La filla del capità és una novel·la curta que va escriure Aleksandr Puixkin el 1839, seguint la línia de novel·les històriques sobre Rússia i personatges que es fan passar per tsars morts (em refereixo a Boris Godunov, escrita uns anys abans). En aquest cas no és el fals Dmitri, sinó Pugatxov, malgrat que la qüestió de si Pugatxov és o no és Pere III resulta menys important que en Boris Godunov.
La filla del capità està escrita de la mà de Griniev, un joveníssim noble de l’època de Caterlina II, i té forma de memòries, i també un cert estil de novel·la d’aprenentatge, almenys fins que el protagonista arriba a la fortalesa: considero, però, que els diferents alliçonaments que va rebent durant el primer viatge —l’encontre amb el militar que li guanya bona part dels estalvis i que després, oh casualitat!, és un dels cap de l’exércit lleial a la tsarina; o el misteriós home que el salva de la tempesta de neu i que després, oh casualitat!, és el mateix Pugatxov—, no són més que això, encontres amb els personatges que després han de decidir el curs de la vida del protagonista i que permetran que es mogui, més endavant, d’un bàndol a l’altre amb certa facilitat. La veritat és que Puixkin sembla inclinat a utilitzar les casualitats, com passa al final de la Tempesta de Neu, per exemple. La casualitat, malgrat que la vida n’està feta, pel meu gust dóna un punt d’inversemblança, ja que sempre tenen una raó de ser: si l’home misteriós a qui li dóna l’abric no fos Pugatxov, Puixkin no ho hauria escrit. Però narrar suposo que és destacar els elements que permeten aquesta narració, i les reflexions sobre si això és lícit a l’hora de crear versemblança o no, van venir més tard, amb Robert Musil, per exemple.
Per tornar al fil de l’argument, fetes aquests primers encontres, el protagonista se’n va a parar a una fortalesa abandonada al mig del no-res, on l’únic que pot fer és enamorar-se de l’única noia que hi ha, la filla del capità. El mateix li passa a l’antagonista, i aquest fet provoca la seva enemistat i també el duel (n’hi havia d’haver algun!). Però en aquest duel, més que ganes de conservar l’honor o la dignitat de la noia i l’ofès, jo hi veig simple orgull masculí, i de fet, tot i que representa que és una intensa història d’amor, jo hi trobo més l’orgull de mascle per quedar-se amb la noia que cap altra cosa. Quina mena d’home seria, Griniev, si deixés abandonada la seva estimada i futura muller en mans d’un ésser pervers com és Eixvabrin? Pel que fa a l’amor de la filla del capità, tampoc li puc donar gaire valor: la noia és tirant a passiva, una mica a l’estil de la Liza de la Dama de piques, s’enamora perquè no hi ha res més, i l’altra opció (Eixvabrin) és molt pitjor. La Liza fa igual, es mig enamora de l’únic que li fa cas. L’únic moment on l’autor la fa ser una mica decidida és quan l’envia a Sant Petersburg i (oh casualitat!) conversa amb una dama per demanar el perdó de Griniev que resulta ser ni més ni menys que la tsarina.
Seguim amb la història, la revolta de Pugatxov, l’anar i venir del protagonista pels diferents bàndols; i la crisi de Puixkin traslladada a Griniev: com a noble, servent de Caterina la Gran, ha de buscar la mort de Pugatxov, però com a individu, no ho pot desitjar, ja que Pugatxov no només és humà, sinó que és un home just, a la seva manera. La conclusió de Griniev: me’n vaig amb la noia ben lluny d’uns i d’altres. Al final, però, Zurin el convenç per seguir lluitant per la tsarina, i així el seu empresonament per traïdor tindrà un caràcter més injust que el que tindria si s’hagués convertit en fugitiu, cosa que permetrà, també, mostrar una Caterina equànime, característica que no podria haver demostrat amb un protagonista convertit en desertor.
Finalment torna a casa seva, on hi apareix el poble revoltat que ha tancat la família al graner, però al final resulta que de fet ells no volien, que els amos nobles són bons de cor i no hi havia motiu de revoltar-se, i la família noble de Griniev, que ja hem dit que són bons de cor, els perdonen i tot acaba bé. Només que no pot deixar Griniev sense un càstig, o com a mínim un bon ensurt, ja que ha gosat considerar Pugatxov una persona i no un maleït bandit.
Explica la part final també amb la voluntat de donar-li versemblança: diu alguna cosa així com “això jo no ho vaig viure, però m’ho han explicat tants cops que ho recordo com si fos veritat”. Si Puixkin hagués escrit l’obra un segle després, potser s’hauria estalviat aquest final i la necessitat de deixar-ho tot lligat. Però no pot deixar el lector amb l’ai al cor, l’heroi tancat injustament a la presó, i per tant apareix Caterina II i fa justícia, com no podia ser d’altra manera.
Pel que fa al llenguatge, hi ha un intent d’introduir el llenguatge popular, crec que prou reeixit, ja sigui en les dites populars que pronuncia Pugatxov, en la manera de parlar de Savèlitx, o en les cartes maldestres del criat Savèlitx o les de Griniev-pare. La narració és clara i lleugera com l’aigua, no costa gens de llegir, cosa que s’agraeix. El vocabulari és planer i gens rebuscat, cosa que també s’agraeix.
L’estructura és molt clara, seguint l’esquema d’una crònica o d’una novel·la d’aventures, amb descripcions precises, però no per llargues, sinó per incloure-hi els elements necessaris.
El narrador està en primera persona i allunyat del moment de l’acció, o sigui que coneix els fets però els descriu amb la distància que dóna el temps. Això ajuda a donar versemblança, i a més, com ja he apuntat, dóna a l’autor l’excusa de poder triar uns fets, i no uns altres, ja que, com que coneix la història, pot seleccionar allò que és important i allò que no: de fet ho remarca en diferents ocasions, dirigint-se al lector, enunciant que aquest personatge se li ha de quedar a la memòria (com en el cas de Zurin, on ja ens diu Puixkin que més endavant tornarà a aparèixer).
Tot plegat, la converteixen en una obra la mar de digne per iniciar la prosa en rus, i sempre que se’m presenta l’ocasió, aprofito per recomanar Puixkin a tots aquells que temen la literatura russa.
La filla del capità està escrita de la mà de Griniev, un joveníssim noble de l’època de Caterlina II, i té forma de memòries, i també un cert estil de novel·la d’aprenentatge, almenys fins que el protagonista arriba a la fortalesa: considero, però, que els diferents alliçonaments que va rebent durant el primer viatge —l’encontre amb el militar que li guanya bona part dels estalvis i que després, oh casualitat!, és un dels cap de l’exércit lleial a la tsarina; o el misteriós home que el salva de la tempesta de neu i que després, oh casualitat!, és el mateix Pugatxov—, no són més que això, encontres amb els personatges que després han de decidir el curs de la vida del protagonista i que permetran que es mogui, més endavant, d’un bàndol a l’altre amb certa facilitat. La veritat és que Puixkin sembla inclinat a utilitzar les casualitats, com passa al final de la Tempesta de Neu, per exemple. La casualitat, malgrat que la vida n’està feta, pel meu gust dóna un punt d’inversemblança, ja que sempre tenen una raó de ser: si l’home misteriós a qui li dóna l’abric no fos Pugatxov, Puixkin no ho hauria escrit. Però narrar suposo que és destacar els elements que permeten aquesta narració, i les reflexions sobre si això és lícit a l’hora de crear versemblança o no, van venir més tard, amb Robert Musil, per exemple.
Per tornar al fil de l’argument, fetes aquests primers encontres, el protagonista se’n va a parar a una fortalesa abandonada al mig del no-res, on l’únic que pot fer és enamorar-se de l’única noia que hi ha, la filla del capità. El mateix li passa a l’antagonista, i aquest fet provoca la seva enemistat i també el duel (n’hi havia d’haver algun!). Però en aquest duel, més que ganes de conservar l’honor o la dignitat de la noia i l’ofès, jo hi veig simple orgull masculí, i de fet, tot i que representa que és una intensa història d’amor, jo hi trobo més l’orgull de mascle per quedar-se amb la noia que cap altra cosa. Quina mena d’home seria, Griniev, si deixés abandonada la seva estimada i futura muller en mans d’un ésser pervers com és Eixvabrin? Pel que fa a l’amor de la filla del capità, tampoc li puc donar gaire valor: la noia és tirant a passiva, una mica a l’estil de la Liza de la Dama de piques, s’enamora perquè no hi ha res més, i l’altra opció (Eixvabrin) és molt pitjor. La Liza fa igual, es mig enamora de l’únic que li fa cas. L’únic moment on l’autor la fa ser una mica decidida és quan l’envia a Sant Petersburg i (oh casualitat!) conversa amb una dama per demanar el perdó de Griniev que resulta ser ni més ni menys que la tsarina.
Seguim amb la història, la revolta de Pugatxov, l’anar i venir del protagonista pels diferents bàndols; i la crisi de Puixkin traslladada a Griniev: com a noble, servent de Caterina la Gran, ha de buscar la mort de Pugatxov, però com a individu, no ho pot desitjar, ja que Pugatxov no només és humà, sinó que és un home just, a la seva manera. La conclusió de Griniev: me’n vaig amb la noia ben lluny d’uns i d’altres. Al final, però, Zurin el convenç per seguir lluitant per la tsarina, i així el seu empresonament per traïdor tindrà un caràcter més injust que el que tindria si s’hagués convertit en fugitiu, cosa que permetrà, també, mostrar una Caterina equànime, característica que no podria haver demostrat amb un protagonista convertit en desertor.
Finalment torna a casa seva, on hi apareix el poble revoltat que ha tancat la família al graner, però al final resulta que de fet ells no volien, que els amos nobles són bons de cor i no hi havia motiu de revoltar-se, i la família noble de Griniev, que ja hem dit que són bons de cor, els perdonen i tot acaba bé. Només que no pot deixar Griniev sense un càstig, o com a mínim un bon ensurt, ja que ha gosat considerar Pugatxov una persona i no un maleït bandit.
Explica la part final també amb la voluntat de donar-li versemblança: diu alguna cosa així com “això jo no ho vaig viure, però m’ho han explicat tants cops que ho recordo com si fos veritat”. Si Puixkin hagués escrit l’obra un segle després, potser s’hauria estalviat aquest final i la necessitat de deixar-ho tot lligat. Però no pot deixar el lector amb l’ai al cor, l’heroi tancat injustament a la presó, i per tant apareix Caterina II i fa justícia, com no podia ser d’altra manera.
Pel que fa al llenguatge, hi ha un intent d’introduir el llenguatge popular, crec que prou reeixit, ja sigui en les dites populars que pronuncia Pugatxov, en la manera de parlar de Savèlitx, o en les cartes maldestres del criat Savèlitx o les de Griniev-pare. La narració és clara i lleugera com l’aigua, no costa gens de llegir, cosa que s’agraeix. El vocabulari és planer i gens rebuscat, cosa que també s’agraeix.
L’estructura és molt clara, seguint l’esquema d’una crònica o d’una novel·la d’aventures, amb descripcions precises, però no per llargues, sinó per incloure-hi els elements necessaris.
El narrador està en primera persona i allunyat del moment de l’acció, o sigui que coneix els fets però els descriu amb la distància que dóna el temps. Això ajuda a donar versemblança, i a més, com ja he apuntat, dóna a l’autor l’excusa de poder triar uns fets, i no uns altres, ja que, com que coneix la història, pot seleccionar allò que és important i allò que no: de fet ho remarca en diferents ocasions, dirigint-se al lector, enunciant que aquest personatge se li ha de quedar a la memòria (com en el cas de Zurin, on ja ens diu Puixkin que més endavant tornarà a aparèixer).
Tot plegat, la converteixen en una obra la mar de digne per iniciar la prosa en rus, i sempre que se’m presenta l’ocasió, aprofito per recomanar Puixkin a tots aquells que temen la literatura russa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada