Bé, en el somni ni tan sols hi he aconseguit arribar, però la intenció era anar-hi
Primer hi havia d'anar amb la meva germana. Com que havia estat una decisió precipitada, preparàvem la motxilla a corre-cuita. Ni temps teníem d'agafar cap mapa, ni de repassar la llista de coses amb calma. Entaforàvem quatre samarretes, un parell de pantalons, grapats de roba interior, pasta de dents i una ampolla d'aigua, i apala, a viatjar
Llavors resultava que qui feia el viatge amb mi era el meu pare. Hi anàvem amb tren, i a mi se m'acudia comentar que a Follia hi havia no sé què digne de visitar. Follia, per raons internes, en el meu somni era un sinònim de Colomers. Colomers és un poblet de l'Empordà on no hi arriba el tren. Després decidia, doncs, que era molt millor anar directe fins a Montpellier, que amb l'hora que era, arribaríem allà que ja seria fosc. El meu pare insistia en visitar primer Follia, i jo que no, i ell que sí. Jo li deia que no hi havia tren a Follia, que estàvem anant a Ljubljana, que a Follia hi podríem anar qualsevol dia amb cotxe, i que què cony, amb tots els respectes per la gent de Follia-Colomers, jo no m'estava saltant un dia de classe per anar a Follia
Així doncs, quan era al tren que anava cap a Montpellier, qui anava amb mi ja no era el meu pare, sinó la meva amiga d'infància Roser. Jo insistia per arribar una mica enllà, ni que fos fins a Itàlia, però advertia que ella ja li anava bé arribar només fins a Montpellier i seguir l'endemà. Capitulava i ens posàvem a buscar un lloc on passar la nit (érem al passeig marítim, mirant el mediterrani, i començava a fosquejar). Jo insistia per un alberg, i ella que no, que feien pudor, millor un hotel. Jo que, en temporada baixa, era una tonteria rebutjar un alberg, perquè el més probable és que tinguis una habitació per tu solet a preu d'alberg. Ella que no, que als llits no s'hi estava bé i que quan viatjava amb el seu ex, sempre anava d'hotel. Finalment trobàvem un alberg (deu euros la nit), ella s'estirava damunt un dels llits i es passava una bona estona remugant, que si el matalàs, que si el soroll, que si la manta, que si el terra, que si no sé què. Jo acabava per saltar, em posava a cridar que n'estava farta, que així no podíem anar, que la meva butxaca no estava per anar-se pagant nits d'hotel, que ella ja ho sabia i que si ja ho sabia i no ho volia, doncs no haver vingut. Llavors em calmava, li deia que potser no era una bona idea, anar a visitar poblets d'Eslovènia, que podíem arribar fins a Ljubljana, i visitar altres ciutats, Sarajevo i així. Pensava però, que els albergs de Sarajevo tampoc li agradarien
L'endemà, finalment, anàvem a comprar el bitllet de tren cap a Ljubljana. La noia que els venia només parlava francès (cal remarcar el fet que tots els venedors de bitllets de l'estació de trens de Montpellier són dones i tenen el cap de color taronja), jo li deia vocalitzant LIUBLIANA, SLOVINIA, i somreia com si ho hagués entès. Eng past dié, em deia. Després de molts esforços i que la Roser li donés una moneda de dos euros amb quaranta cèntims i la dona s'ofengués visiblement, jo entenia que l'eng past dié era un euro amb deu, i els hi donava. Em sorprenia que el bitllet de tren Montpellier-Ljubljana només valgués un euro amb deu, i comprovava el nom de destinació imprès al bitllet. No hi posava Ljubljana, hi posava Arboliana! Li deia a la venedora que jo no li havia dit Arboliana, que li havia dit Ljubljana, Eslovènia, i ella tornava a somriure, es quedava el bitllet a Arboliana i em deia que eren quaranta euros (trenta-vuit amb noranta, perquè encara tenia el meu euro amb deu. Sí, tinc uns somnis complexos i detallistes)
Un cop amb els bitllets, ens deia que el tren sortia de "là, su!" (això és en italià), però a dos quarts de dotze del migdia. Ho maleïa tot perquè acabaríem arribant a Ljubljana de nit, i sense alberg reservat. Confiava amb la germana de l'Igor (una noia de Ljubjlana que treballa en un alberg), però no m'hi havia pogut posar encara en contacte. I fent temps pels carrers de Montpellier, s'ha acabat el meu somni
Primer hi havia d'anar amb la meva germana. Com que havia estat una decisió precipitada, preparàvem la motxilla a corre-cuita. Ni temps teníem d'agafar cap mapa, ni de repassar la llista de coses amb calma. Entaforàvem quatre samarretes, un parell de pantalons, grapats de roba interior, pasta de dents i una ampolla d'aigua, i apala, a viatjar
Llavors resultava que qui feia el viatge amb mi era el meu pare. Hi anàvem amb tren, i a mi se m'acudia comentar que a Follia hi havia no sé què digne de visitar. Follia, per raons internes, en el meu somni era un sinònim de Colomers. Colomers és un poblet de l'Empordà on no hi arriba el tren. Després decidia, doncs, que era molt millor anar directe fins a Montpellier, que amb l'hora que era, arribaríem allà que ja seria fosc. El meu pare insistia en visitar primer Follia, i jo que no, i ell que sí. Jo li deia que no hi havia tren a Follia, que estàvem anant a Ljubljana, que a Follia hi podríem anar qualsevol dia amb cotxe, i que què cony, amb tots els respectes per la gent de Follia-Colomers, jo no m'estava saltant un dia de classe per anar a Follia
Així doncs, quan era al tren que anava cap a Montpellier, qui anava amb mi ja no era el meu pare, sinó la meva amiga d'infància Roser. Jo insistia per arribar una mica enllà, ni que fos fins a Itàlia, però advertia que ella ja li anava bé arribar només fins a Montpellier i seguir l'endemà. Capitulava i ens posàvem a buscar un lloc on passar la nit (érem al passeig marítim, mirant el mediterrani, i començava a fosquejar). Jo insistia per un alberg, i ella que no, que feien pudor, millor un hotel. Jo que, en temporada baixa, era una tonteria rebutjar un alberg, perquè el més probable és que tinguis una habitació per tu solet a preu d'alberg. Ella que no, que als llits no s'hi estava bé i que quan viatjava amb el seu ex, sempre anava d'hotel. Finalment trobàvem un alberg (deu euros la nit), ella s'estirava damunt un dels llits i es passava una bona estona remugant, que si el matalàs, que si el soroll, que si la manta, que si el terra, que si no sé què. Jo acabava per saltar, em posava a cridar que n'estava farta, que així no podíem anar, que la meva butxaca no estava per anar-se pagant nits d'hotel, que ella ja ho sabia i que si ja ho sabia i no ho volia, doncs no haver vingut. Llavors em calmava, li deia que potser no era una bona idea, anar a visitar poblets d'Eslovènia, que podíem arribar fins a Ljubljana, i visitar altres ciutats, Sarajevo i així. Pensava però, que els albergs de Sarajevo tampoc li agradarien
L'endemà, finalment, anàvem a comprar el bitllet de tren cap a Ljubljana. La noia que els venia només parlava francès (cal remarcar el fet que tots els venedors de bitllets de l'estació de trens de Montpellier són dones i tenen el cap de color taronja), jo li deia vocalitzant LIUBLIANA, SLOVINIA, i somreia com si ho hagués entès. Eng past dié, em deia. Després de molts esforços i que la Roser li donés una moneda de dos euros amb quaranta cèntims i la dona s'ofengués visiblement, jo entenia que l'eng past dié era un euro amb deu, i els hi donava. Em sorprenia que el bitllet de tren Montpellier-Ljubljana només valgués un euro amb deu, i comprovava el nom de destinació imprès al bitllet. No hi posava Ljubljana, hi posava Arboliana! Li deia a la venedora que jo no li havia dit Arboliana, que li havia dit Ljubljana, Eslovènia, i ella tornava a somriure, es quedava el bitllet a Arboliana i em deia que eren quaranta euros (trenta-vuit amb noranta, perquè encara tenia el meu euro amb deu. Sí, tinc uns somnis complexos i detallistes)
Un cop amb els bitllets, ens deia que el tren sortia de "là, su!" (això és en italià), però a dos quarts de dotze del migdia. Ho maleïa tot perquè acabaríem arribant a Ljubljana de nit, i sense alberg reservat. Confiava amb la germana de l'Igor (una noia de Ljubjlana que treballa en un alberg), però no m'hi havia pogut posar encara en contacte. I fent temps pels carrers de Montpellier, s'ha acabat el meu somni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada