Acabo de prendre un cafè amb la meva nova amiga Sandra Paola, que és colombiana, de Santa Marta. Amb una hora ja m'ha explicat força coses. Que solen acompanyar els àpats amb suc i no amb aigua (pel peix, un suc àcid). Que les platges són d'aquelles llargues de sorra i el cocoter i l'aigua cristal·lina. Que Santa Marta és com Barcelona, que no pot créixer per culpa d'una muntanya, però és una muntanya molt més alta que va a parar al mar del carib, una muntanya d'uns 5000 metres
- Com una muntanya a tocar del mar? no ho entenc. A banda i banda una platja i allà al mig una muntanya? d'on surt?
(per sort sempre porto el meu miniatles de butxaca al damunt)
- La serralada és la que ve de Xile, i aquí es birfuca en tres rames
- branques
- en tres branques i una.. doncs això, la serralada s'acaba al mar, al costat de Santa Marta i per això no pot créixer
que tot plegat no s'ha pogut explotar gaire turísticament perquè hi viuen indígenes. Que Bogotà té vuit milions d'habitants. I que allà hi ha més temps per fer les coses
i més coses que ja m'aniran venint al cap. I les que li queden per explicar-me! (m'haig de posar al dia sobre Colòmbia, perquè no en sé res)
(el google earth hauria d'estar prohibit perquè cada vegada que l'obro em venen ganes d'anar a algun lloc. M'hi perdo, m'hi perdo! Ara mirava l'amazones. Hosti!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada