Citant Svejk amb riures enllaunats -que no falsos- (demà en teoria haig de tornar el llibre a la biblioteca. Però me'l compraré i serà el meu regal de reis)

El gloriós altar militar procedia de l'empresa jueva Moritz Mahler, de Viena, que fabricava tota mena d'objectes per a la missa i altres articles religiosos com ara rosaris i estampetes.
L'altar es componia de tres parts bellament adornades amb falsos daurats, en igual que tota la pompa de la santa Església. (heheheh)
Sense una bona dosi d'imaginació era impossible d'esbrinar què representaven les imatges pintades sobre les tres parts. Fet i fet, aquell altar l'haurien pogut utilitzar tant els pagans de Zambezi com els capitostos de les tribus dels buriats i els mongols. (hahahahah)
Pels seus colors cridaners, de lluny semblava una taula per examinar els daltonians del ferrocarril. (hahahahah)

Només ressaltava una figura: un home amb una aureòla i el cos verdós com el cul d'un ànec en descomposició que ja fa pudor. (hehheh) A aquell sant ningú no li feia cap mal, al contrari. Als dos costats hi havia dos éssers alats que havien de representar els àngels. Però l'espectador tenia la impressió que el sant despullat estava cridant horroritzat perquè tenia una companyia com aquella. (hahahah) De fet, els àngels tenien l'aire dels ogres de rondalla o, més ben dit, alguna cosa a mig camí entre un gat mesquer amb ales i un monstre apocalíptic. (heheh)
El contrapunt d'aquest sant era una pintura que havia de representar la Santíssima Trinitat. Pel que fa al colom, el pintor poc el podia fer malbé. (heheh) Va pintar un ocell indefinit que tant podia ser un colom com una gallina faraona. (hahahahah)
En canvi, el Déu Pare semblava un bandoler del salvatge FarWest, presentat al nostre públic per una sanguinària pel·lícula americana. (hahah)
El Fill de Déu, al contrari, era un jove alegre, amb una panxeta rodona coberta amb alguna cosa que semblava un vestit de bany. (hahahah) El conjunt feia la impressió d'un esportista. (hahahahah). A la mà duia una creu que sostenia amb tanta elegància com si fos una raqueta de tennis. (hahahahahah)
Tanmateix, des de lluny tot això quedava diluït i semblava un tren que arriba a l'estació (hahahahahaahahahahahahahah)




Aquest llibre és una joia