Dia 3 (Banja Luka - Sarajevo)

El següent dia, la intenció era arribar fins a Sarajevo, ja que la única ciutat aproximadament gran abans d’aquesta és Zenica, i dubtàvem trobar-hi lloc on dormir. De totes maneres, vam adonar-nos ràpidament que les distàncies a BiH són “de per riure”, i a Sarajevo hi vam arribar a mitja tarda

Les parades obligatòries eren Jajce, Travnik i Visoko
Vam sortir de Banja Luka i vam agafar la carretera principal que uneix aquesta ciutat amb Sarajevo
Potser no és una autopista i tardes el doble que tardaries si ho fos, però què hi fa, si tot és tan a la vora.. Per compensar-ho, vam trobar-nos amb una carretera que creuava una vall, passant pel costat del riu amb una de les aigües més blaves que he vist en la meva vida (mai he vist rius més grossos i més blaus que a BiH)

Pros: ens vam quedar sense paraules i només fèiem que fer fotos
Contres: és de mal parar a fer la foto o sigui que la majoria les fèiem des del cotxe
Pros: tampoc anàvem tan ràpid
Contres: no havia passat mai per túnels tan foscs
Pros: no, en això no hi ha pros. La majoria de túnels tenien una línia semi-lluminosa al mig (que no als costats) i ni parlar-ne de llums al sostre. Però en un, en un directament fet a la roca, que feia corba i no es veia el final..... aquell no hi havia ni una sola llum, fosc com una gola de llop, per un instant no vam veure res, res. Van ser uns pocs segons, però caram! quin ensurt! Potser és per això que els cotxes van sempre amb els llums encesos, faci pluja, faci un sol espectacular, ells no apaguen mai els llums

I aquí teniu unes quantes fotos de la carretera de la que us parlo

(la majoria de llocs per aturar-se eren a la banda de dins, i no feia cap gràcia parar-se allà, sobretot perquè en qualsevol moment et podies trobar un cotxe conduint per damunt la línia del mig, o pel carril contrari)

(ah! Qui ubicaria aquest paisatge allà al mig? Jo no, com a mínim fins que no hi vaig anar!)


(moltes de les tanques de les carreteres estan absolutament rovellades)

I així vam anar a parar a Jajce. Jajce té una cascada i també té la part vella feta a l’estil medieval, dalt de tot d’un turonet. Així doncs, ens hi vam enfilar. A Jajce hi vam veure un home tallant llenya amb una destral. Potser no sembla res a destacar, però jo no n’havia vist mai cap en directe

(Jajce, i a dalt de tot es veu una mica de fortalesa)

(criden l’atenció coses com aquesta. En un costat, una torre medieval la mar de bufona. Al costat, una casa ensorrada. A estones et dóna la sensació que senzillament són cases que han caigut de velles, i que mira, n’hi ha moltes. Però hi ha moments en que, pel que sigui, potser per la forma “antinatural” en què està destrossada, t’adones que no, que allò no ha caigut de vell, que allò ho han enfonsat. I és molt estrany)

Aquí ja vam començar a veure que, com a estrangeres, cridàvem l’atenció. Recordo prop de la frontera amb Sèrbia, en un poble anomenat Foca, on absolutament tothom es va girar a mirar el nostre cotxe lila. Encara que anàvem amb un cotxe amb matricula croata, el nostre aspecte o alguna cosa que no sabria dir, ens delatava d’una hora lluny. Malgrat tot, a BiH (i suposo que també a Sèrbia, Montenegro, Macedònia i Albània) pots sentir-te encara més viatger que turista. A Croàcia ja no. A Croàcia eres un putu turista

Continuem. Un cop vist Jajce, volíem anar a Travnik, on teníem entès que era la mar de bonic i aprofitaríem per dinar-hi. Vam arribar a Travnik, vam dirigir-nos al centre, vam aparcar sota un edifici amb els balcons fets malbé (vam entendre que per saber si un edifici està habitat no t’has de fixar en com està de destrossat, sinó en com estan els vidres de les finestres. Si hi ha vidres, hi ha gent que hi viu) i vam buscar què era, el que s’havia de visitar. No hi vam trobar res. Un riu amb ponts particulars per anar a les cases de l’altra banda, una mena d’escola abandonada, cases la mar de normals, tot buit (era 1 de maig), i ja està.. Encara penso que no vam anar al lloc de la ciutat on havíem d’anar, però bé.. A mi plim, total, m’agradava tot el que veia..

Vam aturar-nos a dinar a un lloc qualsevol, doncs, i al cap de res la carretera ja es va començar a fer grossa, cosa que indicava que érem ben a la vora de Sarajevo (la intenció era anar a fer el cafè a Visoko, que és a uns pocs quilòmetres en la direcció d’on veníem)

(quin fum!!!)

(resulta que a BiH semblen tenir una mania molt curiosa. De la mateixa manera que aquí, quan s’ha d’arreglar un tram de carretera, s’arregla trosset a trosset, allà no, allà s’hi s’ha d’arreglar un tram de carretera, s’arregla tot de cop, siguin uns metres siguin deu quilòmetres. I aquí va ser potser el tros més llarg d’obres que ens hem trobat mai -quanta estona? mitja hora ben bona?- Hi havia uns cartellets que t’anaven dient cap a quin costat de la carretera t’havies de posar, anar fent zigazages –sí, el dubte era, si nosaltres fem zigazages pels dos carrils, per on cony passen els que van en l’altra direcció-. Hi havia llocs però, que no era gens clar per quin dels dos carrils passar -total, em sembla que tan se’n fotia-, i ho féiem una mica a l’atzar. Com que vèiem que teníem sis o set cotxes a darrere que feien el mateix, vam pensar que ja ho estàvem fent bé. Fins que vam adonar-nos que un autobús regular passava just pel carril contrari al nostre, però que la resta de cotxes seguien imitant-nos. O sigui, que no és que ho estiguéssim fent bé, sinó que els altres tampoc tenien ni puta idea per quin carril passar i ens seguien. Però ja dic, tan se’n fotia passar per un o per l’altre, perquè totes dues bandes estaven igual de fetes malbé)

I amb la tonteria vam arribar a Visoko. A Visoko és on hi ha dues piràmides, i clar, les volíem veure
Vam entrar al poble, vam aparcar, per variar, a qualsevol lloc, i de lluny vam mirar-nos una piràmide
Ni un sol cotxe, ni una sola persona, ni un sol lloc obert, ni idea de com s’anava fins a la piràmide, ni idea de si hi havia alguna cosa a visitar, ni idea d’on era l’altra piràmide.... Resultat: entre Sarajevo i veure una piràmide de més a la vora, em quedo amb Sarajevo. O sigui que vam pujar al cotxe i vam anar cap allà..

(la primera muntanya començant per l'esquerra, és la piràmide)

El senyor perdedor deia que quan s’entrava a Sarajevo, el primer que et trobaves era amb la biblioteca. Ah, sí! Té raó, però no del tot... això si entres a Sarajevo des d’un costat (Sarajevo és una ciutat allargada i només s’hi entra pels extrems). Si entres per l’altre (com vam fer nosaltres), et trobes quatre carrils per banda amb cotxes canviant-se d’un a l’altre sense massa criteri, envoltat de la part moderna de Sarajevo, fins que tirant tirant, els quatre carrils passen a ser un parell i van pel costat del riu. Arribades a aquest punt vam dir “escolta, que potser hauríem de plantejar-nos aparcar, que ja devem ser força a la vora del centre”. I allà al costat del riu vam aparcar, vam mirar un nom de carrer i patam, érem al centre de la capital del país. Sarajevo ja ho té això, que es pot creuar en deu minuts


Però aquesta ciutat...... aquesta ciutat la deixo pel següent post