Miro la gala de català de l'any per motius ètics personals, però com que és molt avorrit i és com una immensa llepada de cul, i, per motius ètics personals, només m'interessa quan surten reportatges sobre la ruscalleda (així de concreta i refinada sóc, sí), per entretenir-me i no morir, llegeixo "La neu i els gossos". Justament ara m'acabo de llegir un capítol, encara que potser és el més fluix de tots els que porto llegits fins ara (el que parla en Christos). Sens dubte, és molt més fluix. O és que els altres són molt potents i molt bèsties. És clar, l'autor s'atreveix en fer narrar diferents personatges, és normal que la criatura-mística-que-no-vol-viure-al-món-cruel-dels-adults em falli una mica i me la miri de reüll. Però ei. El llibre és bo. És d'aquells que et turmenten. Que te'ls llegeixes, de fet, perquè et turmenten, no els pots deixar perquè et repiquen per dins. Per què no hi ha pràcticament res per internet? L'autor no és Uldz. El llibre no és Uldz
Vale. Va sobre la Guerra. Mireu, jo crec que hi ha dues maneres bàsiques per interessar-te pels balcans. Bé, segur que n'hi ha més, però parlarem de dues. Una, la normal. Hi ha gent que s'interessa pel Tibet, d'altres per l'escalada, d'altres pels balcans. Com a cultura, com a geografia, com a societat, com a lloc del món. L'altra, la tràgica. Aquesta és la que acostuma a imperar, la que atrau més adeptes balcànics i tal i qual. O sigui, Bòsnia és guerra. Kosovo és guerra. I tal i qual. I la gent són gent que sobreviuen. Que no s'espolsen la guerra de sobre. Doncs jo quan vaig anar a Bòsnia els vaig veure molt bé. I a Sèrbia també. I a Croàcia. Els veies per allà, donant voltes per Sarajevo, i per Banja Luka, i per Belgrad, i per Split, i tal i qual.. i jo els veia bé. No sé, una sensació. En cap moment tenia la sensació de caminar en un país immovilitzat per la post-guerra. Potser és que no m'hi fixo gaire. Potser és que no m'interessava gaire, la guerra. Potser la cago de ple, però no ho crec
Però La neu i els gossos parla sobre la guerra. És més, va ser publicada el 1993. Sóc prou conscient que jo ja puc anar parlant de llibres, que és poc probable que algun il·luminat que em llegeixi es posi a buscar-los. Però buenu. En fi. En copiaré algun fragment. Però és dels que te n'has de llegir un capítol sencer. Perquè l'autor et va preparant al llarg del capítol. Són capítols molt curts, de fet. No diu res directament, però ho olores tot. Et queda al cos la sensació que l'autor volia que et quedés. Em sembla a mi. Es veu, que vol això. I ho aconsegueix. A vegades veus què vol l'autor i, com a lector, renegues i intentes evitar que jugui amb tu així. A mi m'ha passat amb el capítol de quan parla en Christos, el nen-místic. Fas: a no a no, passo de nen-místic, no vull que em turmentis, no ho aconseguiràs. Però amb els altres capítols m'ha enganxat de ple. M'ha turmentat. Al final de cada capítol aixecava els ulls, no veia res del que tenia al davant fins al cap d'uns segons, i no aconseguia sortir de dins del llibre fins al cap d'una bona estona
Eps. Ha guanyat en Maragall. Ja està la xorrada de programa? Me'n puc anar a dormir?
(vale, ja he vist el nom que volia veure a la llista final del cony de gala)(me'n vaig a dormir)
Vale. Va sobre la Guerra. Mireu, jo crec que hi ha dues maneres bàsiques per interessar-te pels balcans. Bé, segur que n'hi ha més, però parlarem de dues. Una, la normal. Hi ha gent que s'interessa pel Tibet, d'altres per l'escalada, d'altres pels balcans. Com a cultura, com a geografia, com a societat, com a lloc del món. L'altra, la tràgica. Aquesta és la que acostuma a imperar, la que atrau més adeptes balcànics i tal i qual. O sigui, Bòsnia és guerra. Kosovo és guerra. I tal i qual. I la gent són gent que sobreviuen. Que no s'espolsen la guerra de sobre. Doncs jo quan vaig anar a Bòsnia els vaig veure molt bé. I a Sèrbia també. I a Croàcia. Els veies per allà, donant voltes per Sarajevo, i per Banja Luka, i per Belgrad, i per Split, i tal i qual.. i jo els veia bé. No sé, una sensació. En cap moment tenia la sensació de caminar en un país immovilitzat per la post-guerra. Potser és que no m'hi fixo gaire. Potser és que no m'interessava gaire, la guerra. Potser la cago de ple, però no ho crec
Però La neu i els gossos parla sobre la guerra. És més, va ser publicada el 1993. Sóc prou conscient que jo ja puc anar parlant de llibres, que és poc probable que algun il·luminat que em llegeixi es posi a buscar-los. Però buenu. En fi. En copiaré algun fragment. Però és dels que te n'has de llegir un capítol sencer. Perquè l'autor et va preparant al llarg del capítol. Són capítols molt curts, de fet. No diu res directament, però ho olores tot. Et queda al cos la sensació que l'autor volia que et quedés. Em sembla a mi. Es veu, que vol això. I ho aconsegueix. A vegades veus què vol l'autor i, com a lector, renegues i intentes evitar que jugui amb tu així. A mi m'ha passat amb el capítol de quan parla en Christos, el nen-místic. Fas: a no a no, passo de nen-místic, no vull que em turmentis, no ho aconseguiràs. Però amb els altres capítols m'ha enganxat de ple. M'ha turmentat. Al final de cada capítol aixecava els ulls, no veia res del que tenia al davant fins al cap d'uns segons, i no aconseguia sortir de dins del llibre fins al cap d'una bona estona
Eps. Ha guanyat en Maragall. Ja està la xorrada de programa? Me'n puc anar a dormir?
(vale, ja he vist el nom que volia veure a la llista final del cony de gala)(me'n vaig a dormir)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada