Los nuestros, Serguéi Dovlàtov

Tornem a la frase d'ahir

Al abuelo le disgustaba el desorden. Por ejemplo, la revolución no fue de su agrado. Más aún, retuvo incluso su curso. La cosa fue así.
Las masas del extrarradio se lanzaron hacia el centro de la ciudad. El abuelo pensó que aquello era un pogrom judío. Sacó el fusil y se subió al tejado. Cuando las masas se acercaron, el abuelo se puso a disparar. Fue el único habitante de Vladivostok que se enfrentó a la revolución. No obstante, la revolución triunfó. Las masas siguieron su camino al centro por los callejones.

Los nuestros, Serguéi Dovlàtov

m'imagino a l'avi d'en Dovlàtov dalt d'una teulada de Vladivostok. Ell és enorme (un moment abans, el llibre el descriu així, enorme). Té el cabell negre i fort. La pell rasposa. Vesteix de color beix i marró. La teulada de Vladivostok és metàl·lica. Segurament Dovlàtov està parlant de la teulada d'un edifici, i ens hem d'imaginar un franctirador més a l'estil de les pel·lícules americanes. Però la imaginació del lector sempre és distorcionant, i jo m'imagino l'avi -que en aquell moment encara no és avi, sinó jove, no voldria que el substantiu us perjudiqués- dalt d'una teulada metàl·lica d'una caseta de Vladivostok. La teulada té dues vessants i l'avi-jove és dempeus dalt del carener. Davant seu, s'estenen infinites teulades metàl·liques, de totes les altres cases de Vladivostok. A davant i a l'esquerra, cases i més cases. A la dreta hi ha el mar, i es veuen les grues del port i algun vaixell enorme de color gris fosc. Un carrer passa per davant la casa, de dreta a esquerra. El cel.. el color del cel no me l'he imaginat, encara. Ho veig tot sense cel. Evidentment hi ha cel.. però no me l'imagino de cap manera. Ni blau ni gris ni amb núvols ni sense. L'important és l'avi dalt la teulada, amb un fusell que aguanta amb les dues mans i que apunta cap enlaire. Mira al port i veu com dels vaixells, com formiguetes, comença a baixar la "massa revolucionaria". Surten del vaixell per damunt la barana i cauen al port, com si fossin una substància espessa, fosca i humida, com sang que surt a glopades d'una ferida. La massa revolucionaria comença a estendre's pels carrers de Vladivostok i l'avi-jove, des de la seva atalaia, s'ho mira. Llavors la massa arriba al seu carrer (es diferencien tan sols els caps, la substància és bonyeguda) i l'avi-jove carrega l'arma. Apunta cap a la massa i dispara. Les bales es fonen a la massa i desapareixen. Semblen gotes d'aigua caigudes a la bassa a càmera lenta. En dispara unes quantes mentre la massa segueix avançant en direcció a l'esquerra, cap al centre. Al cap d'una estona, la massa es comença a desfer i només passa per davant casa seva la cua de la multitud, grupets de persones que es diferencien com a tals, que caminen divertits i de tant en tant criden alguna cosa. L'avi-jove ja no els hi dispara, mira com passen i prou. Després el carrer es queda buit, però encara se sent la cridòria al centre. L'avi-jove s'està uns instants més dalt la teulada i, després, convençut que no és un pogrom i que sigui el que sigui, no hi pot fer res, baixa i entra a casa

i tot això resumit en cinc frases i mitja