Aventures per Eslovènia (8a part)

Ara sóc a Ptuj, a un altre bar, per canviar la dinàmica.. Bec cocacola i a fora fa molt vent. El vi d'aquestes terres entra bé, tot i que no sóc especialment vinòfila..

(de Skofja Loka a Kranj hi ha un attimo)

Vam agafar el bus per anar a Kranj des de Skofja Loka. Potser va ser la pluja, potser que teníem l'hotel molt lluny del centre, potser que l'estat anímic entusiasta no està sempre al 100%.. Kranj no em va agradar. Era gris, moll, no trobàvem on treure diners i ens en faltaven per poder marxar d'allà l'endemà, l'habitació on dormíem semblava treta d'una pel·lícula de por, arran de carretera, petita, de fusta i gens acollidora, tot plegat bastant depriment.. No parlem de Kranj


(l'hotel de Kranj. Més que hotel, jo en diria una "posada")

L'endemà al matí vam marxar-ne tan aviat com vam poder. Per sort havia sortit el sol i es veia Kranj de lluny, el campanar i les teulades, les xemeneies escopint fum blanc, els edificis de formigó pintats de colors pastel, tot plegat estampat sobre unes muntanyes enormes i nevades de dalt que ni tan sols havíem intuit el dia anterior..


(ara millor. Maleïda pluja!)



(de Kranj a Ljubljana)


(de Ljubljana a Maribor)

De Kranj vam anar a Ljubljana i de Ljubljana, amb tren, a Maribor. No hi ha paraules. De fet, sí que n'hi ha, em vessaven per tots costats cada cop que mirava per la finestra. La natura explotava per tot arreu, de verd d'herba, de blanc de neu, de blau de l'aigua, el món sencer esclatava i jo el creuava cómodament asseguda al tren

(vet aquí Eslovènia amb tota la seva esplendor.. recordo aquest túnel foradant la roca, el recordo!)

Em vaig enamorar d'Eslovènia i volia llençar-me sobre seu i abraçar-la per tot arreu. Mai m'havia interessat el més mínim, la natura... Només a Eslovènia escric poemes a la terra i la natura..

Bé. Vam arribar a Maribor al migdia i ens va agradar tant que vam decidir dedicar-li un dia més. Maribor.. què n'haig de dir, de Maribor.. Maribor, malgrat els carrers empedrats i les cases velles de planta baixa i pis, respira juventut. No m'agrada gens aquesta expressió, però és així. És una ciutat universitària, d'universitaris asseguts a les terrassetes dels bars, passejant pel carrer, dins les botigues de llibres i les de roba


(unn carrer del centre històric)

Però això és només al centre antic. Si t'allunyes unes passes, en direcció oposada al riu, hi ha un barri de cases senyorials, grosses amb moltes finestres i un jardinet. Quan es fa fosc gairebé no hi ha llum, però no fa por. Eslovènia no fa por. Estan construint un camp de futbol nou, i a aquella hora, quan comença a fosquejar, no hi ha ningú. Vaig posar-m'hi al mig, damunt la sorra premsada, i mirava al meu voltant, totes les cadires buides (grogues i liles) al meu voltant i jo al mig en silenci, la lluna a dalt, la sorra sota els peus, les cadires buides i una sensació anguniosa d'estar observada pel no-res


(no he trobat cap foto d'aquest barri.. però aquí tenim unes boniques vistes de la ciutat)

Però és que Maribor no és només això. A Maribor s'hi respira l'est, més que en qualsevol de les altres ciutats eslovenes en que he estat. No em feu dir perquè, però Maribor ja és a l'est... malgrat encara ets a Eslovènia. És l'est, el meu adorat, fascinant, enlluernador Est


(l'est)

Però és que això no és tot.. Maribor no és només jove i vell, est i oest, poble i ciutat.. Just darrere l'estadi tot de camins s'enfilen per un turonet, serpentejant entre les vinyes,.. fins a dalt de tot, on hi ha una petita ermita blanca amb un banc de fusta. Caminar entre les vinyes, just a uns metres d'una ciutat, i asseure't a un marge i mirar avall i més enllà, la plana i els turons, la ciutat, el Drava, els ponts, les carreteres i la via, alguna fàbrica, edificis, teulades, més plana, més turons, un cep que et tapa la visió,
què us n'haig de dir,
de Maribor..


(les vinyes. I quan t'enfilaves a dalt, veies el que surt a l'altra fotografia)


Sí, sí que n'haig de dir una cosa més. A Maribor hi ha un restaurant.. ai! quin restaurant! Val la pena anar fins a aquesta ciutat només per dinar a aquell restaurant. No és gens car, però.. ufs.. hi vam anar a dinar dues vegades i vam morir de plaer dues vegades. Uns gnocchis.. encara en sento el gust quan hi penso.. ai déu meu.. I ja us dic, no és gens car! A Barcelona, pel que vam menjar, t'arruines. I això que aquells ghocchis, prou que s'ho valien, arruinar-te! El restaurant es diu Novi Svet i és a tocar de la catedral, a una cantonada. Ens hi va dur la bona olor. Baba..

Ptuj, 21 de març

bar, havent dinat