Dia 7 (voltants de Mostar)

L'endemà al matí, vam obrir la porta del nostre bonic apartament, vam posar-nos la mà fent de visera damunt dels ulls, vam mirar al cel, vam despertar en Rudo perquè ens tragués el cotxe del garatge (el fet de ser noies ens va ajudar força a que ens traguessin el cotxe dels aparcaments més estrets, només allargant les claus, parpellejant una mica i dient "hvala", ja estava fet) i ens en vam anar a fer un volt per la vora de Mostar

A la guia de viatges que portàvem, hi havia vist aquesta fotografia:

i vaig pensar que volia anar-hi. I això vam fer. Però per anar-hi (el poble es diu Pocitelj i és a uns pocs quilòmetres al sud de Mostar) vam fer tota una volta per "carreteras con encanto", fins a Nevesinje (a l'est de Mostar), llavors vam baixar fins a Berkovici, vam girar cap a Radimjla (direcció oest) fins a Pocitelj. El dia, com l'anterior, no era cap meravella, per això les fotos no són gaire lluïdes (no tot és culpa de la poca traça de l'autora)

però creieu-me, el paisatge era espectacular. Res a veure amb el que ens havíem trobat al nord de BiH, aquí tenia un aire molt més grec. Fet i fet, a mi aquest tipus de paisatge em fascina, m'encanta. No sé què ho fa aquesta mena d'enamorament pels paisatges una mica secs, però ves, m'agrada
Vam anar gaudint del nostre voltant fins arribar a Nevesinje, un poblet la mar de normal però, com tots, si hi vas, admira'l
Allà teníem dues opcions: o girar per una carretera de color groc (guia michelin) fins a Berkovici, o seguir per la carretera vermella fins força més enllà, cosa que ens portaria unes quantes hores més de cotxe. Com que conduir és bonic però també cansa, vam triar la drecera. Total, les carreteres grogues són la categoria que ve just després de les vermelles, o sigui que no podia ser tan horrible
Sí, la carretera groga, en un principi, estava més feta a pedaços que la vermella, però tampoc era tan horrible i a més, a banda i banda tot era molt bonic
Fins que de cop, la carretera es va acabar i es va transformar en un camí de terra. No era que la carretera arribés a algun punt concret (un poble, un riu..) i que llavors en comencés una altra. No. Es transformava en un camí de cabres. Aquest, en concret

Com que no hi havia lloc a dubtes i érem a la carretera (camí) correctes, vam pensar: no pot ser gaire tros.. seguim-lo i en res s'acabarà
Però van passar cinc minuts i no s'acabava
Deu i no s'acabava
Quinze i no s'acabava
Vaig començar a cagar-me en els putus mapes michelin (mecagunlaputa sinoesfrançajanohofanbé)
Vaig començar a cagar-me en la puta carretera
Vaig començar a cagar-me en el putu cel, que si plovia que si no plovia
Vint minuts i igual. Vam passar pel costat d'un poble de dues cases i una vella ens mirava tota estranyada
Vaig anar-me'n per un costat del camí, cosa que va fer cridar a la senyoreta romaní "vols fer el favor de conduir pel mig!!!"
El camí feia pujada i semblava que la carretera es feia més ample, les pedretes més fines, encara no ens havíem creuat cap cotxe, i semblava que el malson s'acabava

Llavors vam arribar a dalt d'una muntanya. Vaig parar el cotxe tot pensant: cony! almenys fes una foto d'aquest racó de món on heu anat a parar, que és ben bonic. I en vaig fer tres. La de sobre. La de sota

I la de sota

Semblava doncs, que el camí feia baixada i, innocent de mi, pensava que ben aviat trobaríem una bonica carretera asfaltada

res més lluny! Només vaig encertar-la en el fet que el camí feia baixada. Molta baixada. I per acompanyar el meravellós trajecte, una carretera de corbes amb un precipici al costat (de tanques només als revolts més tancats), alguna vaca de tant en tant i un parell de cotxes en direcció contraria
Les vistes, una meravella

Tres quarts d'hora després que comencés al camí, vam arribar a l'encreuament amb la carretera vermella que ens havia de portar a Stolac. Vaig passar-li el volant a la senyoreta romaní. Cinc minuts abans de passar volant per damunt d'una pedra immensa, que sort vam tenir de no rebentar la roda, uns policies ens van fer aturar (es veuen al reflex del mirallet)

La policia però, en aquell país sembla que t'atura només perquè s'avorreix
- Dovar dan, ens van dir
- Dovar dan, els vam respondre
- Alguna cosa indesxifrable, ens van dir
Els vam donar els papers del cotxe, se'ls van mirar una estona i ens els van tornar. Van fer que marxéssim amb la mà i ja està
A Croàcia ens van tornar a aturar i aquells deurien avorrir-se més perquè també van demanar-me el carnet de conduir. Se'l van mirar una estona i me'l van tornar. Van fer que marxéssim amb la mà i ja està
Més experiències amb la llei del país?
A la frontera de Bòsnia-Herzegovina a Croàcia, vaig extendre la mà perquè ens agafessin els passaports. Ni es van prendre la molèstia i amb la mà va fer un gest a l'estil "és igual, tireu". Aquests s'avorrien tant, que fins i tot mandra de fer alguna cosa tenien

Bé doncs. Finalment, vam arribar a Pocitelj, el poblet de la foto que volia anar a veure. Vam aturar el cotxe en una petita "plaça" amb un bar i tot de dones que van acostar-se ràpidament per vendre'ns cireres. En aquell moment vam cometre l'enorme error de no comprar-ne, però l'endemà vam rectificar i vam menjar el primer mig quilo de cireres de la temporada per menys de dos eurus

Aquí teniu doncs, Pocitelj. Pocitelj és un poblet a l'otomana, amb mesquites, cases de pedra i carrerons que fan pujada, tot a tocar d'un preciós riu blau. Vam asseure'ns i vam dinar, mentre un paleta arreglava una porta de pedra i el del minaret començava a cantar

(aquí es veu el senyor que canta als minarets)

Un cop visitat Pocitelj, era d'hora per tornar a Mostar, però tampoc teníem cap punt concret on volguéssim anar i com que per allà a la vora hi ha Medugorje, ens hi vam arribar
Sincerament, si hi ha un lloc de BiH on no cal ni plantejar-se anar, aquest és Medugorje. Diu la llegenda que fa uns vint-i-cinc anys, sis adolescents van veure la vergemaria en aquest poble perdut a les muntanyes d'Herzegovina, i que encara ara se'ls hi apareix. Així doncs, un poblet que no deuria tenir res d'especial, s'ha transformat en Lloret de Mar però dalt d'una muntanya i sense discoteques i sense platja i sense res. Només hotels, cotxes aparcats i persones. No vam ni dignar-nos a baixar del cotxe i vam girar cua tan ràpid com vam poder
Però com que encara era d'hora per tornar a Mostar, vam anar fins a G.Dreznica, un poblet al final d'una vall, uns 20 quilòmetres al nord de Mostar. No anàvem a veure el poble, anàvem a veure la vall, que per variar, era molt bonica

aquí també hi havia vaques i pedres i coses al mig de la carretera. A la majoria de carreteres catalanes, quan anuncien "perill, vaques" o "perill, cauen pedres", no sol haver-hi ni vaques ni pedres. Allà sí, si anunciaven vaques, hi havia una vaca al mig desplaçant-se per anar a pasturar a l'altra banda, i si anunciaven pedres, hi havia tot de pedres escampades pel mig del carril

Després d'una estona per la carretera, vam recular i vam tornar a Mostar

Perquè a Mostar havíem de fer fotos a això

Això és l'Alma Tucakovic, no tenim clar si és una cantant o una actriu porno. Massa porno per ser una cantant, massa poc porno per ser-ne una actriu. Però a Mostar n'hi havia força cartells

I per acabar d'una manera refinada el post d'avui, no poso cap més foto