Quan et demanen de comparar dos llibres, sovint t'inclines a començar a trobar, de bones a primeres, semblances i diferències tècniques, temàtiques, formals, i totes aquestes coses que no interessen al lector normal o més habitual
Jo, que vull ser filòloga -o que només vull aprendre moltes coses sobre europa de l'est, no ho tinc clar-, se suposa que m'haig de tirar de caps a aquest destripament del llibre, com si fos un científic qualsevol. Per sort, a més d'estudiant de filologia, sóc lectora, o sigui que la segona part de la comparació la faré purament per la banda emocional
En aquest aspecte, poca relació sé trobar entre La neu i els gossos i El hombre de ninguna parte. Si haguéssim de parlar en termes lluminosos, La neu i els gossos seria fosc i El hombre de ninguna parte seria clar. Com que escric sobre emocions, se'm fa difícil fer-ho d'una manera més entenedora, o sigui que haurem de tirar de les metàfores
Quan acabes un capítol de La neu i els gossos, o algú et distreu de la lectura, la sortida de dins del llibre no és immediata. Necessites uns instants, parpellejar, ubicar-te, i això només per veure què tens al voltant. Per sortir completament del llibre et calen, encara, uns minuts més. Els personatges i l'atmosfera (sobretot l'atmosfera) es queda allà penjada fins que aconsegueixes entretenir-te amb una altra cosa. No estic buscant, en aquest nivell de l'anàlisi, l'explicació d'aquest fenomen. Només vull remarcar que en alguns llibres passa i en d'altres no. Amb La neu i els gossos, passa
En canvi, amb El hombre de ninguna parte no passa. O no passa tant. No és que no absorbeixi, no és que no enganxi. Però l'atmosfera no queda penjada al teu voltant com si fos un vel carregós. Deixes de llegir i prou. Tens els personatges per allà a la vora un parell de minuts, com si els fes mandra marxar del tot, però no se't pugen a les espatlles i et premen el pit com si et volguessin ofegar
És que hi ha personatges -llibres- que et turmenten i d'altres que t'ho fan passar sincerament bé. I la satisfacció -les ganes de seguir amb la lectura- recauen en aquest turment o en aquest passar-ho bé
La neu i els gossos et turmenta. A mi m'ha turmentat, a estones gairebé d'una manera física. "Collons", se m'escapava -amb perdó- de tant en tant. Llegint El hombre de ninguna parte també se m'ha escapat algun "collons", però d'una manera més enèrgica i gens dolorosa, amb un signe d'exclamació al final. Amb El hombre de ninguna parte m'ho he passat, sincerament, molt bé
Podríem dir, doncs, que un fa riure i l'altre fa plorar. Però aquesta segona conclusió de la comparació és una mica barroera, i a més a més no és certa. Les anècdotes superficials de El hombre de ninguna parte et deixen, tot sovint, amb una ganyota a la cara que no acaba de derivar en un somriure. La misticitat profunda i exagerada d'alguns fragments de La neu i els gossos et fan escapar, alguns cops, una rialleta una mica culpable
Així doncs tenim que, des del punt de vista emocional, La neu i els gossos i El hombre de ninguna parte no tenen res a veure
Jo, que vull ser filòloga -o que només vull aprendre moltes coses sobre europa de l'est, no ho tinc clar-, se suposa que m'haig de tirar de caps a aquest destripament del llibre, com si fos un científic qualsevol. Per sort, a més d'estudiant de filologia, sóc lectora, o sigui que la segona part de la comparació la faré purament per la banda emocional
En aquest aspecte, poca relació sé trobar entre La neu i els gossos i El hombre de ninguna parte. Si haguéssim de parlar en termes lluminosos, La neu i els gossos seria fosc i El hombre de ninguna parte seria clar. Com que escric sobre emocions, se'm fa difícil fer-ho d'una manera més entenedora, o sigui que haurem de tirar de les metàfores
Quan acabes un capítol de La neu i els gossos, o algú et distreu de la lectura, la sortida de dins del llibre no és immediata. Necessites uns instants, parpellejar, ubicar-te, i això només per veure què tens al voltant. Per sortir completament del llibre et calen, encara, uns minuts més. Els personatges i l'atmosfera (sobretot l'atmosfera) es queda allà penjada fins que aconsegueixes entretenir-te amb una altra cosa. No estic buscant, en aquest nivell de l'anàlisi, l'explicació d'aquest fenomen. Només vull remarcar que en alguns llibres passa i en d'altres no. Amb La neu i els gossos, passa
En canvi, amb El hombre de ninguna parte no passa. O no passa tant. No és que no absorbeixi, no és que no enganxi. Però l'atmosfera no queda penjada al teu voltant com si fos un vel carregós. Deixes de llegir i prou. Tens els personatges per allà a la vora un parell de minuts, com si els fes mandra marxar del tot, però no se't pugen a les espatlles i et premen el pit com si et volguessin ofegar
És que hi ha personatges -llibres- que et turmenten i d'altres que t'ho fan passar sincerament bé. I la satisfacció -les ganes de seguir amb la lectura- recauen en aquest turment o en aquest passar-ho bé
La neu i els gossos et turmenta. A mi m'ha turmentat, a estones gairebé d'una manera física. "Collons", se m'escapava -amb perdó- de tant en tant. Llegint El hombre de ninguna parte també se m'ha escapat algun "collons", però d'una manera més enèrgica i gens dolorosa, amb un signe d'exclamació al final. Amb El hombre de ninguna parte m'ho he passat, sincerament, molt bé
Podríem dir, doncs, que un fa riure i l'altre fa plorar. Però aquesta segona conclusió de la comparació és una mica barroera, i a més a més no és certa. Les anècdotes superficials de El hombre de ninguna parte et deixen, tot sovint, amb una ganyota a la cara que no acaba de derivar en un somriure. La misticitat profunda i exagerada d'alguns fragments de La neu i els gossos et fan escapar, alguns cops, una rialleta una mica culpable
Així doncs tenim que, des del punt de vista emocional, La neu i els gossos i El hombre de ninguna parte no tenen res a veure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada