Beer Fest

Estic contenta perquè aquest any, al beer fest de belgrad, no només és refotudament llarg (de dimecres a diumenge!), sinó que hi ha un munt de grups que m'agraden o que, com a mínim, conec (gairebé tot és rock, punk, no sé.. és sorprenent que encara escoltin aquest rock allà, però sí)

El dimecres, partibrejkers

El dijous, Jurica Padjen (un dels fundadors d'Azra, per exemple)

Riblja Corba (un dels més famosos, i bé, diria que el seu cantant és tot un personatge..)


S.A.R.S (d'aquest ja us n'havia posat una cançó, o sigui que en poso una altra)



Divendres,
Divendres hi ha Bajaga, espero que amb aquesta cançó, que parla d'un tren rus


Del Arno Band, que és reggae, per variar una mica


Dissabte, Siddharta!! que potser és el primer grup de tots aquests que vaig conèixer, per algun motiu, per Eslovènia, i me'n vaig comprar un cd i tot a Maribor

O sigui que dissabte hi aniré només per ells, però també hi ha

Yu grupa, que també valdrà la pena d'anar a veure

I per fi estem a diumenge!!!
on només conec el de Van Gogh, però que no m'agrada gaire


iupi!!

Eurovisió 2!

Lituània

!!!

Armènia
passo

Azerbaijan
passo

Ucraïna
passo

(aquesta segona tongada no està donant gaire de si..)

Romania
casi, però no

Eslovènia

que eclèctic, espero que ni tan sols passin les semifinals, pobres eslovens

Bulgària
passo, i això que canta en búlgar. I ni tan sols balla!

Croàcia
tampoc ho poso, què es pensen, tinc un gust molt refinat jo, prefereixo els vestits macedonis

Geòrgia
passo



i res més fins d'aquí força setmanes, que bé!!

Super-restaurants i super-hotels

(extret de Relais&Chateau, La colección de los mejores restaurantes y hoteles del mundo, 2008)(no em feu explicar com-kao- ha vingut a parar aquest-ovaj- llibre a les meves mans)

Eslovènia
Hotel Kendo Dvorec (Spodnja Idrija)
Hotel Vila Bled (Bled)(oh! aquest-ovaj- havia estat casa-kuća- d'estiu d'en Tito)

Polònia
Hotel Copernicus (Krakow)

Lituània
Stikliai Hotel (Vilnius)

i això-ovo- és tot


Quina decepció de llibre. La resta de super-restaurants i super-hotels ja no són a Europa de l'Est

(escolto una cançó que em porta, d'un salt com un tros de magdalena, a un banc al costat del llac de Bled -Eslovènia-, en una passarel·la de fusta feta perquè la gent s'assegui al banc i miri l'illa i les muntanyes, i passegi arran del llac)

Tinc els genolls damunt la fusta i estiro una mà cap a l'aigua per tocar-la. Fa molt sol i em tanca els ulls, però l'aigua està freda. I la vull tocar. Les puntes dels dits es posen damunt la superfície del llac i, a l'enretirar-se, l'aigua s'hi queda enganxada i les segueix a càmera lenta, com si fos de goma fosa. Després es desenganxa i les gotetes cauen dins el llac
La cançó. La cançó, de fet, no la sento com la sento ara, sinó que la sento a través de la veu del meu company de viatge, que seu al banc, amb els ulls tancats per culpa del sol, i la canta fragmentàriament mentre l'escolta a l'mp3, perquè no se la sap del tot

El miro i, amb els dits encara humits, m'hi apropo per posar-li una gota al front
Para de cantar al mateix temps que obre els ulls, em mira, nota la gota d'aigua del llac de Bled al front i el meu dit que s'allunya. Al record, la cançó encara sona
- És aigua del llac - li dic, per justificar-li el motiu de totes les sensacions anteriors

- Ah - respon, i torna a tancar els ulls

Aventures per Eslovènia (10a part i última)

Ssec davant l'adriàtic, a Koper, en un banc de respatller molt alt, fa bon dia i puc veure la costa italiana

(de Ptuj a Ljubljana)

A Ptuj, doncs, vam pujar al tren mentre a fora nevava més i més. De Ptuj a Ljubljana vaig flipar. Flipar. El tren era de compartiments, com el que em va dur de Ljubljana a Belgrad, i per la finestra no parava de nevar. Era com ser dins d'una postal de nadal, amb les branques dels arbres inclinades pel pes de la neu, les teulades i els camps de color blanc, i les basses més petites que ja s'havien glaçat. L'aigua del Sava corria congelada pel costat de la via del tren. Fins i tot vaig veure un grupet de cèrvols! Nevava tant que, uns metres més enllà d'on passava el tren, ja no es veia res. Podies imaginar-te una plana infinita, fomentada per la llumeta d'una casa que semblava que estés quilòmetres lluny. Si a alguna estació hagués vist el nom del poble escrit en cirílic i l'home que venia menjar i begudes m'hagués parlat en rus, no m'hauria sorprès gens. En jordi va comentar: és com fer el transsiberià! i vaig pensar que oi tant que sí!


(de Ljubljana a Koper)

De Ljubljana -on seguia nevant- vam anar cap a Koper, també en tren -de fet, era el mateix. Una mica més enllà de Postojna, però, l'estació de l'any va canviar. D'hivern vam passar a tardor. Queia aquella pluja malaltíssa de la tardor, els troncs eren llargs i prims, amb moltes branques i poques fulles, els camps eren de gespa taronja i seca, els caminets beix enfangats,... en fi, paisatge típic de tardor. Quan començàvem a sentir de nou la primavera, el tren va arribar a Koper. Però volíem anar a Portorož (no aneu a Portorož) perquè ens n'agradava el nom (no aneu a Portorož).


(i de Koper fins a Portorož)

Un taxi-bus (quina competència més deslleial..) ens va dur fins a Portorož (no hi aneu). El taxi-bus es va aturar davant d'un hotel enorme. Ingenus de nosaltres, vam preguntar al conductor
- center?
i va respondre
- sí
Vale, si voleu visitar la costa eslovena, feu-ho, però cony, no aneu a Portorož. Si voleu passar-vos el dia a l'hotel-spa, al casino, a la minsa platja, doncs.. no, tampoc val la pena desplaçar-se fins a Portorož


(a més de no ser gaire maco..)


(.. hi fa molta pujada)



(marxem! xino xano cap a Piran)

L'endemà vam anar a Piran i com que és molt a la vora, hi vam anar a peu. Piran.. Piran.. Piran sí que fa goig! Anant cap allà, des de dalt del turonet, a la dreta hi véiem itàlia i a l'esquerra croàcia. I a darrere les muntanyes hi havia àustria. I nosaltres érem a eslovènia. Veure tants paísos des d'una merda de turonet és una sensació ben estranya..


(només feia falta girar el cap a una banda i altra per veure paísos)

A Piran, que és preciós i és una passada i hi heu d'anar, em vaig asseure a la punta i vaig mirar al mar. A l'altra banda.. pensava. A l'altra banda hi ha venècia.. i a Venècia hi era jo, ara fa uns anys, tot mirant cap aquí i pensant en iugoslàvia (encara que, justament, Piran ja no era iugoslàvia quan jo ho mirava des de Venècia, però són petits detalls tècnics que no anulen el significat..)


(algun lloc de Piran)

Iugoslàvia..
els balcans..
l'adriàtic..
el mar negre..
l'est..

Ara podria afegir encara un post de viatge, com vam anar de Piran a Koper, i de Koper a Venècia per tornar cap a casa (i de com, n'estem pràcticament convençuts, vam creuar-nos amb en marichalar a venècia un parell de vegades)


Però els deixarem aturats en aquest moment, en que sec en una enorme pedra blanca, a la punta més punta de Piran, a l'occident de l'orient, i miro cap a l'altra banda de mar, però no penso en què hi ha allà, sinó en que ja sóc aquí. I obro la boca per dir alguna cosa i només em surt: uala

(fi)

Koper, 24 de març
davant l'adriàtic, havent dinat fatal

Casualitats

Crec que l'encadenament més gran de casualitats mai viscudes l'he viscut a Eslovènia

Concretament a Ptuj, encara que suposo que va començar a Maribor

Passejàvem per Ptuj. En Jordi portava uns dies molt pesat que volia una llibreta i ens dirigíem a un Mercator (a Eslovènia només hi ha supermercats Mercator i Spar) perquè ens havia semblat veure-hi, a l'entrada, una papereria i una perfumeria (també necessitàvem un pot de sabó). Just al costat de l'entrada del Mercator hi havia un home tocant una mena de llaüt. Cridava l'atenció perquè tocava un llaüt i a més vestia com si fos l'època en què es tocaven. I ens va cridar encara més l'atenció perquè l'havíem vist el dia anterior a un carrer de Maribor
- Ja és casualitat - ens vam dir - que aquest músic de carrer tan peculiar hagi vingut fins a Ptuj el mateix dia que nosaltres. Dóna-li alguna moneda, no? ja que ens ha seguit fins aquí - vaig afegir
- No - em va respondre - que necessito els diners per comprar una llibreta

Vam entrar al Mercator-papereria-perfumeria, i mentre ell buscava una llibreta jo comprava un pot de xampú. Vaig agafar el més barat, valia alguna cosa amb dinou cèntims

Mentre anava a pagar, va venir en Jordi, que no havia trobat cap llibreta a la papereria. La dona de la perfumeria se la veia molt apurada de canvi, o sigui que vaig decidir donar-li un bitllet de cinc i els vint cèntims. Recordeu que valia alguna cosa amb dinou cèntims. Però jo no tenia cap moneda de vint cèntims, i tampoc arribava als dinou. En Jordi me'n va donar una de vint de la seva cartera (recordeu que en Jordi tenia els diners molt justos, que no havia volgut donar res al músic de carrer). La dona, tot remugant perquè no tenia canvi de res, va anar a demanar-ne a una seva companya

Amb en Jordi vam comentar el fet, que la dona fos tan antipàtica i aquestes coses, sense donar més transcendència a la conversa. Quan va tornar, va agafar-me el bitllet de cinc i va passar de la moneda de vint cèntims que jo li havia ofert amablement, tornant-me un munt de monedetes petites de canvi. Com que no l'havia volgut, em vaig guardar la moneda de vint cèntims a la cartera de nou, amb les altres monedes

A l'altra banda de carrer, sortint del Mercator, hi havia una altra papereria i vam entrar per buscar una llibreta. Una llibreta normal, demanava en Jordi, la més normal que tinguis, d'aquelles quadriculades din-a4. La venedora li va ensenyar una filera de llibretes i ell va cridar-li l'atenció una de color taronja. La va agafar i la va anar a pagar

La llibreta valia 2'47

Ja és un preu estrany, ja..

Va obrir la cartera i va veure que hi tenia, només, una moneda de dos euros, dues de vint cèntims i dues de cinc cèntims. Ja és casualitat, va tornar a pensar, que tingui 2 amb 50. Mentre agafava les monedes de cinc cèntims va adonar-se que de fet, una no era de cinc cèntims, sinó de dos cèntims. Merda, va pensar, ara no en faré prou. Llavors va tornar a pensar (el cap humà no va sempre a la velocitat que volem) que una moneda de cinc cèntims amb una de dos cèntims sumava set cèntims

O sigui, a la cartera hi duia, exactament, 2 euros amb 47 cèntims. El que valia la llibreta. Un preu raríssim, a més

Va pagar, mig alucinat

- Crec que no m'havia passat mai això, tan exacte

Vam sortir al carrer i a fora hi havia l'home que tocava el llaüt

- Laura - em va dir - els vint cèntims del xampú que la dona no t'ha acceptat.. te'ls has quedat tu al final? (recordem que aquells vint cèntims, de fet, eren seus)
- Sí..
- O sigui, que si me'ls hagués quedat jo, no hauria tingut el preu exacte de la llibreta..
- I si el xampú no hagués valgut alguna cosa amb 19 cèntims jo no te'ls hauria demanat..
- I si hagués donat els vint cèntims al músic de carrer, t'hauria donat una altra moneda de vint cèntims i no n'hauria tingut prous per la llibreta..
- I si no l'haguéssim vist el dia anterior, no t'hauria proposat de tirar-li una moneda..

Així doncs, flipant per les casualitats, vam decidir tancar el cercle

Quan vam passar per davant l'home que tocava el llaüt li vam tirar dins la funda de l'instrument, dissimuladament, la moneda de vint cèntims

Aventures per Eslovènia (9a part)

Un altre bar, a tocar de l'adriàtic, amb vistes a Trieste i els peus a Piran, bevent cafè, amb un guant a la mà amb que no escric, i els dits de la mà amb que escric encarcarats pel vent fred

De Maribor vam anar a Ptuj.. Com més dies fa que viatgem, més em costa diferenciar uns llocs dels altres i crear records concrets. De Maribor a Ptuj s'hi va per una carretera recta que passa pel mig d'una plana poc espectacular, amb molts pobles de cases noves al voltant d'ella, res que cridi especialment l'atenció


(com podeu veure, no ens cansàvem mai gaire..)

Arribem a Ptuj, trobem on dormir... Visitem Ptuj. Ptuj també té cases velles, carrers empedrats, un parell d'esglésies amb el campanar a l'eslovena i un castell on hi bat el vent. M'agrada el vent, pugem al castell, seiem al banc. Tanco els ulls i sento el vent que passeja per Ptuj, obre portes i les tanca, dóna copets a les finestres, camina -vagareja- pels carrerons i et sorpren a les cantonades. Després obro els ulls i veig el Drava (que s'eixampla cap a la banda esquerra i fa un llac), un parell de ponts per on hi passen els cotxes, uns turons, i teulades inclinades de totes les alçades i mides, cap aquí i cap allà, perquè quan plogui l'aigua balli per damunt del poble abans de caure a terra


(el vent passejava per aquí al mig)

Ens vam passar dues hores dinant. Després ens vam passar dues hores dins d'un bar enorme i amb la música molt forta. Mola, passejar per eslovènia de bar en bar bevent cafè. En fi, així que pugui explicar de Ptuj no em ve gaire res més al cap... Ah sí, fins l'endemà


(des d'aquest preciós i enorme bar vaig escriure això)

L'endemà havíem d'anar de Ptuj a Ljubljana, canviar de tren fins a Koper i agafar un bus fins a Portorož, és a dir, creuar el país d'una punta a l'altra. Per motius tècnics, havíem d'agafar el tren a 3/4 de 7 del matí. Ens vam llevar molt d'hora i a fora començava a nevar. I quina manera de nevar! Penseu que jo sóc de Girona, i que nevi és l'aconteixement de l'any. M'agrada la neu i em poso nerviosa quan veig nevar, de tant que m'agrada. Salto i canto: neva! neva!, per si algú no se n'ha adonat. O sigui que amb la capelina posada i la motxilla a l'esquena, saltava cap a l'estació de trens, intentant no fotre'm de morros contra el terra, i cantant: neva! neva! L'estació estava recoberta de neu i jo flipava molt. Pensava que la neu no té res de rodona, més aviat sembla que algú estigui rallant un enorme bloc de gel. Les petjades a la neu.. res res, que nevava




(una petita mostra de l'Eslovènia nevada..)

[permeteu-me que li comenti a en jordi, que seu a davant meu fotent-se el tercer cafè amb llet del dia, si li sembla bé anar a dinar alguna cosa per aquí Piran, i segueixo amb el post més tard. Val a dir que la costa italiana ha desaparegut sota la pluja i l'horitzó és color blau-difuminat]

Piran, 23 de març
bar, just abans de dinar

Aventures per Eslovènia (8a part)

Ara sóc a Ptuj, a un altre bar, per canviar la dinàmica.. Bec cocacola i a fora fa molt vent. El vi d'aquestes terres entra bé, tot i que no sóc especialment vinòfila..

(de Skofja Loka a Kranj hi ha un attimo)

Vam agafar el bus per anar a Kranj des de Skofja Loka. Potser va ser la pluja, potser que teníem l'hotel molt lluny del centre, potser que l'estat anímic entusiasta no està sempre al 100%.. Kranj no em va agradar. Era gris, moll, no trobàvem on treure diners i ens en faltaven per poder marxar d'allà l'endemà, l'habitació on dormíem semblava treta d'una pel·lícula de por, arran de carretera, petita, de fusta i gens acollidora, tot plegat bastant depriment.. No parlem de Kranj


(l'hotel de Kranj. Més que hotel, jo en diria una "posada")

L'endemà al matí vam marxar-ne tan aviat com vam poder. Per sort havia sortit el sol i es veia Kranj de lluny, el campanar i les teulades, les xemeneies escopint fum blanc, els edificis de formigó pintats de colors pastel, tot plegat estampat sobre unes muntanyes enormes i nevades de dalt que ni tan sols havíem intuit el dia anterior..


(ara millor. Maleïda pluja!)



(de Kranj a Ljubljana)


(de Ljubljana a Maribor)

De Kranj vam anar a Ljubljana i de Ljubljana, amb tren, a Maribor. No hi ha paraules. De fet, sí que n'hi ha, em vessaven per tots costats cada cop que mirava per la finestra. La natura explotava per tot arreu, de verd d'herba, de blanc de neu, de blau de l'aigua, el món sencer esclatava i jo el creuava cómodament asseguda al tren

(vet aquí Eslovènia amb tota la seva esplendor.. recordo aquest túnel foradant la roca, el recordo!)

Em vaig enamorar d'Eslovènia i volia llençar-me sobre seu i abraçar-la per tot arreu. Mai m'havia interessat el més mínim, la natura... Només a Eslovènia escric poemes a la terra i la natura..

Bé. Vam arribar a Maribor al migdia i ens va agradar tant que vam decidir dedicar-li un dia més. Maribor.. què n'haig de dir, de Maribor.. Maribor, malgrat els carrers empedrats i les cases velles de planta baixa i pis, respira juventut. No m'agrada gens aquesta expressió, però és així. És una ciutat universitària, d'universitaris asseguts a les terrassetes dels bars, passejant pel carrer, dins les botigues de llibres i les de roba


(unn carrer del centre històric)

Però això és només al centre antic. Si t'allunyes unes passes, en direcció oposada al riu, hi ha un barri de cases senyorials, grosses amb moltes finestres i un jardinet. Quan es fa fosc gairebé no hi ha llum, però no fa por. Eslovènia no fa por. Estan construint un camp de futbol nou, i a aquella hora, quan comença a fosquejar, no hi ha ningú. Vaig posar-m'hi al mig, damunt la sorra premsada, i mirava al meu voltant, totes les cadires buides (grogues i liles) al meu voltant i jo al mig en silenci, la lluna a dalt, la sorra sota els peus, les cadires buides i una sensació anguniosa d'estar observada pel no-res


(no he trobat cap foto d'aquest barri.. però aquí tenim unes boniques vistes de la ciutat)

Però és que Maribor no és només això. A Maribor s'hi respira l'est, més que en qualsevol de les altres ciutats eslovenes en que he estat. No em feu dir perquè, però Maribor ja és a l'est... malgrat encara ets a Eslovènia. És l'est, el meu adorat, fascinant, enlluernador Est


(l'est)

Però és que això no és tot.. Maribor no és només jove i vell, est i oest, poble i ciutat.. Just darrere l'estadi tot de camins s'enfilen per un turonet, serpentejant entre les vinyes,.. fins a dalt de tot, on hi ha una petita ermita blanca amb un banc de fusta. Caminar entre les vinyes, just a uns metres d'una ciutat, i asseure't a un marge i mirar avall i més enllà, la plana i els turons, la ciutat, el Drava, els ponts, les carreteres i la via, alguna fàbrica, edificis, teulades, més plana, més turons, un cep que et tapa la visió,
què us n'haig de dir,
de Maribor..


(les vinyes. I quan t'enfilaves a dalt, veies el que surt a l'altra fotografia)


Sí, sí que n'haig de dir una cosa més. A Maribor hi ha un restaurant.. ai! quin restaurant! Val la pena anar fins a aquesta ciutat només per dinar a aquell restaurant. No és gens car, però.. ufs.. hi vam anar a dinar dues vegades i vam morir de plaer dues vegades. Uns gnocchis.. encara en sento el gust quan hi penso.. ai déu meu.. I ja us dic, no és gens car! A Barcelona, pel que vam menjar, t'arruines. I això que aquells ghocchis, prou que s'ho valien, arruinar-te! El restaurant es diu Novi Svet i és a tocar de la catedral, a una cantonada. Ens hi va dur la bona olor. Baba..

Ptuj, 21 de març

bar, havent dinat

Aventures per Eslovènia (7a part)

(recorregut de Ljubljana a Skofja Loka, que és un moment anar-hi)

Seguim des de Maribor, ficada dins un bar, al costat de la finestra, des d'on es veu un carrer empedrat de cases baixes. Llueix un sol que fa goig, però a fora se sent l'aire fred de finals d'hivern

Em salto Ljubljana. Ja he parlat molt de Ljubljana, en aquest bloq. Ens hi vam passar dos dies i el dilluns en vam marxar, cap a Skofja Loka, a uns poquets quilòmetres al nord

A Skofja Loka hi ha una placeta d'església amb cadires d'un bar i una parella que fa cistells, a Skofja Loka hi ha un hotelet amb un propietari molt simpàtic, a Skofja Loka hi ha un prat, hi ha un castell, un turonet, un escenari de gespa, hi ha vent i sol, i un riu i ponts, i casetes i carrerons


(mireu, Skofja Loka)

Vam arribar, vam trobar un bar amb taules a fora, a una placeta i una església de pedra gris, des d'on s'intuïa el poble però encara no es veia, i ens vam asseure allà, a un d'aquells bars on pots passar l'estona mirant com el sol va d'un costat a l'altre del cel


(no trobo una foto amb la plaça de l'església, però bé.. això també és bonic)

Després de veure com el sol recorria uns metres de cel, asseguts al bar, vam buscar on dormir i vam trobar un hotel al costat del riu. El propietari ens va fer seure a la taula i ens va col·locar dos gots de xupito al davant. Ens els va omplir d'una mena de licor de mel, se'n va omplir un per ell, vam brindar i vam buidar els gots d'un glop, com si estéssim tancat un negoci de tràfic de drogues i no pas una nit d'hotel


(la finestra de l'habitació on dormíem es veu a aquesta fotografia. Eslovènia mola)

Potser el que més recordo d'Skofja Loka no és la ciutat en si, sinó els seus voltants, el seu tros verd. Caminant una mica cap als afores vam trobar-nos un enorme prat verd encerclat de turons, una carretera a l'esquena amb cotxes que gairebé ni se sentien, una caseta de fusta i un parell de dipòsits de formigó on ens hi vam asseure a dinar. Em vaig descalçar, amb els peus penjant, el cabell deixat anar i el vent picant-me a la cara. Amb la música posada alta, vaig cantar a ple pulmó més i més cançons al prat, a l'herba, als turons, a la fusta, a la terra conreada, al vent, al cel, a tot


(com per no posar-se a cantar. Juraria que el prat era aquest)

Després vam tornar al poble, vam pujar al castell, i al costat del castell hi ha un turonet i un escenari amb esglaons recoberts de gespa, i jo seia al turó de gespa groguenca, de cara al castell i mirant avall al poble i als horts i als prats, i cantava i cantava més i més, com si m'anés la vida amb això, com si fos la persona més feliç del món -possiblement ho era


(vet aquí el castell)

Llavors vam tornar al bar de la placeta de l'església. Ja no hi havia sol, però ens hi vam estar fins que el vent ens va vèncer. L'endemà al matí vaig treure el cap per la finestra. Vaig dir:
- Jordi, que neva
Ell no em va creure, però vaig insistir. Finalment va mirar fora
Sísí, estava nevant

Maribor, 20 de març
bar, pel matí

Aventures per Eslovènia (6a part)

Escric des de Kranj (pronunciat "Kran"). A fora plou i abans nevava. Sec en un bar fosc, al raconet, amb el cafè i el got d'aigua i una xocolatina al davant

Érem a Bled, baixant del turonet del castell. Bé, fem que ja som a la terrasseta d'un bar, bevent una cervesa. No, fem que en jordi s'ha trobat malament, està estirat a l'alberg i jo camino sola cap al parc del costat del llac

Estava, doncs, asseguda de nit al costat d'un llac. Només estava il·luminada l'illa, la vora del llac, el castell i el meu banc. La resta era tot negre i fins i tot podia comptar algunes estrelles. Em vaig posar música i cantava, perquè quan em sento enorme i desbordant em poso música i canto a allò que tinc al meu voltant. Cantava, doncs, a Bled, a l'aigua, al castell, a les llums i als ànecs del llac. Cantava, sobretot, a Eslovènia, als Balcans, a l'alegria de viure. Després vaig tornar a l'alberg

L'endemà ens esperava l'etapa més complicada de tot el viatge: volíem fer la volta sencera a les muntanyes, agafar el tren que va de Jesenice cap a Nova Gorica, però aturar-nos abans, a Most na Soci, i agafar un bus cap a Idrija. Els detalls tècnics me'ls salto. Es pot fer, només cal una mica de paciència

(el recorregut)


(i l'estació de trens, des d'on, per fer temps, vaig aprofitar escriure un dels posts anteriors mentre bevia una immensa Lasko)

Vam arribar a Idrija morts de fam. Recordo, ara que hi penso, la carretera de Most na Soci cap a Idrija. Era del color blat al que m'he acostumat, turonets amb molta pendent i casetes mig penjant. La carretera feia revolts i amunt s'aixecaven els turonets de color palla i els eslovens amb mal d'esquena, perquè en aquell tros de món sempre hi fa pujada, i les cases segur que fan pujada per dins, i els caminets que hi duen fan pujada, i les soles de les sabates estan totes gastades de les puntes de tanta pujada que hi ha

Idrija és un poble estrany i em costa crear-ne records. Té una plaça molt grossa i ampla amb una estatua i banderes, un castell dalt d'un carrer i, llavors, carrerons que s'estenen en totes direccions i que, a la que et despistes, et porten al límit del poble. Tres passos i ets fora del poble. Recules. Tres passos més i tornes a ser fora del poble. Sigui on sigui on vagis, tota l'estona comença i acaba el poble


(la plaça grossa)


(el castell dalt d'un carrer)

(una de les moltes cases on s'acaba el poble)

Vam dinar a una pizzeria i la noia que ens servia ens va dir on podríem trobar on dormir. Al centre mateix, a un carrer de darrere la plaça enorme, hi ha una petita "Gostilna" amb una noia molt enèrgica i simpàtica darrere la barra. Ens va convidar a beure i ens va donar una habitació petita però molt bonica. Res més a destacar d'Idrija, a més del que ja he dit.. L'endemà vaig llevar-me d'hora i a quarts de vuit seia a la gespa de l'esglesieta que hi ha. A les vuit van tocar les campanes i en van sortir una vintena de iaietes que van baixar xinoxano cap a la plaça a fer un cafè i a petar la xerrada amb les amigues


(i una visió "global" d'idrija per acabar)

Marxem d'Idrija cap a Ljubljana. Ja tocava, no?


(d'idrija a Ljubljana, si cliqueu a la imatge es veu millor)

La carretera d'Idrija a Ljubljana era l'eslovènia interior. Fora de l'eslovènia monumental de les muntanyes i de l'eslovènia elegant dels centres antics de les ciutats, hi ha una eslovènia interior, al voltant de la carretera d'Idrija a Ljubljana, més cutre, més balcànica, més d'estar per casa. Per aquí hi passen els busos que no porten mai turistes, que només porten la gent dels pobles cap a ciutat i els en tornen. L'eslovènia interior és dels balcans... i m'agrada molt, encara que només la vaig poder entreveure breument des de dalt l'autobus. I vam arribar a Ljubljana

Kranj, 18 de març
bar, havent dinat

Els taps dels bolis bic eslovens són més petits

Des de fa un cert temps que sempre escric amb boli bic negre. Sempre sempre sempre. Me'ls conec, els bolis bic negre, sempre en duc un a la mà o a la boca

Quan vam anar cap a Eslovènia, en portava un parell al damunt. Per algun motiu, a un bar de Maribor un dels bolígrafs se'm va rebentar, l'altre el tenia a l'alberg i jo necessitava escriure. Vaig anar-me a comprar un parell de bolis i els vaig comprar bic i negres. Val. Doncs el tap era diferent, més petit

Li vaig dir al meu company de viatge
- Mira, company de viatge! Els bolis bic aquí tenen el tap més petit!

Ell se'n va riure obertament de mi, com vols, em deia, que el tap sigui més petit, si tots dos són bolis bics de color negre.. Havia llençat el que se m'havia rebentat i no podia comprovar-ho. Ell va treure el seu boli bic blau. Res a dir. El tap era exactament de la mateixa mida. Seria un efecte òptic que només captava jo, doncs. Però continuava amb la sensació que el tap era més petit i em vaig arribar a creure que el meu sentit de la proporció se n'havia anat a prendre pel cul

Ara he agafat un dels centenars de bolis bic negre que volten per la meva habitació. He agafat el que vaig comprar a Eslovènia

Tenia raó jo. El tap és més petit. Lleugerament més petit, però més petit, al cap i a la fi

Explicació de perquè era de la mateixa mida que el tap del boli bic blau del meu company de viatge? Ell també s'havia comprat el boli bic blau a Eslovènia, tants dies abans que ja ni ens en recordàvem


Conclusió. Quan la Laura diu que el tap és més petit, és que el tap és més petit. I a Eslovènia, els taps dels bolis bic són més petits

Aventures per Eslovènia (5a part)

(anar de Radovljica a Bled és un moment)

L'endemà volíem anar a Bled. Tot ens va anar tan perfecte que no ens ho podíem creure. El bus de Radovljica cap a Bled sortia al cap de 5 minuts. Un cop allà, vam veure una "i" d'informació, i ens van donar habitació (15€, habitació de tres lliteres, però no hi havia ningú més). Curiosament, va ser el millor lloc on havíem dormit fins al moment

Vam donar la volta al llac, a poc a poc, durant més de dues hores


(típica foto de Bled 1)


(típica foto de Bled 2 -no tant típica com l'altra, però déunido)

Admetem-ho: Bled és un lloc turístic. Però, i què... a més érem març. Caminar al voltant del llac estava bé. Menjàvem una poma. Ens creuàvem gent amb gossos. Sèiem als bancs i miràvem l'aigua, l'illa, les muntanyes,.. Vam passar per davant una casa enorme, la "Vila Bled", i més tard vaig llegir que era casa "d'anar a passar l'estona" d'en Tito. No m'estranya, el molt cabron..


(poble de Bled)

Bled també té un castell, més turístic que d'altres que hem visitat, perquè els treballadors van disfressats de trobadors i damiseles, però al costat hi ha un turonet amb un camí que s'hi enfila, i des d'allà tens les mateixes vistes que des del castell, gratis i més tranquil. Es veia Bled -hotels i cases-, una part del llac, turons verds i a l'esquerra, els alps nevats


(el castell, al costat del turonet on ens vam enfilar, i
el tros maco del poble de Bled)

Ljubljana, 16 de març
alberg, cap al migdia

Aventures per Eslovènia (4a part)

Ara escric des de Ljubljana, al bar de davant l'alberg, al costat del riu. Fa un dia lletjot i bec cafè de bon matí. Encara no he esmorzat res perquè els bars semblen tenir el mal costum de no tenir res per menjar. Tant que m'agrada, esmorzar als bars...

La ruta Bovec-Bled passant pel nord, per Kranjska Gora, només la fa un bus un cop al dia durant l'estiu. El moc que em regalima pel nas m'indica que no som estiu, però nosaltres tossuts que volíem passar per allà. Vam trucar un taxi (conduït per en Dragan, un noi molt simpàtic que ens explicava el que vèiem per la finestra) i ens va portar fins a Kranjska Gora. Era una carretoreta que anava donant voltes per les muntanyes, arrapada a elles per un costat i deixant-se caure al buit per l'altre. En Dragan ens explicava que per aquella carretera hi havien vingut els romans, els musulmans, els napoleons, els austrohúngars, i, en fi, tothom a qui li vingués de gust envair el país. Vam tornar a creuar la frontera i la vam tornar a descreuar

(Bovec-Kranjska G0ra)

Una estona després vam anar a parar a Kranjska Gora, Aquest poble és més aviat una estació d'esquí, amb la neu perfecte i una temperatura exquisida, que feia que puguéssim seure a la terrasseta del bar, en ple març, sense anorac


(la pista d'esquí)


(la parada de bus. Aquí hi havia pilonets de neu on enfonsar-hi els peus)

Un cop fet el cafè, vam pujar al bus cap a Radovljica, i vam veure el Triglav, que és gros i té forma de zigazaga


(goita'l)


(Kranjska Gora - Radovljica)

Vam arribar a l'estació de busos de Radovljica i li vaig dir a en Jordi: "marxem a Bled". Ell, per sort, em va respondre: "Laura, dona, fem-hi un cop d'ull.." Vam entrar al carrer principal, el maco de la ciutat. "Vale", vaig dir, "quedem-nos a Radovljica"


(joder, com per no enamorar-te'n..)

Radovljica és el lloc d'Eslovènia on em quedaria a viure. Ho té tot: té un carrer medieval, amb cases precioses amb dates molt antigues. Té turonets i prats i caminets on passejar-te i passejar-te. És a poca estona de Ljubljana. Té el Sava. De fet, a Radovljica és on s'ajunten els dos petits saves (que neixen per aquelles muntanyes) per formar el Gran Sava, que té l'aigua blau turquesa i arrossega les pedres i els tronquets amb una força que mai diries


(sava 1 +..)


(.. + sava 2)

Bé, estàvem al carrer principal. Al carrer principal hi destaca, per la seva bellesa, un edifici concret. És el número 3, fa cantonada, està pintat de colors des de fa molts anys i té una torreta des d'on les princeses sortien a pentinar-se la cabellera. A la part baixa hi ha un bar, i el propietari d'aquest bar també lloga habitacions a l'edifici més bonic del poble. El "capo" és un home una mica estrany, xixós, cara vermell i amb l'alè fulminat per l'alcohol. Ens va llogar l'apartament a preu d'habitació (19€)(visca la temporada baixa). Sé que ningú em creurà, quan descrigui l'apartament, després d'haver dit el preu... Per fer-ho més creïble, afegiré que era impossible d'escalfar-ho i que tot brutejava i feia una mica d'angúnia de tocar. Però hi podien dormir, ben amples, deu persones. Entraves per una petita habitació amb un llit per dos, amb una porta de fusta immensa que juraries que duia a la cambra del comte (estava tancada). Llavors una altra habitació amb cuina i al fons un lavabo (que era la definició de "xixós" per excel·lència). A la dreta el menjador (on hi podien dormir tres persones), amb una gran taula i amb mobles que podien tenir, senes cap mena de problema, cent anys. Per una última porta, s'entrava a l'habitació, on hi havia cinc llits (un de matrimoni i la resta individuals), amb una nina de principis de segle enorme asseguda damunt d'un dels llits, amb més mobles de cent anys. Posats dins del llit de matrimoni, abrigats fins al coll, ens sentíem una parella de marquesos de fa tres segles, que se'ls hi havien mort tots els fills i que, embogits per la desgràcia, només guardaven l'horrible nina com a record


(sí sí, aquí vam dormir)

Després de flipar molt amb l'apartament, vam anar a dinar al fast-food del poble. El tio que hi treballa és espectacular. Ens hauríem pogut passar la tarda mirant-lo fabricar kebabs. No deixava un espai buit. I si n'hi havia un, escalfava una patata i la col·locava allà. I si veia que encara hi podia posar més coses, ho apretava tot amb els dits i hi afegia més carn, i més enciam, i més del que fos, fins a crear un kebab òptim, el millor kebab del món a cada instant, una obra d'art per cada client (a l'estil de "una solitud massa sorollosa", d'en Hrabal, però amb menjar guarro enlloc de paper brut)


(el veieu? veieu el Sava al fons?)

Deixem-lo fent kebabs. Tenim el Sava neixent als nostres peus. S'hi va saltironejant per uns turonets de color verd i groc, amb un parell de cases escampads, i llavors resseguint un caminet que s'endinsa pel mig del bosc i que va amb el riu sentint-se de fons i apareixent de tan en tan entre els arbres. Apartàvem arbusts, esquivàvem branques, trepitjàvem tolls i saltàvem damunt dels rierols, fins que vam arribar a una platjeta de pedres i ens hi vam entretenir molta estona, jo empapant la llibreta d'aigua del Sava i en jordi jugant a fer carambola amb les pedres damunt la superfície del riu


(ai.. que maco és..)

Quan ens en vam cansar, vam tornar al poble. Allà fins i tot els edificis de pisos més lletojs estan col·locats al mig de prats verds. Hi havia un parell de búnquers i ens hi vam enfilar: vèiem els prats, els turonets desdibuixats per una mena de boira, una iaia recollint branquillons per fer foc, i el sol que s'anava amagant. I les campanes marcant els quarts..

Vam tornar a l'apartament i ens hi vam congelar de fred

Ljubljana, 16 de març
bar al costat del riu, pel matí