El seu esguard (l'esguard amatent d'aquell qui està contemplant una execució o un punt al fons d'un abisme) s'arrossegava cap avall al llarg de la forma d'ella, i la mà esquerra estava en moviment... però aquí se sobresaltà com si algú s'hagués mogut a l'estança, al límit del seu camp de visió, car no havia reconegut immediatament el reflex al mirall de l'armari (les ratlles del seu pijama, perdent-se ombra endins, i un guspireig imprecís sobre la fusta envernissada, i alguna cosa negra sota el turmell rosat de la nena).

Finalment es decidí i acaronà les llargues cames, lleument enganxoses, i lleugerament separades, que eren més fredes i una mica més aspres cap a la part de baix, i cada cop més calentes cap a la part de dalt. Recordà, amb una furiosa sensació de triomf, els patins de rodes, el sol, els castanyers, tot... mentre prosseguia acariciant amb les puntes dels dits, tremolant i clavant llambregades de reüll al promontori carnós, amb el seu borrissol flamant, que, independentment però tot establint un paral·lel familiar, sintetitzava l'eco concentrat d'alguna cosa que tenien els seus llavis i les seves galtes.

L'encantador. Vladimir Nabokov