La maleta de Dovlàtov

Ahir presentaven La maleta de Dovlàtov en català i hi vam anar. No només perquè l'Horiginal em queda a la vora de casa, sinó perquè Dovlàtov em cau bé (encara que devia ser un home complicat de tenir a la vora), i els de labreu també em cauen bé (els eslavistes, sobretot els que ho som de vocació, som uns matats, i els de labreu també semblen tenir vocació de fer el que fan i ser uns matats. És per això sento un lligam i una simpatia vers a aquesta editorial)

(parlant de matades, aviat sortirà un nou número de la revista: http://www.revistaest.org/

sobre música aquesta vegada)

Hi vam anar, vam seure, demanar cervesa i a escoltar. No puc dir res del llibre, perquè encara (ENCARA, això vol dir que ho faré) no l'he llegit, però portava el llibre de Herbert al bolso. Herbert em sembla un escriptor amb una combinació que no es troba gaire sovint: un molt bon escriure i molta cultura. A vegades massa cultura fa els textos feixucs. Però no pas el d'Un bàrbar al jardí, un llibre excel·lent digne de ser portat amunt i avall per les presentacions d'altres llibres (i amb més raó si són de la mateixa editorial i col·lecció). Un bàrbar al jardí és així com un dels llibres d'història d'Asimov, però amb l'afegit que és literatura, que no es llegeix només pel plaer de saber, sinó pel de llegir. Un altre escriptor polonès excel·lent a part de Herbert és Lem. A la viquipèdia el cataloguen d'escriptor de ciència ficció, però com els grans escriptors de ciència ficció (d'europa de l'est, tots els que m'agraden) Lem és mil vegades més que això i té una de les reflexions (a Solaris) que més m'han fet pensar els últims temps,... que l'home, tot el que busca,... el que li cal només és un mirall, un altre home ... això ho explica millor ell, perquè jo ho he fet malament i del que acabo de dir no s'entén el que en realitat volia dir, i a més no és de Lem de qui estem parlant, és de Dovlàtov

A la presentació vam escoltar, ens vam beure el vodka (rebaixat amb aigua, eh...) tot brindant per Dovlàtov (за Довлатова. И за нас.). D'ell n'he llegit poc, Els nostres em va entusiasmar i el faig llegir a tothom, i El compromiso recordo que em va agradar bastant. La maleta em sembla que també m'entusiasmarà, més que agradar i prou, però ja ho veurem. Mare meva, que complicats que són els russos. Però mireu què acabo de veure què va dir a la viquipèdia!

One can revere Tolstoy's mind. Delight in Pushkin's finesse. Appreciate the spiritual quest of Dostoyevsky. Gogol's humor. And so on. Yet Chekhov is the only one I would want to resemble.

(Dovlàtov acaba de guanyar 10 punts, si hagués de triar tampoc voldria ser ningú més que Txékhov, de fet si Txékhov estigués viu i visqués a la vora casa n'estaria enamorada segur seguríssim)

Després de la presentació (perdoneu que se me'n vagin tan els dits quan escric) ens vam anar arreplegant pel camí una convidada, traductora, russa, molt jove, i ens la vam endur a sopar al pis d'un altre eslavista matat i vocacional (que lletja és la paraula eslavista). Jo escoltava com la traductora russa i el traductor català parlaven de les seves passions compartides, i se m'encenien els ullets veient-los parlar d'aquella manera

Vull dir que era agradable, escoltar-los. Sempre és agradable escoltar gent que li agrada el que fa, parli del que parli, i és agradable escoltar-los només pel plaer d'escoltar-los, més que pel que realment puguin dir

L'endemà (aquest matí) m'he llevat per anar a una entrevista de feina. De fet no era una entrevista de feina, però l'important és que un filòleg hispànic que es dedica a col·locar persones a diferents llocs de treball ens ha dit: jo abans traduïa, però vaig adonar-me que podria haver fet molts diners abans, de manera més ràpida, que no pas traduint, i ho vaig deixar

Després d'aquestes paraules, m'he tornat a confirmar que seré una mica morta de gana tota la vida. Porto un any traduint una novel·la passet a passet perquè sóc una matada. Publiquem la revista perquè som uns matats. Acullo europeus de l'est cada dos per tres i els hi ensenyo idiomes perquè sóc una matada (això sí, estic aconseguint una magnífica col·lecció de tasses, guants i licors estranys). No tinc ni idea de què acabaré fent a aquesta vida, però creieu-me, intentaré no deixar de ser mai una matada

Què hi farem.... el filòleg hispànic de fet era un idiota, perquè llavors vas a una presentació de Dovlàtov i veus feliços als que l'han publicat en català i acabes sopant amb una traductora russa que sembla que ho fa per gust, i que és prou feliç

I ja està bé, tot plegat

Solos entre cuatro paredes

Si voleu mirar un documental,.. us recomano aquest:

resulta que la pel·lícula de Nàufrag, comença a Moscou

kak khoroixó!

Stalin ja no hi és

(al metro de Moscou)

http://englishrussia.com/index.php/2010/10/13/stalin-and-moscow-metro/

cançons russes típiques

(fantàstic el pentinat-perruca del senyor)


(pel·lícula de N.Mikhalkov que no he vist, malgrat el trobo un director excel·lent, la versió cinematogràfica de Txèkhov -si t'agrada un, t'ha d'agradar l'altre-, el cas és que la cançó no se'm treu del cap i l'escena final passa a l'estació de metro d'Universitat, la que durant gairebé cinc mesos em portava a la plaça roja de Moscou)


(una altra de típica, "nits de leningrad". Llavors ho van canviar i van fer la versió actual, "nits moscovites")


(aquí teniu les "nits moscovites")


(i la cançó d'aniversari més bonica de totes, molt millor que l'anys i anys per molts anys, on vas a parar!!)

L'aventura de llegir

Conferències sobre literatura catalana i russes (les relacions entre elles, suposo)

http://www.bcn.cat/biblioteques/pagstot/activitats/catalunyarussia_4trim2010.html

A disfrutar :)

A Belgrad vaig tenir la meravellosa sort de viure dalt de tot del turonet on hi ha el barri de Kumodraž (era gairebé un poble). Els últims dies d'agost, un divendres a la nit, de cop es va posar a fer vent i pluja i mal temps fins el dia que vaig tornar a Catalunya. El dilluns després d'aquest divendres me'l vaig passar a casa i no vaig veure els meus dos gossos serbis en tot el dia, perquè corren sempre pel jardí i aquell dia estaven amagats. L'endemà, però, havia de baixar per força al centre, així que caminava baixant pel turó en direcció a la parada d'autobus. Feia fred, i era un fred com el de Moscou. Enlloc més he sentit el mateix fred, i malgrat la temperatura no era la mateixa que quan a Rússia estàvem a -30º, sí que era el mateix tipus de fred. Potser és un fred continental, no ho sé. El cas és que si vas ben abrigat, només el notes allà on et toca la pell: vull dir, el fred mediterrani, et toca només la galta però et cala fins els ossos. En canvi, el fred de Moscou, i també el d'aquell dia a Belgrad, et refreda allà on toca i prou, no tens fred per dins, només per fora. A més d'això, havia fet vent i el cel era d'un blau.. i a més, des de dalt del turonet, veia els altres turons del voltant, del verd tan bonic que tenen allà. Perfecte tot plegat, doncs. Pensava molt en Moscou

Llavors em va venir al cap que quan vam arribar a Moscou i vam sortir de la parada del metro per anar cap a l'edifici de l'universitat per primera vegada, carregats de maletes, ens vam aturar per creuar el carrer i jo olorava l'aire (érem setembre) i vaig dir a l'Arnau i a la Sandra (que ja ni se'n deuen enrecordar) que feia olor de Belgrad

Rússia (i Moscou, perquè de fet bàsicament només conec Moscou, i ho conec molt poc) és un país molt especial. Segurament algú em dirà que tots ho són, però Rússia... -m'he encallat ara escrivint el post-. Tinc la sensació que els mesos a Moscou són un parèntesis a part, quan era allà ja tenia aquesta sensació i ara la segueixo tenint. No sé explicar més enllà d'això. D'aquí uns anys hi pensaré i se'm farà difícil creure que realment vaig viure uns mesos a l'enorme, freda i espectacular Moscou

En resum, últimament penso molt en Rússia, suposo que perquè d'aquí quatre dies començo el quart (i últim) any de carrera... i llavors crec que seguirem fent encara moltes coses. Vaja, que estic contenta

Jugant amb gomes de cabell de colors del xino

Рамбла па-ки Рамбла па-я
эса ла Румба де Барселона!!

(Rambla pa-ki Rambla pa-ia
esa la Rumba de Barselona!!)

Des que vaig ser a Moscou, que no han parat de venir russos a Barcelona. I abans no en coneixia ni un. I a mi m'agrada que vinguin! Així que tots contents

L'última estació

Ahir vaig mirar la pel·lícula L'última estació, que explica els últims dies de la vida de Tolstoi i, el que més em va semblar, és que era una pel·lícula molt americana i molt poc russa. De totes maneres, és prou distreta
Per veure els seus últims dies, però, més aviat, faria un cop d'ull aquí

Els últims dies de Lev Tolstoi

(l'escriptor de Guerra i Pau, i Anna Karenina. Però jo us recomano molt, moltíssim Hadjí Murat)

El jugador, de Fiódor Dostoievski

El jugador és una novel·la breu que Dostoievski va escriure el 1866. De fet no la va escriure, la va dictar: aquest detall jo no el sabia, i me l’imaginava escrivint i llençant els fulls enlaire quan no hi havia espai per més lletres, com si s’hagués de treure alguna cosa de dins. El cas és que si no ho va escriure, sinó dictar, encara puc explicar-me millor aquesta sensació, d'un raig més que d'una escriptura acurada.

El llibre és una mena de diari d’Aleksei Ivanovitx, el preceptor dels fills del general, o més que un diari, uns paperots que escriu quan arriba a casa de nit, el dia que té temps per escriure. O sigui que la narració no és ben bé continua, no es pot dir exactament quant temps passa i sembla que recuperi aquests papers quan té alguna cosa a dir.

Està estructurada, per dir-ho d’alguna manera, en irrupcions, o per dir-ho d’una altra manera, va d’un pic de tensió a un altre: el joc de l’àvia i el joc del protagonista. Pel meu gust són els dos millors moments. Al voltant d’aquests, hi ha pujades i baixades, i tota una trama de secrets, conjures, que en depenen i que canvien el curs de la història (la dels personatges). Si seguim l’argument, veiem que el destí dels personatges es mou al voltant d’aquests dos fets: els primers capítols depenen de la mort de l’àvia i la seva herència. Quan aquesta arriba a Ruletenburg tenim una primera gran irrupció: el personatge sembla endur-s'ho tot per davant amb una energia impròpia en algú de la seva edat, i es posa a jugar com si hagués embogit, fascinada per la boleta que gira i que no hi ha manera de saber on pararà. Aquí hi ha un gran joc psicològic, i molta morbositat: l’àvia aposta al zero, un cop i un altre. Tu, com a lector, saps que això no pot sortir bé, que l’atzar acabarà guanyant i arruïnant a la senyora. Però, Qui decideix que el zero sortirà molts cops seguits i després pararà, i quan l’àvia decideixi deixar d’apostar-hi després de perdre molt, tornarà a sortir? Sembla que hauria de ser l’atzar. Però no és l’atzar qui decideix, és Dostoievski. Podria ser benèvol amb la senyora, però no ho és, perquè llavors la seva visió del joc es podria entendre diferent. I Dostoievski el que vol és dir: el joc t’acabarà perdent. Però en el moment que qui decideix que l’àvia perdi tots els diners és l’autor, i no l’atzar (a no ser que escrigués decidint els cops de sort dels personatges a cara i creu), queda penjada a l’aire una altra reflexió, metalingüística potser: l’àvia fuig per cames, mig arruïnada, però perquè l’autor ha fet que el joc anés així. Podria haver anat diferent, podria haver-se enriquit. El joc sempre deixa aquesta possibilitat, que és el que perd al protagonista: ja sé que ha anat així, ja sé que ho acabaré perdent tot, però podria no ser així. Recapitulant, ens fa un primer toc: qualsevol pot caure en el joc, i aquest no té final. L’àvia marxa corrent, però en la marxa precipitada et queda la sensació que la pobra dona ja ha tastat el “verí” i a ningú li sorprendria que tornés a jugar.

Segueixo. Després d’aquesta primera irrupció, es prepara tot per la següent: les trames que s’havien teixit al voltant d’aquest primer “conductor del destí” (els diners de l’àvia) es desfan, es descobreixen i se’n comencen a teixir de noves. I llavors, Aleksei Ivanovitx s’aixeca de cop, endut per una fúria, se’n va a jugar i s’enriqueix en poques hores. Dostoievski portava tot el llibre fent dir al protagonista que, quan es posés a jugar amb els seus diners, guanyaria. Aquesta convicció del jugador, la de “saber” que guanyarà, segur que existeix!! I l’autor li permet tenir raó. Però aquesta convicció de fet és falsa: guanya perquè l’autor li permet, no perquè el protagonista n’estigués convençut i “ho sabés”. Un cop tenim el protagonista enriquit de cop, passa a ser algú a la societat i les trames que abans es teixien independentment d’ell, ara l’inclouen (de manera bastant tangencial, igual com incloïen l’àvia abans, perquè no és la persona, sinó els diners) i acaba a París embolicat amb mademoiselle Blanche. I a ell li és igual tot. El joc li dóna la possibilitat d’obtenció de la felicitat. Acabat el joc desapareix la possibilitat de la felicitat, o d'una cosa millor, i apareix una mena de buit: això és el que em dóna el joc, un mes amb una prostituta de luxe. El jugador segueix convençut que, un cop es quedi sense un cèntim, tornarà al casino, tornarà a jugar i podrà tornar a aturar-se en aquesta mena de buit temporal. Però Dostoievski no li deixa, l’arruïna definitivament. Segona lliçó: és igual el que la teva bogeria de jugador et digui, acabaràs perdent.

I el final és formidable. El jugador segueix atribuint el guanyar i el perdre a la decisió, a la convicció que guanyaràs. Però el lector sap que no és així, des de la distància veu que és fals, que per molt que pensis que vols que faci sol, això és independent de la teva voluntat. Sap que la sort o la desgràcia del jugador va lligada a l’atzar, però en aquest cas, va lligada a la voluntat de Dostoievski i fins a quin punt vulgui portar a la desgràcia el seu personatge. Com a lector et sents molt impotent, perquè li vols dir al pobre Aleksei que pari, que ara que sap que la Polina l’estima, se’n vagi amb ella i sigui feliç. Però abans vol tornar a jugar, un últim cop, l’últim com sempre! I al seu cap no hi ha una altra possibilitat: guanyarà. Perquè si un jugador no tingués aquesta convicció al cap, qui és que jugaria? A mi em sembla que aquí hi ha la felicitat del jugador, quan és davant la ruleta i guanya, ell ja "sabia" que guanyaria, per tant el món està sota els seus peus i pot fer el que vulgui. No sóc jugadora, no ho sé, però podria ser així. I un segon amb aquesta certesa absoluta sembla que ho compensen tot.


I guanya, perd, com acaba aquest home? Sabem que malament. Però no ho sabem! Aquest cop Dostoievski no tria la sort d’Aleksei i així s’acaba el llibre.

guerra i pau, de Lev Tolstoi

(les meves ressenyes no son gaire serioses i una mica exagerades, no us trenqueu massa el cap)


Guerra i Pau sembla que s’ha anat fent un lloc dins l’imaginari popular des de dues bandes: una, a través de l’etiqueta de clàssic universal; l’altra, des de la fama de ser un llibre molt llarg. I certament ho és, de llarg. Quan me’l vaig llegir va ser perquè tenia un mes amb temps per llegir, i al final, vaig estar llegint i llegint durant gairebé tres mesos. És un dels molts inconvenients que tenen els llibres molt llargs, que has de tenir temps per llegir-los. L’altre és que pesen massa i són de mal llegir, i que un llibre sigui de mal llegir és un inmens punt en contra, almenys per la meva consciència poc profunda. Per sort, els llibres llargs tenen un avantatge sobre els curts -i d’això me’n vaig adonar, precisament, llegint Guerra i Pau- i és que creen records dins del mateix llibre. Vull dir, recordo que al cap de tres setmanes d’intensa lectura, vaig arribar al fragment on hi apareix un personatge, Berg, a la batalla d’Austerlitz, on crida empunyant un sabre amb la mà esquerra: “mireu, m’han ferit la mà dreta i continuo lluitant amb l’esquerra! Recordeu la gesta!”. I no hi vaig pensar més. Uns dies després, vaig llegir com s’extenia per Sant Petersburg la fama de Berg i d’aquella escena prèviament llegida. Em va venir la imatge de tot plegat, en Berg muntat dalt del cavall amb una mà sangonosa i l’altra aferrada a l’arma, cridant a tothom que el mirés perquè després pogués ser condecorat: efectivament, em va venir al cap la imatge nítidament, com si jo mateixa hagués estat al camp de batalla, hagués vist Berg i recordés, mesos després, als salons de Sant Peterburg, aquell moment. Vaig pensar, mentre ho llegia: ah sí, ja me’n recordo. I al dir això vaig pensar, per primer cop a la vida: heus aquí un avantatge dels llibres llargs, que poden crear records. I després vaig pensar: això deu ser que el llibre està bé, això que un record no viscut passi a formar part de la vida com si l’haguessis viscut; i a partir de llavors li vaig permetre a Guerra i Pau l’etiqueta de clàssic universal.

Segurament Tolstoi estaria content amb el paràgraf anterior, o com a mínim així ho vull creure. No pel fet que una estudiant de lletres li digui que es mereix ser un clàssic universal (potser, com a molt, s’acaronaria la barba i faria “hm!”), sinó perquè què millor que, en un llibre que intenta explicar els mecanismes de la història, aquest deixi consciència als lectors d’aquest mecanisme? I no per les seves llargues i (una mica avorrides) reflexions, sinó perquè quan llegeixo la història que explica en Berg, me’n recordo del que havia passat abans, i segurament en aquell moment (ara ja fa massa mesos que me’l vaig llegir) recordava també qui era aquest Berg. És a dir, la meva memòria, cada cop que llegia una paraula, tirava enrera recordant què s’havia dit abans sobre la mateixa paraula, fent una mica el procés de Tolstoi d’anar tirant més i més enrera en la història per tal d’explicar un fet.

Però potser, en aquest voler explicar com funciona la història es fa una mica pesat. El veig allà, assegut sota l’espelma, pensant i escrivint hores i hores i només parant per prendre el te. I tornem-hi a escriure el que ja hem dit, que ho entenguin bé, perquè la història va així, i si no ho entenen no és perquè pugui ser diferent, és perquè se’ls hi ha de tornar a explicar. I hi posarem personatges reals barrejats amb ficticis, hi posaré Napoleó, els faré veure Napoleó, allà dalt mirant Moscou sota els seus peus, i se sentia com jo dic, i mentre es prepara la batalla d’Austerlitz, diré que Kutusov tenia un sol ull, i el tancarà i l’obrirà cinquanta vegades, aquest sol ull, i et mirarà amb ell, amb el seu ull. Em venies ganes de dir-li que em deixés llegir el seu llibre en pau, que callés d’una vegada, que se n’anès a prendre el te una estona. De totes maneres, com que sóc una persona fàcil de convèncer, també puc dir que aquesta insistència ha fet que per mi, la batalla de Borodinó sigui com ell la descriu, l’incendi de Moscou sigui com ell el descriu i etcètera. No havia llegit mai amb tanta passió les descripcions d’unes escenes bèliques, ni m’havia imaginat i vist tan bé un francès cavalcant cap a mi amb la intenció de tallar-me el cap. Això si parlem de les parts històriques del llibre, de les parts de Guerra.

Ara, no m’hauria fet amiga de cap dels seus personatges durant els períodes de Pau. De fet, no m’hauria fet amiga de Tolstoi. Tampoc crec que ell ho hagués volgut. No m’agrada com pensa, no m’agrada com és! No m’agrada Nataixa, no m’agrada Pierre, no m’agrada Maria i, només per alguna vena romàntica que tinc, m’hauria pogut enamorar del príncep Andrei. Posats a triar! No m’agraden els canvis que pateixen els personatges, segurament milloren moralment segons Tolstoi, però empitjoren i s’empobreixen als meus ulls. Quin avorriment l’amor entre Andrei i Nataixa, però sobretot, que horrible el que hi ha entre Pierre i Nataixa, tan forçat, tan irreal, tan .. sant! Gairebé em vaig indignar quan ho vaig llegir, de poc no va anar que parés de llegir.
En contra dels meus principis, aquest llibre m’ha fet adorar les parts de guerra i avorrir les de pau. Potser perquè a ningú li interessa la narració d’algú que viu en la pau, però en canvi l’inquieta la d’aquell que viu en una guerra. A tothom l’inquieta pensar la pròpia reacció davant d’una situació extrema com és una guerra, som uns morbosos. No va d’això, el llibre, però vull dir que si me n’agradaven les parts de Guerra i no les de Pau, potser era perquè Tolstoi m’hi endinsava tant bé que podia plantejar-me la meva pròpia reacció allà dins, segurament errònia, però això tant li fa. Em sembla que m’hauria quedat amb els canons, allà lluny, a un turonet, com aquell personatge que dispara com si fos en un videojoc.

En conclusió, Odio Guerra i Pau perquè durant tres mesos em va destrossar els canells, No m’agrada perquè desprèn una moralitat que no comparteixo, M’agrada perquè després de temps encara me’n recordo, i l’Estimo perquè... Perquè sí. L’estimo? Sí, suposo que sí. És clar! No oblidem que sóc estudiant de filologia eslava i quan es tracta d’eslaus em falla l’objectivitat.
Vaig i vinc, ja ho sé, però és que és Guerra i Pau, ja és bonic que em crei sentiments oposats.

El vaig tancar i li vaig dir a un altre filòleg eslau: llegeix-te’l, sobretot llegeix-te’l. A ma mare no li hauria dit, segurament. S’hauria avorrit!

L'inspector, de Gógol

Nikolai Gógol, malgrat el tallat de cabells amb què es deixava retratat, sempre m’ha caigut molt bé. I L’inspector, malgrat que segurament no l’entenc com ell voldria, m’agrada molt. I no perquè em faci molt de riure (que també), o perquè, en contra de la voluntat de Gógol, li sortís una punyent crítica social (això sempre sembla que ha d’entusiasmar). L’inspector m’agrada perquè:

el joc d’enganys és extremadament tergiversat i, malgrat això, el lector ni se n’adona. Vull dir, s’adona que hi ha enganys, però no de com són de complicats. Perquè si et poses a pensar en l’infinit encavalcament d’enganys que hi ha a l’obra, t’agafa mal de cap. I com que és teatre i el teatre és sempre engany, més fins i tot que la literatura, encara és més rebuscat tot plegat.

Ara intentaré explicar-me millor.

L’obra comença presentant la realitat al lector. La realitat fictícia, però això és el teatre. Que a l’hospital no donen medicaments als malalts perquè si s’han de curar, ja ho faran sols (aquesta idea, ara que ho penso, l’agafa Txékhov en El pavelló nº6, o sigui que no deuria ser gaire excepcional, que alguns metges russos actuessin així). Que el jutge cria aviram al jutjat. Que el carter obre les cartes i que es guarda les que més li agraden. Que ... etcètera. Això és la realitat i provoca el riure, segurament per aquest motiu. Com aquells monòlegs d’ara que diuen “no us ha passat mai que....” i com que la resposta és “sí, sí!”, ens fan riure.

Fins aquí, doncs, l’espectador ja sap com són de veritat els personatges. Tenim el primer engany, que és el típic del teatre: el d’unes persones que, per unes hores, són uns personatges.

També tenim la revelació d’una veritat (fictícia): que l’inspector ha de venir (ho diu la carta), però que encara no ha arribat (ho diu el carter). I per si a l’espectador li passa per alt això, en el següent acte ens presenta el fals inspector i ens queda claríssim que, primer, no és l’inspector, i segon, com és aquest personatge: ho diu el seu servent i després ho demostra ell mateix amb l’actitud.

Comencen a aparèixer, en totes aquestes escenes, els primers enganys, de moment confessats a mitja veu: els suborns, les desviacions dels fons d’estat, etc. Però el més important: el motiu de la visita de l’inspector. Si hi ha una visita d’un inspector, no pot ser pel que seria raonable, per mirar que tot funcioni com representa que ha d’anar (la mateixa figura de l’inspector és el que coneix el de dalt, el de baix, i manipula la realitat segons li convé, és a dir, l’enganyador més hàbil de tots). Si hi ha aquesta visita, deia, hi ha d’haver alguna raó que no ens volen dir: una guerra, per exemple. O sigui, que ja no és només que la figura en si d’un inspector sigui un engany, sinó que la visita en certa manera també ho és. Ja dic que el joc d’enganys és molt complicat i la virtut de Gógol és que no ens agafi mal de cap amb això.

Però continuo, i per anar més ràpid vaig a la primera trobada entre l’alcalde i Khlestakov. En aquest moment, encara no hi ha l’engany principal de l’obra, sinó que de fet és una confusió. Actualment, el motor de la majoria comèdies actuals (de les series televisives, sobretot) també es basa en una confusió, que no es resol fins el final. En L’inspector, Khléstakov i el seu servent s’adonen ràpidament d’aquesta confusió, i així el que era un malentès passa a ser un engany.

I llavors ja en venen molts de seguits: tothom es posa a mentir a tothom, i tothom és conscient del seu propi engany, però tot sovint no del de l’altre. L’alcalde sap que enganya a Khléstakov, però no sap que aquest l’està enganyat a ell encara més. Com deia, les mentides es posen una damunt de l’altra. Al final, en una de les últimes escenes abans que s’acabi la gran mentida, el poble sembla intentar explicar la veritat a l’inspector, però ni d’ells sembla que te’n puguis refiar. Vés a saber, penses, què deu ser veritat i què no! I de fet tan li fa, enganyin o no a Khléstakov, ells encara són més enganyats. I aquests enganys es van remarcant, sobretot, per la multitud d’acotacions que va repetint Gógol: apart, apart, apart, в сторону. Mirant-me el text per sobre, n’he comptat més de vint, no fos cas que algun espectador distret s’hagi cregut l’adulació que en tal li acaba de llençar a en tal.

Khléstakov, malgrat es vagi inflant i inflant a mesura que avança l’obra i gairebé comença a creure’s les seves pròpies paraules, s’adona (el seu servent hi ajuda) que el gran engany explotarà ben aviat, que se li està girant en contra i fuig corrents.

I llavors, quan el fals inspector ja ha fugit i la seva mentida està al punt més alt (gràcies al fet que els personatges no poden deixar d’atiar i engrandir l’engany i fer-lo més i més esplendorós), Gógol fa explotar la bombolla i tanca el cercle amb una escena semblant a la del principi: de nou tots els representants del poder reunits i una carta que ensenya la realitat. La diferència és que, si bé abans estaven en petit comitè i les veritats les intentaven suavitzar amb bones paraules, aquí estan envoltats d’absolutament tothom (el poble no, ja ho sé, però segur que ben aviat els hi arribarà el rumor) i de bona paraula no n’hi ha ni una. I llavors ve l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Però ja ho dic, Gógol encara no en té prou d’embolicar la troca. L’espectador comença a pensar en tot aquest seguit de mentides, de falsedats, d’aparences, de corrupció, i ja està apunt per aplaudir l’excel·lent i divertida crítica, que se li apareix l’escena muda i queda astorat. A què ve aquest final? És que no he entès res? És que l’autor tota l’estona m’estava enganyant?

Potser aquesta conclusió final serà una mica forçada, però ¿per què no pensar que l’espectador, que riu plenament satisfet des d’una butaca de la fila 10, no està enganyant-se a si mateix? Per què no autoenganyar-se i pensar que és una crítica a la societat (que sí, que tots hi surten retratats, fins i tot el tsar, fins i tot l’espectador, però la societat som molta gent), i no pas una crítica moral (que tots hi sortim retratats, però no en el meu paper dins la societat, sinó jo com a individu, que és molt més difícil d’acceptar i que et faci gràcia). No és el jutge que accepta suborns, sinó que és la persona que, a més d’acceptar suborns, es dedica a fer de jutge. No és el metge, el que s’embutxaca els diners dels medicaments, sinó que és la persona. No és un jutge, no és un metge, ets tu mateix. No és el teu paper a la societat, el que provoca el teu mal vici, sinó tu mateix, dins i fora d’ella. Sí, home! No. Com a espectador també m’autoenganyo, em desconcerto amb el final, i quan em toca explicar l’argument dic que acaba amb l’anunci de l’arribada, ara real, de l’inspector.

Que Gógol marxés cap cot, amb la melena caient-li davant dels ulls, a ningú li importa gens. Si jo me’l creués li diria que no és culpa seva, que ell és un gran, gran escriptor, però que ho sento, és que hi ha coses que, ni després d’una enorme riallada, venen de gust d’entendre.

A vegades, encara que no ho sembli, escric alguna cosa així una mica més en serio. Encara que també m'invento coses del que dic

L'únic edifici que Le Corbusier té a Moscou

L’arquitectura, des del meu punt de vista, ha evolucionat en diferents aspectes, però hi ha una pregunta bàsica que sempre s’ha mantingut: l'estructura de l’edifici ha de ser visible o és millor que l’espectador no pugui endevinar si està mirant una paret mestra o un envà qualsevol?

Als antics temples grecs hi trobem només estructura, exactitud i proporció, però a l’Imperi romà era el contrari: els arcs i columnes del colosseu de Roma servien només per decorar l’edifici, i l’estructura era feta de totxos i formigó. A les esglésies gòtiques tornem a trobar estructura pura: l’única decoració és la llum del sol, que entra a través de grans finestres. Contraforts, arcs,... què és això, si no és l’estructura de l’edifici? I a l’època barroca, trobem només decoració, mentida, teatre. Fins i tot en molts temples la cúpula estava dibuixada!

A l’època de la revolució industrial apareixen nous pensaments, noves tècniques... Amb la construcció del Palau de cristall a Londres (construït el 1851) apareix un nou dilema: què és arquitectura i què és enginyeria, i encara no ha estat resolt! Però encara més important: què és art, i què és màquina i què és arquitectura.

Adolf Loos va dir: cal buscar una nova essència de l’home (també ho va escriure Robert Musil a “L’home sense atributs”), lligat a la màquina (Le Corbusier).

Tot això passava a Europa, a Estats Units.... Però i a Rússia? A Rússia també es parlava sobre l’estructura, les màquines, el nou art i sobre arquitectura, és clar.

B. Arvatov, un dels teòrics del Constructivisme, va escriure “... no dibuixis un bosc, fes créixer parcs i jardins; no decoris les parets d’un pis, pinta-hi al damunt...”, gairebé les mateixes paraules que Loos va escriure a l’article “Ornament i delicte”; i fins i tot una de les frases que va ser escrita o bé per Le Corbusier o bé per Mies van der Rohe (escric de memòria): “si no tens el millor marbre, construeix amb la millor pedra. Si no tens diners per la millor pedra, construeix amb el millor maó..”. Ja es veu doncs, que la idea es repeteix: la necessitat de sinceritat en l’arquitectura, i sinceritat significa Estructura, i no Decoració.

I sobre les noves tècniques? A.M. Ganom va dir que “el grup de constructivistes va establir el problema del moviment comunista en el valor dels materials... La tectònica, la construcció i la factura mobilitzen els elements materials de la cultura industrial*”, i en aquell mateix temps Le Corbusier va escriure els seus “Cinc punts de la nova arquitectura”, fet a partir de les noves tècniques i els nous pensaments de l’època.

I Le Corbusier i els constructivistes no només compartien aquestes idees, sinó també la idea de l’ús social de la tècnica i l’arquitectura en general. Per a Le Corbusier i els constructivistes era molt important aquest ús social. Agafem com a exemple les paraules de Maiakovski: “els carrers són els nostres pinzells, les places les nostres paletes”, és a dir, l’art al servei de la societat, o, per exemple, visitem l’edifici de Le Corbusier “Cité radieuse de Marseille” (va ser dibuixada per Le Corbusier amb l’ajuda de l’enginyer rus Vladimir Vodanski), que conté un jardí d’infància, un gimnàs, una sala de conferències, etc.

Però la idea més important i bonica que compartien Le Corbusier i els constructivistes era que l’art pot canviar el món. Com podien el Constructivisme i Le Corbusier no estar entusiasmats els uns amb els altres? Per això quan van convidar a Le Corbusier a construir la Casa Centrosoiuz ("centre d’unió", més o menys) a Moscou, segurament ell va estar molt content

Malgrat que la construcció d’aquest edifici va patir alguns problemes (la falta de material de construcció, el temps de construcció es va allargar,...), encara es poden trobar alguns elements típics de l’arquitectura de Le Corbusier.

Sobre aquest edifici va escriure: “a l’edifici hi ha dos temps. El primer: un corrent desordenat en l’ampli pla horitzontal al nivell terrestre, això és un llac; el segon: el treball estable, sense moviment, aïllat del soroll i les oscil·lacions: els serveis; fins a ells porten els rius, els mitjans de comunicació... L’arquitectura és circulació. Reflexioneu sobre aquestes paraules; denuncieu els mètodes acadèmics i confieu-vos als principis dels pilotis”. Moviment, pilotis... dos elements fonamentals.

No vaig poder entrar a l’edifici, i per això no puc comprovar aquestes paraules, però considerant les dificultats de la construcció de l’edifici, prefereixo les seves paraules que no pas els fets: qui sap què m’hauria trobat a dins!

La façana de l’edifici té menys interès que les seves idees. Es troba al carrer Miasnitskaia: aquí Le Corbusier volia expermientar amb un sistema de ventilació, però la instal·lació era cara i al final no el van poder posar. Ara hi ha una façana de vidre, només possible de fer gràcies a les noves tecnologies.

Però per reconèixer l’estil de Le Corbusier cal mirar a darrera: planta lliure, finestra longitudinal i façana lliure. Parts de l’edifici corbades, suport en columnes, utilització sincera dels materials i intenció d’utilitzar el teulat com a jardí.

Aquest no és el millor edifici que va construir Le Corbusier, està lluny de la Ville Savoye o l’església de Ronchamp, però s’ha de reconèixer que aquesta construcció a Moscou, sens dubte conté l’estil de Le Corbusier, tot i les dificultats que va haver de sobreviure.

*això està molt mal traduït, ho sento, és que ni tan sols en rus ho entenc gaire

-aquí teniu fotografies: http://www.flickr.com/search/?q=CENTROSOYUZ

ho diuen al diari

últimament europa de l'est apareix més del normal

(per cert, a Moscou un islandès ens va dir, mentre celebràvem la castanyada -no teníem castanyes-: és que la gent no és conscient de la poca gent que viu a Islàndia. A Islàndia hi viuen unes 300.000 persones, a Saragossa hi viu el doble de gent. O sigui que quan se sent parlar de Islàndia a la tele, a mi em sembla que s'ha de pensar que hi viu la meitat de gent que a Saragossa)

Desmienten la detención de organizadores del atentado de Moscú
La tripulación del avión de Kacynsky sabía que el accidente era inminente
La ONU desea trabajar con el Gobierno interino de Kirguistán
El sistema antimisiles de EEUU cubrirá Europa en 2018 (gràcies una vegada més, estats units)
El presidente depuesto de Kirguistán dimite y parte en avión hacia Kazajistán (la Vanguardia, que no em deixa enllaçar)
Rusia identifica a 71 víctimas del accidente que acabó con la vida de Kaczynski (la vanguardia, també)
Los pilotos del avión polaco supieron que se estrellaban
El entierro de Kaczynski será el domingo aunque no asistan líderes mundiales
Bakíev abandona la presidencia de Kirguizistán
Las cancelaciones de vuelos podrían retrasar los funerales por Kaczynski
El Gobierno provisional kirguís asegura que el país comenzará a estabilizarse
«La decisión de enterrar a Kaczynski en la cripta es un error»
El derrocado presidente kirguís presenta su dimisión después de salir huyendo de un mitin por temor a sus detractores
Els pilots de l'avió presidencial polonès sabien que la col·lisió era imminent
Grecia anuncia una emisión de Letras del Tesoro por valor de 1.500 millones
Trichet advierte que la situación de los bancos griegos se puede agravar
¿El fin de la moneda única? Morgan ve mucho más probable un colapso del euro

Fotos de Moscou

(cliqueu per ampliar)

(extretes de http://www.flickr.com/photos/desdibuix)

(n'aniré posant, ja veureu que seran totes molt boniques)

Ara no sé qui m'ho va dir fa res, crec que va ser l'Andrei, que la mala sort a vegades es torna bona sort, molta bona sort. Per exemple, que no hi hagués bitllets de tren de Moscou a Sant Petersburg per la nit que un tren va descarrilar en aquest projecte, i que ens quedéssim avorrits a l'habitació fent no res. Per exemple que ma germana s'empatxés amb un blini de bacon, ou ferrat, formatge i salsitxes i ens haguéssim de passar bona part del dia a l'hotel, sense tocar el metro de Moscou, el dia que hi van posar dues bombes
Doncs érem esmorzant a l'hotel quan a la tele ho deien, però només deien que hi havia hagut dos hits a les estacions de Lubianka i Park Kulturi, cosa que no entenia, perquè no sabia què volien dir amb això de "hit". Els dies següents vam passar per les dues parades (són dues estacions de metro principals, d'enllaç, que porten fins a la universitat, de fet hi va morir una professora), i em sembla horriblement morbós descriure la gent que hi havia i què feia, o sigui que ho deixo estar

El que sí que em sembla que puc dir, però, és que van posar més policies a aquestes dues parades, però tampoc crec que hi fessin gaire res. Però suposo que tampoc podien deixar de posar-los

Rússia és un país complicat, molt gros, crec que costa fer-se una idea de que gros que és, que lluny estan unes coses de les altres i tot plegat. Se'm fa molt difícil pensar amb claredat per entendre què ha passat, ho sento, ja ho sabeu que aquest no és un bloq d'anàlisi

Només que jo estava de casualitat a la ciutat i això, que la mala sort, a vegades pot ser bona sort. I que bé que l'Arnau i la Sandra i tothom que conec d'allà estiguessin a una altra banda de la ciutat, i que horrible que hi hagués gent que no,
ja està

Guia amb intencions clares de ser útil d'uns dies a Moscou

(es té en compte que no dorms gaire lluny d'Arbat i que pots arribar al centre a peu. Si no pots, ves-hi en metro, jo què hi puc fer..)

Dia 1. Arribes a Moscou
T'instal·les, sopes a la поварёшка (povaroixka), que n'hi ha molts. A dalt de Novi Arbat, per exemple. Per què? Doncs perquè pots triar el menjar a dit i això sempre és pràctic. Et fan pesar les amanides a una balança.

Dia 2. El matí a la plaça roja. Sí, és el primer que s'ha d'anar a veure, és clar! També hi ha el GUM, que s'hi ha d'entrar, i en Lenin, si us fa il·lusió (el que passa és que no pots entrar amb motxilles, no fos cas que vulguessis endur-te'n un dit). Es pot anar al centre comercial d'охотный ряд (okhotni rad) a fer un cafè, i un pastís, o el que vulgueu. Després, al Kremlin. A dins hi ha uns lavabos (gratis i que es netegen sols). A mi me n'agraden les esglesietes, a l'armeria no hi he entrat mai. Podeu tornar al centre comercial d'abans a dinar, perquè hi ha moltes coses, al pis de baix.
A la tarda, podeu passejar per Tverskaia, fer un cafè a Камергерский переулок (Kamergercki pereulok), que és peatonal (queda a mà dreta), on a més a més hi ha el MXAT, que és on la Gavina de Txékhov va tenir èxit. Passegeu passegeu si fa bon dia, per aquells voltants hi ha uns quants museus fins i tot. El sopar, per exemple, al ёлки-палки (iolki-palki), que també si demanes una телега (telega) pots triar amanides i coses. I si no, tenen menjar rus

Dia 3 - измайлово (Izmailovo). Aquí hi heu de comprar els souvenirs, i anar-hi el cap de setmana (la resta de dies està tancat). Hi ha una parada que hi fan pinxos de salmó, hmm, ja en sentireu l'olor. La parada de metro és "partizanskaia", encara que la següent es digui ismailovskaia.
Després podeu baixar a площадь револуции (ploschad revolutsi), que està davant del teatre bolxoi, i per allà hi ha Lubianka i podeu visitar el museu Maiakovski, si us agrada, baixar fins al carrer Varvarka, ple d'esglesietes, després la plaça roja (és que m'agrada molt) i després el que vulgueu, si esteu cansats

(continuarà..)

Hauria d'estar estudiant, però no hi ha manera perquè demà me'n vaig a Moscou.

Ahir a classe de polonès només hi era jo. Vaig pensar que era perquè hi havia partit del Barça. Després vaig relacionar els dos fets a través de la figura del meu xicot, que és mig polonès (en el sentit que també és serbi) i mig del Barça (en el sentit que també és dels crvena zvezda). I per lligar-ho tot (com m'agrada fer això), els dos que van fer els gols són mig balcànics (l'Ibrahimović en el sentit que malgrat que els seus pares en són, ell no hi ha nascut; i en Bojan en el sentit que també és català)

prou de tonteries i posem un video de titelles russes (Petruixka, que era un que anava passejant pel món donant cops de pal, ja ho veureu)(fa una mica de mal de cap)