El jugador és una novel·la breu que Dostoievski va escriure el 1866. De fet no la va escriure, la va dictar: aquest detall jo no el sabia, i me l’imaginava escrivint i llençant els fulls enlaire quan no hi havia espai per més lletres, com si s’hagués de treure alguna cosa de dins. El cas és que si no ho va escriure, sinó dictar, encara puc explicar-me millor aquesta sensació, d'un raig més que d'una escriptura acurada.
El llibre és una mena de diari d’Aleksei Ivanovitx, el preceptor dels fills del general, o més que un diari, uns paperots que escriu quan arriba a casa de nit, el dia que té temps per escriure. O sigui que la narració no és ben bé continua, no es pot dir exactament quant temps passa i sembla que recuperi aquests papers quan té alguna cosa a dir.
Està estructurada, per dir-ho d’alguna manera, en irrupcions, o per dir-ho d’una altra manera, va d’un pic de tensió a un altre: el joc de l’àvia i el joc del protagonista. Pel meu gust són els dos millors moments. Al voltant d’aquests, hi ha pujades i baixades, i tota una trama de secrets, conjures, que en depenen i que canvien el curs de la història (la dels personatges). Si seguim l’argument, veiem que el destí dels personatges es mou al voltant d’aquests dos fets: els primers capítols depenen de la mort de l’àvia i la seva herència. Quan aquesta arriba a Ruletenburg tenim una primera gran irrupció: el personatge sembla endur-s'ho tot per davant amb una energia impròpia en algú de la seva edat, i es posa a jugar com si hagués embogit, fascinada per la boleta que gira i que no hi ha manera de saber on pararà. Aquí hi ha un gran joc psicològic, i molta morbositat: l’àvia aposta al zero, un cop i un altre. Tu, com a lector, saps que això no pot sortir bé, que l’atzar acabarà guanyant i arruïnant a la senyora. Però, Qui decideix que el zero sortirà molts cops seguits i després pararà, i quan l’àvia decideixi deixar d’apostar-hi després de perdre molt, tornarà a sortir? Sembla que hauria de ser l’atzar. Però no és l’atzar qui decideix, és Dostoievski. Podria ser benèvol amb la senyora, però no ho és, perquè llavors la seva visió del joc es podria entendre diferent. I Dostoievski el que vol és dir: el joc t’acabarà perdent. Però en el moment que qui decideix que l’àvia perdi tots els diners és l’autor, i no l’atzar (a no ser que escrigués decidint els cops de sort dels personatges a cara i creu), queda penjada a l’aire una altra reflexió, metalingüística potser: l’àvia fuig per cames, mig arruïnada, però perquè l’autor ha fet que el joc anés així. Podria haver anat diferent, podria haver-se enriquit. El joc sempre deixa aquesta possibilitat, que és el que perd al protagonista: ja sé que ha anat així, ja sé que ho acabaré perdent tot, però podria no ser així. Recapitulant, ens fa un primer toc: qualsevol pot caure en el joc, i aquest no té final. L’àvia marxa corrent, però en la marxa precipitada et queda la sensació que la pobra dona ja ha tastat el “verí” i a ningú li sorprendria que tornés a jugar.
Segueixo. Després d’aquesta primera irrupció, es prepara tot per la següent: les trames que s’havien teixit al voltant d’aquest primer “conductor del destí” (els diners de l’àvia) es desfan, es descobreixen i se’n comencen a teixir de noves. I llavors, Aleksei Ivanovitx s’aixeca de cop, endut per una fúria, se’n va a jugar i s’enriqueix en poques hores. Dostoievski portava tot el llibre fent dir al protagonista que, quan es posés a jugar amb els seus diners, guanyaria. Aquesta convicció del jugador, la de “saber” que guanyarà, segur que existeix!! I l’autor li permet tenir raó. Però aquesta convicció de fet és falsa: guanya perquè l’autor li permet, no perquè el protagonista n’estigués convençut i “ho sabés”. Un cop tenim el protagonista enriquit de cop, passa a ser algú a la societat i les trames que abans es teixien independentment d’ell, ara l’inclouen (de manera bastant tangencial, igual com incloïen l’àvia abans, perquè no és la persona, sinó els diners) i acaba a París embolicat amb mademoiselle Blanche. I a ell li és igual tot. El joc li dóna la possibilitat d’obtenció de la felicitat. Acabat el joc desapareix la possibilitat de la felicitat, o d'una cosa millor, i apareix una mena de buit: això és el que em dóna el joc, un mes amb una prostituta de luxe. El jugador segueix convençut que, un cop es quedi sense un cèntim, tornarà al casino, tornarà a jugar i podrà tornar a aturar-se en aquesta mena de buit temporal. Però Dostoievski no li deixa, l’arruïna definitivament. Segona lliçó: és igual el que la teva bogeria de jugador et digui, acabaràs perdent.
I el final és formidable. El jugador segueix atribuint el guanyar i el perdre a la decisió, a la convicció que guanyaràs. Però el lector sap que no és així, des de la distància veu que és fals, que per molt que pensis que vols que faci sol, això és independent de la teva voluntat. Sap que la sort o la desgràcia del jugador va lligada a l’atzar, però en aquest cas, va lligada a la voluntat de Dostoievski i fins a quin punt vulgui portar a la desgràcia el seu personatge. Com a lector et sents molt impotent, perquè li vols dir al pobre Aleksei que pari, que ara que sap que la Polina l’estima, se’n vagi amb ella i sigui feliç. Però abans vol tornar a jugar, un últim cop, l’últim com sempre! I al seu cap no hi ha una altra possibilitat: guanyarà. Perquè si un jugador no tingués aquesta convicció al cap, qui és que jugaria? A mi em sembla que aquí hi ha la felicitat del jugador, quan és davant la ruleta i guanya, ell ja "sabia" que guanyaria, per tant el món està sota els seus peus i pot fer el que vulgui. No sóc jugadora, no ho sé, però podria ser així. I un segon amb aquesta certesa absoluta sembla que ho compensen tot.
I guanya, perd, com acaba aquest home? Sabem que malament. Però no ho sabem! Aquest cop Dostoievski no tria la sort d’Aleksei i així s’acaba el llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada