A Belgrad hi vaig arribar amb un tren de pel·lícula. El meu vagó tenia un passadís lateral i cinc compartiments, amb sis seients cadascun. Jo seia al costat de la finestra i mirava a fora. Pel compartiment van anar passant diferents persones: a Ljubljana va pujar amb mi una noia que s'adormia i escoltava música fins que vam arribar a Zagreb. Després uns avis amb jersei gruixuts, pantalons negres i barbes mal afaitades, acompanyats d'unes àvies amb jerseis gruixuts, faldilles negres i cistells que aguantaven damunt la falda. Més tard va pujar una parella amb dos nens petits que em miraven tota l'estona. Amb la parella hi vaig parlar una mica, però com que no ens enteníem gaire vam somriure i vaig seguir mirant per la finestra
Sortint de Ljubljana tot era tan verd i muntanyós que em sorprenia que, unes hores de viatge després, el paisatge fos tan pla. I és que, just començada la plana panònica, em vaig veure transportada al mig d'una pel·lícula d'en Kusturica. No podia tancar els ulls i em vaig posar al passadís del vagó, vaig baixar una finestreta i vaig treure el cap a fora. Veia cotxes de colors amb un munt d'anys al damunt, camps grocs que s'estenien fins l'infinit, poblets arran de via de cases de teules vermelles i amb les parets de maó sense pintar, senyores vestides de negre i amb el cabell recollit que estenien la roba al jardí, on també hi passejaven les gallines i els ànecs. Fins i tot vaig veure una velleta que portava un porc lligat amb un cordill i que esperava que el tren passés per poder creuar la via. Tot plegat em semblava Kusturica en estat pur i em preguntava com era possible, que ho semblés tant
Finalment, i després de l'orgasme panònic, vaig arribar a Belgrad
Era el 14 de setembre del 2007 a 2/4 de 6 de la tarda, quan vaig sortir de l'estació de trens de Belgrad i vaig topar de cares amb uns rroma que tocaven la seva música tan característica, com per donar-me la benvinguda i dir-me que als Balcans no s'escolta res més. Quan passejàvem per Bòsnia i Hercegovina amb cotxe i engegàvem la radio, només trobàvem música amb un aire turc que ens acabava fent molt mal de cap. Per sort l'Igor, un amic de Ljubljana, va estar-se una hora gravant-me música variada a l'mp3 just abans que marxés cap a Belgrad: Siddharta, Bitch Boys, Jinx i Tinkara Kovaè, entre d'altres
Vaig desviar la vista dels músics perquè un munt de coses més em cridaven l'atenció i em demanaven que les mirés, com si fos una nena petita descobrint formes i colors. Per tot arreu hi havia cotxes que feien molt soroll, troleibusos i tramvies que s'encreuaven i dibuixaven teixits de cables d'electricitat, els edificis eren grisos i marrons, i al mateix temps jo els veia enormes i lluminosos, i entremig, carrers plens a vessar que feien pujada i es perdien no sé on, i per davant persones caminant atrafegades amunt i avall. Belgrad se'm presentava, alhora, com una ciutat dels Balcans i una ciutat de centre-europa, com una ciutat vella i nova, i que vessava vida per tots els racons i a totes hores. Tenia la sensació que Belgrad era molt Belgrad i que Sèrbia era molta Sèrbia i que els Balcans eren molt Balcans i que tots ells s'explicaven i es definien a cada porció de terra, perquè eren tant "ells" que no ho podien evitar
Vaig estar-me gairebé una hora a la porta de l'estació de trens amb la boca oberta i sense poder tancar els ulls, fins que va arribar en Dobri i va fer-me reaccionar
Sortint de Ljubljana tot era tan verd i muntanyós que em sorprenia que, unes hores de viatge després, el paisatge fos tan pla. I és que, just començada la plana panònica, em vaig veure transportada al mig d'una pel·lícula d'en Kusturica. No podia tancar els ulls i em vaig posar al passadís del vagó, vaig baixar una finestreta i vaig treure el cap a fora. Veia cotxes de colors amb un munt d'anys al damunt, camps grocs que s'estenien fins l'infinit, poblets arran de via de cases de teules vermelles i amb les parets de maó sense pintar, senyores vestides de negre i amb el cabell recollit que estenien la roba al jardí, on també hi passejaven les gallines i els ànecs. Fins i tot vaig veure una velleta que portava un porc lligat amb un cordill i que esperava que el tren passés per poder creuar la via. Tot plegat em semblava Kusturica en estat pur i em preguntava com era possible, que ho semblés tant
Finalment, i després de l'orgasme panònic, vaig arribar a Belgrad
Era el 14 de setembre del 2007 a 2/4 de 6 de la tarda, quan vaig sortir de l'estació de trens de Belgrad i vaig topar de cares amb uns rroma que tocaven la seva música tan característica, com per donar-me la benvinguda i dir-me que als Balcans no s'escolta res més. Quan passejàvem per Bòsnia i Hercegovina amb cotxe i engegàvem la radio, només trobàvem música amb un aire turc que ens acabava fent molt mal de cap. Per sort l'Igor, un amic de Ljubljana, va estar-se una hora gravant-me música variada a l'mp3 just abans que marxés cap a Belgrad: Siddharta, Bitch Boys, Jinx i Tinkara Kovaè, entre d'altres
Vaig desviar la vista dels músics perquè un munt de coses més em cridaven l'atenció i em demanaven que les mirés, com si fos una nena petita descobrint formes i colors. Per tot arreu hi havia cotxes que feien molt soroll, troleibusos i tramvies que s'encreuaven i dibuixaven teixits de cables d'electricitat, els edificis eren grisos i marrons, i al mateix temps jo els veia enormes i lluminosos, i entremig, carrers plens a vessar que feien pujada i es perdien no sé on, i per davant persones caminant atrafegades amunt i avall. Belgrad se'm presentava, alhora, com una ciutat dels Balcans i una ciutat de centre-europa, com una ciutat vella i nova, i que vessava vida per tots els racons i a totes hores. Tenia la sensació que Belgrad era molt Belgrad i que Sèrbia era molta Sèrbia i que els Balcans eren molt Balcans i que tots ells s'explicaven i es definien a cada porció de terra, perquè eren tant "ells" que no ho podien evitar
Vaig estar-me gairebé una hora a la porta de l'estació de trens amb la boca oberta i sense poder tancar els ulls, fins que va arribar en Dobri i va fer-me reaccionar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada