Aventures per Eslovènia (6a part)

Escric des de Kranj (pronunciat "Kran"). A fora plou i abans nevava. Sec en un bar fosc, al raconet, amb el cafè i el got d'aigua i una xocolatina al davant

Érem a Bled, baixant del turonet del castell. Bé, fem que ja som a la terrasseta d'un bar, bevent una cervesa. No, fem que en jordi s'ha trobat malament, està estirat a l'alberg i jo camino sola cap al parc del costat del llac

Estava, doncs, asseguda de nit al costat d'un llac. Només estava il·luminada l'illa, la vora del llac, el castell i el meu banc. La resta era tot negre i fins i tot podia comptar algunes estrelles. Em vaig posar música i cantava, perquè quan em sento enorme i desbordant em poso música i canto a allò que tinc al meu voltant. Cantava, doncs, a Bled, a l'aigua, al castell, a les llums i als ànecs del llac. Cantava, sobretot, a Eslovènia, als Balcans, a l'alegria de viure. Després vaig tornar a l'alberg

L'endemà ens esperava l'etapa més complicada de tot el viatge: volíem fer la volta sencera a les muntanyes, agafar el tren que va de Jesenice cap a Nova Gorica, però aturar-nos abans, a Most na Soci, i agafar un bus cap a Idrija. Els detalls tècnics me'ls salto. Es pot fer, només cal una mica de paciència

(el recorregut)


(i l'estació de trens, des d'on, per fer temps, vaig aprofitar escriure un dels posts anteriors mentre bevia una immensa Lasko)

Vam arribar a Idrija morts de fam. Recordo, ara que hi penso, la carretera de Most na Soci cap a Idrija. Era del color blat al que m'he acostumat, turonets amb molta pendent i casetes mig penjant. La carretera feia revolts i amunt s'aixecaven els turonets de color palla i els eslovens amb mal d'esquena, perquè en aquell tros de món sempre hi fa pujada, i les cases segur que fan pujada per dins, i els caminets que hi duen fan pujada, i les soles de les sabates estan totes gastades de les puntes de tanta pujada que hi ha

Idrija és un poble estrany i em costa crear-ne records. Té una plaça molt grossa i ampla amb una estatua i banderes, un castell dalt d'un carrer i, llavors, carrerons que s'estenen en totes direccions i que, a la que et despistes, et porten al límit del poble. Tres passos i ets fora del poble. Recules. Tres passos més i tornes a ser fora del poble. Sigui on sigui on vagis, tota l'estona comença i acaba el poble


(la plaça grossa)


(el castell dalt d'un carrer)

(una de les moltes cases on s'acaba el poble)

Vam dinar a una pizzeria i la noia que ens servia ens va dir on podríem trobar on dormir. Al centre mateix, a un carrer de darrere la plaça enorme, hi ha una petita "Gostilna" amb una noia molt enèrgica i simpàtica darrere la barra. Ens va convidar a beure i ens va donar una habitació petita però molt bonica. Res més a destacar d'Idrija, a més del que ja he dit.. L'endemà vaig llevar-me d'hora i a quarts de vuit seia a la gespa de l'esglesieta que hi ha. A les vuit van tocar les campanes i en van sortir una vintena de iaietes que van baixar xinoxano cap a la plaça a fer un cafè i a petar la xerrada amb les amigues


(i una visió "global" d'idrija per acabar)

Marxem d'Idrija cap a Ljubljana. Ja tocava, no?


(d'idrija a Ljubljana, si cliqueu a la imatge es veu millor)

La carretera d'Idrija a Ljubljana era l'eslovènia interior. Fora de l'eslovènia monumental de les muntanyes i de l'eslovènia elegant dels centres antics de les ciutats, hi ha una eslovènia interior, al voltant de la carretera d'Idrija a Ljubljana, més cutre, més balcànica, més d'estar per casa. Per aquí hi passen els busos que no porten mai turistes, que només porten la gent dels pobles cap a ciutat i els en tornen. L'eslovènia interior és dels balcans... i m'agrada molt, encara que només la vaig poder entreveure breument des de dalt l'autobus. I vam arribar a Ljubljana

Kranj, 18 de març
bar, havent dinat