divendres, 3 de maig del 2013

avui he passat les proves per una feina, però jo no estava convençuda que era la feina que volia, així que li he dit al gerent que preferia que avui també fos dia de prova per acabar de veure-ho clar. No li ha semblat bona idea i m'ha preguntat que, quan vaig començar a estudiar la carrera, per què ho vaig fer, per provar-la o per treure-me-la?
la pregunta m'ha agafat desprevinguda i, seguint-li la corrent, li he dit que per treure-me-la, però he contestat amb la sensació que, a les opcions de la resposta, no hi havia la que jo tenia, sense saber quina era aquesta. De totes maneres li he acabat dient que em semblava que no encaixava en la seva empresa, que moltes gràcies però que no
només ha estat fins que ja era una bona colla de metres enllà que he pensat que jo no vaig començar a fer filologia eslava ni per provar ni per treure-me-la, sinó que ho vaig fer per aprendre coses d'europa de l'est
i si hi ha gent que no veu així el món i que es pensa que l'única manera de viure feliç i tranquil és escalar fins damunt de tot, doncs em sap molt greu dir-li que no és veritat

divendres, 12 d’abril del 2013

em va dir un cop que la meva germana que si vivies una temporada llarga a fora i llavors tornaves a la teva ciutat, tardaves anys a tornar-t'hi a fer del tot. Potser és una exageració, però de moment fa dues setmanes que torno a ser aquí i és com si tingués les pupil·les dilatades constantment i no hi hagués detall que se m'escapés. Sempre he estat observadora, però ara ho veig tot. Veig les llavors dels arbres que tantes pessigolles fan al coll si te n'entra una volant baix, enganxades a la vorera per culpa d'un cop de vent i veig la cara d'un noi estranger al metro fent ganyotes perquè un home demana diners al metro enmig de laments molt pronunciats, també veig una dona que no sap si asseure's o no damunt d'un paper que ha deixat una altra noia demanant diners pels seus sis fills, i una senyora que camina i se li escapa el riure no sé gaire bé perquè. Veig els vitralls de la sagrada família i la dent esquerra del gat, que li surt per fora el llavi. Espero que la meva germana tingui raó i això em duri anys

divendres, 1 de juny del 2012

Trasllat temporal

Intentaré reprendre el bloq, ara a una altra banda, allà on sigui que me'n vaig, i com que d'aquí un mes me'n vaig a viure a Chisinau, provaré que a partir d'ara em trobeu a
menvaigachisinau.blogspot.com

diumenge, 10 de juliol del 2011

R.U.R.

Fa un parell de dies m'estava llegint l'obra de teatre R.U.R. de Karel i Joseph Čapek, del 1921, que és on apareix per primera vegada la paraula "robot" i hi diu


EMMA (Silabeando): «Re-be-li-ón en Ma-drid contra el Go-bi-er-no. La in-fan-te-ría ro-bot dispara contra la multitud. Nueve mil muertos y heridos.»


Quina sort que encara no hi ha infanteria robot

dimarts, 5 de juliol del 2011

Tinc dos bons amics serbis que no es coneixen (són de ciutats diferents) però que, ara que ho penso, s'assemblen força en la manera de fer. Per començar tenen una edat similar, són alts, els hi agrada l'esport i no han estudiat cap carrera. Volten per Europa enduts per alguna raó que no acabo de saber endevinar, però tot sembla indicar que són les ganes de marxar de les seves ciutats, encara que sense un objectiu gaire concret. Marxar, ja trobaran alguna cosa per fer.. tot i que mai es concreti en gaire res i tornin a la seva ciutat per tornar-ne a marxar al caps d'uns mesos. Un té més tendència a anar cap al nord d'Europa, l'altre m'avisa cada pocs mesos que és a Barcelona, perquè a la seva ciutat s'hi avorreix. Un, fa uns mesos, era al Marroc construint mobles per un hotel i l'altre a Dinamarca fent proves per entrar a un equip de futbol

Els dos es mouen fent autoestop, coneixen gent allà on van, els hi agraden els parcs, poden dormir a qualsevol lloc i tenen una forma d'entendre la vida que és una barreja d'ingenuïtat i llibertat. Tenen un cor enorme, per ells qualsevol persona que es trobin a la vida sembla ser algú amb qui val la pena relacionar-se i conèixer, actitud que admiro molt. Els dos, a més a més, estan aprenent espanyol i els dos m'han deixat anar la mateixa frase: "jo, quan sento a parlar en espanyol, ho entenc tot. Però llavors no sé dir ni una frase"

És ben curiosa, doncs, la semblança d'aquests dos nois serbis

divendres, 1 de juliol del 2011

Constanta (Romania)

Potser algú aficionat al bloq (que encara el visita després de tanta sequera) recordarà que fa un parell d'anys vam viatjar fins al Mar Negre perquè m'hi volia banyar, però només hi vaig poder posar els peus perquè era febrer. He hagut d'esperar uns anys per tornar a trobar l'ocasió però així que es va presentar, d'una manera força inesperada, no m'hi vaig poder negar i vaig agafar un avió per anar-me'n, de nou, a l'inolvidable Constanta

Val a dir que l'experiència va ser del tot diferent: no només pel fet que era estiu enlloc d'hivern, sinó perquè estava còmodament instal·lada al pis d'una família tàrtar que porta unes quantes generacions instal·lada a la costa romanesa del mar negre

Seria mentida si digués que Constanta és una ciutat preciosa i imprescindible si es va a Romania, però també mentiria si digués que no hi he estat molt feliç mentre hi he sigut. Veure el mar, en general, em tranquil·litza, però és que si a més penso que el mar que tinc al davant és el mar negre (tan exòtic em sona, encara), llavors també vaig sospirant mig enamorada de l'aigua. Pensava, mentre caminava amb la motxilla a l'esquena arran de mar, a Varna (ja estava de tornada cap a Catalunya) que, encara que estava esgotada per la caminada, la vida està valent la pena perquè de moment he tingut temps de fer un munt de coses, inclòs el fet d'haver caminat tota sola per la costa del mar negre amb la motxilla a l'esquena

Però tornem a Constanta: jo creia que, al tornar-hi a l'estiu, la ciutat seria del tot diferent al que vaig veure a l'hivern: turistes russos, búlgars i romanesos omplint la platja, els carrers, els bars... Va resultar que les enormes ventades que hi va haver aquells dies (van omplir de pètals el plat de sopa que es menjava un home que treballava a l'hort de casa l'àvia) s'ho van endur tot, turistes i autòctons, i l'aspecte de la ciutat era igual de desolat que a l'hivern. Tot i així a mi m'era igual, perquè hi anava acompanyada d'una bona amiga de Constanta que em va ensenyar les platges, em va acollir la seva família que em va alimentar durant dies amb plats tàrtars i romanesos (molt d'all i molt iogurt, mengen aquests tàrtars), i que, en definitiva, em va fer aprendre més de la seva terra que en tot el viatge anterior a Romania i en els tres o quatre mesos que m'havia passat aprenent la seva llengua (que bonic que és i que bé que sona, el romanès!)









No voldria allargar-me més, però espero que aquest post serveixi de tornada al bloq, encara que ja no estan gaire de moda

Kadare

Ismail Kadare és un escriptor brillant. N'he llegit tres llibres (El nínxol de la vergonya, Abril trencat i La fortalesa) i si un és brillant, l'altre més. Tot país, tota cultura, voldria tenir un escriptor com Kadare que escrigués sobre la seva història

Al top 10 dels escriptors descoberts durant aquests últims quatre anys

dissabte, 23 d’abril del 2011

Me'n vaig a República Txeca

De viatge de fi de carrera de filologia eslava ens n'anem a la República Txeca. Porto una bona estona dibuixant caminets per damunt del mapa i mirant fotos. Fa la pinta de ser molt bonic!!!!! Ja us ho expicaré

dimecres, 20 d’abril del 2011

PROJA (menjar típic de Sèrbia)



ingredients:
5 tasses de cafè de farina de blat de moro
3 tasses de farina normal
3 tasses d'oli
3 ous
un iogur natural
1 tassa d'aigua
2 sobret de llevadura

opcional:
formatge fresc (tallat a dauets)
espinacs
...

es barreja tot, es posa en una plata al forn, a uns 200 graus durant uns 20-30 minuts (fins que quedi daurat) i ja està, ja heu fet proja :)

divendres, 8 d’abril del 2011

EL EMPERADOR, de Ryszard Kapuściński

A El emperador de Ryszard Kapuściński hi apareixen tres mons: aquell on hi viuen la majoria d’habitants d’Etiòpia; el que està composat per la gent de la cort de l’Emperador; i el d’aquest, el de Haile Selassie.

El primer és conegut i comprensible (encara que no pugui sentir com una persona que passa fam, perquè no n’he passat mai, puc entendre les revoltes). El segon no és conegut (al món de la cort difícilment hi arribarem) però es pot arribar a comprendre (precisant més pel que fa a Kapuściński, potser no el podem comprendre, però sí arribar a sentir). El tercer, el de Haile Selassie, és desconegut i incomprensible (com sempre ho serà l’interior d’una persona). I a través del segon, Kapuściński ens mostra també els altres dos. Malgrat que només apareix el punt de vista del segon –la cort– ens podem imaginar el del primer (un poble que es revolta perquè es mor de gana mentre que qui el governa viu en l’abundància no és res gaire complicat d’entendre) i els entrevistats ens descriuen el dia a dia de Haile Selassie, les seves reaccions i el seus gestos. Així doncs, en el llibre hi apareixen descrits els tres mons. A tot això s’hi afegeix, en cursiva, el punt de vista i l’experiència del propi autor, però sempre l’imprescindible per acabar de recrear el món de la cort i que els testimonis que entrevista siguin del tot comprensibles pel lector.

El que voldria destacar és la incomprensió absoluta entre els tres mons: els del segon no poden entendre els del primer (Per què es revolten? Per què pensen? De què es queixen ara, què volen, si sempre ha estat igual durant segles?) i tampoc el seu emperador: el poder d’aquest rau, en gran part, en el fet que els components de la cort mai saben què voldrà, què dirà, què farà,... El llibre desprèn constantment un aire d’incertesa, d’inseguretat, i una passió per voler destacar, per voler ser algú una mica més que el del costat... perquè sembla que el pitjor que els passa als d’aquest segon món no és la mort (és una cosa natural) sinó que és deixar de pertànyer a la cort i passar de nou al món de la immensa majoria i l’anonimat. Vaig trobar fantàstica la descripció dels rostres apareixent un damunt de l’altre buscant ni que fos una mirada inconscient de l’Emperador; aquesta escena explica tot el que volia dir. Pel que fa als del primer grup, passen pel sedàs de la mirada dels del segon grup, però com que nosaltres els podem entendre, la sensació és fascinant: provoca una incomprensió nostre (del lector) cap als del segon grup, un astorament. Com deia abans, podem arribar a imaginar l’ambient que envolta, entendre els seus raonaments, sentir-ho... però no comprendre-les del tot. El més curiós és que la cort, pel que diu al llibre, està formada en part per gent que prové de la pobresa,... això encara fa més irreal la devoció que senten cap a l’Emperador, la cort i les injustícies, però al mateix temps, Kapuściński aconsegueix que aquesta devoció s’entengui: justament l’Emperador és qui els ha tret d’aquesta pobresa. I, al mateix temps, és qui té el poder de fer-los-hi tornar. Tot això acaba derivant en una mena de lògica molt especial, com de malson: una lògica que té sentit dins el malson, però un cop fora d’ell resulta incomprensible. Com quan, somiant, ens sembla imprescindible cometre alguna acció, però un cop desperts, no podem entendre la importància de tal acció.

Pel que fa a la figura de Haile Selassie, és la més incomprensible de totes. T’hi acostes des de molts punts de vista (més que punts de vista, serien des de molts moments de la seva vida, perquè tots els membres de la cort el consideren de manera força semblant, com algú diví, bondadós,...) però sempre hi ha alguna cosa que la fa inabastable, no acaba de quedar mai clara la seva personalitat: és molt intel·ligent? és un estúpid? estima la seva nació? només li importa mantenir-se al poder? És com un rei de llegenda (a vegades Kapuściński fins i tot escriu com si fos un conte popular, o almenys això reflecteix algun fragment de la traducció*), alguna cosa per sobre d’un ésser humà. Al mateix temps, però, veiem com aquest misticisme és creat per la incertesa que envolta la seva figura, per les mitges paraules, per tota la imatge que crea al seu voltant. Un cop aconseguit aquest efecte, és capaç fins i tot de fer feliç algú amb una mirada (em fa pensar en una descripció d’Alexandre I que apareix a Guerra i Pau).


A més de tot això, és clar, s’explica un esdeveniment real: l’apogeu i la caiguda del govern de Haile Selassi i la seva cort. Pel que fa a la qüestió sobre fins a quin punt són veritables les entrevistes, jo em posiciono al costat de Kapuściński sense dubtar-ho, com a periodista i com a escriptor. Encara que hi ha detalls que poden ser inventats, mai són gratuïts: és igual si el gos no es pixava a les sabates, el que explica Kapuściński no és aquest fet en concret, sinó que descriu una cort on el gos de l’Emperador es pot pixar a les sabates dels dignataris i aquests no s’atreveixen a dir ni mu. Que l’anècdota sigui real o inventada és un assumpte que em treu poc la son i, sobretot, que no treu gens de valor al llibre. Sembla que últimament els periodistes han tornat a acceptar que el periodisme no pot ser objectiu**, i a més, tenint en compte les barbaritats d’alguns d’ells (no només el que va afegir fum amb photoshop a una fotografia d’un bombardeig al Líban, sinó el que arrossegava cadàvers pel terra a Geòrgia***), ¿com puc tenir res a dir de Kapuściński, que explicava fent servir els seus mitjans –la literatura– tot allò que veia i sentia? Kapuściński escriu un reportatge literari, i ja està.

Pensant en altres llibres escrits per periodistes especialitzats en la guerra, no es poden comparar, per exemple, Territorio Comanche d’Aturo Perez-Reverte –és un llibre horrible– o el No matarían ni una mosca de Slavenka Drakulić –un llibre fantàstic també pel seu valor literari, amb moltes valoracions subjectives de l’autora i amb descripcions d’allò que de fet no ha vist, que t’ajuda a entendre una mica la guerra dels Balcans i, sens dubte, te’ls fa entendre vint cops més que qualsevol dels comentaris in situ de Territorio Comanche–. Vull dir que, en un assumpte tan complex com la guerra i el naixement de les revolucions, l’única manera que el lector pugui arribar a copsar-ne alguna cosa és a través de l’ambient: és evident que les dades exactes també hi han de ser (per efectes pràctics, més que res.. jutjar, aquestes coses...), però per entendre-ho no serveixen de gaire res, perquè només algunes persones privilegiades són capaces de captar un munt de dades alhora i donar-los valor. És com una de les falses ressenyes que Lem fa a Provocació, la idea vindria a ser aquesta.

En conclusió, tinc ganes de llegir més Kapuściński.



*escriu Kapuściński: «Y de tanto comer y tanto bailar, a su Señor no paraban de loar. Y la diversión muchos años duró, y finalmente a la gente embotó; ...» Barcelona: Editorial Anagrama, 1997
**cito la promo del telenotícies de TV3 del 2007; diu la veu en off: «Els telenotícies de TV3 són la referència [...] amb un punt de vista propi». En canvi, el 2006 diu la mateixa veu en off: «Podem presumir de ser objectius i rigorosos»
***em refereixo a David Mdzinarishvili, que fa un parell d’anys, durant la guerra de Geòrgia, feia posar a les persones que apareixien a les seves fotografies per tal que aquestes fossin més impactants, cosa que em va fer perdre la fe cap al fotoperiodisme de guerra, que fins al moment creia encara mínimament descent