Sobre religió i més coses que van sortint

Diumenge estava dins la dutxa de casa i pensava: estic contenta de com m'han educat els meus pares respecte la religió. De fet, tampoc no és que m'hagin educat en l'ateisme, sinó més aviat en l'indiferència. Mai m'he plantejat l'existència de Déu, però perquè és un tema que m'interessa més aviat poc. Però ben mirat, la religió sí que m'interessa força: tinc, des de fa temps, la Bíblia i l'Alcorà a casa (fullejats ambdos llibres força vegades), les llegendes mitològiques me les empasso totes amb certa fascinació (i qui no!), i aquestes coses, fins i tot un dia em vaig llegir un llibre d'un monjo sud-americà que es veu que era el primer monjo negre de sud-america, o alguna cosa així (això ja no ho pensava dins la dutxa, això ho penso ara que escric)

Avui buscava, no sé què buscava a les imatges del google, que m'he trobat la foto d'un home a qui li havien disparat al cap: qui es pensi que per culpa de la sang a les pel·lícules estem curats d'espants, s'equivoca. Era d'esperar: si a les pel·lícules hi posessin imatges realistes de persones mortes per un tret, no podríem parar de vomitar. És una cosa horrible. No voldria que lliguéssiu això de cap manera amb el paràgraf d'abans, eh? Escric coses sense relació. Per demostrar-ho, contineu al següent paràgraf

Deu fer uns quatre anys vaig escriure una frase i ara l'he trobat. Diu així (no escriu sobre mi, però està en primera persona): sóc d'aquelles persones que s'enamoren dos cops al dia: la primera de qualsevol que li somriu i la segona de tu. I ho he llegit i he pensat: mira quines coses que escrivia, que bonic!

També vaig escriure, ara que ho he trobat, una escena sobre una missa (és llarg)(trobar aquesta escena, m'ha fet pensar en l'altre dia dins la dutxa, però havia obert el bloq per escriure sobre la foto del noi mort d'un tret, que per cert, segons el peu de foto, es deia Dmitar):

M'assec a un banc, no som gaires. Normal, si no fos perquè tinc tos, jo tampoc seria aquí dins. El mossèn explica els avantatges de la cinta adhesiva sobre la cola blanca, i les relacions que això té amb el moment de la Bíblia on s'explica com es va construir el món. Aquest capellà és un cel·lotivista, i jo, que sempre m'he decantat pel colablanquísme, em sento ofesa fins a cert punt. Està provat científicament que una muntanya no pot aguantar-se damunt del mar només amb cinta adhesiva. Un home de mitjana edat, que seia al meu costat i vesteix una samarreta on hi diu: "les grapes ho aguanten tot!", s'aixeca ofès i se'n va.

Començo a avorrir-me amb el discurs del capellà, i li faig notar aixecant el braç enlaire i donant-me copets al rellotge amb un dit. Una iaia, que sent els moviments a la seva esquena, es gira i se'm queda mirant.

- Que vols comprar un sac de dormir? - em diu.

- Que en ven? - li pregunto, il·lusionada. Això sí que no m'ho esperava. M'havien intentat vendre algun cd pirata, anant a missa, però sacs de dormir mai.

- Que no has vist la Llista de Schindler, tu? Aquí hi venem de tot.

Compro doncs, un sac de dormir d'hivern amb gallinetes estampades, i un pot de cola blanca.

M'assec a una cadira amb el cul de palla, i ell s'acosta al seu armari, mentre es descorda la sotana davant meu, botonet per botonet.

- Miri, és sobre això del cel·lotivisme... a veure... la cinta adhesiva, per un primer moment, està molt bé, és ràpida i aguanta força. Però amb el pas del temps, es va embrutint, les vores queden negroses, fins que al final perd tot el seu efecte adhesiu. Clar, això explicaria els terratrèmols, les erupcions volcàniques, i així... Però, de totes maneres, no em crec que déunostresenyor fos tant... deixat, m'entén? Per això tinc tendència a ser partidària de la teoria de la cola blanca... La cola blanca, és... com dir-ho... blanca, pura, preciosa. Enganxa, i aguanta el que faci falta eternament. I no s'embruta, es torna transparent i ho uneix tot com per art de màgia.

El capellà, que mentre m'escoltava s'ha tret la sotana i s'ha vestit amb una faldilleta molt elegant i una samarreta imperi, s'asseu a la cadira del meu davant, amb un posat seriós.

- Filla... - em diu - potser és que avui m'enganxés de bon humor, o potser és que els capellans, a vegades també sentim la necessitat de confessar-nos... El cas és que, en el fons, el meu cor també és colablanquísta.. però saps..? tot això és molt complicat. El poder polític i eclesiàstic ens pressiona, ens diu que la cola blanca és una cosa massa antiga, que hem de renovar-nos i entrar a l'edat del plàstic i de la cinta adhesiva, que sinó, la gent ja no ens farà cas... I en el fons... què importa com s'aguanta el món, mentre la gent tingui fe?

Assenteixo, pobre home.

- De fet, si vol que li sigui sincera, sóc atea, i tot plegat m'interessa ben poc.

Ell no sembla sorprendre's.

- Aniràs a l'infern, ho saps, oi?

- Sí, ho sé. Però no hi fa res. M'agrada l'olor de les croquetes.

El capellà fa cara de no entendre res, però estic convençuda que d'aquí uns anys, abans que jo i tot, per un tema d'edat, ho entendrà.

En fi.... m'ha fet força gràcia. Au, prou!!! Ah! L'est mola!