Tornada

Després d'un primer post del viatge poc entusiasta escrit a Ekaterinburg, haig de confessar que si l'anada no va ser gaire espectacular, esperava que la tornada (d'Ekaterinburg a Moscou) tampoc ho fos gaire. Però haig de confessar de nou que, inesperadament, es va transformar en, em sembla a mi, el millor viatge que he fet mai. Si la qualitat del viatge es compta en gent coneguda, en experiències noves, en moments molt dolents i moments boníssims, en neu i en un final apoteòsic, llavors ha estat el millor viatge que he fet mai

Comencem pel final apoteòsic (Nijni Nóvgorod). Hi vam arribar el divendres a la nit, amb bus des de Txeboksari (cinc hores)(almenys no hi havia gel a dins de l'autobus). Mentre ens menjàvem un iogurt marca Чудо (Txudo, miracle) a l'estació d'autobusos, va arribar en Serguei, un amic de l'Andrei que va decidir acollir-nos al seu pis. Vam anar amb autobus fins al seu pis (aquest bus sí que tenia els vidres amb gel per dins, però perquè era un bus urbà), vam pujar els cinc pisos a peu (estic anant molt a poc a poc, intentaré agilitzar el text), ens vam asseure als dos sofàs que omplien l'habitació i vam preparar pelmenis per sopar. Al cap d'una estona, l'Andrei i la Sandra van haver d'anar-se'n (el seu tren sortia un dia abans) i jo vaig rentar els plats. Després va tornar en Serguei (l'amfitrió, recordem-ho) d'acompanyar els dos que marxàvem i vam jugar a cartes fins tard. Després vam dormir fins l'endemà a les 12. Fins aquí res especial, ja es veu

Ens vam llevar i vam preparar uns ous que estan molt bons i que en un altre post explicaré la recepta. Eren les dues que vam sortir del pis per anar a visitar la ciutat. Vam anar fins al centre amb bus, per una carretera que passa per sota el Kreml' de la ciutat i que, des de la finestra de l'autobus, sembla que passis entre dues muntanyes enormes de neu. El Kreml' és molt bonic, sobretot les vistes. Es veu el Volga, en aquesta època de l'any congelat (un riu tan gros congelat és una cosa impressionant), i també un grapat de cúpules daurades. Estàvem tan entusiasmats que vam decidir baixar per unes escales gelades i plenes de neu. No sé com ho vam aconseguir sense matar-nos!! I després en vam pujar unes altres, molt pitjors, agafats de la barana amb les dues mans, recolzant el peu als barrots sempre que podíem, vam escalar més que pujar escales. Però davant nostre hi anaven un fotògraf, un parell de familiars i amics, un nuvi i una núvia, i vam dir-nos: què cony, si la núvia pot, nosaltres també podem. I vam pujar unes escales glaçades

Després vam passejar amunt i avall per l'arbat de la ciutat (Arbat és el carrer peatonal per excel·lència de Moscou. És el típic carrer peatonal que també trobareu a qualsevol ciutat centreeuropea). Tot nevadet, vam entrar a menjar blinis i beure te en un bar calentonet (viatjar a l'hivern per Rússia té això, que no pots caminar gaire estona). Per sort feia sol, encara que quan vam sortir ja eren quarts de cinc i el cel era fosc. O sigui que vam tornar al pis a buscar un parell de maletes i la guitarra d'en Serguei i va començar l'apoteosi

Tots junts vam anar a escoltar com assajava amb el seu grup de música, que es diu VonGokk (pronunciat a la russa sona com Van Gogh). Ai! Són molt bons! I encantadors! I guapos! (tant difícil que és trobar russos guapos!!). Ja portàvem allà unes quantes hores, quan vam veure que trucaven a l'estació de trens per fer el possible per canviar els nostres bitllets de tren i que ens quedéssim durant més estona (el nostre tren sortia a 2/4 de 12 de la nit). Malauradament no va poder ser, i vam marxar amb el millor regust a la boca. A més de les seves cançons, ens van preguntar quina cançó russa volíem escoltar (моё серце остановилось -enllaç-) i ens en van interpretar una altra de típica nacional russa a capella com han de ser les cançons típiques nacionals (Ой да не вечер -enllaç-). Es va fer tard i vam haver de marxar. En Serguei (guitarra i amfitrió) i l'Ilja (bateria) ens van acompanyar al tren (abans vam passar per casa en Serguei a recollir les motxilles i menjar pasta amb frankfurts) i després quan els vèiem saltant a fora la finestra per fer-nos adéu, se'm va quedar una cosa el cor de no haver-me pogut quedar més que no havia tingut mai! Els russos tenen aquesta cosa, que quan els hi surt ser afectuosos (als deu minuts d'haver-los conegut???) se't queda un mal de cor enorme quan els hi has de dir adéu

Al tren no he pogut dormir de tan pensar-hi!! Però aquest matí hem arribat a moscou, ens hem menjat un blin a l'estació de trens i hem anat amb metro fins a la residència

I això és tot.. (però després seguiré amb els dies anteriors)