Una estona després, en Dobri em va portar a casa seva, un petit barri-poblet força als afores de Belgrad
Quan vaig anar a Bòsnia i Hercegovina (no fa pas gaire, el maig del 2007) em va cridar l'atenció el munt de cases de maó que s'estaven construint i que semblaven habitades sense estar acabades. Pensava que era estrany que, tants anys després de la guerra, encara tinguessin les cases a mig construir. Però a Bòsnia i Hercegovina no vaig preguntar a ningú perquè hi havia tantes cases de maó a mig fer
A Sèrbia (i a Eslavònia) em vaig tornar a trobar amb aquelles cases. De fet, la casa d'en Dobri n'era una. L'escala era de formigó, les parets no estaven pintades, la calefacció no funcionava i per la finestra veia un gall dindi. Li vaig preguntar com és que la casa encara estava en construcció i ells ja hi estaven vivint. M'esperava alguna batalleta de postguerra, algun edifici explotat, algun "és que ens vam quedar sense res", com m'ho esperava a Bòsnia i Hercegovina
- Abans vivíem a un pis de Belgrad - va respondre'm - però els meus pares estaven farts de viure al centre, o sigui que van decidir construir-se una casa aquí als afores
Em vaig quedar amb un pam de nas
Va ser com una altra vegada que li vaig preguntar a un noi iranià com era la vida a Teheran, esperant-me una descripció de llocs exòtics i aventures emocionants, i em va respondre "La vida a Teheran depèn de tu, per algunes persones està bé, per algunes és normal i per algunes és dolenta. Per mi és normal!". I es va quedar tan ample, transformant l'exòtica i llunyana Teheran en una ciutat normal i corrent
La resposta d'en Dobri em va esborrar del tot la idea d'una ciutat i d'una gent als que només els envoltava la guerra, i ell va transformar-se en un noi de la meva edat que es queixava que els seus pares haguessin decidit marxar del centre de la capital del país per anar-se'n a viure a una casota al mig del no-res
Jo, cargolada dins del meu sac de dormir, tapada amb tres mantes per culpa del fred i amb el gall dindi cridant de fons, em sentia al mig del paradís
Quan vaig anar a Bòsnia i Hercegovina (no fa pas gaire, el maig del 2007) em va cridar l'atenció el munt de cases de maó que s'estaven construint i que semblaven habitades sense estar acabades. Pensava que era estrany que, tants anys després de la guerra, encara tinguessin les cases a mig construir. Però a Bòsnia i Hercegovina no vaig preguntar a ningú perquè hi havia tantes cases de maó a mig fer
A Sèrbia (i a Eslavònia) em vaig tornar a trobar amb aquelles cases. De fet, la casa d'en Dobri n'era una. L'escala era de formigó, les parets no estaven pintades, la calefacció no funcionava i per la finestra veia un gall dindi. Li vaig preguntar com és que la casa encara estava en construcció i ells ja hi estaven vivint. M'esperava alguna batalleta de postguerra, algun edifici explotat, algun "és que ens vam quedar sense res", com m'ho esperava a Bòsnia i Hercegovina
- Abans vivíem a un pis de Belgrad - va respondre'm - però els meus pares estaven farts de viure al centre, o sigui que van decidir construir-se una casa aquí als afores
Em vaig quedar amb un pam de nas
Va ser com una altra vegada que li vaig preguntar a un noi iranià com era la vida a Teheran, esperant-me una descripció de llocs exòtics i aventures emocionants, i em va respondre "La vida a Teheran depèn de tu, per algunes persones està bé, per algunes és normal i per algunes és dolenta. Per mi és normal!". I es va quedar tan ample, transformant l'exòtica i llunyana Teheran en una ciutat normal i corrent
La resposta d'en Dobri em va esborrar del tot la idea d'una ciutat i d'una gent als que només els envoltava la guerra, i ell va transformar-se en un noi de la meva edat que es queixava que els seus pares haguessin decidit marxar del centre de la capital del país per anar-se'n a viure a una casota al mig del no-res
Jo, cargolada dins del meu sac de dormir, tapada amb tres mantes per culpa del fred i amb el gall dindi cridant de fons, em sentia al mig del paradís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada