Croàcia embolcalla Bòsnia-Herzegovina de tal manera que hi ha un munt de fronteres entre els dos països. Croàcia és, em sembla, el país amb la forma més estranya i forasentit que he vist mai, perquè té forma de C, i no n’he trobat d’altre que n’abraci a un altre de la mateixa manera que Croàcia ho fa amb BiH
De totes maneres, i malgrat el munt de fronteres (pel que m’han dit, algunes més fàcils de creuar que d’altres), nosaltres vam optar per la via recta, deixar-nos de carreteres de muntanya i anar a veure el mar el més ràpid possible
Fa molts anys, vaig anar a Venècia amb la meva família. Era petita, uns 7 o 8 anys, just quan estaven tirant bombes a Sarajevo i des de l’escola ens feien enviar-los llibretes
(ahir, parlant amb una persona li explicava que tot just acabava de tornar de BiH i em va dir que recordava que ell, a Sarajevo, hi havia enviat una llibreta. Així doncs som tota una generació que l’únic que recorda de Sarajevo és haver-hi enviat llibretes?)I jo, des de Venècia estant, vaig mirar al mar pensant “ua! Aviam si es veu una bomba!”
Per això, aquesta vegada, i des de l’altra banda, volia anar fins a l’Adriàtic a mirar cap a Itàlia (malgrat és difícil, perquè la costa de Croàcia està plena d’illes i difícilment pots mirar cap a Itàlia, la vista se t’acaba encallant amb alguna illa)
I així ho vam fer. Directes cap al mar. Conduïa jo i només feia que girar el cap per veure si el veia (sempre és una cosa que em posa molt nerviosa, anar a veure el mar). Ara que ho penso, és sorprenent que no tinguéssim cap accident, almenys cada vegada que conduïa jo, perquè a la mínima me n’adonava que estava mirant cap als costats per veure bé per on estava passant
Finalment, vam veure el mar, i ens en vam fer un fart! Perquè vam anar per una carretera que va recorrent tota la costa, una mica elevada i amb desviaments per entrar als poblets, que fa que vagis veient les illes (que són immenses i molt aprop, sembla que el mar sigui un riu enorme que s’hagi posat entre elles) i l’aigua, tan blau transparent que donava gust
Vam aturar-nos a dinar a un poble anomenat Makarska, pa amb “fuet” (vam comprar un fuet a Banja Luka i ens va durar tot el viatge..) i plàtan de postres (tants dies menjant pomes..), assegudes en un banc de cares al mar, mirant com ens passaven per davant alguna parelleta de jubilats francesos (o anglesos), untats de crema solar, amb samarreta de tires i l’esquena ben vermella
Ara que ho penso, no seiem davant la platja, sinó davant del port. Malgrat hi havia algunes barquetes i allò era un port (i com és sabut, tots els ports fan pudor), l’aigua era transparent, es veien les pedres del fons, els peixets i s’hi podia menjar tranquil·lament sense haver d’anar a vomitar
Un cop ben vist el mar, vam entrar al poble (no gaire, no gaire..) a fer un espresso, un machiatto o una cocacola, i vam seure en aquesta placeta, que és la mar de bufona, tot i que només hi hagués un nen que corria amunt i avall amb patinet, passant-nos a la vora per fer la gracieta
Un cop amb energies
(cada cop que viatges t’adones com n’és d’important satisfer les necessitats bàsiques..: dormir, menjar, pixar. Si tens son, si tens gana, si tens pixera, la ciutat més maca del món es pot convertir en odiada si no tens on menjar, on pixar o on fer-te passar la son)Un cop menjades, pixades i amb la son feta passar (visca la cafeïna!), vam decidir buscar més enllà del port i trobar-nos una platja. No era de sorra sinó de pedretes, però com que la sorra no m’agrada (i diria que a la senyoreta romaní tampoc), ja ens va anar bé. No he vist mai una platja tan estreta. L’aigua, una meravella. Hi havia una medusa morta flotant i vaig posar-me a fer-li fotos. Una iaia que caminava amb els peus amb remull, va fer-me gestos perquè mirés cap un altre lloc de l’aigua. I sí! hi havia una altra medusa morta. I apa a fer-li més fotos
Durant el viatge per carretera vam trobar-nos un munt d’animals morts i aixafats. Ho deu fer que condueixen molt ràpid. Vam trobar-nos gats, serps, una tortuga, coses impossibles d’identificar i, en un costat de la carretera, un gos, que no estava aixafat, però sí clarament mort. Gairebé aixafem nosaltres una mena de sargantana gegant i molt verda. Tampoc ho he escrit enlloc, però estem gairebé convençudes que allà els animals tenen un volum més gran que aquí. Els coloms estaven més grassos, alguns ocells eren enormes, els gats feien por i les vaques.. tot i que tampoc he vist gaires vaques, sí les suficients com per afirmar que aquelles eren molt més grosses
(aquesta és l’única foto que, quan vaig ensenyar als meus pares les 400 que vaig fer, van dir “oh! és maca aquesta foto!”)
(coloms a la platja!)La ciutat on havíem planejat dormir, era Split, o sigui que, amb la calma (va ser un viatge extremadament lent i tranquil, que de fet, em sembla que és el ritme al que s’ha d’anar per visitar els Balcans. Perquè no és qüestió d’anar a visitar moltes coses. De fet, des d’un punt de vista turístic, tampoc hi ha gaire res a visitar)
Vam arribar a Split, doncs. Si haig de ser sincera, n’esperava molt poc de Croàcia. Creia que em trobaria amb un país “destrossat” pel turisme. Potser va ser perquè era temporada baixa, però, com em va passar amb Mostar, i amb Banja Luka, i amb Zagreb, al cap de res ja m’hi havia reconciliat
Però els primers minuts de ser Split, quina decepció! No era més que una ciutat costera, plena de cotxes, sense ni un sol aparcament, tot mal indicat, fletxes indicant el centre i nosaltres sense arribar-hi mai. Vam baixar per un carrer des d’on vam veure el mar, vam recular, vam trencar a la babalà i vam trobar aparcament. Agraïdes al bondéu i sense saber on érem, vam caminar cap on crèiem que era el centre històric (la guia ens deia que Split té un centre històric la mar de bonic). Caminant caminant, on vam arribar va ser a l’estació de busos. Allà una dona ens va aturar i ens va preguntar si teníem lloc on dormir. Li vam dir que no i, tot seguint-la per uns carrerons on no es pot arribar amb cotxe, plens d’escalons i de nens jugant amb bosses d’aigua (una versió econòmica i igual de refrescant dels globus d’aigua), ens va ensenyar l’apartament on vam passar la següent nit
Que ens oferissin dormir a la recepció de l’alberg de Zagreb va ser estrany. Trobar un hotel fantàstic per 20 eurus a Banja Luka va ser estrany. L’alberg de Sarajevo era molt estrany. L’apartament de Mostar per 10 eurus era molt i molt estrany. L’apartament d’Split.. m’atreviria a dir que els va guanyar a tots (bé, no ho sé)
El cas és que era evident que, quan no hi havia turistes dormint, allà hi vivia algú. Hi havia un flam obert a la nevera, una bossa amb roba bruta damunt d’una lleixa, el conte de la blancaneus a dins d’un test i joguines dins d’un armari
(admeto que el cotxe blau el duia jo a sobre, però la planxa i la barbi no!)Però hi vam estar molt bé i érem a tocar del centre. Vam decidir anar a visitar-lo, encara que no n’esperàvem res de gaire bo. Vam trobar-nos el port (aquest més pudent), un mercadillo amb les botigues totes tancades (era dia de festa) i un passeig a tocar del mar ple de gent. Vam posar-nos entre la gent i caminant caminant, vam veure un forat a una espècie de muralla i vam dir-nos: hi entrem? i hi vam entrar
Ens vam trobar en unes catacumbes decorades de flors i un passadís ple de botiguetes al davant. Vam caminar pel passadís fins anar a sortir a l’altra banda i vam anar a parar a aquesta plaça
Era una plaça molt, molt estranya. Un campanar, arcs romans, un baptisteri, tot barrejat d’una manera molt estranya.. i amb japonesos i espanyulitus! (portàvem molts dies sense veure’n ni un, i de catalanets no em vam trobar fins a l’aeroport de Londres! i de la manera més tonta, ens la vam trobar, aquella catalaneta..)
Vam decidir passejar-nos pels carrerons i vaig reconèixer Girona. Sisi, allò era el barri vell de Girona, però més gros, sense escales i amb roba penjada als patis interiors que a Girona obren per “temps de flors” (per cert, que és aquest cap de setmana) i que allà està obert tot l’any
A Split també ens hi vam trobar una altra plaça amb un entarimat. Més tard, damunt la tarima uns nois i unes noies van posar-se a ballar balls folklòrics, a cantar i a tocar, amb cançons que la gent del voltant se sabia
Sisi, Bòsnia-Herzegovina em va agradar molt, moltíssim, només faig que parlar-ne (aquí em teniu, escrivint posts com una boja, però és que m’ho estic passant fantàsticament bé..)
Però Croàcia tampoc està malament, no està malament, no.. :)
Aneu-hi, aneu-hi..
