Devoro una enorme quantitat de pàgines escrites cada dia
Un cop, una persona, em va dir que el nostre problema era que estàvem enamorats de les paraules, encara que ens fessin mal
Un paper amb una paraula escrita al damunt era la cosa més meravellosa que podíem tenir a les mans, i la cosa més sagrada que podíem intercanviar, i quan ell -la persona- passava els ulls per damunt les paraules que li havia escrit -jo-, la intensitat es multiplicava per mil, jo el mirava fixament per veure els canvis damunt la seva cara, esperava un canvi a la seva cara darrere cada paraula que li havia escrit, més que el que hauria esperat si li hagués dit amb la veu
Un amic de tan en tan em diu -cada cop que m'enamoro, de fet- que jo m'enamoro del que escriu, no de la persona que ho escriu. No sé, no sempre té raó, però tot sovint sí

Un llibre és la cosa més bonica que hi ha. Potser només és equiparable a una enorme muntanya vista des de lluny, que és el més bonic que un pot veure. Però són coses boniques de manera diferent

Ah. Tot aquest discurs ve per culpa de
Una solitud massa sorollosa,
de Bohumil Hrabal


És d'aquells llibres que, si adores les paraules i te'l llegeixes en el moment adequat, fan

PLAS! i et quedes amb la boca oberta






PLAS!