avui és a Sarajevo, on hi neven plomes

(quines ganes de tornar-hi, mare meva!)

fa uns dies em va escriure un mail en Dobri, el meu amic de Belgrad, dient-me que es passarien el cap d'any (i fins el cinc de gener) saltant per les muntanyes que hi ha per allà a la vora, que si hi volia anar. Ufs ufs. (nononono, no me n'hi vaig)


(se'm prepara un cap de setmana dels que a mi m'agraden, d'aïllament social, com a mínim des d'arafins a diumenge al matí, que ja és algo. Com a molt em comunicaré amb el socorrista de la piscina, i perquè és guapuquetecagues. Iujuju!!)


aquesta nit he somiat, entre d'altres coses, que donava classes a la universitat. Feia una classe sobre el viatjar. No sé què esperaven els alumnes que s'havien apuntat a l'optativa (era una optativa, sí), però després de sentir com els hi presentava l'assignatura, han marxat gairebé tots i n'han quedat només tres o quatre, però hem acabat tots plorant de l'emoció. Començava preguntant-los què era per ells viatjar, i algú em responia (crec que una professora vella que em controlava, desconfiant de la meva capacitat) que viatjar era superar obstacles
i jo deia que ah! que res d'això, que si un tancava els ulls i s'imaginava un lloc amb tots els detalls (i en el somni descrivia un lloc qualsevol amb tots els detalls), doncs que llavors ja estaves viatjant
i saltava per la classe parlant de samarqanda, i parlant d'uldz, i parlant de sarajevo, i al final tots ens hem emocionat, perquè ens ho imaginàvem tant bé que era com si hi fóssim; de fet no els hi explicava gaire res (a les pròximes classes, pensava parlar-los sobre quan va nèixer el concepte de "viatge", explicar les vides sobre els viatges més importants i coses que s'han de posar a la motxilla), però hem acabat tots mig plorant i feliços