Hi havia una vegada un tsar que s'ho passava d'allò més bé quan li deien mentides. Agafava un plat ple d'or i una espasa i els col·locava l'un al costat de l'altra sobre una taula. Si el tsar considerava que menties, podies prendre l'or; si en canvi considerava que la teva història era creïble, et tallava el cap.
Un vell pagès borratxo va decidir anar a veure el tsar no tant amb la intenció de dir mentides com de dir la veritat. Quan va arribar al palau s'estava cel·lebrant una gran festa on hi havia reunits tots els grans dignataris. Quan es va anunciar que acabava d'arribar un home per dir mentides durant el banquet, el tsar es va alegrar molt. Va ordenar que omplissin un plat d'or i posessin una espasa al costat. El pagès va començar a explicar la seva història:
- Ahir vaig sortir per anar a llaurar el camp, però el meu cavall estava tan feble que vaig haver-lo de desenganxar de l'arada. El cavall va trontollar i es va dividir en dues meitats: la de davant volia córrer cap a casa i la posterior volia quedar-se al camp.
- És mentida! - van dir els dignataris.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va contestar el tsar.
- Vaig ajuntar les dues parts i les vaig cosir amb fibra d'arbre. Les vaig lligar a un salze i em vaig estirar per descansar. Quan em vaig despertar vaig veure que l'arbre on havia lligat el cavall havia crescut. Però no una miqueta, no, sinó fins a dalt del cel. Llavors se'm va ocórrer escalar el salze i pujar fins al cel.
- És mentida! Un arbre no pot créixer fins al cel! - van dir els dignataris.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va contestar el tsar.
- I vaig arribar al cel...
- Que potser hi vas veure Déu? - van preguntar els grans de l'imperi.
- I tant!
- I què hi feia?
- Jugava a cartes amb els apòstols.
Els dignataris van dir que era mentida, però el tsar va dir:
- Vosaltres jugueu a cartes amb mi. Per què Déu no hauria de poder jugar a cartes amb els apòstols?
- Això no és veritat. Déu no ho fa això! - van insistir encara els il·lustres senyors.
El tsar, però, va opinar que aquell pagès era molt viu i per a ell no hi havia res d'impossible.
- En acabat de passejar vaig pensar que ja era hora de tornar a enganxar el cavall. Però el salze pel qual havia pujat s'havia podrit i esmicolat tot. Vaig fer un volt pel cel, vaig mirar a la Terra i vaig veure un pagès que ventava el gra. Vet aquí que la palla va volar fins al cel, la vaig atrapar i em vaig disposar a fer-ne una corda.
- Quina mentida! - van dir els nobles -: amb palla no es pot fer una corda!
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Vaig lligar la corda al cel i vaig anar baixant. Però quan encara era a cent verstes de la Terra no vaig poder continuar perquè la corda era massa curta. Vaig tallar-ne un tros de dalt i el vaig lligar a l'extrem inferior.
- És mentida! No pots tallar la part de dalt i nuar-la a baix perquè cauries.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Em vaig anar deixant lliscar, però la corda encara era massa curta. Només faltaven unes cent braces. Em va fer mandra tornar a tallar la corda i vaig saltar. Vaig caure a un camp llaurat. Estava enfonsat fins al coll i no podia sortir. Vaig anar al poble a comprar una pala i em vaig desenterrar.
- És mentida! Com s'ho va fer per sortir de la terra si estava enfonsat fins al coll? I llavors perquè va anar al poble a buscar una pala si ja no la necessitava? És tot mentida!
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Vaig anar al riu, em vaig rentar i vaig caminar fins a una vall llunyana on vaig veure un pastor amb les seves ovelles. "Bon dia, bon pastor", li vaig dir, però ell em va contestar: "No sóc un pastor, sóc el pare del tsar!".
Llavors el tsar va cridar:
- Mentida, amic meu: el meu pare mai no ha guardat ovelles!
I d'aquesta manera tan curiosa el pagès es va poder endur l'or i no precisament gràcies a la seva honradesa.
- És mentida! - van dir els dignataris.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va contestar el tsar.
- Vaig ajuntar les dues parts i les vaig cosir amb fibra d'arbre. Les vaig lligar a un salze i em vaig estirar per descansar. Quan em vaig despertar vaig veure que l'arbre on havia lligat el cavall havia crescut. Però no una miqueta, no, sinó fins a dalt del cel. Llavors se'm va ocórrer escalar el salze i pujar fins al cel.
- És mentida! Un arbre no pot créixer fins al cel! - van dir els dignataris.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va contestar el tsar.
- I vaig arribar al cel...
- Que potser hi vas veure Déu? - van preguntar els grans de l'imperi.
- I tant!
- I què hi feia?
- Jugava a cartes amb els apòstols.
Els dignataris van dir que era mentida, però el tsar va dir:
- Vosaltres jugueu a cartes amb mi. Per què Déu no hauria de poder jugar a cartes amb els apòstols?
- Això no és veritat. Déu no ho fa això! - van insistir encara els il·lustres senyors.
El tsar, però, va opinar que aquell pagès era molt viu i per a ell no hi havia res d'impossible.
- En acabat de passejar vaig pensar que ja era hora de tornar a enganxar el cavall. Però el salze pel qual havia pujat s'havia podrit i esmicolat tot. Vaig fer un volt pel cel, vaig mirar a la Terra i vaig veure un pagès que ventava el gra. Vet aquí que la palla va volar fins al cel, la vaig atrapar i em vaig disposar a fer-ne una corda.
- Quina mentida! - van dir els nobles -: amb palla no es pot fer una corda!
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Vaig lligar la corda al cel i vaig anar baixant. Però quan encara era a cent verstes de la Terra no vaig poder continuar perquè la corda era massa curta. Vaig tallar-ne un tros de dalt i el vaig lligar a l'extrem inferior.
- És mentida! No pots tallar la part de dalt i nuar-la a baix perquè cauries.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Em vaig anar deixant lliscar, però la corda encara era massa curta. Només faltaven unes cent braces. Em va fer mandra tornar a tallar la corda i vaig saltar. Vaig caure a un camp llaurat. Estava enfonsat fins al coll i no podia sortir. Vaig anar al poble a comprar una pala i em vaig desenterrar.
- És mentida! Com s'ho va fer per sortir de la terra si estava enfonsat fins al coll? I llavors perquè va anar al poble a buscar una pala si ja no la necessitava? És tot mentida!
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Vaig anar al riu, em vaig rentar i vaig caminar fins a una vall llunyana on vaig veure un pastor amb les seves ovelles. "Bon dia, bon pastor", li vaig dir, però ell em va contestar: "No sóc un pastor, sóc el pare del tsar!".
Llavors el tsar va cridar:
- Mentida, amic meu: el meu pare mai no ha guardat ovelles!
I d'aquesta manera tan curiosa el pagès es va poder endur l'or i no precisament gràcies a la seva honradesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada