L'inspector, de Gógol

Nikolai Gógol, malgrat el tallat de cabells amb què es deixava retratat, sempre m’ha caigut molt bé. I L’inspector, malgrat que segurament no l’entenc com ell voldria, m’agrada molt. I no perquè em faci molt de riure (que també), o perquè, en contra de la voluntat de Gógol, li sortís una punyent crítica social (això sempre sembla que ha d’entusiasmar). L’inspector m’agrada perquè:

el joc d’enganys és extremadament tergiversat i, malgrat això, el lector ni se n’adona. Vull dir, s’adona que hi ha enganys, però no de com són de complicats. Perquè si et poses a pensar en l’infinit encavalcament d’enganys que hi ha a l’obra, t’agafa mal de cap. I com que és teatre i el teatre és sempre engany, més fins i tot que la literatura, encara és més rebuscat tot plegat.

Ara intentaré explicar-me millor.

L’obra comença presentant la realitat al lector. La realitat fictícia, però això és el teatre. Que a l’hospital no donen medicaments als malalts perquè si s’han de curar, ja ho faran sols (aquesta idea, ara que ho penso, l’agafa Txékhov en El pavelló nº6, o sigui que no deuria ser gaire excepcional, que alguns metges russos actuessin així). Que el jutge cria aviram al jutjat. Que el carter obre les cartes i que es guarda les que més li agraden. Que ... etcètera. Això és la realitat i provoca el riure, segurament per aquest motiu. Com aquells monòlegs d’ara que diuen “no us ha passat mai que....” i com que la resposta és “sí, sí!”, ens fan riure.

Fins aquí, doncs, l’espectador ja sap com són de veritat els personatges. Tenim el primer engany, que és el típic del teatre: el d’unes persones que, per unes hores, són uns personatges.

També tenim la revelació d’una veritat (fictícia): que l’inspector ha de venir (ho diu la carta), però que encara no ha arribat (ho diu el carter). I per si a l’espectador li passa per alt això, en el següent acte ens presenta el fals inspector i ens queda claríssim que, primer, no és l’inspector, i segon, com és aquest personatge: ho diu el seu servent i després ho demostra ell mateix amb l’actitud.

Comencen a aparèixer, en totes aquestes escenes, els primers enganys, de moment confessats a mitja veu: els suborns, les desviacions dels fons d’estat, etc. Però el més important: el motiu de la visita de l’inspector. Si hi ha una visita d’un inspector, no pot ser pel que seria raonable, per mirar que tot funcioni com representa que ha d’anar (la mateixa figura de l’inspector és el que coneix el de dalt, el de baix, i manipula la realitat segons li convé, és a dir, l’enganyador més hàbil de tots). Si hi ha aquesta visita, deia, hi ha d’haver alguna raó que no ens volen dir: una guerra, per exemple. O sigui, que ja no és només que la figura en si d’un inspector sigui un engany, sinó que la visita en certa manera també ho és. Ja dic que el joc d’enganys és molt complicat i la virtut de Gógol és que no ens agafi mal de cap amb això.

Però continuo, i per anar més ràpid vaig a la primera trobada entre l’alcalde i Khlestakov. En aquest moment, encara no hi ha l’engany principal de l’obra, sinó que de fet és una confusió. Actualment, el motor de la majoria comèdies actuals (de les series televisives, sobretot) també es basa en una confusió, que no es resol fins el final. En L’inspector, Khléstakov i el seu servent s’adonen ràpidament d’aquesta confusió, i així el que era un malentès passa a ser un engany.

I llavors ja en venen molts de seguits: tothom es posa a mentir a tothom, i tothom és conscient del seu propi engany, però tot sovint no del de l’altre. L’alcalde sap que enganya a Khléstakov, però no sap que aquest l’està enganyat a ell encara més. Com deia, les mentides es posen una damunt de l’altra. Al final, en una de les últimes escenes abans que s’acabi la gran mentida, el poble sembla intentar explicar la veritat a l’inspector, però ni d’ells sembla que te’n puguis refiar. Vés a saber, penses, què deu ser veritat i què no! I de fet tan li fa, enganyin o no a Khléstakov, ells encara són més enganyats. I aquests enganys es van remarcant, sobretot, per la multitud d’acotacions que va repetint Gógol: apart, apart, apart, в сторону. Mirant-me el text per sobre, n’he comptat més de vint, no fos cas que algun espectador distret s’hagi cregut l’adulació que en tal li acaba de llençar a en tal.

Khléstakov, malgrat es vagi inflant i inflant a mesura que avança l’obra i gairebé comença a creure’s les seves pròpies paraules, s’adona (el seu servent hi ajuda) que el gran engany explotarà ben aviat, que se li està girant en contra i fuig corrents.

I llavors, quan el fals inspector ja ha fugit i la seva mentida està al punt més alt (gràcies al fet que els personatges no poden deixar d’atiar i engrandir l’engany i fer-lo més i més esplendorós), Gógol fa explotar la bombolla i tanca el cercle amb una escena semblant a la del principi: de nou tots els representants del poder reunits i una carta que ensenya la realitat. La diferència és que, si bé abans estaven en petit comitè i les veritats les intentaven suavitzar amb bones paraules, aquí estan envoltats d’absolutament tothom (el poble no, ja ho sé, però segur que ben aviat els hi arribarà el rumor) i de bona paraula no n’hi ha ni una. I llavors ve l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Però ja ho dic, Gógol encara no en té prou d’embolicar la troca. L’espectador comença a pensar en tot aquest seguit de mentides, de falsedats, d’aparences, de corrupció, i ja està apunt per aplaudir l’excel·lent i divertida crítica, que se li apareix l’escena muda i queda astorat. A què ve aquest final? És que no he entès res? És que l’autor tota l’estona m’estava enganyant?

Potser aquesta conclusió final serà una mica forçada, però ¿per què no pensar que l’espectador, que riu plenament satisfet des d’una butaca de la fila 10, no està enganyant-se a si mateix? Per què no autoenganyar-se i pensar que és una crítica a la societat (que sí, que tots hi surten retratats, fins i tot el tsar, fins i tot l’espectador, però la societat som molta gent), i no pas una crítica moral (que tots hi sortim retratats, però no en el meu paper dins la societat, sinó jo com a individu, que és molt més difícil d’acceptar i que et faci gràcia). No és el jutge que accepta suborns, sinó que és la persona que, a més d’acceptar suborns, es dedica a fer de jutge. No és el metge, el que s’embutxaca els diners dels medicaments, sinó que és la persona. No és un jutge, no és un metge, ets tu mateix. No és el teu paper a la societat, el que provoca el teu mal vici, sinó tu mateix, dins i fora d’ella. Sí, home! No. Com a espectador també m’autoenganyo, em desconcerto amb el final, i quan em toca explicar l’argument dic que acaba amb l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Que Gógol marxés cap cot, amb la melena caient-li davant dels ulls, a ningú li importa gens. Si jo me’l creués li diria que no és culpa seva, que ell és un gran, gran escriptor, però que ho sento, és que hi ha coses que, ni després d’una enorme riallada, venen de gust d’entendre.