guerra i pau, de Lev Tolstoi

(les meves ressenyes no son gaire serioses i una mica exagerades, no us trenqueu massa el cap)


Guerra i Pau sembla que s’ha anat fent un lloc dins l’imaginari popular des de dues bandes: una, a través de l’etiqueta de clàssic universal; l’altra, des de la fama de ser un llibre molt llarg. I certament ho és, de llarg. Quan me’l vaig llegir va ser perquè tenia un mes amb temps per llegir, i al final, vaig estar llegint i llegint durant gairebé tres mesos. És un dels molts inconvenients que tenen els llibres molt llargs, que has de tenir temps per llegir-los. L’altre és que pesen massa i són de mal llegir, i que un llibre sigui de mal llegir és un inmens punt en contra, almenys per la meva consciència poc profunda. Per sort, els llibres llargs tenen un avantatge sobre els curts -i d’això me’n vaig adonar, precisament, llegint Guerra i Pau- i és que creen records dins del mateix llibre. Vull dir, recordo que al cap de tres setmanes d’intensa lectura, vaig arribar al fragment on hi apareix un personatge, Berg, a la batalla d’Austerlitz, on crida empunyant un sabre amb la mà esquerra: “mireu, m’han ferit la mà dreta i continuo lluitant amb l’esquerra! Recordeu la gesta!”. I no hi vaig pensar més. Uns dies després, vaig llegir com s’extenia per Sant Petersburg la fama de Berg i d’aquella escena prèviament llegida. Em va venir la imatge de tot plegat, en Berg muntat dalt del cavall amb una mà sangonosa i l’altra aferrada a l’arma, cridant a tothom que el mirés perquè després pogués ser condecorat: efectivament, em va venir al cap la imatge nítidament, com si jo mateixa hagués estat al camp de batalla, hagués vist Berg i recordés, mesos després, als salons de Sant Peterburg, aquell moment. Vaig pensar, mentre ho llegia: ah sí, ja me’n recordo. I al dir això vaig pensar, per primer cop a la vida: heus aquí un avantatge dels llibres llargs, que poden crear records. I després vaig pensar: això deu ser que el llibre està bé, això que un record no viscut passi a formar part de la vida com si l’haguessis viscut; i a partir de llavors li vaig permetre a Guerra i Pau l’etiqueta de clàssic universal.

Segurament Tolstoi estaria content amb el paràgraf anterior, o com a mínim així ho vull creure. No pel fet que una estudiant de lletres li digui que es mereix ser un clàssic universal (potser, com a molt, s’acaronaria la barba i faria “hm!”), sinó perquè què millor que, en un llibre que intenta explicar els mecanismes de la història, aquest deixi consciència als lectors d’aquest mecanisme? I no per les seves llargues i (una mica avorrides) reflexions, sinó perquè quan llegeixo la història que explica en Berg, me’n recordo del que havia passat abans, i segurament en aquell moment (ara ja fa massa mesos que me’l vaig llegir) recordava també qui era aquest Berg. És a dir, la meva memòria, cada cop que llegia una paraula, tirava enrera recordant què s’havia dit abans sobre la mateixa paraula, fent una mica el procés de Tolstoi d’anar tirant més i més enrera en la història per tal d’explicar un fet.

Però potser, en aquest voler explicar com funciona la història es fa una mica pesat. El veig allà, assegut sota l’espelma, pensant i escrivint hores i hores i només parant per prendre el te. I tornem-hi a escriure el que ja hem dit, que ho entenguin bé, perquè la història va així, i si no ho entenen no és perquè pugui ser diferent, és perquè se’ls hi ha de tornar a explicar. I hi posarem personatges reals barrejats amb ficticis, hi posaré Napoleó, els faré veure Napoleó, allà dalt mirant Moscou sota els seus peus, i se sentia com jo dic, i mentre es prepara la batalla d’Austerlitz, diré que Kutusov tenia un sol ull, i el tancarà i l’obrirà cinquanta vegades, aquest sol ull, i et mirarà amb ell, amb el seu ull. Em venies ganes de dir-li que em deixés llegir el seu llibre en pau, que callés d’una vegada, que se n’anès a prendre el te una estona. De totes maneres, com que sóc una persona fàcil de convèncer, també puc dir que aquesta insistència ha fet que per mi, la batalla de Borodinó sigui com ell la descriu, l’incendi de Moscou sigui com ell el descriu i etcètera. No havia llegit mai amb tanta passió les descripcions d’unes escenes bèliques, ni m’havia imaginat i vist tan bé un francès cavalcant cap a mi amb la intenció de tallar-me el cap. Això si parlem de les parts històriques del llibre, de les parts de Guerra.

Ara, no m’hauria fet amiga de cap dels seus personatges durant els períodes de Pau. De fet, no m’hauria fet amiga de Tolstoi. Tampoc crec que ell ho hagués volgut. No m’agrada com pensa, no m’agrada com és! No m’agrada Nataixa, no m’agrada Pierre, no m’agrada Maria i, només per alguna vena romàntica que tinc, m’hauria pogut enamorar del príncep Andrei. Posats a triar! No m’agraden els canvis que pateixen els personatges, segurament milloren moralment segons Tolstoi, però empitjoren i s’empobreixen als meus ulls. Quin avorriment l’amor entre Andrei i Nataixa, però sobretot, que horrible el que hi ha entre Pierre i Nataixa, tan forçat, tan irreal, tan .. sant! Gairebé em vaig indignar quan ho vaig llegir, de poc no va anar que parés de llegir.
En contra dels meus principis, aquest llibre m’ha fet adorar les parts de guerra i avorrir les de pau. Potser perquè a ningú li interessa la narració d’algú que viu en la pau, però en canvi l’inquieta la d’aquell que viu en una guerra. A tothom l’inquieta pensar la pròpia reacció davant d’una situació extrema com és una guerra, som uns morbosos. No va d’això, el llibre, però vull dir que si me n’agradaven les parts de Guerra i no les de Pau, potser era perquè Tolstoi m’hi endinsava tant bé que podia plantejar-me la meva pròpia reacció allà dins, segurament errònia, però això tant li fa. Em sembla que m’hauria quedat amb els canons, allà lluny, a un turonet, com aquell personatge que dispara com si fos en un videojoc.

En conclusió, Odio Guerra i Pau perquè durant tres mesos em va destrossar els canells, No m’agrada perquè desprèn una moralitat que no comparteixo, M’agrada perquè després de temps encara me’n recordo, i l’Estimo perquè... Perquè sí. L’estimo? Sí, suposo que sí. És clar! No oblidem que sóc estudiant de filologia eslava i quan es tracta d’eslaus em falla l’objectivitat.
Vaig i vinc, ja ho sé, però és que és Guerra i Pau, ja és bonic que em crei sentiments oposats.

El vaig tancar i li vaig dir a un altre filòleg eslau: llegeix-te’l, sobretot llegeix-te’l. A ma mare no li hauria dit, segurament. S’hauria avorrit!