Llegenda romanesa i una de russa per l'estil

ah!
Resulta que l'Èlia, un dia que penjava fotos sobre Romania ara fa un parell-tres d'anys (ves a saber perquè), em va dir que coneixia la llegenda del mester manole i que no la recordava en aquell moment. Doncs ara, com que estic fent l'assignatura on s'explica aquesta llegenda (de fet me la van explicar aquest dimarts) us la puc contar.
Hi havia una vegada, un lloc de Romania on hi van voler construir un monestir (Curtea de Argeş). El mestre d'obres era un tal Meşterul Manole, que tenia 9 treballadors sota el seu càrrec. Resulta, però, que tot el que construïen durant el dia, s'ensorrava durant la nit. Els constructors ja no sabien pas què fer, però per sort el Meşter Manole va tenir un somni: deia que havien d'emparedar una dona (o una esposa que encara no ha parit, o una germana o una filla) i així podrien acabar el monestir. Els treballadors ho van estar parlant i van decidir que la primera dona que aparegués al monestir, seria l'emparedada. El monestir es construïa en un terreny més o menys elevat, o sigui que podies veure un tros lluny. Evidentment, la primera persona a apropar-se al monestir va ser Ana, la dona de Manole. L'home, desesperat, va agenollar-se a suplicar a Déu que fes alguna cosa perquè no pogués arribar. Déu va enviar una gran ventada. La dona, però, no ho sabia, tot això, i tenia una enorme voluntat de portar el dinar al seu marit, o sigui que així que va passar la ventada, va reprendre el camí. Manole va tornar a suplicar a Déu que l'ajudés, i aquest va enviar un bon ruixat. Però la dona, decidida, va seguir el camí. Manole, encara més despesperat, va tornar a demanar ajuda a Déu, i aquest va enviar un combinat de vent i pluja. No hi va haver res a fer, la dona va arribar al monestir i Manole, esperem que amb llàgrimes al ulls, li va dir: vine, estimada, que farem un joc, faré veure que t'emparedo. I així ho va fer, la dona es va quedar allà dins i conte contat, el monestir de Curtea de Argeş va ser alçat.

Una altra llegenda diu que l'home que havia manat fer el monestir, un cop enllestit, els va preguntar: podríeu fer algun altre monestir més bonic que aquest?
Els treballadors, orgullosos, van respondre: és clar!
Malament: l'home els va respondre: ah sí? doncs aquí us quedeu. I com que eren tots enfilats a dalt de la teulada, se'ls hi va emportar l'escala i no van poder baixar. Tots van saltar a baix desesperats, matant-se és clar. Tots menys Manole, que era una mica més llest i va agafar dos taulons per fer-se unes ales. Però suposo que no eren gaire sofisticades i, uns quilòmetres més enllà, hi ha la seva font, on suposadament va estavellar-se després de planejar una mica pels entorns.

Aquesta història, no em digueu que no, recorda a la de la catedral de Sant Basili de Moscou. Resulta que un cop va ser construïda per ordre d'Ivan el terrible, per celebrar la conquesta de Kazan, aquest es va acostar a l'arquitecte i li va fer la mateixa pregunta:
series capaç de fer una catedral més bonica que aquesta?
I l'arquitecte, de nou, va respondre que sí. O sigui que Ivan el terrible el va deixar cec perquè no pogués construir res de més bonic
També s'explica que Sant Basili, més que un sant, era un boig

Queros en el món subterrani

(traduït directament i sense miraments del castellà, perdoneu les incorreccions)

conte popular albanès (absolutament genial)

Hi havia una vegada tres germans i el menor d'ells s'anomenava Queros. La seva dona era molt bonica i els altres dos l'ambicionaven tenir per ells. Un dia li van dir al seu jove germà:

- Prepara't i vine amb nosaltres per un llarg viatge.

- D'acord, com vulgueu - els va respondre Queros.

Així doncs, el dia de la marxa, va cridar a la seva dona i li va dir:

- Escolta amb atenció el que et diré. Els meus germans i jo hem de fer un viatge per terres llunyanes. No has d'inquietar-te per això, sinó estar molt alerta i no obrir la porta a ningú fins que jo no hagi tornat i et digui que m'obris.

Quan va estar tot preparat, els tres germans van emprendre la marxa. Després de caminar durant cert temps, es van aturar per descansar i el major dels tres germans va dir a Queros:

- Fa un sol abrasador i defallirem per culpa de la sed. Aprop d'aquí hi ha un pou, però no tenim a mà una corda amb la que pujar l'aigua cap amunt. Com que tu ets el més àgil dels tres, seràs qui descendeixi fins el fons del pou.

- D'acord - va respondre Queros, - però vosaltres heu d'aguantar-me bé, ja que si caic corro un gran perill d'ofegar-me.

- No et preocupis per això - el van tranquil·litzar ells, - nosaltres et sostindrem des d'aquí dalt.

D'aquesta manera Queros va descendir pel pou i els va proporcionar l'aigua als seus germans, però quan es va disposar a pujar, ells el van deixar anar i va caure al món subterrani, sobre la casa d'una dona anciana. Aquesta li va oferir hospitalitat i li va dir que podia donar-li menjar, però que no tenia ni una sola gota d'aigua ja que una terrible kuçedra rondava contínuament l'única font del poble i devorava allà a una persona tots els dies.

Queros va arribar fins la font i va veure prop d'ella a una jove tota afligida que entre sanglots li va dir:

- El meu germà es casa avui, però la kuçedra no vol donar-me aigua, si no és amb la condició que se'm pugui menjar...

- No et preocupis per això, ni deixis que el desànim s'apoderi de tu - li va respondre Queros i, col·locant el seu cap sobre els genolls de la jove, es va quedar adormit allà mateix.

Al cap d'una estona va aparèixer la kuçedra, la noia es va posar a plorar de nou i Queros es va despertar. Llavors va introduir entre les mandíbules de la hidra tres cabdells de llana, que es van quedar encreuats a la gola del monstre. A continuació va desenveinar l'espasa i li va tallar el cap d'un sol cop.

El rei i tots els habitants del país se'n van alegrar molt i van voler saber què li podien oferir com a recompensa.

- Res, no vull res - va respondre Queros. - Tan sols que em porteu allà dalt, al lloc d'on vaig venir perquè sento nostàlgia després d'una absència tan llarga.

- Està bé - li van respondre ells, - però abans hauràs de matar la serp que tots els dies intenta devorar les cries de l'única àguila que tenim aquí; ella, per recompensar-te, et transportarà al teu món.

Queros es va dirigir fins al lloc on l'àguila tenia el seu niu, es va emboscar a l'espera que fes aparició la serp, que no va tardar gaire a arribar, i acte seguit la va matar.

Quan l'àguila va tornar i va veure els seus pollets sans i estalvis i morta la serp, es va posar molt contenta i va prometre a Queros que el portaria fins al seu país, però abans hauria de proporcionar-li dotze grans pans i dotze porcions de carn. El jove els hi va proporcionar sense entretenir-se i seguidament van emprendre el vol.

Però, com que el recorregut era llarg, les provisions es van acabar ben aviat i l'àguila va dir que no podria continuar el viatge sense res per portar-se a la boca i que li seria precís desfer-se del seu passatger. Llavors Queros es va tallar els panxells (les pantorrillas) i llavors una rodanxa de cadascuna de les seves cuixes, i li anava donant els trossos de carn perquè mengés a mesura que avançaven. Al cap de poc l'àguila va tenir gana de nou i va tornar a demanar-n'hi més per calmar la seva fam inacabable, o sigui que el jove Queros li va entregar un tros del seu pit. Una mica més tard li va oferir part dels seus braços i de la seva esquena. Malgrat tot, l'àguila tenia cada vegada més gana i el viatge semblava interminable. Llavors en Queros li va donar per menjar el que li quedava de la carn del seu cos. I així, quan per fi van arribar al nostre món, el viatger no era més que un esquelet a espatlles de l'àguila.

Els nens, que van ser els primers en adonar-se'n, corrien i s'agitaven cridant: Mireu, mireu! Un mort i un ocell que volen junts!...

Oi que ningú s'esperava aquest final? brutal

L'anegueta blanca

Alexandr N. Afanasiev

Una vegada hi havia un príncep que es va casar amb una princesa encisadora i, abans d'haver parlat amb ella tant com hauria volgut va haver de separar-se'n per tal d'emprendre un llarg viatge, i la va haver de deixar envoltada d'estranys.
La princesa va plorar molt i molt. El príncep va fer-li moltes recomanacions: que no sortís de palau, que defugís els enraonaments, que no tractés amb gent dubtosa, que no parés orella a males paraules... La princesa va prometre obeir en tot. El príncep va marxar i ella es va tancar a les seves estances.
Al cap d'un temps - no sé si de poc o de gaire - va arribar una dona, aparentment molt despresa i afable.

- Què hi fas aquí tan trista? - va dir -. Podries sortir una mica a prendre l'aire al jardí. Et distrauries de les cabòries.

La princesa s'hi va resistir durant molt de temps. No volia cedir, però finalment va pensar que fer un tomb pel jardí no era res dolent i va sortir. Un rierol d'aigua cristal·lina creuava el jardí.

- Fa un dia molt calorós - va observar la dona -, fa un sol que crema i aquesta aigua és una temptació. I si ens hi banyéssim?
- No, no. No en tinc ganes.

Però després va pensar que no hi havia res de dolent en banyar-se. Es va treure el lleuger safaran i va saltar a l'aigua. A la primera remullada, la dona li va donar un cop a l'esquena dient:

- Des d'ara nedaràs tal com ho fa una anegueta blanca com tu.

I la princesa es va allunyar per l'aigua convertida en anegueta blanca.
La bruixa es va vestir immediatament amb la roba de la princesa, es va pentinar, es va empolainar i va esperar el retorn del príncep.
Tan aviat com el gos havia bordat i com havia sonat la campaneta de la porta, va córrer a l'encontre del príncep, i se li va penjar al coll fent-li petons i carícies. Ell estava tan content que va obrir els braços i no es va adonar del canvi.
Mentrestant, l'anegueta blanca va pondre uns ous dels quals van sortir els seus petits, que no eren aneguets, sinó nens; dos eren molt formosos, però el tercer era petitet i escarransit. L'anegueta els va criar i van començar a caminar pel rierol, a pescar peixets de colors, a buscar drapets per vestir-se, a córrer per la vora i guaitar als prats.

- Ai fillets! No hi aneu cap allà! - advertia la mare.

Però ells no li feien cas. Avui jugant sobre l'herba, demà corrent pel prat, van anar allunyant-se cada vegada més fins que van arribar al jardí del príncep.
La bruixa els va reconèixer per l'olfacte. Va fer cruixir les dents, els va cridar que s'acostessin, els va donar menjar i els va posar a dormir alhora que manava que encenguessin el foc, i que al damunt hi pengessin calderes.
Els dos germans de seguida que es van ajaçar es van adormir, però el petit escarransit no dormia, sinó que ho escoltava tot.
A altes hores de la nit, la bruixa es va acostar a la porta i va preguntar:

- Nens, que dormiu o no?

L'escarransit va contestar:

- No, perquè hem de cavil·lar. Ens hem posat a pensar que algú ens vol matar. El foc està encès, hi bullen calderes damunt i esmolen els ganivets.
- No s'han adormit.

Va estar-se una estona per allí i novament es va apropar a la porta:

- Nens, que dormiu o no?

L'escarransit va contestar com abans:

- No, perquè hem de cavil·lar. Ens hem posat a pensar que algú ens vol matar. El foc està encès, al damunt hi estan bullint les calderes i els ganivets s'estan esmolant.
- Per què deu contestar sempre la mateixa veu? - es va estranyar la bruixa.

Va entreobrir la porta amb molta cura i va veure els dos germans que tenien un son profund. Els va passar per damunt la seva mà malèfica i, així, van quedar morts.
L'endemà al matí, l'anegueta blanca va cridar els seus petits, però no hi van acudir. Va tenir un mal pensament, es va estremir i va volar cap al jardí del príncep. Allí hi havia els germanets, ajaguts l'un al costat de l'altre, blancs com la cera, freds com el gel. Hi va córrer, va estendre les ales sobre els seus fillets i va clamar el seu dolor de mare:

Ai, fillets del meu cor,
fillets meus adorats!
Els vaig criar amb penes i treballs,
vag calmar la seva set amb les meves llàgrimes,
els vaig vetllar nits senceres
i vaig passar gana per ells...

- Sents quina cosa més estranya, dona meva? Aquesta ànega està parlant.
- Deuen ser figuracions teves. A veure, que treguin aquesta ànega d'aquí!

I els criats la feien fugir, però ella tornava cap on eren els seus fills.

Ai, fillets del meu cor,
fillets meus adorats!
Aquesta vella bruixa, mala serp,
que us ha matat,
pèrfida serp, àspid verinós,
és la que us havia deixat sense pare:
sense pare a vosaltres, i a mi sense espòs.
Després convertits en aneguets blancs,
ens va llençar a l'aigua d'un rabent rierol
i va ocupar el meu lloc en la meva pròpia casa...

"Aquí passa alguna cosa estranya", va pensar el príncep, i després va cridar:

- Porteu-me aquesta anegueta blanca!

Tothom es va posar a atrapar-la, però l'anegueta blanca voletejava sense deixar que l'agafés ningú. Ho va intentar el príncep i tot, i ella mateixa va acudir a les seves mans. El príncep la va agafar per una ala i va dir:

- Que un bedoll creixi darrera meu i davant sorgeixi una donzella.

A l'instant va créixer un bedoll blanc darrera del príncep i al seu davant va aparèixer una preciosa donzella en la qual va reconèixer la seva jove esposa.
De seguida van caçar una cornella, li van penjar dos flascons i la van enviar que portés aigua de la vida a l'un i, a l'altre, aigua de la paraula. La cornella va sortir volant i va tornar amb l'aigua. Van llençar als nens aigua de la vida i els van ressuscitar, els van tirar aigua de la paraula i van arrencar a parlar.
El príncep va recobrar així la seva família i tots junts van viure feliços, tenint tot el que volien i oblidant les desgràcies passades.
Pel que fa a la bruixa, fou lligada a la cua d'un cavall, que la va arrossegar pels camps; allí on se li va desprendre una cama, hi va aparèixer un atiador, on va quedar-se-li un braç, es va transformar en rasclet, al lloc on va caure el cap va sorgir un arbust i un tros de tronc.
Les aus rapaces van devorar la carn, el buf del vent va dispersar els ossos i no en va quedar ni el record.

El pagès mentider

Conte popular rus

Hi havia una vegada un tsar que s'ho passava d'allò més bé quan li deien mentides. Agafava un plat ple d'or i una espasa i els col·locava l'un al costat de l'altra sobre una taula. Si el tsar considerava que menties, podies prendre l'or; si en canvi considerava que la teva història era creïble, et tallava el cap.

Un vell pagès borratxo va decidir anar a veure el tsar no tant amb la intenció de dir mentides com de dir la veritat. Quan va arribar al palau s'estava cel·lebrant una gran festa on hi havia reunits tots els grans dignataris. Quan es va anunciar que acabava d'arribar un home per dir mentides durant el banquet, el tsar es va alegrar molt. Va ordenar que omplissin un plat d'or i posessin una espasa al costat. El pagès va començar a explicar la seva història:

- Ahir vaig sortir per anar a llaurar el camp, però el meu cavall estava tan feble que vaig haver-lo de desenganxar de l'arada. El cavall va trontollar i es va dividir en dues meitats: la de davant volia córrer cap a casa i la posterior volia quedar-se al camp.
- És mentida! - van dir els dignataris.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va contestar el tsar.
- Vaig ajuntar les dues parts i les vaig cosir amb fibra d'arbre. Les vaig lligar a un salze i em vaig estirar per descansar. Quan em vaig despertar vaig veure que l'arbre on havia lligat el cavall havia crescut. Però no una miqueta, no, sinó fins a dalt del cel. Llavors se'm va ocórrer escalar el salze i pujar fins al cel.
- És mentida! Un arbre no pot créixer fins al cel! - van dir els dignataris.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va contestar el tsar.
- I vaig arribar al cel...
- Que potser hi vas veure Déu? - van preguntar els grans de l'imperi.
- I tant!
- I què hi feia?
- Jugava a cartes amb els apòstols.
Els dignataris van dir que era mentida, però el tsar va dir:
- Vosaltres jugueu a cartes amb mi. Per què Déu no hauria de poder jugar a cartes amb els apòstols?
- Això no és veritat. Déu no ho fa això! - van insistir encara els il·lustres senyors.
El tsar, però, va opinar que aquell pagès era molt viu i per a ell no hi havia res d'impossible.
- En acabat de passejar vaig pensar que ja era hora de tornar a enganxar el cavall. Però el salze pel qual havia pujat s'havia podrit i esmicolat tot. Vaig fer un volt pel cel, vaig mirar a la Terra i vaig veure un pagès que ventava el gra. Vet aquí que la palla va volar fins al cel, la vaig atrapar i em vaig disposar a fer-ne una corda.
- Quina mentida! - van dir els nobles -: amb palla no es pot fer una corda!
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Vaig lligar la corda al cel i vaig anar baixant. Però quan encara era a cent verstes de la Terra no vaig poder continuar perquè la corda era massa curta. Vaig tallar-ne un tros de dalt i el vaig lligar a l'extrem inferior.
- És mentida! No pots tallar la part de dalt i nuar-la a baix perquè cauries.
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Em vaig anar deixant lliscar, però la corda encara era massa curta. Només faltaven unes cent braces. Em va fer mandra tornar a tallar la corda i vaig saltar. Vaig caure a un camp llaurat. Estava enfonsat fins al coll i no podia sortir. Vaig anar al poble a comprar una pala i em vaig desenterrar.
- És mentida! Com s'ho va fer per sortir de la terra si estava enfonsat fins al coll? I llavors perquè va anar al poble a buscar una pala si ja no la necessitava? És tot mentida!
- Aquest pagès és molt viu i per a ell no hi ha res impossible - va opinar el tsar.
- Vaig anar al riu, em vaig rentar i vaig caminar fins a una vall llunyana on vaig veure un pastor amb les seves ovelles. "Bon dia, bon pastor", li vaig dir, però ell em va contestar: "No sóc un pastor, sóc el pare del tsar!".
Llavors el tsar va cridar:
- Mentida, amic meu: el meu pare mai no ha guardat ovelles!
I d'aquesta manera tan curiosa el pagès es va poder endur l'or i no precisament gràcies a la seva honradesa.

L'honradesa recompensada

Conte popular serbo-croata


Hi havia una vegada un pobre que va entrar al servei d’un ric sense fer contracte. Va servir el seu senyor durant un any, al cap del qual li va demanar el sou que cregués que mereixia pel seu treball. El senyor li va donar un cèntim dient-li:
- Vet aquí el teu sou.
El criat va prendre la moneda, va donar les gràcies al senyor i va baixar a la riera. Allà es va dir a si mateix:
- Déu meu, què és això? Només un cèntim de sou per tot un any de feina! Però Déu m’indicarà si he fet per merèixer-me’l o no. Veja’m: llençaré la moneda a l’aigua i si sura, voldrà dir que l’he merescut, però si s’enfonsa, no.
Aleshores es va senyar i va pregar:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
Llavors va llençar el cèntim a la riera, i tot seguit va enfonsar-se. El pobre es va ajupir, va treure la moneda del fons i la hi va tornar al ric dient:
- Senyor! Us torno el vostre cèntim perquè no me l’he merescut. Vull tornar-vos a servir un any més.
Així va entrar un altre cop a servir i, al cap d’un any, va demanar al senyor el sou que cregués que mereixia. El senyor li va tornar a donar un cèntim, dient-li:
- Vet aquí el teu sou.
El pobre va agafar la moneda, va donar les gràcies al senyor, va tornar a baixar a la riera, es va senyar i va dir:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
Aleshores va llençar el cèntim a l’aigua i tot seguit es va enfonsar. El pobre es va ajupir, va recollir la moneda del fons i la hi va tornar al ric dient-li:
- Senyor! Us torno el vostre cèntim perquè no me l’he merescut. Vull tornar-vos a servir un any més.
Així va entrar un altre cop a servir i, havent passat el tercer any, va demanar al senyor el sou que cregués que mereixia. El senyor li va tornar a donar un cèntim. El pobre el va agafar, va donar-li les gràcies, va tornar a la riera a comprovar si se l’havia guanyat o no, es va senyar i va dir:
- Déu misericordiós, si m’he guanyat justament aquesta moneda, que suri damunt l’aigua i, si no, que s’hi enfonsi.
I aquell cop la moneda va surar damunt de la superfície. Tot content, el pobre la va recollir i la va desar a la butxaca. Aleshores se’n va anar al bosc, es va fer una cabana i s’hi va quedar a viure.
Al cap d’un temps es va assabentar que el seu antic amo es preparava per fer un llarg viatge per mar cap a un país llunyà. El pobre el va anar a veure amb el seu cèntim i li va pregar que quan arribés a aquelles terres li comprés alguna cosa amb la moneda. El senyor li ho va prometre, va agafar el cèntim i va marxar. Tot viatjant, va veure com uns nens volien ofegar un gat al mar. Se’ls va acostar i els va preguntar:
- Nens, què feu amb aquest gat?
- Aquest animal només fa destrosses, per això el volem ofegar – li van contestar.
Aleshores es va recordar de la moneda del seu criat i els la va oferir pel gat. Els nens la van agafar amb gust i van donar el gat al senyor, que se’l va endur a la nau i van continuar el viatge.
Però vet aquí que un dia va haver-hi una tempesta i el vaixell va sortir del rumb. A causa de la tempesta, el senyor no sabia on havia anat a parar i es va passar tres mesos perdut a alta mar. Finalment es va poder tornar a orientar i, al cap d’uns dies de navegació, va arribar a un port. Els habitants, en adonar-se que hi havia entrat un vaixell estranger, van aplegar-se a veure’l i un d’ells, un home molt ric, va convidar el senyor a sopar.
I vet aquí que el convidat només hi va veure cents de rates corrent pertot arreu i com els criats intentaven allunar-les de la taula amb pals.
- Per l’amor de Déu! – li va dir el convidat al seu amfitrió - . Què és això?
- Sempre hem estat així. No podem dinar ni sopar tranquils. Fins i tot per dormir ens hem de tancar en unes caixes perquè les rates no ens devorin mentre dormim – li va respondre.
Aleshores, el senyor es va recordar del gat que havia comprat als nens i va dir al ric:
- Al meu vaixell tinc un gat que d’aquí a tres dies haurà matat totes les rates.
- Si això és veritat i teniu aquest animal, porteu-nos-el i us ompliré d’or el vaixell.
El senyor els va dur el gat i va assegurar al ric que, a partir d’aquell moment, ja podien dormir en pau. L’animal, un cop lliure, va arrencar a empaitar rates pertot arreu i les que matava les amuntegava. Ben aviat les rates van haver d’escapolir-se cuita corrents.
En fer-se de dia, tothom va veure al mig de la sala una pila enorme de rates mortes. Davant d’aquell prodigi el ric va omplir d’or la noau del senyor, tal com havia dit. Quan el senyor va tornar a casa, el seu antic criat el va anar a veure i li va preguntar què li havia comprat amb el seu cèntim. Aleshores el senyor li va donar un bloc cúbic de marbre tot dient:
- Vet aquí el que t’he comprat amb la teva moneda.
El criat va estar molt content, es va endur el bloc a casa i se’n va fer una taula.
L’endemà va sortir a fer llenya i, en tornar a casa, va veure que la taula de marbre s’havia convertit en una taula d’or que, brillant com el sol, il·luminava tota la cabana. El pobre es va espantar i va correr a veure el seu antic amo.
- Senyor, no sóc digne del que m’heu donat! Veniu i comproveu-ho vós mateix – li va explicar.
El senyor va anar a la cabana i, en veure el miracle que Déu havia fet, li va dir:
- Està bé, fill meu, perquè el Cel ajuda qui fa per guanyar-s’ho. Vine i t’ensenyaré el que et mereixes.
I li va donar tots els tresors que havia portat al vaixell a més de la seva pròpia filla com a esposa.

FI





(el que em fascina dels contes populars no és el fet que vagin a llocs meravellosos, coneguin éssers fantàstics, i totes aquestes coses. El que trobo fascinant és aquesta senzillesa amb què ho fan tot. Per exemple, “va anar al bosc, es va fer una cabana i s’hi va a quedar a viure”)

Stoixa i Mladen

Conte popular serbo-croata

Una vegada era un rei que tenia tres filles. Mai no sortien de casa perquè el seu pare sempre les tenia tancades. Però quan van arribar a l'edat de casar-se, el pare les va deixar anar a ballar. Tan bon punt van fer el primer pas, es va aixecar un huracà i de cop i volta se les va endur. El rei, desesperat per la desaparició de les seves filles, va caure malalt i es va morir de pena.
La seva vídua, la reina, esperava un fill i, quan va arribar l'hora va donar a llum un noi que va anomenar Stoixa. Quan Stoixa es va fer una mica gran, es va convertir en un heroi com pocs n'hi ha hagut. En fer els divuit anys, va preguntar a la seva mare:
- Mare, com és que no teniu cap altre fill?
La reina va començar a plorar i sospirar, però no va gosar dir-li que havia tingut tres filles que havien desaparegut. Tenia por que Stoixa se n'anés pel món a buscar les seves germanes i no tornés a veure'l mai més. En veure la seva mare plorant, el noi se li va acostar i li va fer explicar-li què li passava. Aleshores, ella li ho va contar tot fil per randa: que havia tingut tres filles com tres roses, que havien desaparegut i que tothom les havia buscat en va pertot arreu.
Un cop va haver sentit la història de la mare, Stoixa li va contestar:
- No ploreu mare. Les aniré a buscar.
Aleshores, la mare el va abraçar tot cridant:
- Ai pobra de mi! Un fill que em queda i he de perdre'l!
La reina el va intentar persuadir que no se n'anés fent-li entendre que havia passat molt de temps i que potser no en tornaria viu. Tot i això, el noi no es va deixar convèncer i li va preguntar:
- On són les armes que el meu pare brandava i el cavall que muntava quan era rei?
La reina, en adonar-se que no hi havia res a fer, li va explicar que el seu pare, ja cansat de lluites, va deixar el cavall a l'establia i l'espasa a les golfes. Allà va ser on va trobar-la Stoixa, tota polposa i rovellada. Però, un cop neta i esmolada, va brillar com si fos nova de trinca. Tot seguit va baixar a l'estable, on va trobar el cavall alat del seu pare. El va dur a la quadra de palau, li va donar farratge i el va netejar. Al cap d'un mes, el corses s'havia tornat eixerit com un gínjol i s'enlairava com un estel.
Stoixa, a punt de marxar, va demanar a la seva mare:
- Mare, no podríeu donar-me res de les meves germanes que demostri que sóc el seu germà, si Déu permet que les trobi?
Vessant llàgrimes, la reina li va respondre:
- Fillet meu, agafa aquests tres mocadors brodats per elles mateixes.
Stoixa li va fer un petó a la mà, va pujar a la cavalcadura i se'n va anar pel món a cercar les seves germanes.

El viatge va ser llarg i penós i un dia va arribar a una gran ciutat a les portes de la qual hi havia una font que l'abastava d'aigua. Es va ajeure a l'ombra del brollador a descansar una mica i es va tapar la cara amb un dels mocadors perquè les mosques no el molestessin. Mentrestant va arribar una dona a fer aigua, va descobrir Stoixa ajagut a l'ombra, i en veure el mocador, va arrencar a sospirar. Mentre feia aigua, l'observava. Stoixa, en adonar-se'n, li va preguntar:
- Què us passa, senyora, per què em mireu així?
- Jove, reconec el mocador amb què us tapeu. Jo mateixa el vaig brodar - li va contestar.
Stoixa va aixecar-se i li va demanar d'on venia i de quina família era. Ella li va respondre que era filla d'un rei d'un noble país i que un huracà se l'havia endut juntament amb les seves germanes a aquella contrada. Stoixa, en sentir això, es va donar a conèixer:
- Sóc el teu germà. Recordes que la mare esperava un fill quan se us va emportar el vent?
Ella va recordar-se'n i el va abraçar negada en llàgrimes.
- Germà estimat: totes tres som amants dels tres germans dracs que van raptar-nos, i estem presoneres en els seus palaus - li va contar.
Aleshores va agafar-lo de la mà i el va guiar cap al casal del seu drac. Allà li va servir un àpat magnífic i, en fer-se fosc, li va dir:
- Germà, ara vindrà el terrible drac vomitant foc per la boca. Com que no vull que et passi res, vés a amagar-te.
Però Stoixa li va contestar:
- No, germana, indica'm on té la taula parada.
Aleshores ella el va conduir a una altra sala on hi havia un bou sencer rostit, una immensa panera de pa i una tina plena de vi.
- Vet aquí la seva taula - li va dir la germana.
Aleshores Stoixa s'hi va asseure i s'ho va cruspir tot fins a la darrera engruna. Després va cridar, a pesar de tot el que s'havia engolit:
- Ai, germana, tant de bo n'hi hagués més!
- Ara el drac llançarà la seva porra cap a casa per indicar que s'hi acosta.
Tan bon punt va haver dit això, la porra va passar volant sobre el sostre. Stoixa va sortir a fora d'un bot, la va parar amb la mà, la va disparar cap a drac, i de l'embranzida que li havia etzibat, es va perdre en la llunyania. El drac, en veure la seva porra volant damunt seu, se'n va meravellar. Se'n va tornar a agafar-la i va endur-se-la a casa. En arribar-hi, la filla del rei va sortir a rebre'l i el drac li va cridar de la mala manera:
- Qui és a palau?
Ella li va respondre:
- El meu germà
- I per què?
- Per veure'm - li va contestar.
- Ai! No ha vingut pas a veure't, sinó a buscar-te! - va bramular el drac.
Des de dins, Stoixa va sentir la conversa i va sortir a fora. En veure'l, el drac es va abalançar damunt seu. Stoixa va deixar que se li acostés, es van engrapar i van començar a lluitar. D'un cop, Stoixa va tombar el drac a terra i, immobilitzant-lo amb els genolls, li va preguntar:
- I ara què vols fer?
- Ja ho veuries què et faria jo si estigués a sobre, com ara tu - li va respondre el drac.
- No et faré res - li va dir Stoixa. I va deixar que s'aixequés. Aleshores, el drac el va fer entrar a palau, on el va hostatjar a cor què vols durant una setmana.
Passada la setmana, Stoixa va preguntar al drac pels seus germans. El drac li va indica el camí de la ciutat on era el palau del segon germà i li va dir que li parlaria del tercer. Stoixa es va preparar per al viatge i es va acomiadar de la seva germana i del seu cunyat.

Tot viatjant, va arribar a una ciutat a la porta de la qual hi havia una font que l'abastava d'aigua. Stoixa en va beure i va ajeure's a l'ombra a fer una becaina. I perquè les mosques no el molestessin es va tapar la cara amb un dels mocadors. Al cap d'una estona hi va venir una dona a fer aigua que, en veure Stoixa i el mocador, va arrencar a sospirar. El va continuar observant mentre omplia el càntir. Stoixa, en adonar-se'n, li va preguntar:
- Què us passa, senyora, per què em mireu així?
- Jove, reconec el mocador amb què us tapeu, perquè el vaig brodar jo mateixa - li va respondre.
Stoixa va aixecar-se, li va explicar que era el seu germà i com s'havia trobat amb l'altra germana. Ella, en reconèixer-lo, el va abraçar negada en llàgrimes. Aleshores el va agafar de la mà i el va guiar cap al palau del drac, on li va servir un àpat superb. En fer-se fosc, li va dir:
- Germà, ara vindrà el terrible drac vomitant foc per la boca. Com que no vull que et passi res, vés a amagar-te.
Però Stoixa li va contestar:
- No, germana, indica'm on té la taula parada.
Aleshores ella el va conduir a una altra sala on hi havia dos bous rostits, dues paneres de pa immenses i dues tines plenes de vi.
- Vet aquí la seva taula - li va dir la germana.
Aleshores Stoixa s'hi va asseure i s'ho va cruspir tot fins a la darrera engruna. Després va cridar, a pesar de tot el que s'havia engolit:
- Ai, germana, tant de bo n'hi hagués més!
Havent sopat, la germana va dir:
- Ara el drac llançarà la seva porra cap a casa per indicar que s'hi acosta.
Tan bon punt va haver dit això, la porra va passar volant sobre el sostre. Stoixa va sortir a fora d'un bot, la va parar amb les mans, la va disparar cap al drac i la porra es va perdre en la llunyania.
El drac, en veure la seva porra volant damunt seu, se'n va meravellar. Se'n va tornar a agafar-la i va endur-se-la a casa. En arribar-hi, la filla del rei va sortir a rebre'l i el drac li va cridar de la mala manera:
- Qui és a palau amb tu?
Ella li va respondre:
- El meu germà
- I per què ha vingut? - li va demanar el drac.
- Per veure'm - li va contestar.
- Ai! No ha vingut pas a veure't, sinó a buscar-te - va bramular el drac.
Des de dins, Stoixa va sentir la conversa i va sortir a fora. En veure'l, el drac es va abalançar damunt seu. Stoixa va deixar que se li acostés, es van engrapar i van començar a lluitar. A la fi, Stoixa va tombar el drac a terra i, immobilitzant-lo amb el genoll, li va preguntar:
- I ara què vols fer?
- Ja ho veuries què et faria jo si estigués a sobre, com ara tu - li va respondre el drac.
- No et faré res - li va dir Stoixa. I va deixar que s'aixequés. Aleshores, el drac el va fer entrar a palau, on el va hostatjar a cor què vols durant una setmana.
Al cap d'una setmana, Stoixa va preguntar al drac pel seu tercer germà. I el drac va indicar-li el camí del tercer germà. Stoixa es va preparar per al viatge i es va acomiadar de la seva germana i del seu cunyat.

Tot viatjant, va arribar a una ciutat a les afores de la qual hi havia una font que l'abastava d'aigua. Stoixa en va beure i va ajeure's a l'ombra a fi de fer una becaina. I perquè les mosques no el molestessin es va tapar la cara amb un dels mocadors. Al cap d'una estona hi va venir una dona a fer aigua que, en veure Stoixa i el mocador, va arrencar a sospirar. El va continuar observant mentre omplia el càntir i, un cop ple, encara s'hi va quedar una estona més a mirar el noi.
- Què us passa, senyora? Per què em mireu així? - va acabar preguntant-li Stoixa.
- Jove, reconec el mocador amb què us tapeu, perquè el vaig brodar jo mateixa - li va respondre.
Stoixa, en sentir això, es va aixecar, li va explicar que era el seu germà i com s'havia trobat amb les altres germanes. Ella el va abraçar negada en llàgrimes. Aleshores el va agafar de la mà i el va guiar cap al palau del drac, on li va servir un festí superb. En fer-se fosc, li va dir:
- Germà, ara vindrà el terrible drac vomitant foc per la boca. Com que no vull que et passi res, vés a amagar-te.
Però Stoixa li va contestar:
- No, germana, indica'm on té la taula parada.
Aleshores ella el va conduir a una altra sala on hi havia tres bous rostits, tres paneres immenses de pa i tres tines de vi.
- Vet aquí la seva taula - li va dir la germana.
Llavors, Stoixa s'hi va asseure i s'ho va cruspir tot fins a la darrera engruna. Després va cridar, a pesar de tot el que s'havia engolit:
- Ai, germana, tant de bo n'hi hagués més!
Havent sopat, la va dir la germana:
- Ara el drac llançarà la seva porra cap a casa per indicar que s'hi acosta.
Tan bon punt va haver dit això, la porra va passar volant sobre el sostre. Stoixa va sortir a fora d'un bot, la va parar amb les mans, la va disparar cap al drac i la porra es va perdre en la llunyania.
El drac, en veure la seva porra volant damunt seu, se'n va meravellar. Se'n va tornar a agafar-la i va endur-se-la a casa. En arribar-hi, la filla del rei va sortir a rebre'l i el drac li va cridar de la mala manera:
- Qui és a palau amb tu?
Ella li va respondre:
- El meu germà
- I per què ha vingut? - li va demanar el drac.
- Per veure'm - li va contestar.
- Ai! No ha vingut pas a veure't, sinó a buscar-te - va bramular el drac.
Des de dins, Stoixa va sentir la conversa i va sortir a fora. En veure'l, el drac es va abalançar damunt seu. Stoixa va deixar que se li acostés, es van engrapar i van començar a lluitar. A la fi, Stoixa va tombar el drac a terra i, immobilitzant-lo amb el genoll, li va preguntar:
- I ara què vols fer?
- Ja ho veuries què et faria jo si estigués a sobre, com ara tu - li va respondre el drac.
- No et faré res - li va dir Stoixa. I va deixar que s'aixequés. Aleshores, el drac el va fer entrar a palau, on el va hostatjar una setmana a cor què vols.

Un dia, tot passejant, Stoixa es va fixar en un pou que hi havia al pati.
- Què és això, cunyat? - va preguntar.
- Ai, cunyat. Gairebé no puc dir-t'ho de vergonya! Hi havia una vegada un rei drac que sovint ens picava les crestes. Ens va assetjar a tots tres i només ens en vam poder salvar refugiant-nos en aquest forat.
- Au, cunyat, ja que sóc aquí, anem a combatre'l, que potser el podrem vèncer - li va dir Stoixa.
Però el drac hi va afegir:
- D'això, no n'estic gens segur.
Stoixa, en veure que ningú no es decidia a batre's amb el rei drac, va anar-se'n tot sol a lluitar-hi. Va arribar al seu palau, on va veure un conill damunt del sostre. Aleshores va preguntar als servents què hi feia aquell conill.
- Quan algú pugui agafar-lo, el conill es matarà, s'escorxarà, s'esquarterarà i es rostirà ell mateix; però ningú no s'hi atraveix per por de no morir en l'empresa - li van respondre.
En sentir això, la cavalcadura de Stoixa va arrencar el vol i el jove va agafar el conill. En veure's caçat, el conill es va matar, es va escorxar, es va esquarterar i es va rostir ell mateix. Aleshores, Stoixa va pujar a la terrassa porxada del drac i es va ajeure a l'ombra. Però els servents, en veure què havia fet, li van dir que marxés.
- Marxeu, heroi, tan lluny com pugueu, abans que no vingui el drac i us castigui.
- Tant me fa el vostre drac. Que vingui i que es mengi el conill! - els va respondre.
Al cap d'una estona, va arribar el drac que, d'una ullada, es va adonar que el conill no hi era.
- Qui ha estat? - va cridar als servidors.
- Ha vingut un valerós heroi que ha agafat el conill i després ha pujat a la terrassa - li van respondre.
- Pugeu i digueu-li que se'n vagi de palau perquè, si l'enxampo, no li deixo ni un sol os estalvi - els va manar el drac.
Els criats van pujar a la terrassa i van explicar a Stoixa el que els havia ordenat el drac, però ell els va dir:
- Baixeu i digueu-li al drac que es bati en duel amb mi.
El drac va enfilar l'escala de la terrassa traient foc pels queixals. Stoixa va deixar que se li acostés i va començar a lluitar. Però ni Stoixa podia abatre el drac ni aquest podia abatre l'heroi. Finalment, va preguntar al drac:
- Com et dius?
- Em dic Mladen i sóc el més jove de la meva família - li va contestar.
- I jo també sóc el fill més jove dels meus pares - li va dir Stoixa.
Aleshores van deixar de lluitar i van jurar-se mútuament que s'estimarien com germans des d'aquell moment. Al cap d'un temps, Stoixa va dir al drac:
- Què et semblen aquells dracs que s'amaguen al seu cau? Anem a atacar-los?
El rei drac hi va estar d'acord i tots dos van marxar a lluitar contra els dracs.
Els tres germans, en assabentar-se que Stoixa s'havia agermanat amb el rei drac i que tots dos marxaven contra ells, es van espantar, van aplegar un poderós exèrcit i els van anar a presentar batalla. Però Stoixa i el rei van derrotar les forces contràries i les van fer miques. Només se'n van salvar els tres dracs, que es van amagar en el forat del pati. Aleshores Stoixa i el rei drac van aplegar palla, la van amuntegar damunt del cau i hi van calar foc. D'aquesta manera van morir tots tres germans. Després, Stoixa va alliberar les seves tres germanes i es va apoderar de tot el tresor dels dracs. Aleshores, Stoixa i les seves germanes van tornar al seu país, on es van reunir amb la seva mare. La reina va cedir la corona a Stoixa, que va regnar en pau fins a la fi dels seus dies.