(escolto una cançó que em porta, d'un salt com un tros de magdalena, a un banc al costat del llac de Bled -Eslovènia-, en una passarel·la de fusta feta perquè la gent s'assegui al banc i miri l'illa i les muntanyes, i passegi arran del llac)

Tinc els genolls damunt la fusta i estiro una mà cap a l'aigua per tocar-la. Fa molt sol i em tanca els ulls, però l'aigua està freda. I la vull tocar. Les puntes dels dits es posen damunt la superfície del llac i, a l'enretirar-se, l'aigua s'hi queda enganxada i les segueix a càmera lenta, com si fos de goma fosa. Després es desenganxa i les gotetes cauen dins el llac
La cançó. La cançó, de fet, no la sento com la sento ara, sinó que la sento a través de la veu del meu company de viatge, que seu al banc, amb els ulls tancats per culpa del sol, i la canta fragmentàriament mentre l'escolta a l'mp3, perquè no se la sap del tot

El miro i, amb els dits encara humits, m'hi apropo per posar-li una gota al front
Para de cantar al mateix temps que obre els ulls, em mira, nota la gota d'aigua del llac de Bled al front i el meu dit que s'allunya. Al record, la cançó encara sona
- És aigua del llac - li dic, per justificar-li el motiu de totes les sensacions anteriors

- Ah - respon, i torna a tancar els ulls