El tipical laura monday day, que ara em ve de gust explicar (i no perquè hagi estat gaire més interessant que la resta), serà un post estrictament costumista i egocentrista, com a vegades m'agrada fer
El tipical laura monday day comença, doncs, a les set i mitja del matí sota la melodia de la cançó d'històries de catalunya. M'aixeco, em dutxo, menjo una mica, blablabla... baixo les escales i seguint l'art del ziga-zaga enganxo tots els semàfors en verd i arribo a classe quan falten cinc minuts per començar. La Marta està asseguda a un banc i em diu que es pensava que ja no vindria, com si no hi anés mai! que sempre hi vaig!, entrem a classe i seiem. Gairebé no hi ha ningú i aprofito per despotricar extensament sobre les cadires que rellisquen, amb sort, et deixen de genolls al terra. Mira aquesta! - dic, mentre creo un angle de 180º entre el respatller i la base del cul de la cadira. Entra la Rima, que s'ha tallat curt el cabell, i un moment després el professor de rus. Com que avui no estic especialment adormida em deixa estar força (el dia que badallo més del normal, tota l'estona em toca llegir i traduir a mi, segur que ho fa expressament.. segur!). Fem els verbs en passat i present, que no tenen massa complicació
Un cop acabada la classe, vaig als ordinadors per imprimir una redacció de català interessantíssima i superbenescrita sobre la setmana de la ciència, sisi. Nom: laura. Títol (o alguna cosa així): català. El pròxim dia, posaré Uldz de nom i indepenent de títol, així a la fotocopiadora hi apareixerà Uldz independent. Li explico a en Joan com s'entra als ordinadors i després amb la Marta baixem al bar. Jo bec un cafè i menjo mig entrepà i la Marta es menja un entrepà també. Llavors me'n vaig a català. Se'n fot de mi perquè dic les o de "hola" i "camió" exactament iguals
A català faig els deures de rus. Un cop he firmat el paper que confirma la meva assistència a classe, em tempta la idea de marxar-ne, però un munt d'obstacles es presenten davant meu: cadires, persones, una porta, i sobretot, la meva innata patositat que em fa topar amb els laterals del cos contra tot objecte que se'm posi al davant. A la pàgina 64 escric com s'ho passa aquest tio mentre busquem on posar comes... somriu i es llepa els llavis, "on posaríeu la coma, davant o darrere que", i se li posa una expressió a la cara gairebé obscena, i a la pàgina 65 hi dibuixo el cul de la noia que seu al meu davant, que m'ensenya un pam de calces, i d'alguna manera m'haig d'entretenir, us ho juro, català és superior a les meves forces...
Per sort llavors ja no tinc més classe fins al cap d'un parell d'horetes, o sigui que me'n vaig saltironejant fins al pis. Obro la nevera, ensumo un tupper amb arrós, poso una paella al foc, hi aboco una mica de tomata, ho tapo i me'n vaig a seure una estona al sofà. Una estona després, i quan entra una companya de pis, torno a la cuina, on la tomata ja s'ha cuit, i la companya de pis em renya perquè m'ha vist amb la intenció de deixar un cul d'arròs al tupper
Dino, miro els simpson i me'n torno cap a la universitat. En el camí (de nou, tots els semàfors en verd), veig com es retalla al cel de Barcelona la torre esquerra de l'edifici vell i sospiro feliçment
M'assec a classe i m'entre m'espero, llegeixo un bon tros de la Guerra de les Salamandres, que recomano amb entusiasme. Mirem un vídeo sobre la creació del poble israelita, que no ve a cuentu perquè tot just estem al bronze mig, que és quan apareixen els cananeus (ah, benvolguda Canaan....), però mira, s'ha equivocat de vídeo i ens l'empassem. No escolto absolutament res, què hi farem, però miro fixament les imatges, que ensenyen tot de muntanyes pelades, un país com rebregat i el Jordà per allà amb tot de taques verdes al voltant. També ensenyen Jerusalem des de l'aire i identifico el mur de les lamentacions, que identifico gràcies a la webcam que tinc aquí enllaçada, no pas per res més
Després me'n vaig a Teoria de la Literatura i mentre espero, llegeixo més Guerra de les Salamandres, que torno a recomanar. Parlem dels evangelis i m'avorreixo molt. Tinc el cap a una altra banda i jo, les vides paral·leles de plutarc, és una cosa que no havia sentit en ma vida, què hi farem. Però sóc feliç asseguda a l'única cadira confortable de la classe i dibuixo una salamandra a la vora de la llibreta (sí, vaig amb llibretes, des que faig deures de rus i català que pateixo una regressió a la infància.. La d'italià és la més bonica de totes perquè té un dibuix dels simpson)
Llavors me'n vaig al pis abrigant-me bé amb l'anorac, arribo al pis, bereno i ja està, escric aquest post
Quan estic apunt de prémer "publicar un missatge", una companya de pis (una altra) entra a la meva habitació per preguntar-me una cosa així... una mica cultural... diu ella... que potser tu sabràs, afegeix. M'afalaga i li dic que aviam... i creu-ho els dits per poder-li respondre i continuar amb la meva fama de que alguna cosa sé. El Vesuvi... (penso: el vesuvi és un riu, no?).. és un volcà, oi? (ai sí, té raó, el vesuvi és un volcà..). Sísí, responc, un volcà. I... continua... exactament on és? La inspiració apareix: És el de pompeia, a nàpols, li contesto. I tomaaa, l'he clavat. Si és que..... visca jo! hahahah. Mare meva
El tipical laura monday day comença, doncs, a les set i mitja del matí sota la melodia de la cançó d'històries de catalunya. M'aixeco, em dutxo, menjo una mica, blablabla... baixo les escales i seguint l'art del ziga-zaga enganxo tots els semàfors en verd i arribo a classe quan falten cinc minuts per començar. La Marta està asseguda a un banc i em diu que es pensava que ja no vindria, com si no hi anés mai! que sempre hi vaig!, entrem a classe i seiem. Gairebé no hi ha ningú i aprofito per despotricar extensament sobre les cadires que rellisquen, amb sort, et deixen de genolls al terra. Mira aquesta! - dic, mentre creo un angle de 180º entre el respatller i la base del cul de la cadira. Entra la Rima, que s'ha tallat curt el cabell, i un moment després el professor de rus. Com que avui no estic especialment adormida em deixa estar força (el dia que badallo més del normal, tota l'estona em toca llegir i traduir a mi, segur que ho fa expressament.. segur!). Fem els verbs en passat i present, que no tenen massa complicació
Un cop acabada la classe, vaig als ordinadors per imprimir una redacció de català interessantíssima i superbenescrita sobre la setmana de la ciència, sisi. Nom: laura. Títol (o alguna cosa així): català. El pròxim dia, posaré Uldz de nom i indepenent de títol, així a la fotocopiadora hi apareixerà Uldz independent. Li explico a en Joan com s'entra als ordinadors i després amb la Marta baixem al bar. Jo bec un cafè i menjo mig entrepà i la Marta es menja un entrepà també. Llavors me'n vaig a català. Se'n fot de mi perquè dic les o de "hola" i "camió" exactament iguals
A català faig els deures de rus. Un cop he firmat el paper que confirma la meva assistència a classe, em tempta la idea de marxar-ne, però un munt d'obstacles es presenten davant meu: cadires, persones, una porta, i sobretot, la meva innata patositat que em fa topar amb els laterals del cos contra tot objecte que se'm posi al davant. A la pàgina 64 escric com s'ho passa aquest tio mentre busquem on posar comes... somriu i es llepa els llavis, "on posaríeu la coma, davant o darrere que", i se li posa una expressió a la cara gairebé obscena, i a la pàgina 65 hi dibuixo el cul de la noia que seu al meu davant, que m'ensenya un pam de calces, i d'alguna manera m'haig d'entretenir, us ho juro, català és superior a les meves forces...
Per sort llavors ja no tinc més classe fins al cap d'un parell d'horetes, o sigui que me'n vaig saltironejant fins al pis. Obro la nevera, ensumo un tupper amb arrós, poso una paella al foc, hi aboco una mica de tomata, ho tapo i me'n vaig a seure una estona al sofà. Una estona després, i quan entra una companya de pis, torno a la cuina, on la tomata ja s'ha cuit, i la companya de pis em renya perquè m'ha vist amb la intenció de deixar un cul d'arròs al tupper
Dino, miro els simpson i me'n torno cap a la universitat. En el camí (de nou, tots els semàfors en verd), veig com es retalla al cel de Barcelona la torre esquerra de l'edifici vell i sospiro feliçment
M'assec a classe i m'entre m'espero, llegeixo un bon tros de la Guerra de les Salamandres, que recomano amb entusiasme. Mirem un vídeo sobre la creació del poble israelita, que no ve a cuentu perquè tot just estem al bronze mig, que és quan apareixen els cananeus (ah, benvolguda Canaan....), però mira, s'ha equivocat de vídeo i ens l'empassem. No escolto absolutament res, què hi farem, però miro fixament les imatges, que ensenyen tot de muntanyes pelades, un país com rebregat i el Jordà per allà amb tot de taques verdes al voltant. També ensenyen Jerusalem des de l'aire i identifico el mur de les lamentacions, que identifico gràcies a la webcam que tinc aquí enllaçada, no pas per res més
Després me'n vaig a Teoria de la Literatura i mentre espero, llegeixo més Guerra de les Salamandres, que torno a recomanar. Parlem dels evangelis i m'avorreixo molt. Tinc el cap a una altra banda i jo, les vides paral·leles de plutarc, és una cosa que no havia sentit en ma vida, què hi farem. Però sóc feliç asseguda a l'única cadira confortable de la classe i dibuixo una salamandra a la vora de la llibreta (sí, vaig amb llibretes, des que faig deures de rus i català que pateixo una regressió a la infància.. La d'italià és la més bonica de totes perquè té un dibuix dels simpson)
Llavors me'n vaig al pis abrigant-me bé amb l'anorac, arribo al pis, bereno i ja està, escric aquest post
Quan estic apunt de prémer "publicar un missatge", una companya de pis (una altra) entra a la meva habitació per preguntar-me una cosa així... una mica cultural... diu ella... que potser tu sabràs, afegeix. M'afalaga i li dic que aviam... i creu-ho els dits per poder-li respondre i continuar amb la meva fama de que alguna cosa sé. El Vesuvi... (penso: el vesuvi és un riu, no?).. és un volcà, oi? (ai sí, té raó, el vesuvi és un volcà..). Sísí, responc, un volcà. I... continua... exactament on és? La inspiració apareix: És el de pompeia, a nàpols, li contesto. I tomaaa, l'he clavat. Si és que..... visca jo! hahahah. Mare meva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada