Ens vam quedar que posàvem el peu damunt l'estació de busos de Nova Gorica. En Jordi estava content perquè el sol li tocava a la cara, però jo tenia una mala sensació i volia marxar d'allà. De totes maneres, vam decidir fer-hi nit (alguna cosa trobaríem)(ingènus de nosaltres..) i marxar l'endemà ben d'hora cap a Kobarid
(d'Ajdovscina a Nova Gorica)
Estàvem mirant un mapa per saber a quin lloc de la ciutat érem, quan la bona sort ens va venir a donar la mà. Un vellet encantador ens observava mentre ens esforçàvem per situar-nos. Li vam demanar ajuda, només volíem saber on érem i si coneixia algun lloc on passar la nit. Increïble: l'home, un iaio eslovè que caminava al costat de la bicicleta amb més energia que nosaltres, ens va acompanyar a una residència d'estudiants mentre ens explicava coses de les guerres (el tio ja anava per la seva quarta nacionalitat, iugoslau, italià, americà i ara eslovè). A la residència, però, la sort va decidir caminar cap a una altra banda... no hi havia habitacions i ens van recomanar que provéssim sort a l'hotel Sabodin, a Solkan, un poble al costat de Nova Gorica, i el vellet ens va acompanyar fins a la parada del bus, i va marxar després que li haguéssim donat les gràcies cent cops
en fi, no m'entretindré amb això.. Tinc flaixos.. El Sabodin era massa car. Massa car. Ens van enviar a un altre hotel (a dos quilòmetres)(els vam fer a peu perquè el de la recepció del Sabodin ens va dir que era a 800m)(fill de puta). El putu Perla. Amb aquest nom... Tinc més flaixos. Asseguts davant del Perla, sobre les motxilles, esperant un bus perquè ens portés a l'hotel Lipa, al poble de l'altre costat, mentre començava a ploure i feia estona que era fosc. Recordo el Lipa. Igual de car que el Sabodin, però més cutre. Mecagontot, puta Nova Gorica
(l'edifici blau brillant i escalonat és l'hotel-casino Perla)
(o sigui, aquest. Perla!)
L'endemà ens vam despertar a l'hotel Lipa. I a partir d'aquí tot va començar a anar millor
Com que som tontos, ens vam quedar atrapats a Nova Gorizia fins a 2/4 de 2 (vigileu amb els horaris de busos eslovens, són de coloraines, en eslovè i ple d'excepcions xungues). Teníem un munt d'hores per omplir, i xinoxano, vam caminar cap a Gorizia, que és la part italiana i antiga de la ciutat (més tard vam descobrir que la llei pel joc és més suau a Eslovènia que a Itàlia i per això la frontera està atapeïda de casinos, com el Perla). Sí, la part italiana de la ciutat està a itàlia, i vaig creuar la frontera a peu. Sempre havia volgut creuar una frontera a peu..
Bé, Gorizia... Gorizia és a itàlia, i com que a itàlia aquí no ens interessa, en poso una foto i apa. Però és molt bonic
(veieu? Gorizia és bonic)
(de Nova Gorica a Kobarid s'hi va per aquí)
Vam marxar de Nova Gorica i vam arribar a Kobarid, a petar de sobes, i vam demanar habitació a la primera que vam trobar, ens era igual. Teníem terrasseta i un bany que semblava d'un submarí futurista. Vam dinar a la terrasseta i em vaig quedar una hora asseguda a fora, mirant ploure i els núvols passant pel cel. Se sentia olor d'església i llenya cremada, les campanes i la pluja. En aquest moment va començar la felicitat..
Volia anar al museu per tenir el meu fulletó en català (és que a Kobarid hi ha un museu sobre la primera guerra mundial on tenen fulletons en català), i així que va amainar una mica la pluja ens hi vam dirigir. Però feia una hora justa que havien tancat i me'n vaig quedar amb les ganes..
Voltant pel poble, vam descobrir tot d'escaletes de pedra que s'enfilaven cap a dalt d'un turonet i les vam començar a pujar. Les escaletes es van endinsar dins del bosc, es van tornar camins que xocaven en arbres i s'amagaven sota les pedres, mentre la pluja queia cada vegada amb més força i les mans s'arrapaven a les pedres per no relliscar i veure què hi havia, allà dalt. Vam anar a parar a una enorme plaça asfaltada, i al damunt una església que s'aixecava sobre tres pisos amb arcs i base hexagonal. A cada esglaó, més gotes de pluja. A dalt, vam mirar a baix. La vall era allà, Kobarid allà, la carretera, el Soča, i les muntanyes.. Ho vaig dibuixar i ho podria tornar a dibuixar ara. Les muntanyes s'aixecaven de cop, una rere l'altre, com fitxes de dominó posades en diagonal, i el poble i les carreteres s'havien deixat caure al fons de tot, i no havien tingut esma de moure's del lloc on havien anat a parar. Llavors ja plovia molt i tot era idíl·licament tenebrós, com enmig d'un somni que no fa por. Em vaig treure la caputxa de l'anorac i els guants. L'aigua m'empapava l'anorac, el cabell, la motxilla, la pell, i jo tancava i obria els ulls i m'empassava amb la llengua la pluja que em baixava per la cara. Quan l'aigua estava apunt de tacar-nos els jerseis, vam tornar al poble, encara mig alucinats
No vam fer res més en tot el dia, estàvem del tot molls i a fora no parava de ploure
L'endemà al matí ens vam llevar molt d'hora per agafar el bus de les 7:20 cap a Bovec. Però som tontos i no ho vam mirar bé i el primer sortia a les 11 i 20. Ens vam asseure al bar. Vam demanar cafè. Vam mirar la pluja. Vaig escriure el primer post. A les deu obrien el museu i el vam anar a visitar (érem nosaltres i un home i una dona que netejaven les vitrines). Si mai passeu per Kobarid, visiteu el museu de la 1GM, perquè està molt bé. Està molt bé, no tinc res més a dir-ne. Llavors vam pujar al bus cap a Bovec
Radovljica, 12 de març
apartament de princeses, cap al vespre
apartament de princeses, cap al vespre
I ara, unes quantes fotos de Kobarid de regal, sense lletra ni res
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada