla i pantalons i porta més i més sacs de patates i cebes

Saludem a tothom que puja a l'autobus, i ens pregunten d'on som, i una senyora que seu endavant i porta un mocador al cap, els hi explica a tots plegats que a Catalunya hi parlen una altra llengua, que sona com el portuguès però que no és portuguès, és català

Uns quilòmetres enllà, ens trobem amb una sorpresa la mar d'agradable. El mini-bus s'apropa al Danubi (oh, oh!) i s'enfila dalt d'un transbordador (també hi ha uns quants cotxes més, un parell de motos, un noi amb bicicleta que s'hi enfila quan el vaixell ja comença a engegar, i un gos, que es deu passar el dia anant d'un costat a l'altre de riu)

I torno a creuar el Danubi per enèssima vegada. Ara, de debò, em sembla que ja he creuat aquest riu amb tots els mètodes de transport possibles (mentida, em falta la moto i la bicicleta)

Arribem, doncs, a Tulcea quan es comença a fer fosc, i després de molt molt molt voltar (dels tres hotels que surten a la guia, un no existeix, l'altre està del tot en obres i el tercer és massa car, i també està en obres), trobem un hotel (l'Hotel Select) que està la mar de bé i que ens costa 18 euros la nit. A les butaques de l'entrada hi ha un gos dormint, però no hi fa res, aviam si ara ens farem les refinades!

I ens n'anem a dormir, que l'endemà agafarem un vaixell que ens porti fins al final del Danubi, al principi del Mar Negre....

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 5)

Perdoneu, ens havíem quedat just a l'estació de trens de Brasov (a Transilvània). He despertat a la Marina per dir-li que comenci a preparar les coses, que estem apunt d'arribar, ja que des de la finestra comencen a veure's fàbriques i edificis escampats per tota la plana, i si la següent parada no és Brasov, poc li falta

El tren s'atura i nosaltres baixem en una estació que sembla a quilòmetres de distància de qualsevol lloc del món. Per sort ens equivoquem i és realment l'estació de Brasov, ens carreguem les motxilles, mirem a banda i banda, seguim la riuada (el riuet) de gent i un cop fora l'estació, ens comprem un mapa a l'oficina de turisme (més que oficina de turisme, és un lloc amb una i on hi venen mapes). Un home ens segueix amunt i avall oferint-nos el seu taxi, assegurant-nos que el centre és molt lluny, que ell ens hi porta, molt barat, que el centre és molt lluny, que ell ens hi porta, fins que gairebé li suplico: "és que please, please, we don't wanna taxi, please, really, we are not going to take the taxi, please, stop, please" i ens deixa estar. Despleguem el mapa i veiem que per anar al centre, bé, sí, hem de caminar una estona, però no serà tant, no, no tant..

Caminem amb la motxilla a l'esquena per una avinguda amb edificis grisos a banda i banda, tots alineats, obrim una bosseta d'smoki per agafar-nos la patejada amb més ànims, fins que arribem a una rotonda gegant (de fet no és una rotonda, és.. no sé, una cosa molt grossa amb forma de c), en rodegem la meitat (jo he trobat una bola de billar de plàstic i la vaig xutant fins que es perd a sota d'un cotxe) i caminem caminem per un carrer que va cap a la dreta, que segons el mapa i la intuició ens ha de dur al centre. Portem ja tres quarts d'hora caminant i pensem: al final d'aquest carrer ha d'haver-hi una plaça molt maca per seure! Però no. A uns quants metres cap a l'esquerra hi ha d'haver una plaça maca per seure! Però no. A la cantonada hi ha d'haver una plaça, un banc, alguna cosa on seure! I sí, ens trobem un parc petit amb uns bancs de color vermell i edificis que fan molt goig, seiem, i pensem, ara sí, ara sí que som al centre! I després de creuar la plaça, ja som al carrer peatonal de Brasov

que és molt bonic! És aquest de la foto, oi que és molt bonic? A nosaltres ens va encantar

El vam seguir fins a arribar a la plaça major, amb una església groga plantada al mig, i allà vam estar buscant l'alberg que sabíem que era allà. Darrere una porta reixada hi havia un passadís fosc, al fons del passadís hi havia un pati interior, al fons del pati interior hi havia una porta, darrere la porta hi havia un passadís fosc, al fons del passadís fosc hi havia una porta, darrere la porta hi havia un pati interior, al fons del pati interior hi havia unes escales, a dalt les escales hi havia una finestra on s'hi veien lliteres, a dalt les escales també hi havia un senyor que ens va dir que l'amo de l'alberg havia anat a buscar uns turistes suïssos i el va trucar per dir-li que érem allà esperant! O sigui que vam anar a seure a la plaça bonica del davant a menjar pastes fornetti (les nostres salvadores!) i a esperar l'amo

(el pati interior número 1)

la plaça bonica on hi havia una església groga, bancs, casetes (la rosa de l'esquerra és la de l'alberg, crec), nens perseguint coloms, iaies mirant-s'ho,..

Una estona més tard, ja sense les motxilles, vam passejar-nos pels carrerons de Brasov

i vam pujar al telefèric, que ens va portar, junt amb un grup d'adolescents i la seva senyoreta, que hi anaven a passar una educativa tarda de dimarts, dalt del turonet que fa de suport a les lletres on hi posa, a l'estil hollywood, BRASOV

i allà, patinant per culpa de la neu i d'un gos que bordava, vam anar fins a les lletres enormes i fins al mirador i ens vam posar a fer fotos de la ciutat, de la plana, i de les muntanyes

I amb aquestes vistes us deixo! Al pròxim post, anirem fins a Tulcea, a la desembocadura del Danubi!

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 4)

El cert és que, després de Bucuresti, la nostra intenció era Sibiu, però no per cap motiu concret, només volíem anar a alguna ciutat de Transilvània i Sibiu ens sonava bonic. O sigui que vam anar a l'estació de trens de la capital per buscar els horaris cap a Sibiu. Els horaris estan apuntats en un enorme panell amb les destinacions i les hores escrites sobre plàstics de coloraines, penjat molt, molt enlaire, amb tot de gent trencant-se el coll i apuntant-se noms i números en llibretetes i papers. També hi ha un altre panell amb horaris, però més petit i amagat, on no només diu les estacions importants, sinó també les més petites (Riells i Viabrea-Breda, Riudellots de la selva, Sant Jordi Desvalls..), amb algun senyor rondant-te per si necessites, ehem, ajuda. La nostra conclusió va ser que de Bucarest a Sibiu hi havia un munt d'hores i pocs trens, que a les cinc es feia fosc, que Brasov era força més a la vora, més ben comunicat i que també ens feia il·lusió

O sigui que l'endemà al matí vam anar a l'estació de trens, vam comprar un parell de bitllets i amb un tren la mar de nou, ens en vam anar cap a Brasov. I vam veure com de Bucarest als Càrpats és ben pla, llavors comencen les muntanyes, llavors les creues, llavors s'acaben les muntanyes, torna a ser pla, i poca estona després ja ets a Brasov

I a la plana, què es veia: (segons la llibreta de viatge) cases de blocs de formigó i teulats metàl·lics, muntanyes de merda amb gossos pels voltants, i alguna fàbrica enorme de tant en tant!

I a les muntanyes: a les muntanyes, que són molt grosses i tenien boscos d'arbres sense fulles però amb les branques tan finetes que tot plegat feia la sensació d'una enorme bola de pols (no ho sé explicar millor), a les muntanyes hi havia neu, munts i munts de neu, i ens vam emocionar molt, perquè nosaltres som de llocs on no neva gairebé mai

i ves per on, que sense adonar-nos-en, vam arribar a Brasov!

I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 3)

BUCAREST

A Bucarest ens hi vam estar dos dies sencers (vam arribar ben aviat un matí, vam marxar ben aviat dos matins després) i va ser una sorpresa agradable, o com a mínim curiosa

El nostre gos adoptat (veure un parell de posts enrere) va conduir-nos fins al centre, tot i que també hauríem sabut trobar-ho nosaltres soles. És una ciutat que se'm fa complicada d'explicar, o sigui que potser és millor que mireu les fotografies (totes del centre o dels voltants) i us ho vaig comentant

vet aquí el centre peatonal de la ciutat. Per algun motiu han tret totes les llambordes i les han substituït (suposo que de manera provisional) per passarel·les de fusta. En aquesta fotografia encara sembla que la forma de les passarel·les té un cert sentit, però ja no és així en les dues següents....

.. on intentar arribar a un comerç en concret era tota una proesa...

(i perdoneu que intenti mantenir el meu semi-anonimat, d'altra banda tinc una cara la mar de normal)

i aquí una altra imatge del centre de la ciutat, on algú va decidir substituir (o potser no ha estat mai substituït??) un bell edifici centre-europeïsta per una barraca (amb la seva corresponent passarel·la de fusta que condueix a l'entrada)

i una altra fotografia del centre que, si amplieu, veureu que la roda del darrere del cotxe no està reventada, sinó que està completament incrustada al terra. També al centre

Aquest centre tan pintoresc, però, està enmarcat per dos carrers molt grossos que baixen de nord a sud, el de més a l'esquerra ple d'edificis grossos i amb pinta de ser importants, el de més a la dreta amb molts cotxes i molts cables, botigues i oficines de canvi, i uns quants llocs per menjar, inclós aquest FastFood que es veia d'una hora lluny si venies des del riu, el fast-food "Sheriff's, Best Food in Town", on per 25 Leis (4 Leis són, aproximadament, un euro) vam menjar-nos un parell de shawaramas i ens vam beure dues coca-coles (light, perquè de normals no en tenien)

Aquest seria, doncs, el carrer de la dreta, amb un centre comercial amb unes pantalles enormes que van anunciant coses diverses, en el moment de fer la foto, el Cocor Channel, que no sé gaire què és

Però tornem al centre, perquè encara hi ha més escenes pintoresques per ensenyar (sí, potser l'adjectiu de la ciutat seria "pintoresca")

Com ja vaig comentar, Bucarest (i per extensió, cada racó de Romania) té molts gossos, aquest en concret es llepa alegrament als esglaons de la Banca Nacional Romanesa

i un telèfon públic que, molt intel·ligent i estalviadorament, els romanesos pengen de les parets dels edificis, estalviant-se així, cabines de telèfon i vidres trencats pel mig del carrer. Aquests telèfons, com els gossos, també es troben a tots els llocs de Romania que vam visitar (a la fotografia podeu veure'n la correcte utilització, així com dues senyores la mar de trempades)

Aquest centre de la ciutat, que es troba delimitat a banda i banda pels carrers dels que us parlava abans, a la part de baix s'acaba gràcies al riu que creua a la ciutat, i que no vam veure gaire perquè la veritat és que hi passava molt d'aire i hi havia unes gavines molt grosses que feien una mica de por

però sí que vam aprofitar per fer unes quantes fotografies als edificis típicament ceausescuians que es van trobant per tota la ciutat 

però no tot són edificis a Bucarest, també hi ha parcs! Durant el bon temps suposo que són bonics, durant l'hivern aquest (el que queda més a tocar del centre i que la guia dibuixava amb tres preciosos llacs) tenia els anomenats llacs assecats, deixant com abandonat un restaurant que a la primavera se suposa que té vistes al llac. A canvi, però, al parc hi ha una pista de gel i no ens ho vam pensar dues vegades (ens ho vam pensar només una) a l'hora de llogar un parell de patins i posar-nos a lliscar al so de la radio (primer M80, després alguna emisora més tecno-dance-el que sigui, al que els romanesos semblen força aficionats, i sinó que algú m'expliqui perquè tots els restaurants, enlloc de ser paradisos folklòrics, són bars guais amb música tecno molt forta i la llum molt fluixeta, això sí, tant t'hi pots prendre un cubata com menjar-te un plat de farro, sigui l'hora que sigui)(acompanyament nacional i al que ens vam aficional, allà n'hi diuen Mamaliga, en d'altres llocs n'hi diuen polenta, la meva mare em va dir: a! això és el farro!)

i ja per acabar, un parell d'edificis més, per exemple l'edifici del parlament, 

gros gros gros

i per contrarestar la immensitat, una esglesieta la mar de bufona, que suposo que és l'ortodoxa russa

ah. només afegir que, en la mesura del possible, eviteu el metro de la ciutat. No vam saber veure un maleït mapa (a, sí, a dins del vagó n'hi havia un) en tota la parada de metro (que era força grossa, s'hi encreuaven un parell de línies)

No sé si ha quedat clar: Bucarest em va agradar molt, molt! La recomano totalment

P.D - i de regal, una web amb webcams