Una vegada hi havia un príncep que es va casar amb una princesa encisadora i, abans d'haver parlat amb ella tant com hauria volgut va haver de separar-se'n per tal d'emprendre un llarg viatge, i la va haver de deixar envoltada d'estranys.
La princesa va plorar molt i molt. El príncep va fer-li moltes recomanacions: que no sortís de palau, que defugís els enraonaments, que no tractés amb gent dubtosa, que no parés orella a males paraules... La princesa va prometre obeir en tot. El príncep va marxar i ella es va tancar a les seves estances.
Al cap d'un temps - no sé si de poc o de gaire - va arribar una dona, aparentment molt despresa i afable.
- Què hi fas aquí tan trista? - va dir -. Podries sortir una mica a prendre l'aire al jardí. Et distrauries de les cabòries.
La princesa s'hi va resistir durant molt de temps. No volia cedir, però finalment va pensar que fer un tomb pel jardí no era res dolent i va sortir. Un rierol d'aigua cristal·lina creuava el jardí.
- Fa un dia molt calorós - va observar la dona -, fa un sol que crema i aquesta aigua és una temptació. I si ens hi banyéssim?
- No, no. No en tinc ganes.
Però després va pensar que no hi havia res de dolent en banyar-se. Es va treure el lleuger safaran i va saltar a l'aigua. A la primera remullada, la dona li va donar un cop a l'esquena dient:
- Des d'ara nedaràs tal com ho fa una anegueta blanca com tu.
I la princesa es va allunyar per l'aigua convertida en anegueta blanca.
La bruixa es va vestir immediatament amb la roba de la princesa, es va pentinar, es va empolainar i va esperar el retorn del príncep.
Tan aviat com el gos havia bordat i com havia sonat la campaneta de la porta, va córrer a l'encontre del príncep, i se li va penjar al coll fent-li petons i carícies. Ell estava tan content que va obrir els braços i no es va adonar del canvi.
Mentrestant, l'anegueta blanca va pondre uns ous dels quals van sortir els seus petits, que no eren aneguets, sinó nens; dos eren molt formosos, però el tercer era petitet i escarransit. L'anegueta els va criar i van començar a caminar pel rierol, a pescar peixets de colors, a buscar drapets per vestir-se, a córrer per la vora i guaitar als prats.
- Ai fillets! No hi aneu cap allà! - advertia la mare.
Però ells no li feien cas. Avui jugant sobre l'herba, demà corrent pel prat, van anar allunyant-se cada vegada més fins que van arribar al jardí del príncep.
La bruixa els va reconèixer per l'olfacte. Va fer cruixir les dents, els va cridar que s'acostessin, els va donar menjar i els va posar a dormir alhora que manava que encenguessin el foc, i que al damunt hi pengessin calderes.
Els dos germans de seguida que es van ajaçar es van adormir, però el petit escarransit no dormia, sinó que ho escoltava tot.
A altes hores de la nit, la bruixa es va acostar a la porta i va preguntar:
- Nens, que dormiu o no?
L'escarransit va contestar:
- No, perquè hem de cavil·lar. Ens hem posat a pensar que algú ens vol matar. El foc està encès, hi bullen calderes damunt i esmolen els ganivets.
- No s'han adormit.
Va estar-se una estona per allí i novament es va apropar a la porta:
- Nens, que dormiu o no?
L'escarransit va contestar com abans:
- No, perquè hem de cavil·lar. Ens hem posat a pensar que algú ens vol matar. El foc està encès, al damunt hi estan bullint les calderes i els ganivets s'estan esmolant.
- Per què deu contestar sempre la mateixa veu? - es va estranyar la bruixa.
Va entreobrir la porta amb molta cura i va veure els dos germans que tenien un son profund. Els va passar per damunt la seva mà malèfica i, així, van quedar morts.
L'endemà al matí, l'anegueta blanca va cridar els seus petits, però no hi van acudir. Va tenir un mal pensament, es va estremir i va volar cap al jardí del príncep. Allí hi havia els germanets, ajaguts l'un al costat de l'altre, blancs com la cera, freds com el gel. Hi va córrer, va estendre les ales sobre els seus fillets i va clamar el seu dolor de mare:
Ai, fillets del meu cor,
fillets meus adorats!
Els vaig criar amb penes i treballs,
vag calmar la seva set amb les meves llàgrimes,
els vaig vetllar nits senceres
i vaig passar gana per ells...
- Sents quina cosa més estranya, dona meva? Aquesta ànega està parlant.
- Deuen ser figuracions teves. A veure, que treguin aquesta ànega d'aquí!
I els criats la feien fugir, però ella tornava cap on eren els seus fills.
Ai, fillets del meu cor,
fillets meus adorats!
Aquesta vella bruixa, mala serp,
que us ha matat,
pèrfida serp, àspid verinós,
és la que us havia deixat sense pare:
sense pare a vosaltres, i a mi sense espòs.
Després convertits en aneguets blancs,
ens va llençar a l'aigua d'un rabent rierol
i va ocupar el meu lloc en la meva pròpia casa...
"Aquí passa alguna cosa estranya", va pensar el príncep, i després va cridar:
- Porteu-me aquesta anegueta blanca!
Tothom es va posar a atrapar-la, però l'anegueta blanca voletejava sense deixar que l'agafés ningú. Ho va intentar el príncep i tot, i ella mateixa va acudir a les seves mans. El príncep la va agafar per una ala i va dir:
- Que un bedoll creixi darrera meu i davant sorgeixi una donzella.
A l'instant va créixer un bedoll blanc darrera del príncep i al seu davant va aparèixer una preciosa donzella en la qual va reconèixer la seva jove esposa.
De seguida van caçar una cornella, li van penjar dos flascons i la van enviar que portés aigua de la vida a l'un i, a l'altre, aigua de la paraula. La cornella va sortir volant i va tornar amb l'aigua. Van llençar als nens aigua de la vida i els van ressuscitar, els van tirar aigua de la paraula i van arrencar a parlar.
El príncep va recobrar així la seva família i tots junts van viure feliços, tenint tot el que volien i oblidant les desgràcies passades.
Pel que fa a la bruixa, fou lligada a la cua d'un cavall, que la va arrossegar pels camps; allí on se li va desprendre una cama, hi va aparèixer un atiador, on va quedar-se-li un braç, es va transformar en rasclet, al lloc on va caure el cap va sorgir un arbust i un tros de tronc.
Les aus rapaces van devorar la carn, el buf del vent va dispersar els ossos i no en va quedar ni el record.
La princesa va plorar molt i molt. El príncep va fer-li moltes recomanacions: que no sortís de palau, que defugís els enraonaments, que no tractés amb gent dubtosa, que no parés orella a males paraules... La princesa va prometre obeir en tot. El príncep va marxar i ella es va tancar a les seves estances.
Al cap d'un temps - no sé si de poc o de gaire - va arribar una dona, aparentment molt despresa i afable.
- Què hi fas aquí tan trista? - va dir -. Podries sortir una mica a prendre l'aire al jardí. Et distrauries de les cabòries.
La princesa s'hi va resistir durant molt de temps. No volia cedir, però finalment va pensar que fer un tomb pel jardí no era res dolent i va sortir. Un rierol d'aigua cristal·lina creuava el jardí.
- Fa un dia molt calorós - va observar la dona -, fa un sol que crema i aquesta aigua és una temptació. I si ens hi banyéssim?
- No, no. No en tinc ganes.
Però després va pensar que no hi havia res de dolent en banyar-se. Es va treure el lleuger safaran i va saltar a l'aigua. A la primera remullada, la dona li va donar un cop a l'esquena dient:
- Des d'ara nedaràs tal com ho fa una anegueta blanca com tu.
I la princesa es va allunyar per l'aigua convertida en anegueta blanca.
La bruixa es va vestir immediatament amb la roba de la princesa, es va pentinar, es va empolainar i va esperar el retorn del príncep.
Tan aviat com el gos havia bordat i com havia sonat la campaneta de la porta, va córrer a l'encontre del príncep, i se li va penjar al coll fent-li petons i carícies. Ell estava tan content que va obrir els braços i no es va adonar del canvi.
Mentrestant, l'anegueta blanca va pondre uns ous dels quals van sortir els seus petits, que no eren aneguets, sinó nens; dos eren molt formosos, però el tercer era petitet i escarransit. L'anegueta els va criar i van començar a caminar pel rierol, a pescar peixets de colors, a buscar drapets per vestir-se, a córrer per la vora i guaitar als prats.
- Ai fillets! No hi aneu cap allà! - advertia la mare.
Però ells no li feien cas. Avui jugant sobre l'herba, demà corrent pel prat, van anar allunyant-se cada vegada més fins que van arribar al jardí del príncep.
La bruixa els va reconèixer per l'olfacte. Va fer cruixir les dents, els va cridar que s'acostessin, els va donar menjar i els va posar a dormir alhora que manava que encenguessin el foc, i que al damunt hi pengessin calderes.
Els dos germans de seguida que es van ajaçar es van adormir, però el petit escarransit no dormia, sinó que ho escoltava tot.
A altes hores de la nit, la bruixa es va acostar a la porta i va preguntar:
- Nens, que dormiu o no?
L'escarransit va contestar:
- No, perquè hem de cavil·lar. Ens hem posat a pensar que algú ens vol matar. El foc està encès, hi bullen calderes damunt i esmolen els ganivets.
- No s'han adormit.
Va estar-se una estona per allí i novament es va apropar a la porta:
- Nens, que dormiu o no?
L'escarransit va contestar com abans:
- No, perquè hem de cavil·lar. Ens hem posat a pensar que algú ens vol matar. El foc està encès, al damunt hi estan bullint les calderes i els ganivets s'estan esmolant.
- Per què deu contestar sempre la mateixa veu? - es va estranyar la bruixa.
Va entreobrir la porta amb molta cura i va veure els dos germans que tenien un son profund. Els va passar per damunt la seva mà malèfica i, així, van quedar morts.
L'endemà al matí, l'anegueta blanca va cridar els seus petits, però no hi van acudir. Va tenir un mal pensament, es va estremir i va volar cap al jardí del príncep. Allí hi havia els germanets, ajaguts l'un al costat de l'altre, blancs com la cera, freds com el gel. Hi va córrer, va estendre les ales sobre els seus fillets i va clamar el seu dolor de mare:
Ai, fillets del meu cor,
fillets meus adorats!
Els vaig criar amb penes i treballs,
vag calmar la seva set amb les meves llàgrimes,
els vaig vetllar nits senceres
i vaig passar gana per ells...
- Sents quina cosa més estranya, dona meva? Aquesta ànega està parlant.
- Deuen ser figuracions teves. A veure, que treguin aquesta ànega d'aquí!
I els criats la feien fugir, però ella tornava cap on eren els seus fills.
Ai, fillets del meu cor,
fillets meus adorats!
Aquesta vella bruixa, mala serp,
que us ha matat,
pèrfida serp, àspid verinós,
és la que us havia deixat sense pare:
sense pare a vosaltres, i a mi sense espòs.
Després convertits en aneguets blancs,
ens va llençar a l'aigua d'un rabent rierol
i va ocupar el meu lloc en la meva pròpia casa...
"Aquí passa alguna cosa estranya", va pensar el príncep, i després va cridar:
- Porteu-me aquesta anegueta blanca!
Tothom es va posar a atrapar-la, però l'anegueta blanca voletejava sense deixar que l'agafés ningú. Ho va intentar el príncep i tot, i ella mateixa va acudir a les seves mans. El príncep la va agafar per una ala i va dir:
- Que un bedoll creixi darrera meu i davant sorgeixi una donzella.
A l'instant va créixer un bedoll blanc darrera del príncep i al seu davant va aparèixer una preciosa donzella en la qual va reconèixer la seva jove esposa.
De seguida van caçar una cornella, li van penjar dos flascons i la van enviar que portés aigua de la vida a l'un i, a l'altre, aigua de la paraula. La cornella va sortir volant i va tornar amb l'aigua. Van llençar als nens aigua de la vida i els van ressuscitar, els van tirar aigua de la paraula i van arrencar a parlar.
El príncep va recobrar així la seva família i tots junts van viure feliços, tenint tot el que volien i oblidant les desgràcies passades.
Pel que fa a la bruixa, fou lligada a la cua d'un cavall, que la va arrossegar pels camps; allí on se li va desprendre una cama, hi va aparèixer un atiador, on va quedar-se-li un braç, es va transformar en rasclet, al lloc on va caure el cap va sorgir un arbust i un tros de tronc.
Les aus rapaces van devorar la carn, el buf del vent va dispersar els ossos i no en va quedar ni el record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada