R.U.R.

Fa un parell de dies m'estava llegint l'obra de teatre R.U.R. de Karel i Joseph Čapek, del 1921, que és on apareix per primera vegada la paraula "robot" i hi diu

EMMA (Silabeando): «Re-be-li-ón en Ma-drid contra el Go-bi-er-no. La in-fan-te-ría ro-bot dispara contra la multitud. Nueve mil muertos y heridos.»

Quina sort que encara no hi ha infanteria robot

Kadare

Ismail Kadare és un escriptor brillant. N'he llegit tres llibres (El nínxol de la vergonya, Abril trencat i La fortalesa) i si un és brillant, l'altre més. Tot país, tota cultura, voldria tenir un escriptor com Kadare que escrigués sobre la seva història

Al top 10 dels escriptors descoberts durant aquests últims quatre anys

EL EMPERADOR, de Ryszard Kapuściński

A El emperador de Ryszard Kapuściński hi apareixen tres mons: aquell on hi viuen la majoria d’habitants d’Etiòpia; el que està composat per la gent de la cort de l’Emperador; i el d’aquest, el de Haile Selassie.

El primer és conegut i comprensible (encara que no pugui sentir com una persona que passa fam, perquè no n’he passat mai, puc entendre les revoltes). El segon no és conegut (al món de la cort difícilment hi arribarem) però es pot arribar a comprendre (precisant més pel que fa a Kapuściński, potser no el podem comprendre, però sí arribar a sentir). El tercer, el de Haile Selassie, és desconegut i incomprensible (com sempre ho serà l’interior d’una persona). I a través del segon, Kapuściński ens mostra també els altres dos. Malgrat que només apareix el punt de vista del segon –la cort– ens podem imaginar el del primer (un poble que es revolta perquè es mor de gana mentre que qui el governa viu en l’abundància no és res gaire complicat d’entendre) i els entrevistats ens descriuen el dia a dia de Haile Selassie, les seves reaccions i el seus gestos. Així doncs, en el llibre hi apareixen descrits els tres mons. A tot això s’hi afegeix, en cursiva, el punt de vista i l’experiència del propi autor, però sempre l’imprescindible per acabar de recrear el món de la cort i que els testimonis que entrevista siguin del tot comprensibles pel lector.

El que voldria destacar és la incomprensió absoluta entre els tres mons: els del segon no poden entendre els del primer (Per què es revolten? Per què pensen? De què es queixen ara, què volen, si sempre ha estat igual durant segles?) i tampoc el seu emperador: el poder d’aquest rau, en gran part, en el fet que els components de la cort mai saben què voldrà, què dirà, què farà,... El llibre desprèn constantment un aire d’incertesa, d’inseguretat, i una passió per voler destacar, per voler ser algú una mica més que el del costat... perquè sembla que el pitjor que els passa als d’aquest segon món no és la mort (és una cosa natural) sinó que és deixar de pertànyer a la cort i passar de nou al món de la immensa majoria i l’anonimat. Vaig trobar fantàstica la descripció dels rostres apareixent un damunt de l’altre buscant ni que fos una mirada inconscient de l’Emperador; aquesta escena explica tot el que volia dir. Pel que fa als del primer grup, passen pel sedàs de la mirada dels del segon grup, però com que nosaltres els podem entendre, la sensació és fascinant: provoca una incomprensió nostre (del lector) cap als del segon grup, un astorament. Com deia abans, podem arribar a imaginar l’ambient que envolta, entendre els seus raonaments, sentir-ho... però no comprendre-les del tot. El més curiós és que la cort, pel que diu al llibre, està formada en part per gent que prové de la pobresa,... això encara fa més irreal la devoció que senten cap a l’Emperador, la cort i les injustícies, però al mateix temps, Kapuściński aconsegueix que aquesta devoció s’entengui: justament l’Emperador és qui els ha tret d’aquesta pobresa. I, al mateix temps, és qui té el poder de fer-los-hi tornar. Tot això acaba derivant en una mena de lògica molt especial, com de malson: una lògica que té sentit dins el malson, però un cop fora d’ell resulta incomprensible. Com quan, somiant, ens sembla imprescindible cometre alguna acció, però un cop desperts, no podem entendre la importància de tal acció.

Pel que fa a la figura de Haile Selassie, és la més incomprensible de totes. T’hi acostes des de molts punts de vista (més que punts de vista, serien des de molts moments de la seva vida, perquè tots els membres de la cort el consideren de manera força semblant, com algú diví, bondadós,...) però sempre hi ha alguna cosa que la fa inabastable, no acaba de quedar mai clara la seva personalitat: és molt intel·ligent? és un estúpid? estima la seva nació? només li importa mantenir-se al poder? És com un rei de llegenda (a vegades Kapuściński fins i tot escriu com si fos un conte popular, o almenys això reflecteix algun fragment de la traducció*), alguna cosa per sobre d’un ésser humà. Al mateix temps, però, veiem com aquest misticisme és creat per la incertesa que envolta la seva figura, per les mitges paraules, per tota la imatge que crea al seu voltant. Un cop aconseguit aquest efecte, és capaç fins i tot de fer feliç algú amb una mirada (em fa pensar en una descripció d’Alexandre I que apareix a Guerra i Pau).

A més de tot això, és clar, s’explica un esdeveniment real: l’apogeu i la caiguda del govern de Haile Selassi i la seva cort. Pel que fa a la qüestió sobre fins a quin punt són veritables les entrevistes, jo em posiciono al costat de Kapuściński sense dubtar-ho, com a periodista i com a escriptor. Encara que hi ha detalls que poden ser inventats, mai són gratuïts: és igual si el gos no es pixava a les sabates, el que explica Kapuściński no és aquest fet en concret, sinó que descriu una cort on el gos de l’Emperador es pot pixar a les sabates dels dignataris i aquests no s’atreveixen a dir ni mu. Que l’anècdota sigui real o inventada és un assumpte que em treu poc la son i, sobretot, que no treu gens de valor al llibre. Sembla que últimament els periodistes han tornat a acceptar que el periodisme no pot ser objectiu**, i a més, tenint en compte les barbaritats d’alguns d’ells (no només el que va afegir fum amb photoshop a una fotografia d’un bombardeig al Líban, sinó el que arrossegava cadàvers pel terra a Geòrgia***), ¿com puc tenir res a dir de Kapuściński, que explicava fent servir els seus mitjans –la literatura– tot allò que veia i sentia? Kapuściński escriu un reportatge literari, i ja està.

Pensant en altres llibres escrits per periodistes especialitzats en la guerra, no es poden comparar, per exemple, Territorio Comanche d’Aturo Perez-Reverte –és un llibre horrible– o el No matarían ni una mosca de Slavenka Drakulić –un llibre fantàstic també pel seu valor literari, amb moltes valoracions subjectives de l’autora i amb descripcions d’allò que de fet no ha vist, que t’ajuda a entendre una mica la guerra dels Balcans i, sens dubte, te’ls fa entendre vint cops més que qualsevol dels comentaris in situ de Territorio Comanche–. Vull dir que, en un assumpte tan complex com la guerra i el naixement de les revolucions, l’única manera que el lector pugui arribar a copsar-ne alguna cosa és a través de l’ambient: és evident que les dades exactes també hi han de ser (per efectes pràctics, més que res.. jutjar, aquestes coses...), però per entendre-ho no serveixen de gaire res, perquè només algunes persones privilegiades són capaces de captar un munt de dades alhora i donar-los valor. És com una de les falses ressenyes que Lem fa a Provocació, la idea vindria a ser aquesta.

En conclusió, tinc ganes de llegir més Kapuściński.

*escriu Kapuściński: «Y de tanto comer y tanto bailar, a su Señor no paraban de loar. Y la diversión muchos años duró, y finalmente a la gente embotó; ...» Barcelona: Editorial Anagrama, 1997

**cito la promo del telenotícies de TV3 del 2007; diu la veu en off: «Els telenotícies de TV3 són la referència [...] amb un punt de vista propi». En canvi, el 2006 diu la mateixa veu en off: «Podem presumir de ser objectius i rigorosos»

***em refereixo a David Mdzinarishvili, que fa un parell d’anys, durant la guerra de Geòrgia, feia posar a les persones que apareixien a les seves fotografies per tal que aquestes fossin més impactants, cosa que em va fer perdre la fe cap al fotoperiodisme de guerra, que fins al moment creia encara mínimament descent

El Nicho de la Vergüenza, d'Ismaíl Kadaré

lectura del cap de setmana, i recomanació de la setmana. Un llibre fantàstic, fantàstic, vull llegir més coses de Kadaré.

De fa dues setmanes, recomano Breviario mediterráneo de Predrag Matvejević. És més un assaig que una novel·la, però tots aquells enamorats del mediterrani i dels mapes (com una servidora) se l'haurien de llegir, perquè és el llibre que, des de llavors, voldran tenir sempre a la vora

I de la setmana passada, L'enamorat de l'óssa major, de Sergiusz Piasecki, un contrabandista, bandoler, espia bielorús, polonès, o el que fos, que mentre estava a la presó va escriure una novel·la d'aventures. No hauríem de deixar de llegir novel·les d'aventures, quan ens fem grans

Així doncs, tres llibres que teniu per llegir, dels infinits que hi ha escrits al món

La sal de la tierra, de Józef Wittlin

(petita ressenya d'un llibre que encara no he acabat de llegir)

Pels que heu llegit Les aventures del soldat Švejk, de Hašek, potser us despertaré l'interès pel llibre si us dic que La sal de la tierra de Józef Wittlin en seria un alter ego. L'argument és senzill: estiu de 1914, un home d'un poblot de Galicja (ara entre Polònia i Ucraïna, en aquella època sota l'imperi austrohongarès) és cridat a files i se'n va a la guerra. Malgrat la simplicitat de l'argument, no us hi avorrireu. La guerra no es veu, però hi és present. Està explicada des de la perspectiva d'un home analfabet, catòlic, lleial a l'emperador, pobre, sol, que entén la guerra des d'un punt de vista tan simple que la transforma en absurda, complexa i absurda: ben bé com és la guerra.

Les escenes magistrals passen una darrere l'altra (els cossos dels homes que han estat cridats avancen despullats per una fila de cadires fins a la cortina on un metge els espera a darrere per decidir si són aptes per anar al front de guerra o bé s'han de quedar a la rereguard ....per posar un exemple......), i les frases i les idees brillants també hi són sense parar..

Desconocido es el primer hombre que dio su vida en esta guerra. Desconocido es el hombre que lo mató. Desconocido es el último hombre que pereció en esta guerra

Resultó que existían dos maneras de abandonar este mundo: la muerte civil como resultado de sufrimientos y dolencias digamos domésticos, y la muerte militar, violenta, que atacaba los organismos dotados de una salud excelente.

Mentre avança el llibre, en Piotr (el protagonista) es va adonant de la contradicció de la guerra: l'emperador el té controlat, el crida a lluitar, és un nom apuntat en llibretes de noms que salten de funcionari a funcionari, però al mateix temps és anònim, un entre tants.. Lluita al costat d'hongaresos -ell els creu heretges- contra els russos -que són ortodoxos, però cristians-; ....

El cap de Piotr Niewladomski és espès i està confós com aquesta ressenya que estic intentant escriure, però al mateix temps és clarivident de tan senzill

Ja està. Llegiu llegiu, que us agradarà

Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert

Un bàrbar al jardí m’ha agradat molt, començant pel títol i la portada (molt bonica la foto que hi han posat els de Labreu). M’agrada el títol perquè és obvi que ni Zbigniew Herbert és un bàrbar ni la cultura que descriu (les bases de la cultura occidental) són un jardí.

Doncs això, que m’ha agradat molt. No sóc una gran aficionada a l’assaig, però amb Herbert és diferent. Tampoc sóc una gran aficionada a la poesia, i els poemes de Herbert sí que m’agraden. Suposo que és per la sensació (en el cas de l’assaig) d’estar aprenent al mateix temps que gaudeixes del plaer de la lectura.

Sembla que Herbert no escriu, en Un bàrbar al jardí, per desfogar-se, per exposar cap teoria filosòfica, o coses d’aquestes típiques que poden motivar a un escriptor. Jo crec que, més aviat, el que fa Herbert en bona part dels assajos que apareixen en aquest llibre, és la mateixa feina que faria un traductor: agafar un objecte expressat en un llenguatge (un quadre de Piero della Francesca, unes pintures rupestres, la catedral de Chartres) i traduir-lo a un altre llenguatge, en aquest cas, la literatura. Les parts històriques, per més vives i plàstiques que puguin ser (penso, sobretot, en el capítol on narra l’aniquilació dels albigesos a la zona del Llenguadoc), i per més que les hagi gaudit, són menys interessant, o com a mínim menys originals, que aquelles on ens descriu objectes d’art.

Vaig ser estudiant d’arquitectura durant una temporada i no ens obligaven a llegir cap cosa semblant a la que va escriure Herbert: doncs molt malament. L’arquitectura és una art que té el perill de perdre’s en la teoria, o més aviat en la tècnica: és obvi que una casa no pot caure i que les finestres han de tancar bé, però la part estètica i artística també és important, i aquesta és la part que costa més d’aprendre. I ja no dic de fer! És per això que hi ha tants edificis lletjos. Per aquest motiu, llibres com el de Herbert ajuden a agafar aquesta sensibilitat, perquè no és un teòric de l’arquitectura, només tradueix en paraules el que ell llegeix (sent) mirant un seguit de columnes gregues, les torres de Siena, un fresc damunt d’una paret, la llum,..

El mateix, doncs, quan parla de pintura, però com jo de pintura en sé poc o gens, em costa més dir-ne res. Però tot pensant que l’arquitectura i la pintura són dues arts molt i molt lligades, es fa força evident que Herbert, igual que amb els edificis, no explica el quadre, sinó que més aviat el tradueix. M’agrada la comparació que he fet, per això l’estic repetint.

Pel que fa a les parts més històriques, és agradable la barreja entre la seva imaginació i la realitat (la realitat basada en noms, llocs, anys,.. que és en tot el que una persona pot basar la realitat històrica, diria), d’unes dades en reprodueix un tot, i es fa difícil creure que es pugui equivocar en el més mínim detall, en el més mínim gest que descriu (tampoc és molt important això),...

...i amb uns moments històrics tan ben triats: llegint sobre Arle, els albigesos, els templaris, ... es fa palesa la ironia del títol. Ni ell bàrbar (o sí, però llavors també ens hi incloem nosaltres), ni Europa occidental un jardí: o si és un jardí, és un jardí molt mal cuidat. Un exemple actual (aquest exemple és meu, ell en diu d’altres i més refinadament que jo, però ara no els recordo i no tinc el llibre a mà): el recinte del partenó d’Atenes està ple de gossos petaners. Si això és així ara, no vull imaginar-me com deuria ser fa uns anys, quan Herbert ho va visitar.

Més enllà d’un llibre de viatges, un recorregut històric per la cultura europea occidental, una traducció d’un llenguatge artístic a un altre, etc, Un bàrbar al jardí és un llibre que dóna gust de ser llegit: quan l’acabes ni en vols més ni en vols menys, només saps que t’hi has trobat molt bé, llegint-lo, i que a sobre has après un munt de coses. I què més se l’hi pot demanar a un llibre..

somni

avui he somiat que estava a una biblioteca pública (de les de poble, no com l'altra nit que vaig somiar que era a una biblioteca universitària enorme i no trobava res) i agafava el llibre Na Drini cuprija (un pont sobre el Drina), de Wislawa Szymborska*, que contenia un recull d'anècdotes divertides** sobre Bòsnia-Hercegovina***.

Després sortia a fora el carrer, a la plaça del MACBA de Barcelona i un adolescent-jove rus (d'uns 18-19 anys) em deia: "devuixka!!****, vols venir amb mi a prendre un còctel?*****". Tot això en rus. Jo li deia que si parlava amb rus amb totes les noies que es trobava, a veure si algun cop colava, i ell reia i deia que justament era això

Després crec que m'he despertat perquè tenia molta set

*l'autor del llibre, de fet, és Ivo Andric

** un llibre de Wislawa Szymborska (Lecturas no obligatorias) és un recull de mini-ressenyes que fan riure (i pensar, també, allò que es diu..)

*** efectivament, Un pont sobre el Drina parla de Bòsnia-Hercegovina

**** així és com els russos criden a les noies,dones,etc pel carrer, ara que ja no poden fer servir el "camarada!!"

***** és que allà un coctel no és res sofisticat, som nosaltres que tenim la subtil diferenciació entre els coctels i els cubates

La maleta de Dovlàtov

Ahir presentaven La maleta de Dovlàtov en català i hi vam anar. No només perquè l'Horiginal em queda a la vora de casa, sinó perquè Dovlàtov em cau bé (encara que devia ser un home complicat de tenir a la vora), i els de labreu també em cauen bé (els eslavistes, sobretot els que ho som de vocació, som uns matats, i els de labreu també semblen tenir vocació de fer el que fan i ser uns matats. És per això sento un lligam i una simpatia vers a aquesta editorial)

(parlant de matades, aviat sortirà un nou número de la revista: http://www.revistaest.org/

sobre música aquesta vegada)

Hi vam anar, vam seure, demanar cervesa i a escoltar. No puc dir res del llibre, perquè encara (ENCARA, això vol dir que ho faré) no l'he llegit, però portava el llibre de Herbert al bolso. Herbert em sembla un escriptor amb una combinació que no es troba gaire sovint: un molt bon escriure i molta cultura. A vegades massa cultura fa els textos feixucs. Però no pas el d'Un bàrbar al jardí, un llibre excel·lent digne de ser portat amunt i avall per les presentacions d'altres llibres (i amb més raó si són de la mateixa editorial i col·lecció). Un bàrbar al jardí és així com un dels llibres d'història d'Asimov, però amb l'afegit que és literatura, que no es llegeix només pel plaer de saber, sinó pel de llegir. Un altre escriptor polonès excel·lent a part de Herbert és Lem. A la viquipèdia el cataloguen d'escriptor de ciència ficció, però com els grans escriptors de ciència ficció (d'europa de l'est, tots els que m'agraden) Lem és mil vegades més que això i té una de les reflexions (a Solaris) que més m'han fet pensar els últims temps,... que l'home, tot el que busca,... el que li cal només és un mirall, un altre home ... això ho explica millor ell, perquè jo ho he fet malament i del que acabo de dir no s'entén el que en realitat volia dir, i a més no és de Lem de qui estem parlant, és de Dovlàtov

A la presentació vam escoltar, ens vam beure el vodka (rebaixat amb aigua, eh...) tot brindant per Dovlàtov (за Довлатова. И за нас.). D'ell n'he llegit poc, Els nostres em va entusiasmar i el faig llegir a tothom, i El compromiso recordo que em va agradar bastant. La maleta em sembla que també m'entusiasmarà, més que agradar i prou, però ja ho veurem. Mare meva, que complicats que són els russos. Però mireu què acabo de veure què va dir a la viquipèdia!

One can revere Tolstoy's mind. Delight in Pushkin's finesse. Appreciate the spiritual quest of Dostoyevsky. Gogol's humor. And so on. Yet Chekhov is the only one I would want to resemble.

(Dovlàtov acaba de guanyar 10 punts, si hagués de triar tampoc voldria ser ningú més que Txékhov, de fet si Txékhov estigués viu i visqués a la vora casa n'estaria enamorada segur seguríssim)

Després de la presentació (perdoneu que se me'n vagin tan els dits quan escric) ens vam anar arreplegant pel camí una convidada, traductora, russa, molt jove, i ens la vam endur a sopar al pis d'un altre eslavista matat i vocacional (que lletja és la paraula eslavista). Jo escoltava com la traductora russa i el traductor català parlaven de les seves passions compartides, i se m'encenien els ullets veient-los parlar d'aquella manera

Vull dir que era agradable, escoltar-los. Sempre és agradable escoltar gent que li agrada el que fa, parli del que parli, i és agradable escoltar-los només pel plaer d'escoltar-los, més que pel que realment puguin dir

L'endemà (aquest matí) m'he llevat per anar a una entrevista de feina. De fet no era una entrevista de feina, però l'important és que un filòleg hispànic que es dedica a col·locar persones a diferents llocs de treball ens ha dit: jo abans traduïa, però vaig adonar-me que podria haver fet molts diners abans, de manera més ràpida, que no pas traduint, i ho vaig deixar

Després d'aquestes paraules, m'he tornat a confirmar que seré una mica morta de gana tota la vida. Porto un any traduint una novel·la passet a passet perquè sóc una matada. Publiquem la revista perquè som uns matats. Acullo europeus de l'est cada dos per tres i els hi ensenyo idiomes perquè sóc una matada (això sí, estic aconseguint una magnífica col·lecció de tasses, guants i licors estranys). No tinc ni idea de què acabaré fent a aquesta vida, però creieu-me, intentaré no deixar de ser mai una matada

Què hi farem.... el filòleg hispànic de fet era un idiota, perquè llavors vas a una presentació de Dovlàtov i veus feliços als que l'han publicat en català i acabes sopant amb una traductora russa que sembla que ho fa per gust, i que és prou feliç

I ja està bé, tot plegat

Ressenya

La Vall de l’Issa de Czesław Miłosz ha estat un feliç i inesperat descobriment. Per resumir-ne l’argument, es podria agafar la primera i l’última frase del llibre:

«Hem de començar per la descripció de la Regió dels Llacs, on vivia Tomasz [...] Tan sols ens queda desitjar-te bona sort, Tomasz. El teu futur serà sempre una incògnita, ningú no podrà endevinar què farà de tu el món cap al qual et dirigeixes. Els dimonis de l’Issa t’han treballat tant com han pogut, la resta ja no depèn d’ells. Ara vigila Birnik. Es torna a dormir, indiferent a tot, inconscient que, gràcies a tu, serà recordat. Aixeques el fuet, i aquí acaba la narració»

No faig broma, perquè en el [...], Czesław Miłosz no fa res més que el que diu a la primera frase: descriure la regió dels llacs, la vall de l’Issa, on vivia en Tomasz. I quan en Tomasz se’n va, el llibre s’acaba.

No cito aquestes frases en va, sinó que ho faig perquè hi trobem algunes de les idees que es van repetint al llarg del llibre: una, la convivència de dos mons, el metafísic amb el real, els dels dimonis i els fantasmes amb el dia a dia de les persones, tots dos mons pendents l’un de l’altre: el rector pendent del fantasma de Magdalena, i el fantasma de Magdalena pendent d’ell. Els dimonis, observant a Tomasz i amagant-se quan ells s’hi apropava corrent, i ell, apropant-s’hi corrent. Per exemple. Això passa perquè la Vall de l’Issa es troba a Lituània, i Lituània és un interessant país que irradia paganisme (a les dades de la viquipèdia sobre el país hi trobem religions com “vells creients”, “carismàtics” i “antiga religió bàltica”). Aquest aire pagà (el que té més atraient la paraula “pagà” és que ens fa pensar en coses molt, molt antigues) ja se’ns apareix en el títol mateix del llibre, Issa, com si es tractés d’una Vall de les fades, emboirada i misteriosa. També aquesta primera frase, “la Regió dels llacs”, ens remet a alguna cosa mitològica, com si al món només hi hagués una regió dels llacs, i una de les muntanyes, i una dels boscos, classificant el món en fragments d’una sola característica que ens ajuden a simplificar-lo.

Potser vull treure massa suc on no n’hi ha, o sigui que passo a la idea dos: la convivència de dos altres mons, l’animal i l’humà. Aquí, la consciencia que tenen l’un de l’altre és diferent que en el cas anterior: hi ha alguna cosa que sembla que els separa, la comprensió entre els animals i les persones és desigual. Això tot sovint sembla frustrar Tomasz, perquè no s’hi pot comunicar: amb el seu ocell, per exemple. Però es veu, sobretot, quan va de cacera (com en Gombrowicz i en Mickiewicz, apareix la caçera com a element important de la cultura lituana-polonesa): quan no mata l’ànec, Tomasz entén que no l’ha matat, cosa que no entén, evidentment, l’ànec, i que segueix la seva vida indiferent. Trobem altres vegades aquesta idea de que l’home és conscient de la mort i l’animal no: em refereixo, sobretot, a l’anècdota amb l’esquirol: l’esquirol no veu a Tomasz i no és conscient que morirà, i tampoc és conscient que mor. En canvi, Tomasz si que és conscient que li ha tret la vida. Però aquesta consciència li va naixent al llarg del llibre, ja que, per exemple, trobem un paràgraf on explica com de petit collia cargols del jardí i els llançava al riu perquè li feien llàstima i així pensava que els hi feia un gran bé, malgrat els cargols al fons del riu es morien. I quan pren del tot la consciència del passar de viu a mort (perquè els animals no tenen l’esperança de que l’ànima segueixi vivint, per tan la mort és mort absoluta), que és justament quan mata l’esquirolet, tot el bosc que l’envolta li sembla buit i és llavors quan comencem a apropar-nos a l’últim paràgraf, quan Tomasz comença a pensar més intensament en la seva mare, que és qui se l’endurà de la Vall.

Seguint amb les idees, passo a la tres: la vida corre indiferentment als canvis del voltant. De fet, podríem fer servir la metàfora de la vall i el riu: la vall serien sempre aquestes dues vessants de tot, el món físic i el metafísic, el de l’home i el de l’animal, i -encara que no hi estigui insistint gaire- el dels senyors i el de la pagesia, els polonesos i els lituans, el paganisme i el cristianisme, la natura i la civilització, el comportament de la gent segons qui tingui al voltant... Però pel mig de tot això, hi passa el riu, indiferent als canvis, que no s’atura... Això també sembla sentir-ho Tomasz de tant en tant, però sobretot qui ho sent és la seva àvia Misia: ella viu sentint això al màxim, tant que només viu per cada detall que l’envolta en cada moment. És, en certa manera, com un animalet...

De fet, a La Vall de l’Issa hi ha un munt de reflexions i idees més sobre la vida i la mort, sobre l’ésser humà -els personatges entenen la vida de manera diferent-, sobre les relacions que s’estableixen amb els altres mons que no són l’humà, ... (tenim, per exemple, un petit fragment on es pregunta si “era un planeta el pare Monkiewicz? Per la papallona que voleiava sobre la platabanda plena de caputxines i de resedes, segurament sí. La calba lluïa al sol: vés a saber quina mena d’embriaguesa produïa a la papallona la visió d’aquell cim llis que es reflecteix en els seus múltiples ulls”)

... però el llibre, més enllà de les idees, produeix una mena d’embriaguesa, desperta alguna cosa, una nostàlgia de l’infància, i desperta ganes d’anar a Lituània, de perseguir animals pel bosc, de, ni que sigui, llegir al jardí de casa mentre piula algun ocellet. Per això deia que ha estat un feliç i inesperat descobriment, perquè no només hi he trobat idees, sinó una preciosa descripció de la Regió dels Llacs.

L'aventura de llegir

Conferències sobre literatura catalana i russes (les relacions entre elles, suposo)

http://www.bcn.cat/biblioteques/pagstot/activitats/catalunyarussia_4trim2010.html

A disfrutar :)

-llibre-

"El destí i altres contes dels Balcans"

(a l'enllaç hi trobareu més informació)

Conferència

Sobre la traducció del serbi al català i del català al serbi

SERÀ MOLT INTERESSANT, n'estic convençuda

el divendres 17 de setembre, a les 19:30, a l'Espai Mallorca de Barcelona

http://www.espaimallorca.cat/botiga/programa.php

Els últims dies de Lev Tolstoi

(l'escriptor de Guerra i Pau, i Anna Karenina. Però jo us recomano molt, moltíssim Hadjí Murat)

Fragment

Trobo que aquest petit fragment (de Pornografia de Witold Gombrowicz)......

Va beure el te que li van donar però li quedà al platet un tros de sucre -i va estirar la mà per portar-lo als llavis - però aquest moviment potser no li semblà prou justificat, va retirar doncs la mà - però la retirada de la mà era en el fons encara menys justificada - va estirar doncs la mà un altre cop i es va menjar el sucre - però se’l va menjar tal vegada ja no pel plaer sinó per comportar-se de manera convenient... respecte al sucre o respecte a nosaltres?... I per esborrar aquesta impressió va estossegar i per justificar l’estossec va treure un mocador, però ja no va tenir el coratge de mocar-se - només va moure una cama. La moguda de la cama, segons sembla, li provocà noves complicacions, llavors es va tornar definitivament silenciós i s’immobilitzà.

...... és fantàstic

El jugador, de Fiódor Dostoievski

El jugador és una novel·la breu que Dostoievski va escriure el 1866. De fet no la va escriure, la va dictar: aquest detall jo no el sabia, i me l’imaginava escrivint i llençant els fulls enlaire quan no hi havia espai per més lletres, com si s’hagués de treure alguna cosa de dins. El cas és que si no ho va escriure, sinó dictar, encara puc explicar-me millor aquesta sensació, d'un raig més que d'una escriptura acurada.

El llibre és una mena de diari d’Aleksei Ivanovitx, el preceptor dels fills del general, o més que un diari, uns paperots que escriu quan arriba a casa de nit, el dia que té temps per escriure. O sigui que la narració no és ben bé continua, no es pot dir exactament quant temps passa i sembla que recuperi aquests papers quan té alguna cosa a dir.

Està estructurada, per dir-ho d’alguna manera, en irrupcions, o per dir-ho d’una altra manera, va d’un pic de tensió a un altre: el joc de l’àvia i el joc del protagonista. Pel meu gust són els dos millors moments. Al voltant d’aquests, hi ha pujades i baixades, i tota una trama de secrets, conjures, que en depenen i que canvien el curs de la història (la dels personatges). Si seguim l’argument, veiem que el destí dels personatges es mou al voltant d’aquests dos fets: els primers capítols depenen de la mort de l’àvia i la seva herència. Quan aquesta arriba a Ruletenburg tenim una primera gran irrupció: el personatge sembla endur-s'ho tot per davant amb una energia impròpia en algú de la seva edat, i es posa a jugar com si hagués embogit, fascinada per la boleta que gira i que no hi ha manera de saber on pararà. Aquí hi ha un gran joc psicològic, i molta morbositat: l’àvia aposta al zero, un cop i un altre. Tu, com a lector, saps que això no pot sortir bé, que l’atzar acabarà guanyant i arruïnant a la senyora. Però, Qui decideix que el zero sortirà molts cops seguits i després pararà, i quan l’àvia decideixi deixar d’apostar-hi després de perdre molt, tornarà a sortir? Sembla que hauria de ser l’atzar. Però no és l’atzar qui decideix, és Dostoievski. Podria ser benèvol amb la senyora, però no ho és, perquè llavors la seva visió del joc es podria entendre diferent. I Dostoievski el que vol és dir: el joc t’acabarà perdent. Però en el moment que qui decideix que l’àvia perdi tots els diners és l’autor, i no l’atzar (a no ser que escrigués decidint els cops de sort dels personatges a cara i creu), queda penjada a l’aire una altra reflexió, metalingüística potser: l’àvia fuig per cames, mig arruïnada, però perquè l’autor ha fet que el joc anés així. Podria haver anat diferent, podria haver-se enriquit. El joc sempre deixa aquesta possibilitat, que és el que perd al protagonista: ja sé que ha anat així, ja sé que ho acabaré perdent tot, però podria no ser així. Recapitulant, ens fa un primer toc: qualsevol pot caure en el joc, i aquest no té final. L’àvia marxa corrent, però en la marxa precipitada et queda la sensació que la pobra dona ja ha tastat el “verí” i a ningú li sorprendria que tornés a jugar.

Segueixo. Després d’aquesta primera irrupció, es prepara tot per la següent: les trames que s’havien teixit al voltant d’aquest primer “conductor del destí” (els diners de l’àvia) es desfan, es descobreixen i se’n comencen a teixir de noves. I llavors, Aleksei Ivanovitx s’aixeca de cop, endut per una fúria, se’n va a jugar i s’enriqueix en poques hores. Dostoievski portava tot el llibre fent dir al protagonista que, quan es posés a jugar amb els seus diners, guanyaria. Aquesta convicció del jugador, la de “saber” que guanyarà, segur que existeix!! I l’autor li permet tenir raó. Però aquesta convicció de fet és falsa: guanya perquè l’autor li permet, no perquè el protagonista n’estigués convençut i “ho sabés”. Un cop tenim el protagonista enriquit de cop, passa a ser algú a la societat i les trames que abans es teixien independentment d’ell, ara l’inclouen (de manera bastant tangencial, igual com incloïen l’àvia abans, perquè no és la persona, sinó els diners) i acaba a París embolicat amb mademoiselle Blanche. I a ell li és igual tot. El joc li dóna la possibilitat d’obtenció de la felicitat. Acabat el joc desapareix la possibilitat de la felicitat, o d'una cosa millor, i apareix una mena de buit: això és el que em dóna el joc, un mes amb una prostituta de luxe. El jugador segueix convençut que, un cop es quedi sense un cèntim, tornarà al casino, tornarà a jugar i podrà tornar a aturar-se en aquesta mena de buit temporal. Però Dostoievski no li deixa, l’arruïna definitivament. Segona lliçó: és igual el que la teva bogeria de jugador et digui, acabaràs perdent.

I el final és formidable. El jugador segueix atribuint el guanyar i el perdre a la decisió, a la convicció que guanyaràs. Però el lector sap que no és així, des de la distància veu que és fals, que per molt que pensis que vols que faci sol, això és independent de la teva voluntat. Sap que la sort o la desgràcia del jugador va lligada a l’atzar, però en aquest cas, va lligada a la voluntat de Dostoievski i fins a quin punt vulgui portar a la desgràcia el seu personatge. Com a lector et sents molt impotent, perquè li vols dir al pobre Aleksei que pari, que ara que sap que la Polina l’estima, se’n vagi amb ella i sigui feliç. Però abans vol tornar a jugar, un últim cop, l’últim com sempre! I al seu cap no hi ha una altra possibilitat: guanyarà. Perquè si un jugador no tingués aquesta convicció al cap, qui és que jugaria? A mi em sembla que aquí hi ha la felicitat del jugador, quan és davant la ruleta i guanya, ell ja "sabia" que guanyaria, per tant el món està sota els seus peus i pot fer el que vulgui. No sóc jugadora, no ho sé, però podria ser així. I un segon amb aquesta certesa absoluta sembla que ho compensen tot.


I guanya, perd, com acaba aquest home? Sabem que malament. Però no ho sabem! Aquest cop Dostoievski no tria la sort d’Aleksei i així s’acaba el llibre.

guerra i pau, de Lev Tolstoi

(les meves ressenyes no son gaire serioses i una mica exagerades, no us trenqueu massa el cap)


Guerra i Pau sembla que s’ha anat fent un lloc dins l’imaginari popular des de dues bandes: una, a través de l’etiqueta de clàssic universal; l’altra, des de la fama de ser un llibre molt llarg. I certament ho és, de llarg. Quan me’l vaig llegir va ser perquè tenia un mes amb temps per llegir, i al final, vaig estar llegint i llegint durant gairebé tres mesos. És un dels molts inconvenients que tenen els llibres molt llargs, que has de tenir temps per llegir-los. L’altre és que pesen massa i són de mal llegir, i que un llibre sigui de mal llegir és un inmens punt en contra, almenys per la meva consciència poc profunda. Per sort, els llibres llargs tenen un avantatge sobre els curts -i d’això me’n vaig adonar, precisament, llegint Guerra i Pau- i és que creen records dins del mateix llibre. Vull dir, recordo que al cap de tres setmanes d’intensa lectura, vaig arribar al fragment on hi apareix un personatge, Berg, a la batalla d’Austerlitz, on crida empunyant un sabre amb la mà esquerra: “mireu, m’han ferit la mà dreta i continuo lluitant amb l’esquerra! Recordeu la gesta!”. I no hi vaig pensar més. Uns dies després, vaig llegir com s’extenia per Sant Petersburg la fama de Berg i d’aquella escena prèviament llegida. Em va venir la imatge de tot plegat, en Berg muntat dalt del cavall amb una mà sangonosa i l’altra aferrada a l’arma, cridant a tothom que el mirés perquè després pogués ser condecorat: efectivament, em va venir al cap la imatge nítidament, com si jo mateixa hagués estat al camp de batalla, hagués vist Berg i recordés, mesos després, als salons de Sant Peterburg, aquell moment. Vaig pensar, mentre ho llegia: ah sí, ja me’n recordo. I al dir això vaig pensar, per primer cop a la vida: heus aquí un avantatge dels llibres llargs, que poden crear records. I després vaig pensar: això deu ser que el llibre està bé, això que un record no viscut passi a formar part de la vida com si l’haguessis viscut; i a partir de llavors li vaig permetre a Guerra i Pau l’etiqueta de clàssic universal.

Segurament Tolstoi estaria content amb el paràgraf anterior, o com a mínim així ho vull creure. No pel fet que una estudiant de lletres li digui que es mereix ser un clàssic universal (potser, com a molt, s’acaronaria la barba i faria “hm!”), sinó perquè què millor que, en un llibre que intenta explicar els mecanismes de la història, aquest deixi consciència als lectors d’aquest mecanisme? I no per les seves llargues i (una mica avorrides) reflexions, sinó perquè quan llegeixo la història que explica en Berg, me’n recordo del que havia passat abans, i segurament en aquell moment (ara ja fa massa mesos que me’l vaig llegir) recordava també qui era aquest Berg. És a dir, la meva memòria, cada cop que llegia una paraula, tirava enrera recordant què s’havia dit abans sobre la mateixa paraula, fent una mica el procés de Tolstoi d’anar tirant més i més enrera en la història per tal d’explicar un fet.

Però potser, en aquest voler explicar com funciona la història es fa una mica pesat. El veig allà, assegut sota l’espelma, pensant i escrivint hores i hores i només parant per prendre el te. I tornem-hi a escriure el que ja hem dit, que ho entenguin bé, perquè la història va així, i si no ho entenen no és perquè pugui ser diferent, és perquè se’ls hi ha de tornar a explicar. I hi posarem personatges reals barrejats amb ficticis, hi posaré Napoleó, els faré veure Napoleó, allà dalt mirant Moscou sota els seus peus, i se sentia com jo dic, i mentre es prepara la batalla d’Austerlitz, diré que Kutusov tenia un sol ull, i el tancarà i l’obrirà cinquanta vegades, aquest sol ull, i et mirarà amb ell, amb el seu ull. Em venies ganes de dir-li que em deixés llegir el seu llibre en pau, que callés d’una vegada, que se n’anès a prendre el te una estona. De totes maneres, com que sóc una persona fàcil de convèncer, també puc dir que aquesta insistència ha fet que per mi, la batalla de Borodinó sigui com ell la descriu, l’incendi de Moscou sigui com ell el descriu i etcètera. No havia llegit mai amb tanta passió les descripcions d’unes escenes bèliques, ni m’havia imaginat i vist tan bé un francès cavalcant cap a mi amb la intenció de tallar-me el cap. Això si parlem de les parts històriques del llibre, de les parts de Guerra.

Ara, no m’hauria fet amiga de cap dels seus personatges durant els períodes de Pau. De fet, no m’hauria fet amiga de Tolstoi. Tampoc crec que ell ho hagués volgut. No m’agrada com pensa, no m’agrada com és! No m’agrada Nataixa, no m’agrada Pierre, no m’agrada Maria i, només per alguna vena romàntica que tinc, m’hauria pogut enamorar del príncep Andrei. Posats a triar! No m’agraden els canvis que pateixen els personatges, segurament milloren moralment segons Tolstoi, però empitjoren i s’empobreixen als meus ulls. Quin avorriment l’amor entre Andrei i Nataixa, però sobretot, que horrible el que hi ha entre Pierre i Nataixa, tan forçat, tan irreal, tan .. sant! Gairebé em vaig indignar quan ho vaig llegir, de poc no va anar que parés de llegir.
En contra dels meus principis, aquest llibre m’ha fet adorar les parts de guerra i avorrir les de pau. Potser perquè a ningú li interessa la narració d’algú que viu en la pau, però en canvi l’inquieta la d’aquell que viu en una guerra. A tothom l’inquieta pensar la pròpia reacció davant d’una situació extrema com és una guerra, som uns morbosos. No va d’això, el llibre, però vull dir que si me n’agradaven les parts de Guerra i no les de Pau, potser era perquè Tolstoi m’hi endinsava tant bé que podia plantejar-me la meva pròpia reacció allà dins, segurament errònia, però això tant li fa. Em sembla que m’hauria quedat amb els canons, allà lluny, a un turonet, com aquell personatge que dispara com si fos en un videojoc.

En conclusió, Odio Guerra i Pau perquè durant tres mesos em va destrossar els canells, No m’agrada perquè desprèn una moralitat que no comparteixo, M’agrada perquè després de temps encara me’n recordo, i l’Estimo perquè... Perquè sí. L’estimo? Sí, suposo que sí. És clar! No oblidem que sóc estudiant de filologia eslava i quan es tracta d’eslaus em falla l’objectivitat.
Vaig i vinc, ja ho sé, però és que és Guerra i Pau, ja és bonic que em crei sentiments oposats.

El vaig tancar i li vaig dir a un altre filòleg eslau: llegeix-te’l, sobretot llegeix-te’l. A ma mare no li hauria dit, segurament. S’hauria avorrit!

si...

... voleu saber què m'estic llegint ara

Maitreyi, La noche bengalí (de Mircea Eliade). Una història d'aquestes d'amor que passen a l'Índia, entre un europeu i una índia. Me la vaig llegir gairebé en un dia, tot i que l'Índia ni em va ni em bé. Serà per alguna cosa (que me'l vaig llegir ràpid, vull dir)(per alguna cosa positiva)

El jugador (Dostoievski). Aquest és relectura, però m'agrada molt més ara que el primer cop que el vaig llegir. Em sembla que quan Dostoievski escrivia i arribava al marge del paper, enlloc d'apilonar-lo acuradament amb els altres fulls escrits, llençava el paper enlaire. Fora feia! i seguia escrivint, com si s'ho tragués de dins (tragués és? que horrible, sembla que sigui de tragar)(de fet, ara veig que en català també es pot dir tragar, i sí, també és "que ell es tragués")

Pornografia (Witold Gombowicz). No ho sé, l'acabo de recomençar. Crec que és molt espès, i que si l'hagués llegit uns anys abans m'hauria entusiasmat. Actualment, ja ho veurem

L'inspector, de Gógol

Nikolai Gógol, malgrat el tallat de cabells amb què es deixava retratat, sempre m’ha caigut molt bé. I L’inspector, malgrat que segurament no l’entenc com ell voldria, m’agrada molt. I no perquè em faci molt de riure (que també), o perquè, en contra de la voluntat de Gógol, li sortís una punyent crítica social (això sempre sembla que ha d’entusiasmar). L’inspector m’agrada perquè:

el joc d’enganys és extremadament tergiversat i, malgrat això, el lector ni se n’adona. Vull dir, s’adona que hi ha enganys, però no de com són de complicats. Perquè si et poses a pensar en l’infinit encavalcament d’enganys que hi ha a l’obra, t’agafa mal de cap. I com que és teatre i el teatre és sempre engany, més fins i tot que la literatura, encara és més rebuscat tot plegat.

Ara intentaré explicar-me millor.

L’obra comença presentant la realitat al lector. La realitat fictícia, però això és el teatre. Que a l’hospital no donen medicaments als malalts perquè si s’han de curar, ja ho faran sols (aquesta idea, ara que ho penso, l’agafa Txékhov en El pavelló nº6, o sigui que no deuria ser gaire excepcional, que alguns metges russos actuessin així). Que el jutge cria aviram al jutjat. Que el carter obre les cartes i que es guarda les que més li agraden. Que ... etcètera. Això és la realitat i provoca el riure, segurament per aquest motiu. Com aquells monòlegs d’ara que diuen “no us ha passat mai que....” i com que la resposta és “sí, sí!”, ens fan riure.

Fins aquí, doncs, l’espectador ja sap com són de veritat els personatges. Tenim el primer engany, que és el típic del teatre: el d’unes persones que, per unes hores, són uns personatges.

També tenim la revelació d’una veritat (fictícia): que l’inspector ha de venir (ho diu la carta), però que encara no ha arribat (ho diu el carter). I per si a l’espectador li passa per alt això, en el següent acte ens presenta el fals inspector i ens queda claríssim que, primer, no és l’inspector, i segon, com és aquest personatge: ho diu el seu servent i després ho demostra ell mateix amb l’actitud.

Comencen a aparèixer, en totes aquestes escenes, els primers enganys, de moment confessats a mitja veu: els suborns, les desviacions dels fons d’estat, etc. Però el més important: el motiu de la visita de l’inspector. Si hi ha una visita d’un inspector, no pot ser pel que seria raonable, per mirar que tot funcioni com representa que ha d’anar (la mateixa figura de l’inspector és el que coneix el de dalt, el de baix, i manipula la realitat segons li convé, és a dir, l’enganyador més hàbil de tots). Si hi ha aquesta visita, deia, hi ha d’haver alguna raó que no ens volen dir: una guerra, per exemple. O sigui, que ja no és només que la figura en si d’un inspector sigui un engany, sinó que la visita en certa manera també ho és. Ja dic que el joc d’enganys és molt complicat i la virtut de Gógol és que no ens agafi mal de cap amb això.

Però continuo, i per anar més ràpid vaig a la primera trobada entre l’alcalde i Khlestakov. En aquest moment, encara no hi ha l’engany principal de l’obra, sinó que de fet és una confusió. Actualment, el motor de la majoria comèdies actuals (de les series televisives, sobretot) també es basa en una confusió, que no es resol fins el final. En L’inspector, Khléstakov i el seu servent s’adonen ràpidament d’aquesta confusió, i així el que era un malentès passa a ser un engany.

I llavors ja en venen molts de seguits: tothom es posa a mentir a tothom, i tothom és conscient del seu propi engany, però tot sovint no del de l’altre. L’alcalde sap que enganya a Khléstakov, però no sap que aquest l’està enganyat a ell encara més. Com deia, les mentides es posen una damunt de l’altra. Al final, en una de les últimes escenes abans que s’acabi la gran mentida, el poble sembla intentar explicar la veritat a l’inspector, però ni d’ells sembla que te’n puguis refiar. Vés a saber, penses, què deu ser veritat i què no! I de fet tan li fa, enganyin o no a Khléstakov, ells encara són més enganyats. I aquests enganys es van remarcant, sobretot, per la multitud d’acotacions que va repetint Gógol: apart, apart, apart, в сторону. Mirant-me el text per sobre, n’he comptat més de vint, no fos cas que algun espectador distret s’hagi cregut l’adulació que en tal li acaba de llençar a en tal.

Khléstakov, malgrat es vagi inflant i inflant a mesura que avança l’obra i gairebé comença a creure’s les seves pròpies paraules, s’adona (el seu servent hi ajuda) que el gran engany explotarà ben aviat, que se li està girant en contra i fuig corrents.

I llavors, quan el fals inspector ja ha fugit i la seva mentida està al punt més alt (gràcies al fet que els personatges no poden deixar d’atiar i engrandir l’engany i fer-lo més i més esplendorós), Gógol fa explotar la bombolla i tanca el cercle amb una escena semblant a la del principi: de nou tots els representants del poder reunits i una carta que ensenya la realitat. La diferència és que, si bé abans estaven en petit comitè i les veritats les intentaven suavitzar amb bones paraules, aquí estan envoltats d’absolutament tothom (el poble no, ja ho sé, però segur que ben aviat els hi arribarà el rumor) i de bona paraula no n’hi ha ni una. I llavors ve l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Però ja ho dic, Gógol encara no en té prou d’embolicar la troca. L’espectador comença a pensar en tot aquest seguit de mentides, de falsedats, d’aparences, de corrupció, i ja està apunt per aplaudir l’excel·lent i divertida crítica, que se li apareix l’escena muda i queda astorat. A què ve aquest final? És que no he entès res? És que l’autor tota l’estona m’estava enganyant?

Potser aquesta conclusió final serà una mica forçada, però ¿per què no pensar que l’espectador, que riu plenament satisfet des d’una butaca de la fila 10, no està enganyant-se a si mateix? Per què no autoenganyar-se i pensar que és una crítica a la societat (que sí, que tots hi surten retratats, fins i tot el tsar, fins i tot l’espectador, però la societat som molta gent), i no pas una crítica moral (que tots hi sortim retratats, però no en el meu paper dins la societat, sinó jo com a individu, que és molt més difícil d’acceptar i que et faci gràcia). No és el jutge que accepta suborns, sinó que és la persona que, a més d’acceptar suborns, es dedica a fer de jutge. No és el metge, el que s’embutxaca els diners dels medicaments, sinó que és la persona. No és un jutge, no és un metge, ets tu mateix. No és el teu paper a la societat, el que provoca el teu mal vici, sinó tu mateix, dins i fora d’ella. Sí, home! No. Com a espectador també m’autoenganyo, em desconcerto amb el final, i quan em toca explicar l’argument dic que acaba amb l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Que Gógol marxés cap cot, amb la melena caient-li davant dels ulls, a ningú li importa gens. Si jo me’l creués li diria que no és culpa seva, que ell és un gran, gran escriptor, però que ho sento, és que hi ha coses que, ni després d’una enorme riallada, venen de gust d’entendre.

La filla del capità

La filla del capità és una novel·la curta que va escriure Aleksandr Puixkin el 1839, seguint la línia de novel·les històriques sobre Rússia i personatges que es fan passar per tsars morts (em refereixo a Boris Godunov, escrita uns anys abans). En aquest cas no és el fals Dmitri, sinó Pugatxov, malgrat que la qüestió de si Pugatxov és o no és Pere III resulta menys important que en Boris Godunov.

La filla del capità està escrita de la mà de Griniev, un joveníssim noble de l’època de Caterlina II, i té forma de memòries, i també un cert estil de novel·la d’aprenentatge, almenys fins que el protagonista arriba a la fortalesa: considero, però, que els diferents alliçonaments que va rebent durant el primer viatge —l’encontre amb el militar que li guanya bona part dels estalvis i que després, oh casualitat!, és un dels cap de l’exércit lleial a la tsarina; o el misteriós home que el salva de la tempesta de neu i que després, oh casualitat!, és el mateix Pugatxov—, no són més que això, encontres amb els personatges que després han de decidir el curs de la vida del protagonista i que permetran que es mogui, més endavant, d’un bàndol a l’altre amb certa facilitat. La veritat és que Puixkin sembla inclinat a utilitzar les casualitats, com passa al final de la Tempesta de Neu, per exemple. La casualitat, malgrat que la vida n’està feta, pel meu gust dóna un punt d’inversemblança, ja que sempre tenen una raó de ser: si l’home misteriós a qui li dóna l’abric no fos Pugatxov, Puixkin no ho hauria escrit. Però narrar suposo que és destacar els elements que permeten aquesta narració, i les reflexions sobre si això és lícit a l’hora de crear versemblança o no, van venir més tard, amb Robert Musil, per exemple.

Per tornar al fil de l’argument, fetes aquests primers encontres, el protagonista se’n va a parar a una fortalesa abandonada al mig del no-res, on l’únic que pot fer és enamorar-se de l’única noia que hi ha, la filla del capità. El mateix li passa a l’antagonista, i aquest fet provoca la seva enemistat i també el duel (n’hi havia d’haver algun!). Però en aquest duel, més que ganes de conservar l’honor o la dignitat de la noia i l’ofès, jo hi veig simple orgull masculí, i de fet, tot i que representa que és una intensa història d’amor, jo hi trobo més l’orgull de mascle per quedar-se amb la noia que cap altra cosa. Quina mena d’home seria, Griniev, si deixés abandonada la seva estimada i futura muller en mans d’un ésser pervers com és Eixvabrin? Pel que fa a l’amor de la filla del capità, tampoc li puc donar gaire valor: la noia és tirant a passiva, una mica a l’estil de la Liza de la Dama de piques, s’enamora perquè no hi ha res més, i l’altra opció (Eixvabrin) és molt pitjor. La Liza fa igual, es mig enamora de l’únic que li fa cas. L’únic moment on l’autor la fa ser una mica decidida és quan l’envia a Sant Petersburg i (oh casualitat!) conversa amb una dama per demanar el perdó de Griniev que resulta ser ni més ni menys que la tsarina.

Seguim amb la història, la revolta de Pugatxov, l’anar i venir del protagonista pels diferents bàndols; i la crisi de Puixkin traslladada a Griniev: com a noble, servent de Caterina la Gran, ha de buscar la mort de Pugatxov, però com a individu, no ho pot desitjar, ja que Pugatxov no només és humà, sinó que és un home just, a la seva manera. La conclusió de Griniev: me’n vaig amb la noia ben lluny d’uns i d’altres. Al final, però, Zurin el convenç per seguir lluitant per la tsarina, i així el seu empresonament per traïdor tindrà un caràcter més injust que el que tindria si s’hagués convertit en fugitiu, cosa que permetrà, també, mostrar una Caterina equànime, característica que no podria haver demostrat amb un protagonista convertit en desertor.

Finalment torna a casa seva, on hi apareix el poble revoltat que ha tancat la família al graner, però al final resulta que de fet ells no volien, que els amos nobles són bons de cor i no hi havia motiu de revoltar-se, i la família noble de Griniev, que ja hem dit que són bons de cor, els perdonen i tot acaba bé. Només que no pot deixar Griniev sense un càstig, o com a mínim un bon ensurt, ja que ha gosat considerar Pugatxov una persona i no un maleït bandit.
Explica la part final també amb la voluntat de donar-li versemblança: diu alguna cosa així com “això jo no ho vaig viure, però m’ho han explicat tants cops que ho recordo com si fos veritat”. Si Puixkin hagués escrit l’obra un segle després, potser s’hauria estalviat aquest final i la necessitat de deixar-ho tot lligat. Però no pot deixar el lector amb l’ai al cor, l’heroi tancat injustament a la presó, i per tant apareix Caterina II i fa justícia, com no podia ser d’altra manera.

Pel que fa al llenguatge, hi ha un intent d’introduir el llenguatge popular, crec que prou reeixit, ja sigui en les dites populars que pronuncia Pugatxov, en la manera de parlar de Savèlitx, o en les cartes maldestres del criat Savèlitx o les de Griniev-pare. La narració és clara i lleugera com l’aigua, no costa gens de llegir, cosa que s’agraeix. El vocabulari és planer i gens rebuscat, cosa que també s’agraeix.

L’estructura és molt clara, seguint l’esquema d’una crònica o d’una novel·la d’aventures, amb descripcions precises, però no per llargues, sinó per incloure-hi els elements necessaris.

El narrador està en primera persona i allunyat del moment de l’acció, o sigui que coneix els fets però els descriu amb la distància que dóna el temps. Això ajuda a donar versemblança, i a més, com ja he apuntat, dóna a l’autor l’excusa de poder triar uns fets, i no uns altres, ja que, com que coneix la història, pot seleccionar allò que és important i allò que no: de fet ho remarca en diferents ocasions, dirigint-se al lector, enunciant que aquest personatge se li ha de quedar a la memòria (com en el cas de Zurin, on ja ens diu Puixkin que més endavant tornarà a aparèixer).

Tot plegat, la converteixen en una obra la mar de digne per iniciar la prosa en rus, i sempre que se’m presenta l’ocasió, aprofito per recomanar Puixkin a tots aquells que temen la literatura russa.

Quo Vadis

[...]

Quo vadis és un llibre que, en principi, va de romans, o això és el que tothom més o menys sap. Aprofundint una mica més, també s’afegeix que va sobre els primers cristians, la decadència de l’imperi romà, el gran incendi de Roma i el posterior martiri dels cristians. També va sobre una història d’amor, i malgrat aquest és el fil conductor principal, dir que Quo Vadis és una història d’amor seria reduir massa l’argument. Si se situa en el context històric en què Henryk Sienkiewicz ho va escriure (1895-96), llavors es pot afirmar que, si bé es pot considerar una novel·la històrica sobre les acaballes de l’imperi romà, també es pot considerar una novel·la contemporània sobre Polònia; la correspondència és clara: els cristians són els polonesos, Neró i el seu seguici són el poder tsarista, l’austrohúngar o el prussià. De fet, encara ho extrapolaria més, i diria que va sobre qualsevol poble oprimit.

[...]

L’autor utilitza molts personatges, i molt diferents, per anar explicant la història. Així, l’acció es va traslladant d’un espai a l’altre i d’un personatge a l’altre constantment: del palau de Neró passa a la cabanya on s’amaga Ligia, per traslladar-se a la presó o als seients del circ, és a dir, l’autor ens passeja per totes les classes socials, de dalt a baix sense deixar-se’n. Això crea un quadre força complet de l’ambient de l’època i, per tant, una molt bona novel·la històrica.

Els personatges més interessants són, al meu gust, Neró i Petroni. Els altres dos protagonistes, els enamorats Ligia i Vinicio, potser se’m fan menys creïbles, però segurament és una cosa personal, ja que la meva falta de religiositat me’n fa el seu caràcter una mica surrealista. No hi ha cap personatge simple en aquesta novel·la, tots dubten, reflexionen... però hi ha personatges amb què l’autor se’n surt millor que d’altres. Ligia és un personatge massa tòpic, impossible. Potser es deu a l’època en què va ser escrit, no ho sé, però jo no me l’he cregut gens. La noia virginal, pura, Bella en majúscules... no m’ha atret mai gaire. Vinicio està millor, i malgrat que sembla que finalment li renten el cervell, no deixa el seu caràcter apassionat. En canvi, Petroni i Neró m’interessen molt més, segurament perquè els dos reflexionen sobre l’art, i no sobre l’amor. Petroni és un amant de l’art pel seu valor estètic, li agrada la bellesa pel simple fet que és bell, la gaudeix i així mateix es comporta amb la vida i és l’únic fidel a ell mateix i prou. Els altres són fidels a Déu (Ligia, Pere), a l’amor per un altre (Vicino), a la lleialtat de servir a un altre (Ursus), però només Petroni aconsegueix viure tranquil i feliç. Potser, ja ho dic, els enamorats també ho aconsegueixen, a la seva caseta siciliana, però igualment no deixa de ser hipòcrita, quan ens descriu que els seus esclaus els serveixen cristiana i feliçment. Esclaus!! No ho sé, ja ho dic, són dos personatges que se’m fan estranys. Neró, doncs, i tornant a aquells que m’han agradat i a la seva relació amb l’art, està esplèndidament descrit, com va embogint, de la mateixa manera que embogiria segurament qualsevol persona jove i que és tractada com un Déu, que li riuen totes les gràcies i li aplaudeixen qualsevol paraula que digui. És, malgrat boig, un personatge molt coherent, i la seva bogeria creix i creix de manera lògica, per culpa de les adulacions i l’engany que l’envolten, fins al moment final, on veu que no és un Déu, que és humà i tem morir, com qualsevol!
[...]
Segurament s’ha donat moltes voltes al títol, “quo vadis”, que segons la llegenda Jesús digué a Pere en una aparició, mentre aquest últim marxava de Roma amb la cua mig entre cames. Suposo que, si tornem al tema de la Polònia ocupada, és això, on vas, Pere, deixant els cristians abandonats, on vas fuges, Polònia, deixant que els polonesos desapareguin sota els ocupants, o on vas, en definitiva, humanitat, deixant les teves creences perquè t’és massa difícil el camí. Torna i lluita... torna i porta el que creus fins al final... Crec que seria això.
A mi m’ha agradat, Quo Vadis, i això que em feia molta mandra llegir-lo. Però és que les novel·les històriques m’agraden molt, i quan et presenten tan gràficament les escenes, m’agraden més. Llàstima, com ja he assenyalat, que la versió que he llegit estigués amb paràgrafs escapçats, suposo que més endavant l’agafaré sencera i me la tornaré a llegir.