i després de perdre'm voluntàriament en el camí de l'estació al centre, seguint les persones que semblaven saber on anaven, els carrers que feien pujada i els que feien baixada quan em cansava de caminar, vaig arribar a la punta del carrer Kneza Mihaila. El centre de Belgrad podríem dir que es redueix a un carrer peatonal ple de botigues, terrasses i gent caminant amunt i avall a totes hores. És un carrer típic de centre-europa, amb els edificis d'estucat (estucat? se'm comencen a emborronar els conceptes) de pedra i el carrer empedrat. El podríeu intercanviar amb el carrer peatonal de Budapest i no estic segura que ningú notés la diferència. Cony, és que a aquestes alçades encara no heu mirat a un mapa per veure on està situat Belgrad dins d'europa?
amb els peus cansats vaig asseure'm a una jardinera davant d'un edifici, a l'encreuament amb el carrer peatonal, un carrer transitat que suposava que anava a la plaça cèntrica i mirant a banda i banda finalment vaig decidir alçar la vista cap a l'edifici, i coi! la torre d'albània! que tampoc és un edifici molt bonic, però que n'havia vist tantes fotos que al trobar-me'l a davant vaig exclamar "goita'l" i em va fer somriure haver-lo reconegut
i allà em tenieu, a Kneza Mihaila, un carrer peatonal com qualsevol altre de qualsevol altra ciutat, però que a mi em va enamorar. Potser era la gent, potser el lloc, l'ambient, jo, o tot plegat. Poca cosa més vaig veure de Belgrad ja, a part d'aquell carrer i els voltants. M'agradava, m'agradava molt ser allà voltant amunt i avall. En tinc imatges de diferents hores del dia, em sembla. I sempre hi ha gent, sempre hi ha moviment, sempre està viu i mai t'hi sents sol, o desprotegit o abandonat. Belgrad no fa por a cap hora. Hi ha ciutats que a la nit els carrerons es tornen silenciosos i foscos i les persones amb qui et creues les mires de reüll. Els carrers del Raval a mi de nit em foten por. Faig la volta per les rondes. Però Belgrad no fa por. La gent que et trobes de nit pel carrer senzillament hi és. No fan por, no te'ls mires de reüll. Són allà i ja està, no fan res a ningú, només els hi agrada ser allà
vaig passejar, vaig fer un cafè, vaig topar-me amb la facultat de filologia, hi vaig entrar a fer un volt, vaig passejar més, vaig dinar i van trucar-me els amics filòlegs hispànics d'en Dobri, que ja havien acabat l'examen, que si em semblava bé que ens trobéssim a la porta de la facultat de filologia al cap de deu minuts
eren molts serbis de cop per mi, encara que no haguessin estat serbis, molta gent nova de cop per mi, però em van portar a passejar per Kamelegdan (sembla que els hi agrada doncs, el seu parc) i vam seure a un banc a xerrar. Em van explicar tantes coses com jo els hi vaig explicar a ells, malgrat em sentia abrumada perquè els veia i pensava: és que els tens aquí davant, pregunta pregunta tot el que vols preguntar!, però el cap em quedava en blanc
més tard vam tornar al carrer peatonal, i als voltants i finalment a la facultat de filologia. Jo els hi deia sincerament, que oh!, que si pogués, quant quant quant que m'agradaria anar a estudiar a Belgrad!, i ells és clar, van ensenyar-me la seva facultat tots cofois. Deien que estaven fent una lliçó d'espanyol intensiva, perquè només feien un parell de classes orals a la setmana en grups de vint. I van ensenyar-me la biblioteca, els lavabos i les aules, vam estar buscant en vitrines algun llibre escrit amb català i van preguntar-me quin any el català va poder escriure's de manera oficial a espanya i jo no els hi vaig saber respondre
llavors va venir en Dobri i els filòlegs van haver de marxar, perquè havien d'estudiar per un examen de llatí, que si no passaven no podien començar tercer de la carrera. No em vaig atrevir a dir-los que jo no he fet llatí en ma vida ni en faré mai
en Dobri em va portar a un bar molt bonic, vora un antic palau d'una princesa i que ara és un museu, on em va dir que era l'únic lloc del món on feien cervesa amb gust de fruites del bosc. Vols provar-la? va preguntar. És clar és clar! Només feia que dir és clar. Com podia deixar de dir és clar?
després continuo
amb els peus cansats vaig asseure'm a una jardinera davant d'un edifici, a l'encreuament amb el carrer peatonal, un carrer transitat que suposava que anava a la plaça cèntrica i mirant a banda i banda finalment vaig decidir alçar la vista cap a l'edifici, i coi! la torre d'albània! que tampoc és un edifici molt bonic, però que n'havia vist tantes fotos que al trobar-me'l a davant vaig exclamar "goita'l" i em va fer somriure haver-lo reconegut
i allà em tenieu, a Kneza Mihaila, un carrer peatonal com qualsevol altre de qualsevol altra ciutat, però que a mi em va enamorar. Potser era la gent, potser el lloc, l'ambient, jo, o tot plegat. Poca cosa més vaig veure de Belgrad ja, a part d'aquell carrer i els voltants. M'agradava, m'agradava molt ser allà voltant amunt i avall. En tinc imatges de diferents hores del dia, em sembla. I sempre hi ha gent, sempre hi ha moviment, sempre està viu i mai t'hi sents sol, o desprotegit o abandonat. Belgrad no fa por a cap hora. Hi ha ciutats que a la nit els carrerons es tornen silenciosos i foscos i les persones amb qui et creues les mires de reüll. Els carrers del Raval a mi de nit em foten por. Faig la volta per les rondes. Però Belgrad no fa por. La gent que et trobes de nit pel carrer senzillament hi és. No fan por, no te'ls mires de reüll. Són allà i ja està, no fan res a ningú, només els hi agrada ser allà
vaig passejar, vaig fer un cafè, vaig topar-me amb la facultat de filologia, hi vaig entrar a fer un volt, vaig passejar més, vaig dinar i van trucar-me els amics filòlegs hispànics d'en Dobri, que ja havien acabat l'examen, que si em semblava bé que ens trobéssim a la porta de la facultat de filologia al cap de deu minuts
eren molts serbis de cop per mi, encara que no haguessin estat serbis, molta gent nova de cop per mi, però em van portar a passejar per Kamelegdan (sembla que els hi agrada doncs, el seu parc) i vam seure a un banc a xerrar. Em van explicar tantes coses com jo els hi vaig explicar a ells, malgrat em sentia abrumada perquè els veia i pensava: és que els tens aquí davant, pregunta pregunta tot el que vols preguntar!, però el cap em quedava en blanc
més tard vam tornar al carrer peatonal, i als voltants i finalment a la facultat de filologia. Jo els hi deia sincerament, que oh!, que si pogués, quant quant quant que m'agradaria anar a estudiar a Belgrad!, i ells és clar, van ensenyar-me la seva facultat tots cofois. Deien que estaven fent una lliçó d'espanyol intensiva, perquè només feien un parell de classes orals a la setmana en grups de vint. I van ensenyar-me la biblioteca, els lavabos i les aules, vam estar buscant en vitrines algun llibre escrit amb català i van preguntar-me quin any el català va poder escriure's de manera oficial a espanya i jo no els hi vaig saber respondre
llavors va venir en Dobri i els filòlegs van haver de marxar, perquè havien d'estudiar per un examen de llatí, que si no passaven no podien començar tercer de la carrera. No em vaig atrevir a dir-los que jo no he fet llatí en ma vida ni en faré mai
en Dobri em va portar a un bar molt bonic, vora un antic palau d'una princesa i que ara és un museu, on em va dir que era l'únic lloc del món on feien cervesa amb gust de fruites del bosc. Vols provar-la? va preguntar. És clar és clar! Només feia que dir és clar. Com podia deixar de dir és clar?
després continuo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada