-perdoneu que ho escrigui tantes vegades (potser m'ho sembla a mi, que ho he escrit moltes vegades i no és així), però és que encara flipo! Fa aproximadament dos anys que estic flipant-
ara fa cinc anys (mes amunt mes avall) seia dins d'una classe i mirava per la finestra, veia algun edifici d'aquella zona de la Diagonal, (allò havia de ser, per força, classe de geometria I, primer intent), feia molt bon dia, el professor parlava de cara a la pissarra, no sentia res, i vaig pensar que molava moltíssim, això de viure i estudiar a Barcelona
(llavors passen dies dies dies)
fa aproximadament dos anys (un dia més un dia menys, però era per festes de Girona) d'aquell moment a la facultat, on representava que havia d'anar a visitar un professor d'història per donar-li excuses perquè no havíem fet res del treball, i l'Alícia (em sembla que es deia així) em va trucar per dir-me que li convalidaven aquella assignatura, que li sabia greu però que em quedava sola per fer el treball (d'una sala d'exposicions de NewYork). Era al vestíbul, just abans dels tres-quatre esglaonets, mirant a la porta de vidre, i vaig dir S'ha acabat. La meva memòria afegeix el gest de tirar la carpeta al terra, i tots els fulls escampats al meu voltant i jo caminant cap a fora, però sé que no va anar així, no vaig tirar la carpeta a terra, només vaig pensar S'ha acabat i me'n vaig anar de la facultat i ja no vaig anar mai més a cap classe
(llavors passen dies dies dies)
arriba un moment (avui, hora amunt hora avall) on fa dos mesos que vaig tornar de Belgrad. Fa dos mesos, d'aquell moment en que esperava el taxi agafada de la seva mà, i ell amb l'altra feia el gest d'agafar-se un cigarret per posar-se a fumar, de nerviós que estava, i jo li deia que esperés a que arribés el meu taxi per fumar-se'l
Hi ha un espai de cinc anys entre el primer moment i l'últim, dos anys menys dos mesos entre el del mig i l'últim, i suposo que podria trobar-ne molts més entremig, però entre els últims mesos dels meus disset anys i els primers dels vint-i-tres, diguem que m'agrada força pautar-me la vida a través d'aquests tres instants
ara fa cinc anys (mes amunt mes avall) seia dins d'una classe i mirava per la finestra, veia algun edifici d'aquella zona de la Diagonal, (allò havia de ser, per força, classe de geometria I, primer intent), feia molt bon dia, el professor parlava de cara a la pissarra, no sentia res, i vaig pensar que molava moltíssim, això de viure i estudiar a Barcelona
(llavors passen dies dies dies)
fa aproximadament dos anys (un dia més un dia menys, però era per festes de Girona) d'aquell moment a la facultat, on representava que havia d'anar a visitar un professor d'història per donar-li excuses perquè no havíem fet res del treball, i l'Alícia (em sembla que es deia així) em va trucar per dir-me que li convalidaven aquella assignatura, que li sabia greu però que em quedava sola per fer el treball (d'una sala d'exposicions de NewYork). Era al vestíbul, just abans dels tres-quatre esglaonets, mirant a la porta de vidre, i vaig dir S'ha acabat. La meva memòria afegeix el gest de tirar la carpeta al terra, i tots els fulls escampats al meu voltant i jo caminant cap a fora, però sé que no va anar així, no vaig tirar la carpeta a terra, només vaig pensar S'ha acabat i me'n vaig anar de la facultat i ja no vaig anar mai més a cap classe
(llavors passen dies dies dies)
arriba un moment (avui, hora amunt hora avall) on fa dos mesos que vaig tornar de Belgrad. Fa dos mesos, d'aquell moment en que esperava el taxi agafada de la seva mà, i ell amb l'altra feia el gest d'agafar-se un cigarret per posar-se a fumar, de nerviós que estava, i jo li deia que esperés a que arribés el meu taxi per fumar-se'l
Hi ha un espai de cinc anys entre el primer moment i l'últim, dos anys menys dos mesos entre el del mig i l'últim, i suposo que podria trobar-ne molts més entremig, però entre els últims mesos dels meus disset anys i els primers dels vint-i-tres, diguem que m'agrada força pautar-me la vida a través d'aquests tres instants
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada