L'altre dia li vaig dir a un amic que en tal no em queia gaire bé per molts motius, un dels quals perquè l'envoltava una espècia d'aureola de catalanisme-nacionalisme ranci. Que no vol dir que sigui de CiU, perquè en tal té tirada cap a ERC. Que no generalitzo partits ni res, però en tal és d'un catalanisme força ranci. A què em refereixo amb això del catalanisme ranci? ni jo ho sé explicar. Ve a definir la gent d'esquerres independentista on passa per davant la independència al pensament d'esquerres. Molta bandereta i estrelleta i després resulta que són uns putus rancis

personalment, si em diuen que perquè hi hagi un món més millor han de desaparèixer les nacions, hi firmo segur
si em diuen que perquè hi hagi un món de nacions independents ha de desaparèixer l'esquerra, no hi firmo ni de conya

que tot plegat no vol dir que no sigui independentista, que també en sóc. Més que res, sóc catalana. Sóc una catalaneta. Però d'esquerres. Abans això. Abans els balcanesos feliços. Abans móns justos. I tal i qual, que d'idealista en sóc un ratu


i de votar. Quan vaig poder, als divuit anys, em sembla que vaig votar a ERC. Crec que era l'any del primer tripartit. Llavors no vaig tornar a votar més. Pensava: si el matí abans d'anar a votar no tens clar a qui votaràs, no hi vagis. (Bé, per les eleccions del meu poble sí que voto). Llavors em sento a dir que clar, que si no vaig a votar, que llavors no em queixi

Vale, la pròxima vegada, perquè no em vinguin amb tonteries, a les pròximes eleccions que no siguin del meu poble, aniré xino-xano fins a la porta del col·legi electoral i un cop allà, giraré sobre els meus talons i me'n tornaré a casa. Hauré anat a votar, qui m'ho retraurà? Em podré queixar llavors, no? No haurà estat la mandra. O el tenir coses millors a fer. És el meu dret i el meu deure. Anar a votar, no? Vale. M'ho agafo al peu de la lletra. Vaig a votar i hi torno. Si res em convenç, prou que està al meu dret no votar res, oi? Jo ja hi he anat. És la meva opció. Anar fins a la porta del col·legi electoral i tornar

i el fart de riure que em fotré