Tinc dos bons amics serbis que no es coneixen (són de ciutats diferents) però que, ara que ho penso, s'assemblen força en la manera de fer. Per començar tenen una edat similar, són alts, els hi agrada l'esport i no han estudiat cap carrera. Volten per Europa enduts per alguna raó que no acabo de saber endevinar, però tot sembla indicar que són les ganes de marxar de les seves ciutats, encara que sense un objectiu gaire concret. Marxar, ja trobaran alguna cosa per fer.. tot i que mai es concreti en gaire res i tornin a la seva ciutat per tornar-ne a marxar al caps d'uns mesos. Un té més tendència a anar cap al nord d'Europa, l'altre m'avisa cada pocs mesos que és a Barcelona, perquè a la seva ciutat s'hi avorreix. Un, fa uns mesos, era al Marroc construint mobles per un hotel i l'altre a Dinamarca fent proves per entrar a un equip de futbol

Els dos es mouen fent autoestop, coneixen gent allà on van, els hi agraden els parcs, poden dormir a qualsevol lloc i tenen una forma d'entendre la vida que és una barreja d'ingenuïtat i llibertat. Tenen un cor enorme, per ells qualsevol persona que es trobin a la vida sembla ser algú amb qui val la pena relacionar-se i conèixer, actitud que admiro molt. Els dos, a més a més, estan aprenent espanyol i els dos m'han deixat anar la mateixa frase: "jo, quan sento a parlar en espanyol, ho entenc tot. Però llavors no sé dir ni una frase"

És ben curiosa, doncs, la semblança d'aquests dos nois serbis