i llavors vam anar de putessssss
no
a les nou havia quedat altre cop amb en Dobri i la seva amiga Irena (montenegrina) i també una couchsurfer coneguda de l'Irena, una noia alemanya que acabava d'aterrissar a Belgrad i que aprenia serbo-croata pel seu compte
no
a les nou havia quedat altre cop amb en Dobri i la seva amiga Irena (montenegrina) i també una couchsurfer coneguda de l'Irena, una noia alemanya que acabava d'aterrissar a Belgrad i que aprenia serbo-croata pel seu compte
aquesta és la primera i única foto que rebo de la meva estada a Belgrad. Sí, la de la dreta amb el jersei marró sóc jo
en Dobri estudiava filologia alemanya i l'Irena espanyol a una de les moltes acadèmies que hi ha a Belgrad, per això vam dur a terme l'intercanvi. Ens van dur a un dels molts bars amagats que hi ha a la ciutat, que no estan indicats enlloc i que es troben dins d'edificis normals i corrents. Li vaig preguntar a l'Irena perquè ho feien, si és que abans no es podien obrir bars i eren reminiscències d'alguna cosa il·legal o què passava i em va dir que no, que no ho sabia, que segurament era per crear aquest ambient com de clandestí i prou. Però el bar no era pas petit, fosc, empudegat de fum i amb la pintura de les parets caient, te'l podries haver trobar perfectament a barcelona, de fet la foto del damunt és feta a aquest bar
després ens van portar a menjar pizzes. Els dos autòctons deien que a Bocka, al carrer dels francesos, al costat d'una botiga amb una tassa de vàter a l'aparador, era el lloc on feien les millors pizzes del món, que italians els hi havien donat la raó, però jo també els hi vaig donar la raó, de l'il·lusió que semblava fer-los. Sí que era bona sí. Imagineu-vos una pizza d'aquestes de pernil dolç i xampinyons guarrindonga recoberta amb una salsa cremosa blanca amb gust a amanida de pollastre. Bo bo! De debò que estava molt bona! I l'alemanya se'n va anar
però no passa res perquè van ajuntar-se a nosaltres dos nois serbis. Primer em tirava els trastos un i després l'altre. Està clar que el fet de ser estrangera sempre t'afegeix un cert encant. Jo primer feia cas a un, després a l'altre, llavors saltava al costat d'en Dobri, parlava amb l'Irena del viatge a espanya, mirava per la porta d'un edifici on em semblava haver-hi vist alguna cosa a dins, mirava enlaire el cel o senzillament contemplava els meus passos i l'ampolla de cervesa que duia a la mà, perquè què millor que passejar per Belgrad de nit que amb una ampolla de cervesa a la mà, mirant-t'ho tot i sense poder concentrar-te amb res
vam anar a parar un bar, l'únic de tota la ciutat dedicat a la rakia, l'alcohol nacional dels eslaus del sud, com vodka però segons ells una mica més fort i amb diferents gustos. Vam seure a una taula amb més i més serbis i jo ja no sabia on mirar i menys quan em deien quina rakia volia tastar. De cireres, t'agradaria? sísí! de cireres. Cada tipus de rakia venia servit amb un got diferent, tots mida "xupito" però amb formes diferents, com de cons capgirats, de cos de dona, de tubet,..
el resultat: vam arribar a casa en Dobri a les dues de la nit. Tenint en compte que m'havia de llevar a les cinc potser no era gaire bona idea. En Dobri em preguntava tot sovint si no estava cansada i volia anar a dormir. Però qui es perd una nit de divendres a Belgrad? qui té el valor? i només per dormir unes quantes hores més? ha!
poca cosa hi ha més a explicar de Belgrad, a no ser que em vagin venint coses al cap. A les sis del matí vaig pujar a l'autobús per anar cap a l'estació. Pensava que a les sis del matí d'un dissabte l'autobús aniria buit. Però evidentment m'equivocava. Vaig trobar-me premsada entre homes d'entre quaranta i cinquanta anys, vestits amb jaquetes beix i blau marí combinades amb jerseis de coll alt marró i blau marí, tots movent-nos d'un costat a l'altre segons els girs de l'autocar, i jo amb la sensació que estàvem anant tots a treballar a la fàbrica, que sentiria la sirena i que entraríem en filera per unes portes immenses, mentre tot just sortia el sol per darrere el sostre de metall
però no, vaig arribar a l'estació de trens. Jo sabia del dia anterior que el meu tren sortia a les 7:35 i de la plataforma u. Com a mínim això és el que m'havia semblat entendre. Però a la plataforma 1 hi havia un tren que sortia a les 7:52 i que anava a Moscou
Vaig anar a informació
English?
Ne....
Italiano?
Ne.... (amb cara de "ho sento")
val, vaig pensar, ens farem entendre igualment
li vaig ensenyar el meu bitllet posant cara de "i doncs?"
ell s'ho va pensar una estona, va consultar els horaris, va fer una trucada i després va agafar un paper i hi va escriure l'hora (7:52, guardo el paper). Llavors va afegir
Platform uan
jo vaig dir
Moskva?
i ell va respondre
Da da, Moskva
Hvala :)
Hvala :)
no va ser tan complicat!
qui va dir que parlant la gent s'entén? ni això cal! només les ganes d'entendre's!
i amb aquesta reflexió tan bonica al cap, vaig asseure'm al tren i vaig fer adéu amb la maneta a Belgrad
i fins aviat!
en Dobri estudiava filologia alemanya i l'Irena espanyol a una de les moltes acadèmies que hi ha a Belgrad, per això vam dur a terme l'intercanvi. Ens van dur a un dels molts bars amagats que hi ha a la ciutat, que no estan indicats enlloc i que es troben dins d'edificis normals i corrents. Li vaig preguntar a l'Irena perquè ho feien, si és que abans no es podien obrir bars i eren reminiscències d'alguna cosa il·legal o què passava i em va dir que no, que no ho sabia, que segurament era per crear aquest ambient com de clandestí i prou. Però el bar no era pas petit, fosc, empudegat de fum i amb la pintura de les parets caient, te'l podries haver trobar perfectament a barcelona, de fet la foto del damunt és feta a aquest bar
després ens van portar a menjar pizzes. Els dos autòctons deien que a Bocka, al carrer dels francesos, al costat d'una botiga amb una tassa de vàter a l'aparador, era el lloc on feien les millors pizzes del món, que italians els hi havien donat la raó, però jo també els hi vaig donar la raó, de l'il·lusió que semblava fer-los. Sí que era bona sí. Imagineu-vos una pizza d'aquestes de pernil dolç i xampinyons guarrindonga recoberta amb una salsa cremosa blanca amb gust a amanida de pollastre. Bo bo! De debò que estava molt bona! I l'alemanya se'n va anar
però no passa res perquè van ajuntar-se a nosaltres dos nois serbis. Primer em tirava els trastos un i després l'altre. Està clar que el fet de ser estrangera sempre t'afegeix un cert encant. Jo primer feia cas a un, després a l'altre, llavors saltava al costat d'en Dobri, parlava amb l'Irena del viatge a espanya, mirava per la porta d'un edifici on em semblava haver-hi vist alguna cosa a dins, mirava enlaire el cel o senzillament contemplava els meus passos i l'ampolla de cervesa que duia a la mà, perquè què millor que passejar per Belgrad de nit que amb una ampolla de cervesa a la mà, mirant-t'ho tot i sense poder concentrar-te amb res
vam anar a parar un bar, l'únic de tota la ciutat dedicat a la rakia, l'alcohol nacional dels eslaus del sud, com vodka però segons ells una mica més fort i amb diferents gustos. Vam seure a una taula amb més i més serbis i jo ja no sabia on mirar i menys quan em deien quina rakia volia tastar. De cireres, t'agradaria? sísí! de cireres. Cada tipus de rakia venia servit amb un got diferent, tots mida "xupito" però amb formes diferents, com de cons capgirats, de cos de dona, de tubet,..
el resultat: vam arribar a casa en Dobri a les dues de la nit. Tenint en compte que m'havia de llevar a les cinc potser no era gaire bona idea. En Dobri em preguntava tot sovint si no estava cansada i volia anar a dormir. Però qui es perd una nit de divendres a Belgrad? qui té el valor? i només per dormir unes quantes hores més? ha!
poca cosa hi ha més a explicar de Belgrad, a no ser que em vagin venint coses al cap. A les sis del matí vaig pujar a l'autobús per anar cap a l'estació. Pensava que a les sis del matí d'un dissabte l'autobús aniria buit. Però evidentment m'equivocava. Vaig trobar-me premsada entre homes d'entre quaranta i cinquanta anys, vestits amb jaquetes beix i blau marí combinades amb jerseis de coll alt marró i blau marí, tots movent-nos d'un costat a l'altre segons els girs de l'autocar, i jo amb la sensació que estàvem anant tots a treballar a la fàbrica, que sentiria la sirena i que entraríem en filera per unes portes immenses, mentre tot just sortia el sol per darrere el sostre de metall
però no, vaig arribar a l'estació de trens. Jo sabia del dia anterior que el meu tren sortia a les 7:35 i de la plataforma u. Com a mínim això és el que m'havia semblat entendre. Però a la plataforma 1 hi havia un tren que sortia a les 7:52 i que anava a Moscou
Vaig anar a informació
English?
Ne....
Italiano?
Ne.... (amb cara de "ho sento")
val, vaig pensar, ens farem entendre igualment
li vaig ensenyar el meu bitllet posant cara de "i doncs?"
ell s'ho va pensar una estona, va consultar els horaris, va fer una trucada i després va agafar un paper i hi va escriure l'hora (7:52, guardo el paper). Llavors va afegir
Platform uan
jo vaig dir
Moskva?
i ell va respondre
Da da, Moskva
Hvala :)
Hvala :)
no va ser tan complicat!
qui va dir que parlant la gent s'entén? ni això cal! només les ganes d'entendre's!
i amb aquesta reflexió tan bonica al cap, vaig asseure'm al tren i vaig fer adéu amb la maneta a Belgrad
i fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada