Quo Vadis

[...]

Quo vadis és un llibre que, en principi, va de romans, o això és el que tothom més o menys sap. Aprofundint una mica més, també s’afegeix que va sobre els primers cristians, la decadència de l’imperi romà, el gran incendi de Roma i el posterior martiri dels cristians. També va sobre una història d’amor, i malgrat aquest és el fil conductor principal, dir que Quo Vadis és una història d’amor seria reduir massa l’argument. Si se situa en el context històric en què Henryk Sienkiewicz ho va escriure (1895-96), llavors es pot afirmar que, si bé es pot considerar una novel·la històrica sobre les acaballes de l’imperi romà, també es pot considerar una novel·la contemporània sobre Polònia; la correspondència és clara: els cristians són els polonesos, Neró i el seu seguici són el poder tsarista, l’austrohúngar o el prussià. De fet, encara ho extrapolaria més, i diria que va sobre qualsevol poble oprimit.

[...]

L’autor utilitza molts personatges, i molt diferents, per anar explicant la història. Així, l’acció es va traslladant d’un espai a l’altre i d’un personatge a l’altre constantment: del palau de Neró passa a la cabanya on s’amaga Ligia, per traslladar-se a la presó o als seients del circ, és a dir, l’autor ens passeja per totes les classes socials, de dalt a baix sense deixar-se’n. Això crea un quadre força complet de l’ambient de l’època i, per tant, una molt bona novel·la històrica.

Els personatges més interessants són, al meu gust, Neró i Petroni. Els altres dos protagonistes, els enamorats Ligia i Vinicio, potser se’m fan menys creïbles, però segurament és una cosa personal, ja que la meva falta de religiositat me’n fa el seu caràcter una mica surrealista. No hi ha cap personatge simple en aquesta novel·la, tots dubten, reflexionen... però hi ha personatges amb què l’autor se’n surt millor que d’altres. Ligia és un personatge massa tòpic, impossible. Potser es deu a l’època en què va ser escrit, no ho sé, però jo no me l’he cregut gens. La noia virginal, pura, Bella en majúscules... no m’ha atret mai gaire. Vinicio està millor, i malgrat que sembla que finalment li renten el cervell, no deixa el seu caràcter apassionat. En canvi, Petroni i Neró m’interessen molt més, segurament perquè els dos reflexionen sobre l’art, i no sobre l’amor. Petroni és un amant de l’art pel seu valor estètic, li agrada la bellesa pel simple fet que és bell, la gaudeix i així mateix es comporta amb la vida i és l’únic fidel a ell mateix i prou. Els altres són fidels a Déu (Ligia, Pere), a l’amor per un altre (Vicino), a la lleialtat de servir a un altre (Ursus), però només Petroni aconsegueix viure tranquil i feliç. Potser, ja ho dic, els enamorats també ho aconsegueixen, a la seva caseta siciliana, però igualment no deixa de ser hipòcrita, quan ens descriu que els seus esclaus els serveixen cristiana i feliçment. Esclaus!! No ho sé, ja ho dic, són dos personatges que se’m fan estranys. Neró, doncs, i tornant a aquells que m’han agradat i a la seva relació amb l’art, està esplèndidament descrit, com va embogint, de la mateixa manera que embogiria segurament qualsevol persona jove i que és tractada com un Déu, que li riuen totes les gràcies i li aplaudeixen qualsevol paraula que digui. És, malgrat boig, un personatge molt coherent, i la seva bogeria creix i creix de manera lògica, per culpa de les adulacions i l’engany que l’envolten, fins al moment final, on veu que no és un Déu, que és humà i tem morir, com qualsevol!
[...]
Segurament s’ha donat moltes voltes al títol, “quo vadis”, que segons la llegenda Jesús digué a Pere en una aparició, mentre aquest últim marxava de Roma amb la cua mig entre cames. Suposo que, si tornem al tema de la Polònia ocupada, és això, on vas, Pere, deixant els cristians abandonats, on vas fuges, Polònia, deixant que els polonesos desapareguin sota els ocupants, o on vas, en definitiva, humanitat, deixant les teves creences perquè t’és massa difícil el camí. Torna i lluita... torna i porta el que creus fins al final... Crec que seria això.
A mi m’ha agradat, Quo Vadis, i això que em feia molta mandra llegir-lo. Però és que les novel·les històriques m’agraden molt, i quan et presenten tan gràficament les escenes, m’agraden més. Llàstima, com ja he assenyalat, que la versió que he llegit estigués amb paràgrafs escapçats, suposo que més endavant l’agafaré sencera i me la tornaré a llegir.