Aventures per Eslovènia (1a part)

Hola, em dic Laura i m'agraden molt els Balcans

-----

Hi ha viatges que arriben al moment que els hi toca, i persones amb qui viatjar que es mouen de la manera que et ve de gust en aquell moment, i que funcionen bé amb la manera de fer del viatge. A vegades vols anar ràpid i conèixer molta gent, a vegades anar a poc a poc, i no estar sol, però sí que et deixin tranquil i poder mirar com plou sense que t'estiguin parlant. El meu company de viatge (en Jordi) és d'aquests. Mola

Escric això a Kobarid, al bar del poble. A fora plou i sec amb la llibreta damunt del mapa d'Eslovènia, amb en Jordi a davant escrivint escenes i coses que són com llistes de la seva pel·lícula

Vaig tenir els meus dubtes de ser on volia ser fins arribar a Kobarid. Ahir al migdia no podia parar de riure de contenta. L'excusa superficial del riure incontrolat era que m'havia imaginat un porc enorme (com el de Gato Negro Gato Blanco) passejant pel jardí de la terrasseta de l'habitació (sobe a partir d'ara), menjant-se la pela de la poma de les postres del dinar. Però la veritat és que era alegria incontrolada, se'm podia haver donat per plorar, o per saltar, o per picar de mans, però se'm va donar per riure fins que em van caure les llàgrimes

El set de març, a quarts de nou o a quarts de deu del vespre, vam creuar la frontera eslovena amb un panda verd. Creuar la frontera d'aquesta manera, sense aturar-nos ni un moment, va fer-li perdre tot l'encant. D'un metre a l'altre (que fet amb cotxe no dura un instant), vam passar d'un país a un altre, d'oest a est sense tenir temps de respirar o d'adonar-nos del fet. Potser és que creuar una frontera no té més transcendència, i ja va anar bé, fer-ho així

Vam passar la nit a Sežana, al pis d'un tal Fabio, que gairebé només utilitzava per dormir. L'endemà ens va portar amb el panda verd fins l'estació de busos Sežana. Érem diumenge i només hi havia un parell de busos i un tren. Podíem triar entre Postojna i Ajdovščina. Les coves no ens atrauen especialment i volíem anar cap a les muntanyes, o sigui que ens vam decidir per Ajdovščina, uns trenta quilòmetres al nord

El bus sortia a dos quarts de quatre. Sežana és un poble fronterer lleig. La noieta de l'oficina de turisme ens va mirar amb cara de pena, quan li vam preguntar en què ens podíem entretenir mentre esperàvem el bus. "Bé.. hi ha un jardí botànic..". Voltant pel poble, vam instal·lar-nos per dinar en una petita plaça amb una esglèsia, un campanar de pedra fent angles estranys entre elles i un crist pintat amb esprai color-plata


(cony, Sežana és lleig, sí, ho és)



(juraria que a aquest bar hi vam fer un cafè mentre uns quants eslovens dinaven i ens miraven raros. No crec pas que fossin més de les dotze, no fotem!)

Finalment, i inentaré no anar-me entretenint, vam pujar al bus cap a Ajdovščina. Donava gust, estar viu. Els poblets i les cases es tiraven damunt la carretera i esgarrapaven l'autobus amb les parets, i quan no hi havia cases, hi havia valls, i hi havia muntanyes, i a la corba que et fa entrar a la vall de Vipava, hi havia un prat enorme, creuàvem la vall pel mig, amb les muntanyes que sortien del no-res i acabaven de cop per transformar-se en prats i pobles que s'estenien fins a l'altra banda de la vall


(un dels pobles, macu macu)

Vam baixar a Ajdovščina, que pel dibuix del mapa podria ser una ciutat, però no m'arriscaré a afirmar això. Vam entrar a un bar demanant lloc per dormir, i l'home ens va afirmar rotundament: "ne privata, hotel, hotel, ne privata". Ho vam preguntar a un altre bar i la mateixa resposta. No era pas cap mentida, o dormies a l'hotel del cacic del poble o dormies al carrer. El monopoli dels llits del propietari de l'hotel, ens va fer tirar damunt la recepció 74 euros, amb un gest dolorós de la mà i la ràbia continguda


(la recepció de l'hotel gran club casino)

Ajdovščina, però, i malgrat no estar marcat com a lloc d'interés damunt del mapa, és bonic. Té dues esglesietes de campanar eslovè, la teulada verdosa i les parets blanques. Una estava entre l'escola i el camp de fútbol, l'altra rodejada de cases blanques, de tal manera que entre l'església i les cases del voltant quedava un passadís empedrat i envoltat de blanc, i l'església no la podies veure mai sencera, només el que agafés l'angle dels ulls aixecant el cap enlaire


(vet-la aquí)

Hi havia també un carrer com un carrer de Ljubljana de cases molt enganxades, de planta baixa i pis, dibuixant el carrer sense vorera, empedrat fent la pell d'una serp i seguint una corba. I de fons, les muntanyes, els núvols encallats a elles i les campanes marcant els quarts i el ritme de cada pas


i això era Ajdovščina el dia que hi vam arribar

L'endemà al matí ens vam llevar i vam comprovar que no podíem marxar d'allà fins a 2/4 de 4, altra vegada, i en direcció Nova Gorica, si és que no volíem recular de nou cap a Sežana. Ens vam instal·lar una bona estona al bar de l'estació de busos, on un parell d'homes eslovens miraven silenciosament i amb molta atenció un documental sobre homes primitius

Era diumenge i no teníem res per dinar, només galetes, llonganissa i pernil salat. Tot plegat semblava una contradicció, perquè acabàvem de gastar-nos més de 70 euros per una nit. Al costat de l'estació de busos, però, hi havia l'estació de trens més bonica del món, pràcticament abandonada


(aquesta)

Era una caseta vermellosa, amb un petit porxo aguantat per un parell de columnes metàl·liques, amb els vidres trencats des de feia anys, i vistes a les vies i a una enorme fàbrica de ves a saber què, pintada de diferents tons de verd per dissimular la seva immensitat, l'horrible efecte que produïa amb contrast amb les muntanyes del darrere. Allà asseguts vam dinar galetes amb pernil salat

Vam pujar al bus cap a Nova Gorica, però no era comparable al viatge anterior, i com més a prop de la frontera, més industrial i habitat es tornava tot plegat

La sort juga amb nosaltres d'una manera considerable... primer ens aixafa i després ens regala coses bones, i ens torna a aixafar i trencar els plans per donar-nos una altra cosa bona. Com si no ens deixés marxar del lloc on som fins que no hi hem vist el que l'atzar ha decidit que hi hem de veure. Si no fos així, no hi hauria hagut carretera cap a Ajdovščina, ni estació de trens abandonada, ni Gorizia, ni església dalt de Kobarid ni, pel que sembla, museu de Kobarid (ahir a les deu del vespre hauria jurat que ja no el veuria mai). Si no hagués estat per atzar, ens hauríem perdut totes les coses increïbles i precioses d'aquest viatge. Potser n'hi hauria hagut d'altres... però no renuncio a les que hem tingut per res del món

Kobarid, 11 de març
bar del poble, molt aviat al matí

(i un parell de fotos d'Ajdovščina de regal, apalin)







i aquest el recorregut (s'ha d'ampliar la imatge)