A El emperador de Ryszard Kapuściński hi apareixen tres mons: aquell on hi viuen la majoria d’habitants d’Etiòpia; el que està composat per la gent de la cort de l’Emperador; i el d’aquest, el de Haile Selassie.
El primer és conegut i comprensible (encara que no pugui sentir com una persona que passa fam, perquè no n’he passat mai, puc entendre les revoltes). El segon no és conegut (al món de la cort difícilment hi arribarem) però es pot arribar a comprendre (precisant més pel que fa a Kapuściński, potser no el podem comprendre, però sí arribar a sentir). El tercer, el de Haile Selassie, és desconegut i incomprensible (com sempre ho serà l’interior d’una persona). I a través del segon, Kapuściński ens mostra també els altres dos. Malgrat que només apareix el punt de vista del segon –la cort– ens podem imaginar el del primer (un poble que es revolta perquè es mor de gana mentre que qui el governa viu en l’abundància no és res gaire complicat d’entendre) i els entrevistats ens descriuen el dia a dia de Haile Selassie, les seves reaccions i el seus gestos. Així doncs, en el llibre hi apareixen descrits els tres mons. A tot això s’hi afegeix, en cursiva, el punt de vista i l’experiència del propi autor, però sempre l’imprescindible per acabar de recrear el món de la cort i que els testimonis que entrevista siguin del tot comprensibles pel lector.
El que voldria destacar és la incomprensió absoluta entre els tres mons: els del segon no poden entendre els del primer (Per què es revolten? Per què pensen? De què es queixen ara, què volen, si sempre ha estat igual durant segles?) i tampoc el seu emperador: el poder d’aquest rau, en gran part, en el fet que els components de la cort mai saben què voldrà, què dirà, què farà,... El llibre desprèn constantment un aire d’incertesa, d’inseguretat, i una passió per voler destacar, per voler ser algú una mica més que el del costat... perquè sembla que el pitjor que els passa als d’aquest segon món no és la mort (és una cosa natural) sinó que és deixar de pertànyer a la cort i passar de nou al món de la immensa majoria i l’anonimat. Vaig trobar fantàstica la descripció dels rostres apareixent un damunt de l’altre buscant ni que fos una mirada inconscient de l’Emperador; aquesta escena explica tot el que volia dir. Pel que fa als del primer grup, passen pel sedàs de la mirada dels del segon grup, però com que nosaltres els podem entendre, la sensació és fascinant: provoca una incomprensió nostre (del lector) cap als del segon grup, un astorament. Com deia abans, podem arribar a imaginar l’ambient que envolta, entendre els seus raonaments, sentir-ho... però no comprendre-les del tot. El més curiós és que la cort, pel que diu al llibre, està formada en part per gent que prové de la pobresa,... això encara fa més irreal la devoció que senten cap a l’Emperador, la cort i les injustícies, però al mateix temps, Kapuściński aconsegueix que aquesta devoció s’entengui: justament l’Emperador és qui els ha tret d’aquesta pobresa. I, al mateix temps, és qui té el poder de fer-los-hi tornar. Tot això acaba derivant en una mena de lògica molt especial, com de malson: una lògica que té sentit dins el malson, però un cop fora d’ell resulta incomprensible. Com quan, somiant, ens sembla imprescindible cometre alguna acció, però un cop desperts, no podem entendre la importància de tal acció.
Pel que fa a la figura de Haile Selassie, és la més incomprensible de totes. T’hi acostes des de molts punts de vista (més que punts de vista, serien des de molts moments de la seva vida, perquè tots els membres de la cort el consideren de manera força semblant, com algú diví, bondadós,...) però sempre hi ha alguna cosa que la fa inabastable, no acaba de quedar mai clara la seva personalitat: és molt intel·ligent? és un estúpid? estima la seva nació? només li importa mantenir-se al poder? És com un rei de llegenda (a vegades Kapuściński fins i tot escriu com si fos un conte popular, o almenys això reflecteix algun fragment de la traducció*), alguna cosa per sobre d’un ésser humà. Al mateix temps, però, veiem com aquest misticisme és creat per la incertesa que envolta la seva figura, per les mitges paraules, per tota la imatge que crea al seu voltant. Un cop aconseguit aquest efecte, és capaç fins i tot de fer feliç algú amb una mirada (em fa pensar en una descripció d’Alexandre I que apareix a Guerra i Pau).
A més de tot això, és clar, s’explica un esdeveniment real: l’apogeu i la caiguda del govern de Haile Selassi i la seva cort. Pel que fa a la qüestió sobre fins a quin punt són veritables les entrevistes, jo em posiciono al costat de Kapuściński sense dubtar-ho, com a periodista i com a escriptor. Encara que hi ha detalls que poden ser inventats, mai són gratuïts: és igual si el gos no es pixava a les sabates, el que explica Kapuściński no és aquest fet en concret, sinó que descriu una cort on el gos de l’Emperador es pot pixar a les sabates dels dignataris i aquests no s’atreveixen a dir ni mu. Que l’anècdota sigui real o inventada és un assumpte que em treu poc la son i, sobretot, que no treu gens de valor al llibre. Sembla que últimament els periodistes han tornat a acceptar que el periodisme no pot ser objectiu**, i a més, tenint en compte les barbaritats d’alguns d’ells (no només el que va afegir fum amb photoshop a una fotografia d’un bombardeig al Líban, sinó el que arrossegava cadàvers pel terra a Geòrgia***), ¿com puc tenir res a dir de Kapuściński, que explicava fent servir els seus mitjans –la literatura– tot allò que veia i sentia? Kapuściński escriu un reportatge literari, i ja està.
Pensant en altres llibres escrits per periodistes especialitzats en la guerra, no es poden comparar, per exemple, Territorio Comanche d’Aturo Perez-Reverte –és un llibre horrible– o el No matarían ni una mosca de Slavenka Drakulić –un llibre fantàstic també pel seu valor literari, amb moltes valoracions subjectives de l’autora i amb descripcions d’allò que de fet no ha vist, que t’ajuda a entendre una mica la guerra dels Balcans i, sens dubte, te’ls fa entendre vint cops més que qualsevol dels comentaris in situ de Territorio Comanche–. Vull dir que, en un assumpte tan complex com la guerra i el naixement de les revolucions, l’única manera que el lector pugui arribar a copsar-ne alguna cosa és a través de l’ambient: és evident que les dades exactes també hi han de ser (per efectes pràctics, més que res.. jutjar, aquestes coses...), però per entendre-ho no serveixen de gaire res, perquè només algunes persones privilegiades són capaces de captar un munt de dades alhora i donar-los valor. És com una de les falses ressenyes que Lem fa a Provocació, la idea vindria a ser aquesta.
En conclusió, tinc ganes de llegir més Kapuściński.
*escriu Kapuściński: «Y de tanto comer y tanto bailar, a su Señor no paraban de loar. Y la diversión muchos años duró, y finalmente a la gente embotó; ...» Barcelona: Editorial Anagrama, 1997
**cito la promo del telenotícies de TV3 del 2007; diu la veu en off: «Els telenotícies de TV3 són la referència [...] amb un punt de vista propi». En canvi, el 2006 diu la mateixa veu en off: «Podem presumir de ser objectius i rigorosos»
***em refereixo a David Mdzinarishvili, que fa un parell d’anys, durant la guerra de Geòrgia, feia posar a les persones que apareixien a les seves fotografies per tal que aquestes fossin més impactants, cosa que em va fer perdre la fe cap al fotoperiodisme de guerra, que fins al moment creia encara mínimament descent
