ah!
Resulta que l'Èlia, un dia que penjava fotos sobre Romania ara fa un parell-tres d'anys (ves a saber perquè), em va dir que coneixia la llegenda del mester manole i que no la recordava en aquell moment. Doncs ara, com que estic fent l'assignatura on s'explica aquesta llegenda (de fet me la van explicar aquest dimarts) us la puc contar.
Hi havia una vegada, un lloc de Romania on hi van voler construir un monestir (Curtea de Argeş). El mestre d'obres era un tal Meşterul Manole, que tenia 9 treballadors sota el seu càrrec. Resulta, però, que tot el que construïen durant el dia, s'ensorrava durant la nit. Els constructors ja no sabien pas què fer, però per sort el Meşter Manole va tenir un somni: deia que havien d'emparedar una dona (o una esposa que encara no ha parit, o una germana o una filla) i així podrien acabar el monestir. Els treballadors ho van estar parlant i van decidir que la primera dona que aparegués al monestir, seria l'emparedada. El monestir es construïa en un terreny més o menys elevat, o sigui que podies veure un tros lluny. Evidentment, la primera persona a apropar-se al monestir va ser Ana, la dona de Manole. L'home, desesperat, va agenollar-se a suplicar a Déu que fes alguna cosa perquè no pogués arribar. Déu va enviar una gran ventada. La dona, però, no ho sabia, tot això, i tenia una enorme voluntat de portar el dinar al seu marit, o sigui que així que va passar la ventada, va reprendre el camí. Manole va tornar a suplicar a Déu que l'ajudés, i aquest va enviar un bon ruixat. Però la dona, decidida, va seguir el camí. Manole, encara més despesperat, va tornar a demanar ajuda a Déu, i aquest va enviar un combinat de vent i pluja. No hi va haver res a fer, la dona va arribar al monestir i Manole, esperem que amb llàgrimes al ulls, li va dir: vine, estimada, que farem un joc, faré veure que t'emparedo. I així ho va fer, la dona es va quedar allà dins i conte contat, el monestir de Curtea de Argeş va ser alçat.
Una altra llegenda diu que l'home que havia manat fer el monestir, un cop enllestit, els va preguntar: podríeu fer algun altre monestir més bonic que aquest?
Els treballadors, orgullosos, van respondre: és clar!
Malament: l'home els va respondre: ah sí? doncs aquí us quedeu. I com que eren tots enfilats a dalt de la teulada, se'ls hi va emportar l'escala i no van poder baixar. Tots van saltar a baix desesperats, matant-se és clar. Tots menys Manole, que era una mica més llest i va agafar dos taulons per fer-se unes ales. Però suposo que no eren gaire sofisticades i, uns quilòmetres més enllà, hi ha la seva font, on suposadament va estavellar-se després de planejar una mica pels entorns.
Aquesta història, no em digueu que no, recorda a la de la catedral de Sant Basili de Moscou. Resulta que un cop va ser construïda per ordre d'Ivan el terrible, per celebrar la conquesta de Kazan, aquest es va acostar a l'arquitecte i li va fer la mateixa pregunta:
series capaç de fer una catedral més bonica que aquesta?
I l'arquitecte, de nou, va respondre que sí. O sigui que Ivan el terrible el va deixar cec perquè no pogués construir res de més bonic
També s'explica que Sant Basili, més que un sant, era un boig
Resulta que l'Èlia, un dia que penjava fotos sobre Romania ara fa un parell-tres d'anys (ves a saber perquè), em va dir que coneixia la llegenda del mester manole i que no la recordava en aquell moment. Doncs ara, com que estic fent l'assignatura on s'explica aquesta llegenda (de fet me la van explicar aquest dimarts) us la puc contar.
Hi havia una vegada, un lloc de Romania on hi van voler construir un monestir (Curtea de Argeş). El mestre d'obres era un tal Meşterul Manole, que tenia 9 treballadors sota el seu càrrec. Resulta, però, que tot el que construïen durant el dia, s'ensorrava durant la nit. Els constructors ja no sabien pas què fer, però per sort el Meşter Manole va tenir un somni: deia que havien d'emparedar una dona (o una esposa que encara no ha parit, o una germana o una filla) i així podrien acabar el monestir. Els treballadors ho van estar parlant i van decidir que la primera dona que aparegués al monestir, seria l'emparedada. El monestir es construïa en un terreny més o menys elevat, o sigui que podies veure un tros lluny. Evidentment, la primera persona a apropar-se al monestir va ser Ana, la dona de Manole. L'home, desesperat, va agenollar-se a suplicar a Déu que fes alguna cosa perquè no pogués arribar. Déu va enviar una gran ventada. La dona, però, no ho sabia, tot això, i tenia una enorme voluntat de portar el dinar al seu marit, o sigui que així que va passar la ventada, va reprendre el camí. Manole va tornar a suplicar a Déu que l'ajudés, i aquest va enviar un bon ruixat. Però la dona, decidida, va seguir el camí. Manole, encara més despesperat, va tornar a demanar ajuda a Déu, i aquest va enviar un combinat de vent i pluja. No hi va haver res a fer, la dona va arribar al monestir i Manole, esperem que amb llàgrimes al ulls, li va dir: vine, estimada, que farem un joc, faré veure que t'emparedo. I així ho va fer, la dona es va quedar allà dins i conte contat, el monestir de Curtea de Argeş va ser alçat.
Una altra llegenda diu que l'home que havia manat fer el monestir, un cop enllestit, els va preguntar: podríeu fer algun altre monestir més bonic que aquest?
Els treballadors, orgullosos, van respondre: és clar!
Malament: l'home els va respondre: ah sí? doncs aquí us quedeu. I com que eren tots enfilats a dalt de la teulada, se'ls hi va emportar l'escala i no van poder baixar. Tots van saltar a baix desesperats, matant-se és clar. Tots menys Manole, que era una mica més llest i va agafar dos taulons per fer-se unes ales. Però suposo que no eren gaire sofisticades i, uns quilòmetres més enllà, hi ha la seva font, on suposadament va estavellar-se després de planejar una mica pels entorns.
Aquesta història, no em digueu que no, recorda a la de la catedral de Sant Basili de Moscou. Resulta que un cop va ser construïda per ordre d'Ivan el terrible, per celebrar la conquesta de Kazan, aquest es va acostar a l'arquitecte i li va fer la mateixa pregunta:
series capaç de fer una catedral més bonica que aquesta?
I l'arquitecte, de nou, va respondre que sí. O sigui que Ivan el terrible el va deixar cec perquè no pogués construir res de més bonic
També s'explica que Sant Basili, més que un sant, era un boig
1 comentari:
Que contenta que estic que me l'hagis fet recordar! moltíssimes gràcies.
I sí que estava ben sonat aquest san Basil, si anava robant i despullat, carregat de cadenes, allà per les Rússies que fa tant fred.
Publica un comentari a l'entrada