Ljubljana 2

Em llevo i me'n vaig al centre. Després d'un parell d'hores voltant em sentia atrafegada, esgotada, perduda, sola i gens valenta, i sense saber perquè. Era el primer cop viatjant sola i em sentia força desorientada. Tenia massa posat a dins això de no haver de prendre tu totes les decisions, dir constantment què vols fer i on vols anar, pensar-ho, i no pas allò de senzillament, fer el que vols., que per alguna cosa viatges sol i no amb companyia. Vaig optar però pel mètode clàssic de reestabliment moral de la Laura, vaig comprar-me croissantets de xocolata al supermercat, vaig asseure'm al banc d'un parc i vaig engegar la música, mentre em repetia el lloc on era. El mètode va funcionar, com sempre. Està clar que l'excés de son, pipi o gana m'afecten enormement

Em sentia plena de força o sigui que vaig aixecar-me de nou a passejar i passejar. No és cert, com he llegit en alguns llocs, que Ljubljana sigui una ciutat per ser vista amb una tarda. Ljubljana es mereix un dia sencer, amb el seu matí tarda i nit inclosos, com a mínim. La gràcia d'una ciutat, em sembla a mi, no és anar a veure les quatre coses de turnu, sinó passar per un carrer i pensar "per aquí hi he passat abans" o "ara aniré a parar davant d'aquell edifici". Llavors reconeixes la ciutat on ets entre totes les altres ciutats que coneixes i t'hi sents còmode. Poder passejar per una ciutat sense necessitat de cap mena de mapa ni d'orientació per part dels habitants, sabent bé on vas encara que vagaregis, és tot un plaer

Ljubljana té un castell dalt d'un turonet i té un riu. A banda i banda del riu hi ha carrers que en segueixen la forma, plens de terrassetes on fer-hi el cafè, llavors una filera de casetes seguint el mateix recorregut i darrere un altre carrer ple de casetes per passejar. Per la banda de la dreta, després d'aquest segon carrer, hi ha el turó, des d'on es veu una tercera part del país quan el dia està clar. Per l'altra banda de riu, la ciutat és quadriculada i s'hi troba l'estació de trens, la plaça amb els tres ponts, una plaça enorme comunista que ara és un pàrquing i tancant-t'ho per l'esquerra, un parc verd molt gros, on s'hi arriba després de passar per sota una carretera molt grossa i la via del tren. Més al sud té casetes amb horts i iaies que van al mercat a vendre les verdures dels horts, però fins aquí ja no hi vaig arribar, perquè de fet al final només vaig tenir un matí i un migdia per passejar

Entre el cafè i el dinar (no tenia cap mena de criteri) vaig aprofitar per fer una petita visita a la germana de l'Igor, que treballava a un alberg al costat del riu, cosa que va fer-me adonar que gràcies a les meravelles de couchsurfing i de la bona gent que hi ha, una cosa era viatjar sola i l'altra estar-hi. I perquè no dir-ho, quins magnífics companys que són els diaris de viatge....

per dinar vaig menjar un burek. Un parell de dies després en Dobri em va dir que Ljubljana era l'últim lloc on es podien trobar (a Itàlia ja no n'hi ha) i el pitjor lloc on en podia anar a menjar. De totes maneres a mi em va agradar, em va costar dos euros (a Eslovènia van amb euros i tenen la llei antitabac) i em va atipar abans de poder-me'l acabar. "Un burek (segons la descripció escrita al diari) és com tres tubs junts de pasta de full però més consistent i mantegós, farcits de carn picada o formatge o espinacs, un pèl salat pel meu gust, però jolin, que m'ha costat dos euros i no m'ho acabo!"

Llavors vaig descobrir que el meu mòbil s'havia pràcticament mort, que l'Igor em deia que un quart de tres seria a l'encreuament dels tres ponts, que jo era a l'altra punta del centre (a cinc minuts..) i que no sabia quina hora era. Així que vaig córrer cap al pont i vaig arribar aviat

i com que ara comença una aventura totalment diferent, aturo el post una estona