I amb la tonteria, vam arribar fins al mar negre (part 1)

(estació de trens de Belgrad)

De Belgrad ja n'he parlat molt o sigui que ens n'anirem directament a les quatre de la tarda del dissabte, que és l'hora que surt el tren que arriba fins a Bucarest (Romania)

A l'estació de trens de Belgrad (el món estava reduït a aquella estació de trens de color groc) hi nevava, no gaire, però prou com perquè a les fotos que ens hi vam fer (somrients i feliços) s'hi puguin apreciar unes quantes volves blanques caient per tot arreu i posant-se al cabell i a les espatlles

El tren era, per variar, de compartiments, i vam passejar-nos vagó amunt vagó avall buscant el que més ens convencia. Era important, ens havíem de passar entre 12 i 14 hores allà dins, valia la pena mirar-s'hi una mica abans d'instal·lar-nos. Vam triar el que ens semblava menys pudent, més net, menys polsós i que ajustava més bé la porta. Després d'asseure'ns, mentre el tren engegava i buscava la via bona (i després que em caigués una cortina de la finestra pel cap), vam adonar-nos que el compartiment en qüestió no tenia ni calefacció ni llum, i que això començaria a ser un problema cap allà les set de la tarda. O sigui que ho vam recollir tot fins que vam trobar un dels (pocs) compartiments amb llum i calefacció, tot un luxe! I a deixar passar l'estona

Com que a les cinc ja es feia fosc (érem 1 de febrer, si no m'equivoco) no hi ha gaire res a explicar sobre el que vam veure en aquell primer trajecte. Al cap d'unes tres hores dalt del tren ens vam parar a la frontera serbio-romanesa. No va passar res especial, més enllà de que van obrir-nos les portes, ens les van tornar a tancar, ens les van tornar a obrir, ens les van tornar a tancar, van preguntar-nos on anàvem, perquè, si havíem de declarar res, tabac, alcohol, i si no recordo malament, algú ens deuria dir "hola, como estas?". Cap a quarts de cinc del matí (hora romanesa) un revisor ens va despertar i ens va dir que no dormíssim i que vigiléssim les motxilles. Espantadisses com som, ja no vam poder tornar a tancar els ulls fins que, cap allà quarts de sis del matí, quan el sol encara no s'havia ni plantejat alçar-se, vam arribar a l'estació de trens de Bucarest

Ens sortia fum de la boca mentre parlàvem i la gent anava cap aquí, cap allà, un home ens preguntava si buscàvem hotel, alberg, però la majoria no ens feia gaire cas. El mapa que teníem era un fàstic, era fosc, pràcticament no havíem dorm i acabàvem de perdre un raspall de dents al terra d'un dels lavabos del tren (Glòria al raspall de dents!), o sigui que vam fer el que tota persona sensata fa en aquestes ocasions: canviar 5 euros per Leis i seure al McDonalds per beure un cafè i a esperar que es faci de dia

(estació de trens de Bucarest)