Dia 1 (Zagreb)

Com no me'n surto de fer un post introductori parlant una mica globalment del viatge, començo directament amb el primer dia

El primer dia de fet va començar la nit anterior, a Venècia
Hi ha un tren que surt a una hora inconcreta d'algun punt d'itàlia, que passa per Venècia a les nou del vespre, que creua Eslovènia, que s'atura a Ljubljana, que va fins a Zagreb i que continua fins a Budapest


(això és l’estació de trens de Dobova, que no tinc clar si és a Eslovènia o a Croàcia. El cas és que aquí ens van aturar per mirar-nos els passaports i en res ja vam ser a Zagreb, que està molt molt a la vora de la frontera)

Nosaltres hi vam pujar i vam arribar a Zagreb a 2/4 de 5 del matí. S'ha d'admetre que aquesta és una mala hora per arribar a qualsevol ciutat del món carregat amb la motxilla, i Zagreb, el primer que ens va ensenyar va ser una andana de trens llargíssima (no gran, llarga), amb l'edifici de l'estació plena de punkis, un bar tancat i quatre quioscs posats als quatre extrems d'una mateixa sala



Just quan surts de l’estació el que et trobes és un passeig amb edificis a “l’austríaca” a banda i banda, amb jardinets al mig, i una carretera més o menys grossa que et passa al davant


(estava sortint el sol per la carretera més o menys grossa)

El primer que vaig pensar va ser: ua! Això és Viena! Però a mesura que esperàvem que es fes de dia, assegudes a un banc del passeig, vam adonar-nos que el grau de conservació dels edificis no és exactament el mateix entre una ciutat i l’altra


(això és el passeig vist des de costat, no des d’un extrem. Si s’hi para una mica d’atenció, es veuen els edificis tot pelats)

És que Zagreb és una ciutat estranya i que es fa de mal explicar. Malgrat els aires majestuosos d’aquesta avinguda, a la que trencaves per qualsevol carrer, et trobaves amb edificis molt fets caldo (no destrossats, però si envellits), que em feien pensar una mica amb la zona comunista de Berlin. Potser m’equivoco de lluny en aquestes comparacions i no s’assembla en res, el cas és que en el moment és el que vaig pensar

Si seguies l’avinguda (que està feta de tres trams, amb edificis importants separant-los) arribaves a carrers com aquest, que no sabria gaire amb què comparar, són Zagreb i punt




i si enfilaves una mica cap amunt (Zagreb fa baixada o pujada)



vas a parar aquí
i caminant més



et trobes amb aquest carrer semi-peatonal, amb tot de bars i suposem que gent passejant quan no és tan d’hora (era diumenge i al voltant de les 10)

Tot això és el centre. Però no és gaire difícil sortir del centre, i la que giraves per la dreta de l’estació, patapam! Zagreb es tornava comunista



I una mica més enllà, hi havia el petit barri on ens estàvem nosaltres, que era fet de cases petites i d’edificis a la comunista


Total, que Zagreb es fa de mal explicar. Perquè té edificis de molts tipus, perquè té trossos de ciutat molt diferents, perquè té carrers i té parcs, perquè té tramvies nous i tramvies vells, perquè te la coneixes amb un dia i és una capital de país!

El millor és anar-hi i veure-ho

(qualsevol conclusió de post que faci aquests dies serà sempre la mateixa, “anar-hi i veure-ho”. No em veig pas gens en cor d’intentar fer entendre com era allò, no ho pretenc pas. No perquè fos exòtic o extremadament diferent. Al contrari. Era tot molt reconeixible, però també se’t feia estrany, però també proper….
Aneu a veure-ho, millor)



// Avui a Zagreb no hi fa gaire bon dia //