La ruta Bovec-Bled passant pel nord, per Kranjska Gora, només la fa un bus un cop al dia durant l'estiu. El moc que em regalima pel nas m'indica que no som estiu, però nosaltres tossuts que volíem passar per allà. Vam trucar un taxi (conduït per en Dragan, un noi molt simpàtic que ens explicava el que vèiem per la finestra) i ens va portar fins a Kranjska Gora. Era una carretoreta que anava donant voltes per les muntanyes, arrapada a elles per un costat i deixant-se caure al buit per l'altre. En Dragan ens explicava que per aquella carretera hi havien vingut els romans, els musulmans, els napoleons, els austrohúngars, i, en fi, tothom a qui li vingués de gust envair el país. Vam tornar a creuar la frontera i la vam tornar a descreuar
(Bovec-Kranjska G0ra)
Una estona després vam anar a parar a Kranjska Gora, Aquest poble és més aviat una estació d'esquí, amb la neu perfecte i una temperatura exquisida, que feia que puguéssim seure a la terrasseta del bar, en ple març, sense anorac
(la pista d'esquí)
(la parada de bus. Aquí hi havia pilonets de neu on enfonsar-hi els peus)
Un cop fet el cafè, vam pujar al bus cap a Radovljica, i vam veure el Triglav, que és gros i té forma de zigazaga
(goita'l)
(Kranjska Gora - Radovljica)
Vam arribar a l'estació de busos de Radovljica i li vaig dir a en Jordi: "marxem a Bled". Ell, per sort, em va respondre: "Laura, dona, fem-hi un cop d'ull.." Vam entrar al carrer principal, el maco de la ciutat. "Vale", vaig dir, "quedem-nos a Radovljica"
(joder, com per no enamorar-te'n..)
Radovljica és el lloc d'Eslovènia on em quedaria a viure. Ho té tot: té un carrer medieval, amb cases precioses amb dates molt antigues. Té turonets i prats i caminets on passejar-te i passejar-te. És a poca estona de Ljubljana. Té el Sava. De fet, a Radovljica és on s'ajunten els dos petits saves (que neixen per aquelles muntanyes) per formar el Gran Sava, que té l'aigua blau turquesa i arrossega les pedres i els tronquets amb una força que mai diries
(sava 1 +..)
(.. + sava 2)
Bé, estàvem al carrer principal. Al carrer principal hi destaca, per la seva bellesa, un edifici concret. És el número 3, fa cantonada, està pintat de colors des de fa molts anys i té una torreta des d'on les princeses sortien a pentinar-se la cabellera. A la part baixa hi ha un bar, i el propietari d'aquest bar també lloga habitacions a l'edifici més bonic del poble. El "capo" és un home una mica estrany, xixós, cara vermell i amb l'alè fulminat per l'alcohol. Ens va llogar l'apartament a preu d'habitació (19€)(visca la temporada baixa). Sé que ningú em creurà, quan descrigui l'apartament, després d'haver dit el preu... Per fer-ho més creïble, afegiré que era impossible d'escalfar-ho i que tot brutejava i feia una mica d'angúnia de tocar. Però hi podien dormir, ben amples, deu persones. Entraves per una petita habitació amb un llit per dos, amb una porta de fusta immensa que juraries que duia a la cambra del comte (estava tancada). Llavors una altra habitació amb cuina i al fons un lavabo (que era la definició de "xixós" per excel·lència). A la dreta el menjador (on hi podien dormir tres persones), amb una gran taula i amb mobles que podien tenir, senes cap mena de problema, cent anys. Per una última porta, s'entrava a l'habitació, on hi havia cinc llits (un de matrimoni i la resta individuals), amb una nina de principis de segle enorme asseguda damunt d'un dels llits, amb més mobles de cent anys. Posats dins del llit de matrimoni, abrigats fins al coll, ens sentíem una parella de marquesos de fa tres segles, que se'ls hi havien mort tots els fills i que, embogits per la desgràcia, només guardaven l'horrible nina com a record
(sí sí, aquí vam dormir)
Després de flipar molt amb l'apartament, vam anar a dinar al fast-food del poble. El tio que hi treballa és espectacular. Ens hauríem pogut passar la tarda mirant-lo fabricar kebabs. No deixava un espai buit. I si n'hi havia un, escalfava una patata i la col·locava allà. I si veia que encara hi podia posar més coses, ho apretava tot amb els dits i hi afegia més carn, i més enciam, i més del que fos, fins a crear un kebab òptim, el millor kebab del món a cada instant, una obra d'art per cada client (a l'estil de "una solitud massa sorollosa", d'en Hrabal, però amb menjar guarro enlloc de paper brut)
(el veieu? veieu el Sava al fons?)
Deixem-lo fent kebabs. Tenim el Sava neixent als nostres peus. S'hi va saltironejant per uns turonets de color verd i groc, amb un parell de cases escampads, i llavors resseguint un caminet que s'endinsa pel mig del bosc i que va amb el riu sentint-se de fons i apareixent de tan en tan entre els arbres. Apartàvem arbusts, esquivàvem branques, trepitjàvem tolls i saltàvem damunt dels rierols, fins que vam arribar a una platjeta de pedres i ens hi vam entretenir molta estona, jo empapant la llibreta d'aigua del Sava i en jordi jugant a fer carambola amb les pedres damunt la superfície del riu
(ai.. que maco és..)
Quan ens en vam cansar, vam tornar al poble. Allà fins i tot els edificis de pisos més lletojs estan col·locats al mig de prats verds. Hi havia un parell de búnquers i ens hi vam enfilar: vèiem els prats, els turonets desdibuixats per una mena de boira, una iaia recollint branquillons per fer foc, i el sol que s'anava amagant. I les campanes marcant els quarts..
Vam tornar a l'apartament i ens hi vam congelar de fred
(la pista d'esquí)
(la parada de bus. Aquí hi havia pilonets de neu on enfonsar-hi els peus)
Un cop fet el cafè, vam pujar al bus cap a Radovljica, i vam veure el Triglav, que és gros i té forma de zigazaga
(goita'l)
(Kranjska Gora - Radovljica)
Vam arribar a l'estació de busos de Radovljica i li vaig dir a en Jordi: "marxem a Bled". Ell, per sort, em va respondre: "Laura, dona, fem-hi un cop d'ull.." Vam entrar al carrer principal, el maco de la ciutat. "Vale", vaig dir, "quedem-nos a Radovljica"
(joder, com per no enamorar-te'n..)
Radovljica és el lloc d'Eslovènia on em quedaria a viure. Ho té tot: té un carrer medieval, amb cases precioses amb dates molt antigues. Té turonets i prats i caminets on passejar-te i passejar-te. És a poca estona de Ljubljana. Té el Sava. De fet, a Radovljica és on s'ajunten els dos petits saves (que neixen per aquelles muntanyes) per formar el Gran Sava, que té l'aigua blau turquesa i arrossega les pedres i els tronquets amb una força que mai diries
(sava 1 +..)
(.. + sava 2)
Bé, estàvem al carrer principal. Al carrer principal hi destaca, per la seva bellesa, un edifici concret. És el número 3, fa cantonada, està pintat de colors des de fa molts anys i té una torreta des d'on les princeses sortien a pentinar-se la cabellera. A la part baixa hi ha un bar, i el propietari d'aquest bar també lloga habitacions a l'edifici més bonic del poble. El "capo" és un home una mica estrany, xixós, cara vermell i amb l'alè fulminat per l'alcohol. Ens va llogar l'apartament a preu d'habitació (19€)(visca la temporada baixa). Sé que ningú em creurà, quan descrigui l'apartament, després d'haver dit el preu... Per fer-ho més creïble, afegiré que era impossible d'escalfar-ho i que tot brutejava i feia una mica d'angúnia de tocar. Però hi podien dormir, ben amples, deu persones. Entraves per una petita habitació amb un llit per dos, amb una porta de fusta immensa que juraries que duia a la cambra del comte (estava tancada). Llavors una altra habitació amb cuina i al fons un lavabo (que era la definició de "xixós" per excel·lència). A la dreta el menjador (on hi podien dormir tres persones), amb una gran taula i amb mobles que podien tenir, senes cap mena de problema, cent anys. Per una última porta, s'entrava a l'habitació, on hi havia cinc llits (un de matrimoni i la resta individuals), amb una nina de principis de segle enorme asseguda damunt d'un dels llits, amb més mobles de cent anys. Posats dins del llit de matrimoni, abrigats fins al coll, ens sentíem una parella de marquesos de fa tres segles, que se'ls hi havien mort tots els fills i que, embogits per la desgràcia, només guardaven l'horrible nina com a record
(sí sí, aquí vam dormir)
Després de flipar molt amb l'apartament, vam anar a dinar al fast-food del poble. El tio que hi treballa és espectacular. Ens hauríem pogut passar la tarda mirant-lo fabricar kebabs. No deixava un espai buit. I si n'hi havia un, escalfava una patata i la col·locava allà. I si veia que encara hi podia posar més coses, ho apretava tot amb els dits i hi afegia més carn, i més enciam, i més del que fos, fins a crear un kebab òptim, el millor kebab del món a cada instant, una obra d'art per cada client (a l'estil de "una solitud massa sorollosa", d'en Hrabal, però amb menjar guarro enlloc de paper brut)
(el veieu? veieu el Sava al fons?)
Deixem-lo fent kebabs. Tenim el Sava neixent als nostres peus. S'hi va saltironejant per uns turonets de color verd i groc, amb un parell de cases escampads, i llavors resseguint un caminet que s'endinsa pel mig del bosc i que va amb el riu sentint-se de fons i apareixent de tan en tan entre els arbres. Apartàvem arbusts, esquivàvem branques, trepitjàvem tolls i saltàvem damunt dels rierols, fins que vam arribar a una platjeta de pedres i ens hi vam entretenir molta estona, jo empapant la llibreta d'aigua del Sava i en jordi jugant a fer carambola amb les pedres damunt la superfície del riu
(ai.. que maco és..)
Quan ens en vam cansar, vam tornar al poble. Allà fins i tot els edificis de pisos més lletojs estan col·locats al mig de prats verds. Hi havia un parell de búnquers i ens hi vam enfilar: vèiem els prats, els turonets desdibuixats per una mena de boira, una iaia recollint branquillons per fer foc, i el sol que s'anava amagant. I les campanes marcant els quarts..
Vam tornar a l'apartament i ens hi vam congelar de fred
Ljubljana, 16 de març
bar al costat del riu, pel matí
bar al costat del riu, pel matí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada