Vladivostok avui està preciosa, això ho fa que davant l'estació hi ha aturats autobusos de diferents coloraines
És tan maco, aquest petit instant de temps guardat per una webcam, que gairebé em salten les llàgrimes. Deu ser molt complicat, trobar quin és el teu bus enmig de tot aquest caos. Quines ganes, que sigui el dia que sortiré per una de les tres portes de l'edifici de la dreta (la del mig) i veure els autobusos allà davant meu
aquesta tarda, corregint les faltes d'ortografia d'un treball de recerca, he après que a les persones amb síndrome de down se'ls hi diu mongols perquè un tio que es va a posar a estudiar el síndrome de down va decidir que els trets facials s'assemblaven molt (no diré res sobre Uldz, tot i que de fet és pràcticament l'únic que m'interessa de Mongòlia)
a una de les primers classes de rus, el professor ens feia dir algun dels llocs i noms i coses que coneixíem de Rússia, i ho anava apuntant a la pissarra. Algú havia dit Moscou i no vaig poder evitar la temptació d'afegir, just després de sentir el nom, Vladivostok!
aquesta tarda, corregint les faltes d'ortografia d'un treball de recerca, he après que a les persones amb síndrome de down se'ls hi diu mongols perquè un tio que es va a posar a estudiar el síndrome de down va decidir que els trets facials s'assemblaven molt (no diré res sobre Uldz, tot i que de fet és pràcticament l'únic que m'interessa de Mongòlia)
a una de les primers classes de rus, el professor ens feia dir algun dels llocs i noms i coses que coneixíem de Rússia, i ho anava apuntant a la pissarra. Algú havia dit Moscou i no vaig poder evitar la temptació d'afegir, just després de sentir el nom, Vladivostok!
Així
MOCKBA
BЛAДИBOCTOK
va quedar escrit a la pissarra i vaig pensar: ah! el transsiberià!
Va dir: Vladivostok, molt bé! A l'altra banda de Rússia, eh
sísí.... pensava per dins. A l'altra banda de Rússia
murmuro entre dents: necessito un bitllet de tren per anar fins a Moscou. Necessito un cotxe per anar a Srebrenica
Vaig pensant més coses, o escric coses que porto pensades de fa dies. Els balcans s'han convertit en una constant a la vida sense que ho hagi buscat. En serio. Ja hi eren però han passat tot de coses involuntàries que fan que m'envoltin per totes bandes. Porto un parell de dies intentant no afegir un sospir darrere la paraula balcans. Mirar-m'ho des de la distància i tal. Pensar: ei, que només és un lloc del món, que només són gent del món i que aquesta teva merda de fascinació segurament només és perquè és a la vora i ningú sap on està, ni tu mateixa sabies on estava ara fa un any, que et vas quedar flipant quan el noi aquell de Zagreb t'explicava la forma de Croàcia i tu pensaves per dins "no li diguis que no tens ni puta idea d'on posar Croàcia, que quedaràs fatal". Hosti, amb els Balcans
És que Bal-cans. Insisteixo molt amb la sonoritat de la paraula. Fa uns dies seia a un bar amb un amic. Parlàvem de països i de llocs del món i d'història i de coses d'aquestes. El joc consistia en anar dient llocs del món que, pel nom que tenien, ens feien venir ganes d'anar-hi. Samarqanda! deia jo. Basilea! deia ell. I jo el mirava i deia: Basilea?? per favor!! I així tota l'estona. No vam coincidir en cap, crec.
Però Balcans. És com sona. Però també el que diu. És com dir vàter que fa lleig, o diví, que em fa imaginar les coses amb forma de teles vermelles que pengen del sostre. Però Balcans! Balcans són muntanyes, un cotxe, carreteres de corbes, poblets, iaies que creuen un pont amb la barana metàl·lica, teulades inclinades, casetes enfilant-se, un camp de futbol amb l'herba seca, un bosc espès, una vall que apareix entre els arbres esquitxada de més poblets vora el riu, el menjar enganxat a dins la boca i que entra al coll fet una bola enorme perquè de gana que tenia no m'ha donat temps a mastegar, i cau a l'estómac i sents el pataplaf de quan cau, i també olors, i el terra i qualsevol textura que trepitgis sota els peus, un cafè i el pòsit a baix, la manta que pica d'un alberg, seure fent pipi mirant al sostre i pensar: estic fent pipi als balcans!!
És que Bal-cans. Insisteixo molt amb la sonoritat de la paraula. Fa uns dies seia a un bar amb un amic. Parlàvem de països i de llocs del món i d'història i de coses d'aquestes. El joc consistia en anar dient llocs del món que, pel nom que tenien, ens feien venir ganes d'anar-hi. Samarqanda! deia jo. Basilea! deia ell. I jo el mirava i deia: Basilea?? per favor!! I així tota l'estona. No vam coincidir en cap, crec.
Però Balcans. És com sona. Però també el que diu. És com dir vàter que fa lleig, o diví, que em fa imaginar les coses amb forma de teles vermelles que pengen del sostre. Però Balcans! Balcans són muntanyes, un cotxe, carreteres de corbes, poblets, iaies que creuen un pont amb la barana metàl·lica, teulades inclinades, casetes enfilant-se, un camp de futbol amb l'herba seca, un bosc espès, una vall que apareix entre els arbres esquitxada de més poblets vora el riu, el menjar enganxat a dins la boca i que entra al coll fet una bola enorme perquè de gana que tenia no m'ha donat temps a mastegar, i cau a l'estómac i sents el pataplaf de quan cau, i també olors, i el terra i qualsevol textura que trepitgis sota els peus, un cafè i el pòsit a baix, la manta que pica d'un alberg, seure fent pipi mirant al sostre i pensar: estic fent pipi als balcans!!
què feu encara a aquí? correu! aneu-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada